dilluns, 30 de novembre de 2015

POEMES QUE HAVÍEM CALLAT



Darrere les cortines s'amagava una pluja continua gens contagiosa que vestia la tarda de la tardor necessària. Ell cantava de la cuina estant mentre preparava el sopar i a mi em costava poc imaginar-lo movent els malucs descompassadament però tan viu. Les nines arrenglerades a la prestatgeria es presenten alhora, vestidetes encara de primera comunió. La Mau va venir a arrecerar-se'm a les cames i em va mirar alçant la cua. Ens coneixíem de fa anys, quan la meva pell no era el paper d'una novel·la dolenta. La vam arreplegar del carrer i ens va permetre estimar-la amb aquella distància que els gats saben imposar sense alçar la veu. Sovint estàvem dies sencers sense saber on parava i aleshores no ens la trèiem del damunt, potser envestida per penitències de mal explicar. Ell s'hauria estimat més trobar un gos però no li vam sentir mai dir ni mitja paraula. Menjàvem xocolata estirats sobre els llençols rebregats i ella repassava poemes que havíem callat a la tauleta de nit. Després de l'accident em llepava els peus com si la comprensió pervertís les espècies enllà dels planys. Sento córrer les ambulàncies. Desvalguts del món! Companys atrapats a la mateixa xarxa. Les criatures del pis de dalt fan cridar l'edat que ja no tindrem. M'esqueixaria un somriure si no se m'haguessin aturat els llavis abans d'hora i un fil de baba s'esfilagarsa pitrera avall. S'escampen les taques enjogassades per les sanefes ara que ell està entretingut tallant ceba pel sofregit. Vam comprar-lo a Praga. Ell es cansava. Perquè pogués seure a reposar vaig inventar-me aquest jersei. No me'l vaig treure fins que no vam tornar a ser a casa. Encara es pensa que és el meu preferit. El renta a mà tan sovint que hem descobert colors que fins ara no sabíem que existien. El vaig enredar perquè es fes fer una revisió però no en vam treure l'aigua clara. S'ofega. Li fa mal el pit. Amb un somriure seu floreix el dia de cop. Ve corrents quan no te l'esperes a agafar-me per sota les aixelles, m'aixeca enlaire i em fa giravoltar mentre diu el meu nom mollet mollet, no tan mollet, cada cop més fort el meu nom, fins que es posa tot vermell de tan cridar i diríeu que li esclataran les venes al coll. Si fan bicicletes no el traureu de davant del televisor. M'agafa la mà i m'explica els noms dels que encara no han pres res per córrer més. S'aixeca d'una revolada, embogit gairebé, potser un avançament compromès o potser l'arròs que se li aferra. Revisem el paisatge, recordem els llocs on hem estat. Deixava anar el volant, es posava les mans als ulls, au va agafa'l tu. Jo reia i me'l mirava embadocada. Posava ulls grossos com taronges fent veure que venia un camió enorme, que érem al bell mig del carril, que la vida no ens pertanyia. Aparcava al primer racó, de qualsevol manera, tira fotos, tira milions de fotos, que no ens cansem mai a la vida de mirar-les. I jo, ruca acabada, vinga tirar fotos. Llavors que encara anava per afaitar i ens feia gràcia aquell exèrcit de pèl blanc conquerint-li la barba. Ara sóc feta de fusta corcada i miro de no desarrelar-me'n.