dilluns, 11 de maig de 2015

UN PREMI LITERARI



—doncs no penso llegir-lo.

—Ben fet.

—Ho dic de veritat, no tinc cap intenció de llegir-lo.

—Però bé que te l’has comprat.

—Una cosa és comprar-lo i una de molt diferent, llegir-lo.

—No t’ho discutiré, això. De fet, jo també el tinc.

—Te l’has comprat?

—Me’l va enviar l’editorial.

—L’editorial?

—...

—No ho entenc, t’ho juro que no ho entenc.

—Tampoc és tan estrany, al capdavall li han donat el Premi.

—Però es devia presentar, dic jo.

—Dona, això segur. Vaja. Espero.

—El conec, no l’hauria escrit mai, ell, un llibre de quatre-centes pàgines. És impossible.

—Però tu i ell fa temps que, ja m’entens.

—Et dic que el conec. No ha escrit mai res més llarg de cent cinquanta pàgines, fes-me cas.

—Jo també el conec.

—Però tu no te l’has follat.

—Tampoc no et pensis...

—...

—...

—Doncs no te’l vas tirar cada nit durant deu anys.

—Cada nit?

—Qui diu cada nit diu un cop a la setmana.

—Un cop a la setmana tampoc està malament.

—Posa un cop cada dos setmanes. Això segur. Un cop cada dos setmanes ve a ser dos espitjades al mes, no?

—...

—Què comptes?

—Res. Faig números.

—Quins números fas?

—Un any són cinquanta-dues setmanes, doncs deu, cinc-centes vint. Un total de dos-cents seixanta claus, és això?

—Dit així.

—No sembla gaire, oi?

—Suposo que hauríem d’afegir-ne uns quants de seguits quan vam començar a sortir. Molt al principi, ja m’entens. Són deu anys menys, encara fumàvem entre polvo i polvo. 

—Què, posa tres-cents, tres-cents cinquanta tralaràtralaràs? Tia, que igual resultarà que al final sí que me’l he tirat més cops jo que tu!

—No fotis!

—Compta: dos cops cada dimecres després del pàdel.

—Al pàdel?

—Saps la cerveseta al Portia?

—Després dels partits?

—Doncs fa tres anys que no provo gota.

—Seràs cabrona, per això estàs tan prima. Jo que pensava que era des que t’havies tornat vegetariana...

—Mira, ara que ho dius, cada primer dimarts de mes, abans del vegetarià.

—Et duia al vegetarià?

—Li duia jo, per qui m’has pres?

—I què menjava?

—Potser sonarà malament, però a mi, t’ho creguis o no, sempre se m’ho ha menjat tot, saps què vull dir?

—Tu ets molt porca, no? Em pensava que tenies més bon gust.

—Doncs ja veus. La globalització ha fet molt mal.

—Posem que te n’hi has anat al llit més vegades tu en què, tres anys?

—O quatre.

—Seràs bacona! Fa quatre anys encara no m’havia divorciat!

—Me’n recordo, me’n recordo. I per cert, qui ha parlat de llit?

—Mira mira mira mira mira

—Va digues.

—Igualment no l’has tingut a casa. No hi has conviscut.

—Això no, tens raó. A casa, sol, no ha pujat mai. Calla, te’n recordes quan vam fer operar la Bruna?

—No ho vull saber.

—Estava toveta, te n’has de recordar.

—De veritat, prou.

—Però si no passa res.

—No passa res, no, però prefereixo que no m’ho expliquis.

—Era la meva gosseta. Me l’estimava molt.

—Entesos, ja.

—No, si està clar que tu el coneixes molt més que jo.

—Doncs ja està. I et dic que el tio en sa vida ha escrit deu pàgines d’una tirada. Per arribar a quatre-centes s’hi hauria de passar mitja vida. I això amb la lletra més gran del word i a doble espai. 

—Potser té un negre.

—Ja li agradaria.

—Vull dir que potser no l’ha escrita ell, la novel·la.

—Ja t’entenc, ja. Ja hi pots pujar de peus.

—Doncs saps que a mi m’ha agradat?

—No fotis que l’has llegida.

—Últimament llegeixo molt, mira, m’ha pegat per aquí.

—I de què va? De la guerra civil? De quan algun cony de rei del segle jo-què-sé es va ennuegar amb una estelada? Si li han donat el premi...

—No t’ho pensis.

—De corrupció, violència de gènere...

—No. Són dues germanes així una mica putes que es carreguen un escriptor.

—Típic.

—Totalment.

—Pujareu aquest cap de setmana?

—No ho sé, tinc tres cataractes programades per divendres a la tarda.




1 comentari:

Gerònima ha dit...

Bufa!

El final no me l'esperava en absolut.