dilluns, 26 d’octubre del 2015

I UNA CARTA


Estimat,
I una merda. No ets el que estimes. Com t'estimen els altres, això ets. Això i prou. Vas dir. I vas fotre el camp. Potser tu no te'n recordes però jo no he oblidat ni una sola de les inflexions de la teva veu. Ni una de sola. Entens què vull dir? Ni una de sola. Vaig arribar a donar-hi tants tombs que puc assegurar-ho cal·ligràficament. Havíem vist morir la nostra nineta. Com podies parlar-me d'amor o del que érem si no érem altra cosa que aire? Un cop d'aire incapaç de tancar els porticons de la finestra. Menys que l'aire, érem. I tu, amb aquella solemnitat, com si fossis sol al món. Com si hagués de plegar-me als teus desitjos immediats, pobre desgraciat, com si fos capaç escoltar res que no fos el soroll del vidre esclatant, el violí sortint disparat, la música de l'horror, empaitant el seu cos menut quitrà enllà. No hi ha una sola pluja que no em faci plorar. Per petita que sigui. Dues esquitxades o la tempesta més ferotge m'oprimeixen exactament de la mateixa manera. No he tornat a pujar a cap cotxe com el que teníem, ni del mateix color, ni de la mateixa marca, ni amb una matrícula que pogués recordar —remotament— la matrícula del nostre cotxe. I quan arriba un altre dimecres em recullo com un cabdell. Al principi ni tan sols sortia de casa, no anava a treballar, no menjava, no existia quan arribava el dimecres. Però la vida no espera, la vida no permet depèn de què. Això sí, encara no parlo amb ningú si és dimecres. En tots aquests anys no he abocat un trist mot quan arriba el tercer dia de la setmana. Vaig a la feina, m'alimento, feixugament respiro, quin remei, però no bado boca, no puc aprendre a parlar si arriba dimecres. Un nus esfilagarsat que m'ofega i alhora em redimeix. Cada paraula diu el seu nom, t'ho vols creure? Cada lletra s'entossudeix a vestir-se del seu somriure, del tou dels seus dits escapant-se'm cada dimecres. Tots aquests anys tu eres part d'aquell paisatge. T'havies confós amb la carretera, amb els arbres arrengleradets i la nit, amb la festa que no vam arribar a ballar, el poble il·luminat, el campanar ufanós que esperava dreçat al final del revolt. Sobretot des que vas decidir desaparèixer, des que vas fotre el camp i vaig haver d'enterrar-te per força al mateix sac. I tota l'agror, tota la fetor enterrada al mateix fons del no-res i per a ningú. I tanmateix, cantàvem tots tres aquella cançó. L'has tornada a sentir? Ella gairebé no sabia parlar però cridava i picava de mans. D'on l'havíem treta la cançó? Que no era allà tota al felicitat? Que potser felicitat i desgràcia viatgen plegades sempre, assegudes al seient de darrere del mateix cotxe? O ens va tocar a nosaltres, l'experiment? No hauríem d'haver acceptat, era massa tard, massa petita, massa lluny. Res hauria estat diferent, ho sé, ara ja ho he entès, vaja. Resulta impossible assegurar que no hauria passat allò que, de fet, va acabar passant. Resulta cruel pervertir la memòria fins a convertir-la en una pel·lícula de Zemeckis. Se'n va anar a la merda i ja està. Tu i jo érem allà. No pas per evitar res sinó per a ser-ne testimonis. Vet aquí l'excusa, al capdavall. Vet aquí la malaurada coartada del dolor, no trobes? No tornarem a estar segurs mai més, enlloc. L'altre dia vas trucar, una pista que he resseguit. He decidit sortir a buscar-te. Et trobaré, siguis on siguis. Seurem junts i, si fa falta, empenyerem els silencis que repartirem sobre la taula. Un a cada punta. Un parell de jugadors acostumats a perdre però decidits, aquest cop sí, a guanyar la partida. T'explicaré que he tornat a ser mare i de seguida ho entendràs. He emprat el teu nom per assegurar-me que seràs al meu costat passi el que passi. Duc el cabell curt com quan ens vam conèixer, t'agradava tant... De vegades em miro el mirall i penso si tu devies veure el que jo veig ara, si aleshores jo era la mateixa. Si tots dos érem els mateixos o només un esborrany que ja no tornarem a ser. Ja he començat a imaginar-te. T'he vestit i desvestit mil vegades. T'he afaitat i pentinat de totes les maneres possibles i, malgrat tot, no m'escapo d'un record de la teva pell que no em permet afegir-hi altra cosa. Et vaig saber tant que se'm fa estrany que algú altre hagi dibuixat geografies diferents en els plecs dels teus plecs. Empro en part el teu lirisme perquè reconec que descriu molt millor la nostra novel·la. Em fa por de no callar quan ens trobem. I alhora em fa por de no saber què dir, de disfressar-me d'un enuig que ja no m'explica. T'he trobat tant a faltar que no m'avergonyiria reconèixer res. No penso jutjar ni retrocedir ni complicar o simplificar. T'estimo. Ja ho tens. Ja ho dit. Ja ho he posat per escrit. T'estimo ara i amb aquesta conjugació no invento res. Només és ara i aquí que es pot estimar. Ets el que estimes. Ets el que estimen.


