dilluns, 19 de gener de 2015

LA GENT COM CAL


Ningú li havia demanat que tornés. Tots havíem llegit la sentència i més clara no podia ser. És més: ell sabia perfectament que no se l'hi volia. Ruc no era. Donava classes de filosofia a la universitat, poca broma. Pel que m'ha arribat, a ella se li havien omplert els collons de viure amb por. De tantes amenaces i tots aquells crits que no havien passat desapercebuts a ningú de l'escala, ja se m'entén. I no ho dic perquè els tingués al pis de dalt. El cert és que no sóc mai a casa, jo. Però el que hi passava ho sabia tothom. Hi estic completament d'acord. Si no hagués tornat, potser ara no en parlaríem. Aquí pau i allà glòria. Segur, que no en parlaríem. Definitivament no hauria d'haver tornat. Jo sóc del mateix replà però els nostres pisos no toquen. Paret per paret, vull dir. Encara així, els havíem sentit sempre. Del primer dia que van venir a viure a la comunitat que escoltem crits i cops de tota mena. De bones a primeres no te'n vols adonar. Et dius que fan obres. Que és la tele. Ell era una bèstia, cregui'm. Pobra canalla. La petita és un coet, amb un somriure sempre a punt. No deu callar ni adormida, ja hi pot pujar de peus. De fet, ja la deu conèixer. Un matí, anant cap a l'escola, li vam veure un ull a la funerala, ara no li sabria dir si l'esquerre o el dret. Allò ja ens va semblar que passava de taca d'oli. Naturalment, quan em van venir a veure jo els vaig dir que l'ull de la nena podia ser qualsevol cosa, per tot allò de la presumpció d'indolència, sap què vull dir? A què va tornar? Què buscava? Li vam deixar claríssim que en aquesta escala se'l considerava persona no ingrata. Perquè en el seu dia —hauria d'haver vist aquella nena, amb la cara com un matamundi— com a president de l'escala em va semblar que una cosa o altra havia de fer, no troba? De seguida vaig anar a trobar el de l'àtic, que fa de secretari de la junta, ja hi ha parlat? Molt bona gent. I miri que havia estat guàrdia civil. Gran, cepat, amb aquell bigotet tan simpàtic, sap qui vull dir? Hi vaig anar perquè a les criatures no se les toca. Jo, si vol que li digui, de l'àtic no havia sentit mai un sol crit, visc molt amunt. I això de la nena, ell em va explicar que li havia caigut la planxa a sobre. Que encara bo que no estava encesa. Ja la coneix, no para quieta. Semblava versemblant. De vegades ens trobàvem passejant el gos. Xerràvem una mica. Vostè hauria lligat mai Plató i Matrix? Ha vist la pel·lícula? Més bona que top gun i tot. Sabia moltes coses, el paio. Però, de tota manera hi vaig anar a parlar amb el president de l'escala i una que és mestra que viu sota meu. