dilluns, 27 d’abril de 2015

UN VESPRE



Al cap de tres hores, ho reconec, la majoria l'havíem donada per perduda. Havia començat a ploure d'una manera molt poc pràctica i les hores de llum havien acabat quedant en no res. Tots plegats devíem pensar que podria haver passat mil cops abans, en qualsevol moment, però mai ningú no ho hauria reconegut. Aquestes coses no es diuen. I tampoc no hauria servit per a res, d'altra banda. No estic mirant d'espolsar-me cap mena de culpa que ens pugui pertocar, que em pugui pertocar, però la Lena no parava quieta. De debò que no podia parar quieta. L'últim cop que l'havia vista, jo parlava amb la Júlia, la seva mare. Reconec que estava més pendent dels seus ulls que no pas de cap altra cosa, i molt menys de la canalla. Els bessons amb prou feines se'm deslliguen de les cames, de manera que fa una eternitat que em vaig desfer del costum d'estar-ne al cas, si és que mai en vaig estar del tot. Veia com ella movia la boca, sentia la remor del fil d'una conversa que m'implicava, però només era capaç de mirar-li els ulls, aprofitar-me'n per clavar-hi els meus sense necessitat de trobar una excusa. 

Sortíem de l'entrenament. Tret de dos o tres que van en cotxe a tot arreu —no els hi acabes de conèixer que ja se l'han canviat, la resta tornàvem a peu cap a la urbanització tot i l'hora, perquè el bosc resulta una passejada agradable a qualsevol època de l'any. Un cop has deixat enrere el descampat on aparca tothom, un caminet gens costerut, banyat de verd a banda i banda, t'acompanya ben bé fins a la porta de casa. Travessat un pont no gaire llarg, que passa per ser l'herència modernista de la ciutat, es pot dir que ja ets a lloc. El pare de l'altra nena de l'equip —potser biòleg o informàtic o potser només algú amb molt poca feina— ens ha detallat mil cops el nom de cada arbre, de cada planta que enriveta la via i, malgrat tot, no podria distingir un pi roig d'un de blanc ni a punta de pistola. De tota manera, suposo que és del tot improcedent aturar-se a plànyer la pròpia ignorància respecte de la natura quan del que es tracta és d'una criatura perduda al bosc.

Corrien davant nostre. S'empaitaven els uns als altres mentre els pares i les mares, carregats de bosses, els seguíem agrupats per petits estols i entretinguts en xerreres plenes dels mateixos convencionalismes de cada tarda. Encara que feia un any que ja no fumava, continuava escollint la meva gent entre els del final de la cua, el lloc on anaven a petar els amants de la nicotina. Progenitura elegant i discreta que aprofitava per encendre una cigarreta amb la punta de l'anterior, com si no els fos permès tornar a fumar fora d'aquell caminet després de l'entrenament. La Júlia sens dubte pertanyia a aquesta darrera categoria. M'oferia un dels seus marlboro. Jo el prenia amb un somriure pretesament improvisat i penitent. Feia de les mans una coveta prop de les d'ella, que subjectaven l'encenedor. Després deixava que se'm consumís ben malaguanyat entre els dits i la culpa. Deixava que m'avorrís amb històries sense substància de la seva feina però li responia amb posat interessat, interrogant-la a cada poc sobre detalls insignificants, per mostrar que jo també era conscient que aquells disbarats eren només insignificants, banals i del tot imbècils en aparença. Recordava els noms dels que treballen amb ella, els termes exactes del seu ofici tal i com els havia expressat per donar-se importància en algun moment i jo els repetia amb familiaritat. Hauríeu dit que sabia exactament de què estàvem parlant. 