dijous, 22 d’octubre del 2015

POSTAL #47



Un balandreig, lleuger com el prec d'una pedra, empeny el meu cos a aquest ball desraonat que ja no puc aturar ara que —amagat a la porxada de la plaça de l'església— t'he vist asseguda a ca la Sol, la meva dàrsena. Ulleres fosques, diari obert, una cervesa i el fum d'una cigarreta a mig decandir, el cendrer per tot pou. Una vida que és feta de fusta pot cremar de seguida, només que alcis el cap i em drecis la vida. Com et pertanyo! M’has escrit cada vers d'ençà del primer dia, com si les paraules que m'han de dibuixar em traïssin per força, refugiades d'una por esbalaïdora que m'esborra de nit mentre dormo. No sóc, no he estat res contra el teu record. Camino amb la sobergueria del qui sap amagar el panteix malgrat tot. Cada llamborda una alenada i un ofec. Ets tan a prop que fa mal. Un cop de roc al pit. Les cames encreuades, l'anell al dit encara. I llavors la meva veu ridícula que gosa dir el teu nom. I llavors el teu somriure.



dilluns, 5 d’octubre del 2015

UN PAPER



—Saps què són els gobelins? Jo tampoc en tenia puta idea. Vaig viure un temps al costat mateix del taller reial. T'ho juro. Trenta passes, màxim. I no hi vaig entrar mai. Coneixes la Plaça d'Itàlia? Has estat mai, tu, a París? De l'hospital a casa, de casa a l'hospital. No sé si m'entens.

—...

—Clar que tu has viscut sempre en aquest cul de món, ja es veu. 

—...

—Al final, totes les ciutats són iguals. Fins i tot passejant una criatura. La música dels cotxes. T'esperes al semàfor amb totes les sabates de l'altra gent. Els vidres bruts dels edificis. Verdura perfecta, o bé verdura passada, exposant incomprensiblement les seves podridures. Les notícies dels diaris, sempre les mateixes. Tant se val on vagis a petar, no te n'escaparàs. Refugiats, corrupció, futbol, la porqueria de sempre en tots els idiomes que vulguis. Al capdavall, totes les paraules diuen les mateixes mentides. Els mateixos acudits explicats amb accents diferents, cortesies guturals. 

—...

