dimarts, 3 de novembre de 2015

MIU I ELS ALTRES (Octavi)


El mapa no és el territori, van dir. Com a mínim quatre cops, quatre ponents diferents al llarg de les jornades. No l'és, per descomptat. Seia, participava desganadament de les dinàmiques que anaven proposant, escoltava i m'avergonyia amb traïdora supèrbia dels comentaris i les preguntes de companys asseguts moltes files per davant meu. Frases intenses, plenes d'adjectius tronats i cargolades de subordinades sempre en primera persona. Durant les pauses, parlàvem dels nostres fills, de les nostres feines, i fèiem veure que ens interessàvem pels fills dels altres, per les seves feines. Plovia tant que els planys de les finestres de la sala d'actes gairebé no permetien escoltar els oradors, els seus acudits repetits, els aplaudiments de la concurrència. L'hotel on m'estava quedava tres carrers més avall de l'edifici, al mig d'una plaça que per força havia conegut millors èpoques. Malgrat la correguda, havia arribat moll a la primera sessió i potser per això, mentre parlava, m'havia preocupat més pel fred als peus que no pas pel seu nom quan se'm va adreçar, en seure al meu costat. Miu.