dilluns, 26 d’octubre de 2015

I UNA CARTA


Estimat,
I una merda. No ets el que estimes. Com t'estimen els altres, això ets. Això i prou. Vas dir. I vas fotre el camp. Potser tu no te'n recordes però jo no he oblidat ni una sola de les inflexions de la teva veu. Ni una de sola. Entens què vull dir? Ni una de sola. Vaig arribar a donar-hi tants tombs que puc assegurar-ho cal·ligràficament. Havíem vist morir la nostra nineta. Com podies parlar-me d'amor o del que érem si no érem altra cosa que aire? Un cop d'aire incapaç de tancar els porticons de la finestra. Menys que l'aire, érem. I tu, amb aquella solemnitat, com si fossis sol al món. Com si hagués de plegar-me als teus desitjos immediats, pobre desgraciat, com si fos capaç escoltar res que no fos el soroll del vidre esclatant, el violí sortint disparat, la música de l'horror, empaitant el seu cos menut quitrà enllà. No hi ha una sola pluja que no em faci plorar. Per petita que sigui. Dues esquitxades o la tempesta més ferotge m'oprimeixen exactament de la mateixa manera. No he tornat a pujar a cap cotxe com el que teníem, ni del mateix color, ni de la mateixa marca, ni amb una matrícula que pogués recordar —remotament— la matrícula del nostre cotxe. I quan arriba un altre dimecres em recullo com un cabdell. Al principi ni tan sols sortia de casa, no anava a treballar, no menjava, no existia quan arribava el dimecres. Però la vida no espera, la vida no permet depèn de què. Això sí, encara no parlo amb ningú si és dimecres. En tots aquests anys no he abocat un trist mot quan arriba el tercer dia de la setmana. Vaig a la feina, m'alimento, feixugament respiro, quin remei, però no bado boca, no puc aprendre a parlar si arriba dimecres. Un nus esfilagarsat que m'ofega i alhora em redimeix. Cada paraula diu el seu nom, t'ho vols creure? Cada lletra s'entossudeix a vestir-se del seu somriure, del tou dels seus dits escapant-se'm cada dimecres. Tots aquests anys tu eres part d'aquell paisatge. T'havies confós amb la carretera, amb els arbres arrengleradets i la nit, amb la festa que no vam arribar a ballar, el poble il·luminat, el campanar ufanós que esperava dreçat al final del revolt. Sobretot des que vas decidir desaparèixer, des que vas fotre el camp i vaig haver d'enterrar-te per força al mateix sac. I tota l'agror, tota la fetor enterrada al mateix fons del no-res i per a ningú. I tanmateix, cantàvem tots tres aquella cançó. L'has tornada a sentir? Ella gairebé no sabia parlar però cridava i picava de mans. D'on l'havíem treta la cançó? Que no era allà tota al felicitat? Que potser felicitat i desgràcia viatgen plegades sempre, assegudes al seient de darrere del mateix cotxe? O ens va tocar a nosaltres, l'experiment? No hauríem d'haver acceptat, era massa tard, massa petita, massa lluny. Res hauria estat diferent, ho sé, ara ja ho he entès, vaja. Resulta impossible assegurar que no hauria passat allò que, de fet, va acabar passant. Resulta cruel pervertir la memòria fins a convertir-la en una pel·lícula de Zemeckis. Se'n va anar a la merda i ja està. Tu i jo érem allà. No pas per evitar res sinó per a ser-ne testimonis. Vet aquí l'excusa, al capdavall. Vet aquí la malaurada coartada del dolor, no trobes? No tornarem a estar segurs mai més, enlloc. L'altre dia vas trucar, una pista que he resseguit. He decidit sortir a buscar-te. Et trobaré, siguis on siguis. Seurem junts i, si fa falta, empenyerem els silencis que repartirem sobre la taula. Un a cada punta. Un parell de jugadors acostumats a perdre però decidits, aquest cop sí, a guanyar la partida. T'explicaré que he tornat a ser mare i de seguida ho entendràs. He emprat el teu nom per assegurar-me que seràs al meu costat passi el que passi. Duc el cabell curt com quan ens vam conèixer, t'agradava tant... De vegades em miro el mirall i penso si tu devies veure el que jo veig ara, si aleshores jo era la mateixa. Si tots dos érem els mateixos o només un esborrany que ja no tornarem a ser. Ja he començat a imaginar-te. T'he vestit i desvestit mil vegades. T'he afaitat i pentinat de totes les maneres possibles i, malgrat tot, no m'escapo d'un record de la teva pell que no em permet afegir-hi altra cosa. Et vaig saber tant que se'm fa estrany que algú altre hagi dibuixat geografies diferents en els plecs dels teus plecs. Empro en part el teu lirisme perquè reconec que descriu molt millor la nostra novel·la. Em fa por de no callar quan ens trobem. I alhora em fa por de no saber què dir, de disfressar-me d'un enuig que ja no m'explica. T'he trobat tant a faltar que no m'avergonyiria reconèixer res. No penso jutjar ni retrocedir ni complicar o simplificar. T'estimo. Ja ho tens. Ja ho dit. Ja ho he posat per escrit. T'estimo ara i amb aquesta conjugació no invento res. Només és ara i aquí que es pot estimar. Ets el que estimes. Ets el que estimen.