Pensàvem que els nens haurien entrat pel jardí com sempre. Passaven a la cuina i saquejaven la nevera mentre nosaltres ens quedàvem una estona parlant al davant. Quatre gotes mal comptades van començar a esquitxar-nos i ens vam aixoplugar sota el rafal. La majoria de nosaltres havíem abandonat la idea de guarnir la part davantera de les cases però ells havien aconseguit un paisatge salvatge que sobrevivia totes les inclemències aparentment sense ajuda de cap professional. Els altres havien corregut a ficar-se dins els seus niuets cosint els carrers amb la llum que les seves finestres anaven compartint enjogassades. Gairebé podries assegurar l'ordre exacte de tota aquella llista de rituals a punt d'encetar-se. Quants televisors s'obririen i en quin canal. Quant menjar d'origen biològic es trauria de neveres platejades de doble porta en plats de marxandatge que reposarien sobre el mateix silestone. Quantes banyeres s'omplirien i quants pijames planxats es deixarien estesos sobre les mateixes fundes nòrdiques dels mateixos llits de fusta lacada. La Júlia em mostrava el progrés de les seves roses mentre jo la seguia a una distància prudent, assegurant-me la possibilitat de mirar la seva espatlla sense ser descobert. El seu home era de viatge. Jo havia de dur la Duna a passejar quan tragués les escombraries. Totes les paraules que es poden dir sense dir-ne cap.

Però els bessons van sortir a demanar per la Lena. Vam passar al rebedor perfumat de bergamota que es vantava de tots aquells retrats de família clenxinada i feliç. Vam dir el nom de la nena. De primer només un salm. Ella va pujar al pis de dalt. Se'n sentia la veu cada cop més estrident, cada cop més plena d'urgència. Vaig pujar les escales. L'habitació de matrimoni tenia el llit per fer. Hi havia roba interior negra sobre una butaca verda, llibres a les tauletes de nit. Em vaig quedar plantat al final del passadís, sense esma per dir res. Ella va venir i se'm va abraçar. Sentia l'olor dels seus cabells. Els braços em van sobrar quan vaig veure que els nens em miraven interrogants. Va començar a plorar quan va quedar clar que la nena no era a casa. Vaig enviar els meus fills a casa i vaig trucar la seva mare. La Júlia em va agafar de la mà i vam refer el camí però la pluja s'havia encarregat de buidar-lo de pressa i corrents. 

A les pistes ja no quedava ningú tret del conserge que era a punt de plegar. Vam revisar els vestidors, el club, la sala de material. L'home ens va obrir totes les portes que es podien obrir i també totes les que no es podien obrir però la Lena no era enlloc. Quan vam marxar em va fer l'efecte que l'abandonàvem allà, amb aquelles celles espesses i embullades, sol sota la tempesta. El rierol baixava embalat, confós amb la nit, sense la petita. Uns quants pares venien cridant-ne el nom des del pont, amb llanternes i paraigües. Sentíem arribar el lament d'un cotxe de policia, potser dos. El telèfon s'omplia de missatges amb tot de preguntes i ni una sola resposta. Algú va abraçar la Júlia però ella no s'alliberà de la meva mà. Tot al contrari, la premia amb ferotgia. Una possessió, un llast, una àncora. No ho sé. El bosc no va tardar a inundar-se d'uniformes un dels quals ens va acompanyar en cotxe fins a casa d'ella. No va voler ni sentir a parlar de passar la nit a cap altre lloc. Fumàvem asseguts al sofà, de cara al jardí. El gronxador que penja del nesprer no gosava ballar. Ella es va aixecar a encendre les llums de la porxada i la gespa emmudí de cop per massa buida. Vam sentir les claus al pany i ella va córrer a obrir la porta per trobar una veïna que s'apressà a oferir els braços oberts. Per a mi, només una cella altiva. 

Al cap de tres hores, potser és massa aviat ho reconec, tots l'havíem donada per perduda. Jo prenia un cafè a la cuina, potser mirant de fer repàs d'aquell vespre. Enlloc d'esforçar-me a portar la memòria a rastrejar el meu record de la Lena, alguna cosa útil i lògica, només era capaç de pensar en la seva mare. El dibuix de les seves orelles, el contorn del seu ventre només dibuixat sobre el jersei gris. Els llençols rebregats del seu llit. Llavors vaig recordar-me que se m'havia passat de trucar el sogre per felicitar-lo i se m'escapà un renec en veu alta. La meva dona em passà els braços al voltant del coll. Vaig aixecar-me a buscar un paquet de tabac que tenia amagat rere l'ampolla amb els licors que mai no preníem. Ella també en va encendre un i vam pujar junts en silenci a veure com dormien els bessons.