dilluns, 31 d’agost del 2015

MIU I ELS ALTRES (La senyora Prims)



Jo li arreglava els cabells. Feia anys que duia aquell tallat que només ella demanava. El primer dia havia vingut amb una fotografia. Una noia en blanc i negre repartint diaris. D'entrada, com a mínim tres cops, li vaig demanar si n'estava segura. Resultava atrevit fins i tot per a les seves faccions. O potser precisament per a les seves faccions. Tenia una boca dolça però uns ulls desafiants que foragitaven qualsevol conversa que no hagués encetat ella. No duia maquillatge o no en duia cap dels dies que va venir. Tampoc no li n'hauria calgut. En certa manera, els colors s'havien repartit harmoniosament en la seva fesomia. De fet, el rostre tenia aquella edat inalterable de la darrera joventut, aquella en què diries que no és possible que el marciment acabi per presentar-se però, al mateix temps, cada expressió ha convingut a fer seva una determinada porció de la pell. En el seu cas, al cap de tot el temps que podria haver passat d'ençà de la primera vegada, quan entrava per la porta i somreia, continuava tenint aquella mateixa edat que, ben mirat, no tinc ni idea quina era del cert. Al capdavall, no en sé res d'ella. N'he sabut el nom de casualitat, i molt més tard. Massa tard, tal vegada. Això i prou. No enraonàvem i, si de cas ho fèiem, no se m'hagués acudit mai de preguntar o posar-me en res d'ella. Em mossegava la llengua, seguia la melodia d'alguna cançó del fil musical o comptava els dies que em faltaven per jubilar-me. No obstant això, no voldria pas que se'm mal interpretés. La noia no era mal educada, i ara, tot al contrari. Era amable i delicada, el somrís tothora a punt. En tenia prou de mirar-la que ella ja sabia que era el seu torn. Mai no l'hauríeu sentit queixar-se, un sol esbufec o un apressament inapropiat. Recordava el meu nom i no s'estava de fer-lo servir per a felicitar-me quan tocava o per col·laborar amb una frase esquiva. Era agraïda per la feina feta i generosa en la propina, la qual cosa no era gens habitual en aquella època. Sempre sabies que comptaves amb la seva aprovació. En recordo l'olor, com de fruita fresca feta malbé. Gens carregosa. I les sabates, impecablement lluents en uns peus llarguíssims. Qui sap si la vaig arribar a veure dos cops amb les mateixes sabates. M'havia imaginat que era forastera, vés a saber per què. Era impossible que hagués comprat sabates com aquelles a la nostra ciutat. No gastava arracades, collarets ni polseres que destorbessin el seu gest. En canvi, carregava un anell lleig com un pecat al dit petit de la mà dreta. Se'l devia treure per a tocar el piano. Sovint hauríeu dit que teclejava mentre tenia el cap sota l'aigua. Un ritme lent, gairebé melangiós. Són tot conjectures, és clar. Res que ella hagués dit ni que jo pugui assegurar tret que li arreglava els cabells.


dilluns, 17 d’agost del 2015

PBM, IN MEMORIAM




T'hauria donat la mà sempre

que me l'haguessis demanada,

convençut que em sabries dur

lluny, a qualsevol lloc millor.

No hauríem triat les paraules

ni amagat els silencis,

i tanmateix em sabria segur

només de ser a la teva vora.





dilluns, 3 d’agost del 2015

UNA COSA DOLÇA


—Vinc a buscar-te?

—No sé quan estaré.

—Més o menys.

—No pas de seguida.

—Quan arriba, ell?

—Fins a les vuit, segur que no.

—Aleshores?

—Vine.

—Si no pots, deixa-ho estar.

—He d’acabar-ho, ja ho saps.

—Quan ho havies d’entregar?

—Fa una eternitat que hauria hagut d’enviar-ho. Ja no sé si trobaré una excusa més.

—Què els has dit?

—De tot. La veritat, de fet.

—Clar.

—Vine. Si no véns em fotré a plorar en qualsevol moment.

—On és el nen?

—Baix, jugant.

—Et deixo treballar. Avisa’m.

—És igual. Tu vine. Si no, es farà massa tard.

—Has sentit el tro?

—Que plou?

—Diluvia. Ja fa una bona estona.

—Quina merda.

—Per què?

—Demà volia dur-lo a la platja. Hi ha anat amb tothom menys amb mi.

—Potser demà torna a fer sol.

—Segur. Amb la sort que tinc.

—I aquest cop? L’has sentit, aquest cop, el tro?

—Encara em fotrà l’ordinador enlaire!

—Què dius ara? No és una llegenda urbana?

—No seria la primera vegada. No te’n recordes, el portàtil gris?

—És veritat, es va quedar ben rostit, pobre.

—Vine. Em quedaré després a la nit i ho acabo. Igual després ja no plou. Em sembla que millor que el desendolli.

—Estàs segura?

—No. I què. Porta croissants.

—L’últim dia no et van agradar.

—L’últim dia no eren els de sempre.

—Tornem-hi. Eren els de sempre.

—Digues el que vulguis. Però aquest cop porta els de sempre.

—Ho eren.

—M’és igual. Tant me foten els croissants. Una cosa dolça. Et vull a tu. Estic dels nervis. Se m’ha mort la rentadora, t’ho havia dit?

—Però no era nova?

—Nova de trinca.

—Plou molt.

—Vindràs en cotxe?

—Anava a venir caminant.

—Ets a casa?

—No. Acabo de deixar-los al futbol.

—Encara van al futbol?

—Avui és l’últim dia. Plovent així, no ho sé.

—Faran una altra cosa.

—Feien el berenar. Deuran fer-lo dins. Dic jo.

—Segur.

—Agafo el cotxe. Plou molt.

—M ‘encanta.

—Sí.

—Vine. Corre.

—Ja sóc al semàfor.