dilluns, 20 d’abril de 2015

UNA FEINA



Amb la crisi, també el seu sector ha acabat veient-se afectat. Malgrat que sigui difícil d'explicar, l'agència ha vist de la nit al dia com el número d'encàrrecs empetitia fins a nivells ridículs. Per això s'ha estranyat que, durant les —diguem-ne— vacances, se li hagin acumulat tots aquests expedients al damunt de la taula. Un pot de bolígrafs amb l'anagrama de la companyia, la pantalla d'ordinador amb una fotografia aturada a la tardor, un cendrer de vidre escantonat. I la pila d'expedients, l'un damunt de l'altre per ordre d'arribada. Fins a quinze. 

S'ha omplert la tassa de cafè a l'office, ha tornat encenent-se una cigarreta, s'ha remogut a la cadira ben bé fins que ha trobat la postura exacta i llavors ha començat a repassar les carpetes vermelles. El sistema que ell té per l'estudi dels assumptes resulta curiós a la majoria de companys i subalterns. Atès que no és costum que als caps se'ls vegi el pèl per la tercera planta se n'ignora l'opinió respecte d'aquest particular. No obstant això, ell troba que és un mètode del tot natural, gairebé lògic i, d'altra banda, no se li acudiria procedir amb un modus operandi diferent. Per dir-ho pla i senzill: el nostre agent comença sempre els arxius pel final. 

De primer, calcula pel cap baix, i sense cap rigor científic, el nombre probable de fulls mecanografiats abans d'obrir la tapa. De seguida els seus ulls van al cantó dret superior on un altre agent s'ha pres la molèstia d'anar anotant el número del foli corresponent. Porta cent divuit encerts consecutius, una marca gens a menystenir tenint en compte que no s'ha demostrat que el seu punt fort siguin les arts endevinatòries o bé els jocs d'atzar. Obre el calaix que té a mà dreta, sota l'escriptori, en treu un bloc amb paper timbrat de bon gramatge i fa clic amb el bolígraf disposat a prendre nota de qualsevol detall significatiu. Passa de pàgina amb parsimònia però sense dilacions indegudes. D'entrada —per bé que fóra molt més correcte dir de sortida— ensopega amb les diligències que s'ha practicat. Al llarg dels anys ha estat capaç de reconèixer de seguida l'equip encarregat de la recollida de dades en funció d'indicis que passarien desapercebuts a ulls que no fossin els seus. Això és: L'ús de les grapes per subjectar els documents externs de manera directa o convenientment ensobrats i etiquetats, la disposició de les signatures i els segells en el full, l'ús inadequat i esgotador de sobreres comparacions en el relat conclusiu dels fets, l'ordre i número de les perquisicions dutes a terme, el moment en què efectivament s'han efectuat i aquell en què s'han fet constar en l'informe. En definitiva, petits detalls que entretenen el seu repàs acurat. De tota manera, cal fer constar que no sent, ni fa l'efecte que hagi sentit fins el moment present, cap predilecció per un o altre equip de treball. Sortosament, un dels millors departaments de la casa ha estat sempre el de personal. Rigorós, expeditiu, determinant a l'hora d'escollir els millors i encarregar-se de fer fonedissos aquells que s'han mostrat inútils o fins inoperants. 

Examinades les accions realitzades per fixar les circumstàncies i el context dels fets motivadors, toca passar a l'historial del subjecte. Generalment, un expedient que se li hagi assignat a ell, presentarà un quadre d'antecedents extens i carregós però no per això menys documentat i particularment meticulós. Pren nota de les freqüències i els extrems posant una cura especial en evitar judicis valoratius inadequats. El gruix de l'expedient, així i tot, es troba en la descripció detallada dels fets que en el seu dia foren mereixedors d'incoar el procediment. Gràcies al propi mètode de treball, arribat en aquest punt els fets no el sorprenen, fins i tot —diríem— s'hi sent familiaritzat, capaç d'oferir una comprensió gairebé intuïtiva sense esforç. Certifica que tot estigui correcte. El formulari de garanties, la legitimitat dels participants, la provisió de l’articulat escaient. Si tot s'ajusta al protocol —i no cal dir que tot s'hi ajusta sempre si la carpeta vermella ha arribat a sobre la seva taula— aleshores es permet passar a la darrera pàgina —hauríem de dir, és clar, la primera. Finalment se li apareixen les dades personals i familiars de l'usuari. Ara sí n'observa les fotografies, els trets físics, relaciona notes i apunts amb aquella imatge de cara i de perfil que se'l mira de tu a tu, estableix corroboracions perifèriques, administra reflexions teleològiques. Quan va començar aquesta feina, probablement aquest moment s'erigia com el més incòmode, qui sap si més i tot que el tancament del numeral. Podria ser justament aquest, el motiu que el dugués a prendre el costum de deixar-lo per al final. Amb tot, no hi ha constància enregistrada que sigui així, de manera que ens hem permès només una llicència literària però, en cap cas, hauran de ser tingudes en compte en la reproducció programàtica les anteriors afirmacions poc omniscients i menys professionals si no és amb efectes merament d’entreteniment. 

Així doncs, enllestit el primer expedient, s'aixeca per introduir-lo en l'estant dels certificats. Pica el codi corresponent i, mentre es processa, conversa animadament amb el funcionari encarregat de l'arxiu definitiu. L'altre el convida a fumar i li confessa que fa dues setmanes —com n'està d'agraït que ell l'animés a fer-ho!— va atrevir-se a convidar el secretari nou de la primera planta a sopar. Ell fa de maneres de recordar-se tant del consell com del secretari però, en tant que incapaç, somriu i espera que la porta dels uniformes de resolució s'obri, indicant per tant que la fase analítica ha estat superada. Es desfà educadament del seu interlocutor i entra a vestir-se amb la toga asèptica. Espera que el llum vermell es posi verd, i avisat pel xerric d'obertura de la porta de seguretat empeny el metall i passa a la sala. 

Reconeix de seguida el subjecte. Li ofereix la mà però l'altre la rebutja. Està acostumat a rebre aquest gest per tota contesta. S'assegura que l'aparell d'enregistrament marca que la presa de darreres voluntats queda fixada i continua. Llegeix els drets, llegeix els fets, l’acusació i la pena. Tot amb un to de veu a mig camí entre la gravetat i la calidesa. Mira el condemnat als ulls, sosté la mirada amb franquesa i repeteix la pena. Amb el temps, ha après a destriar els culpables dels innocents ara que, en qualsevol cas, a la sala de tancament de numerals, cal considerar-los culpables a tots. Deu segons són suficients perquè la cambra s'ompli del gas definitiu. Sota el vestit és impossible cap altra percepció que la visual. El reu gesticula sense temps per moure's un sol mil·límetre del lloc on seia. La rigidesa del cos. La blanesa dels membres. Amb un minut i mig en té prou per a certificar-ne la mort legal. 

Es posa dempeus, espera que el llum vermell canviï a verd, escolta el xerric d'obertura de la porta que empeny per entrar al vestidor. Llença la toga al forat sèptic i passa de nou a la zona dels despatxos. Saluda el funcionari de definitius. Va fins a la taula, agafa la tassa, va fina a l'office a reomplir-la de cafè i se'n torna a seure al seu punt neutre. Es remou a la cadira fins que troba ben bé la postura exacta i pren la segona carpeta vermella. Ja només en queden catorze.