dilluns, 16 de març de 2015

UNA GERMANA


Feia un segle que no parlàvem però l'havia trucada per allò del pare. A parer de l'Aina, no hauria calgut ni trucar-la. No serviria per a res. Elles no s'havien entès ni quan totes tres érem petites. Jo llavors pensava que estàvem connectades però, vist amb perspectiva, suposo que només ho volia creure. El cert és que sempre sabia com fer-me riure. M'estirava del braç i, un cop tancades soles a l'habitació, imitava la mare plorant, estirant-se al llit i tapant-se el cap amb un coixí. Llavors s'aixecava d'una revolada, es lligava els cabells amb qualsevol cosa, es pessigava les galtes i feia com si preparés el sopar, com si no hagués passat res. Deia mis cashorrija' i deia anhelito', mentre em tustava els cabells, i hauries jurat que era la mare mateix ensumant-se dissimuladament els mocs. Tot d'un plegat tornava a ser al llit somicant me quiero mori' me quiero mori' fins que, al final, jo no sabia què pensar. En aquest punt, ella m'estirava i em començava a fer pessigolles i rèiem i cridàvem fins que algú ens feia callar de l'altra banda de la porta o fins que la burra de l'Aina treia el nas. Se'n va anar a París a fer d'au pair l'estiu dels seus divuit i ja no va tornar a casa. Després de tombar mitja Europa va acabar instal·lada amb un paio alemany que la maltractava de dilluns a divendres. Vivien en una finca cosida a càmeres de seguretat, dues pistes de tennis i cavalls. Aquesta mena de cases. Els pares d'ell havien ajudat a consolidar un parell de cops d'estat i això els convertia en qui sap què. Fins que no la va prenyar no es va decidir a deixar-lo. Va agafar l'avió i va passar la nit a casa del primer que la va convidar a una copa i no li vam veure el pèl fins que es va presentar a cals pares, deu dies després, a l'hora de dinar, quan sabia que tots seríem a taula. No va badar boca. Representa que plorava però jo sabia que era tot fingiment. Em va fer acompanyar-la a fumar sota la figuera i llavors no va callar. Però com que va tornar a desaparèixer abans que es fes fosc, qui sap on devia anar a parar aquella criatura que potser ja no havia existit mai. El dia del meu casament, va comparèixer de bracet d'un jove actor que tot just despuntava. Devia ser cinc o sis anys més jove. Ningú no els havia convidat. No perquè no ho volguéssim, sinó perquè no teníem ni idea d'on parava. Va resultar que el noi era fill de l'home amb qui s'havia casat. Un escriptor amb cert nom, vora la cinquantena, un que s'havia retirat a fer vins a la muntanya, a menys de tres quarts d'hora en cotxe de la nostra ciutat. Aquell dia duia un vestit senzill, els cabells de qualsevol manera i sabates planes desconjuntades. I tanmateix, hauríeu dit que totes les càmeres la volien retratar només a ella. Pel que jo sabia, s'havia guanyat la vida servint copes, fent de model, donant classes, passant àcid i consulta de psicoanalista. Havia tingut temps de treure's dues carreres i mitja però ara havia decidit que escriuria llibres d'autoajuda. No gaire més tard, després de l'èxit aclaparador del primer, havia començat a publicar llibre per any i sovint la convidaven a programes de ràdio i de televisió. Algun cop ens arrossegava a les seves presentacions però de seguida vam entendre que no era precisament el nostre ambient. Parlava amb gent elegant que nosaltres només coneixíem de les revistes. Ells se la miraven embadalits mentre ella reia escandalosament. Elles li xiuxiuejaven a l'orella i ella els acceptava la complicitat abans de deixar-les amb la paraula a la boca. La veia massa poc per preocupar-me per la seva salut però jo la trobava cada dia menys viva, com si alguna cosa li hagués anat eixugant la sang poc a poc, sense que els altres se n'adonessin. Va rebutjar ser la padrina de la meva filla i no la va venir a visitar fins que havia fet ben bé mig any. No apareixia mai a les celebracions familiars ni tampoc no l'hi esperàvem. De fet, ens vam assabentar que era vídua perquè les notícies parlaven del funeral multitudinari del seu home. A partir d'aquella tarda un llarg silenci arribà per establir-se entre nosaltres fins això del pare. Ha contestat al telèfon i quan he dit el meu nom ella me l'ha fet repetir com si no sabés de qui li estaven parlant. Llavors ha rigut. Em prenia el pèl. Abans o després. 

—Has sentit això del pare?

—Vols dir que hi ha algú que no ho hagi sentit?

—Després de tants anys a la facultat em sembla increïble, no trobes?

—Què és el que trobes increïble?

—Que no li facin costat, tot plegat.

—Se la va tirar ell sol aquella nena, no?

—Potser no ens hem entès, tia, estem parlant del papa.

—Potser ets tu que no has entès res. És clar que parlem del mateix fill de puta.