—No ho dic per res. No et pensis, a mi els tapissos m'interessen més aviat poc, no sé si m'entens. Per parlar. Els tapissos, la mitja, el punt de creu. L'edifici era allà, vet-ho aquí. Jo, tota aquesta mena de gust per la imperfecció impecable, no me l'empasso. La tradició. Les coses de sempre. La música clàssica, el pa de crosta, les nadales, els mocassins. Has dut mai mocassins? Jo no els he sofert mai. Ni l'estofat de l'àvia. No sé quants anys fa que em vaig fer vegetariana per no haver de demanar perdó cada cop que em fotien el tall al plat. No ho pots entendre que no m'agrada? No m'agrada, collons. No m'agrada i punt, hauria preferit dir. Però no se li diu això a una àvia, oi? O et fas vegetariana o et menges el puto estofat. 

—...

—Ara no voldria pas que em prenguessis per una moderna, on vas a parar. A veure si veient-me els cabells tallats així, t'agraden? Me'ls faig jo mateixa. A veure si et pensaràs que sóc una moderna. Fa vint anys que tinc aquestes vambes, creu-me. Quina edat tens, tu?

—...

—Deixa estar. Ets jove. A la teva edat és igual l'edat que tens. Hauries de canviar-te les arracades, això sí que t'ho he de dir. No és que siguin lletges. Qui porta or encara avui dia? Jo en tinc unes si fa no fa. No me les poso mai. Me les va regalar el Gerard. Abans em feia regals. Ens enviàvem missatges mentre érem a la feina. No li semblava inadequat, aleshores. Fa tres dies que treballa. Vull dir tres dies seguits. Ja ho tenen això, els investigadors. De què fas, tu? No em diguis que encara ets a la universitat. Jo vaig treballar un temps a la universitat. M'agradava. Llavors, deixa que ho endevini, deus estudiar arquitectura. Per les ulleres, sobretot. De quina marca són? Es veuen fortes. No te les has comprat aquí. Això segur. I el tub? On és el teu tub? Com en dieu d'aquell tub que dueu sempre a la motxilla? Saps la història de la casa de la germana d'en Wittgenstein? Busca-la. Segur que t'agradarà. 

—...

—No deus pas tenir pressa? Tinc una germana que sempre té pressa. Sovint m'ha penjat el telèfon abans i tot de contestar-lo. És maca. Segur que t'agradaria. Tothom estima la meva germana. Em sembla que és pel somriure. A mi no m'ha sortit mai un somriure com el seu. Calla. Dic mentida. Un cop, era estiu. Estirats a la gespa. Queien els estels a pedregades. Després va començar a ploure i vam córrer cap a la casa. Ell va dir que havia estat la tendresa però jo sé que va ser el somriure. Tot plegat va durar quatre dies, en sóc conscient. Si em fessis dir com es deia no en podria estar del tot segura. O potser sí. Si m'estires la llengua la memòria se'm dispara. I tanmateix no sóc tan gran. Quina edat em posaries? 

—...

—Deixa-ho anar. No l'encertaries mai de la vida, ja t'ho dic jo. Però no sóc tan gran. M'aixecaria per fer-te quatre demostracions d'agilitat, per qui m'has pres, però no és ni el lloc ni el moment, hi estarem d'acord. I després, tota aquesta gent. I un esdeveniment com aquest. M’has donat el carnet? 

—...

—Em pensava que no em tocaria. No passa mai que falli el president i el primer suplent. Ho havies sentit mai d'algú? Això sí que és tenir sort. Fa dos dies que torno a ser empadronada al poble i aquí em tens. Ens donaran dinar, si més no. No tindria temps d'anar a casa i tornar, ni de conya. I ja has pensat bé què vols votar? No és cap ximpleria, n'ets conscient? Quan després, a les notícies, surtin les estadístiques pensa en el teu sobret entrant a l'urna. Un més, tens tota la raó. Però qui et pot assegurar que el teu no sigui el definitiu, que no hagi estat just el teu vot el que ha fet decantar la balança? 

—...

—Està bé. Vinga, gràcies. A reveure. 

—...

—I fes-me cas i canvia't aquestes arracades.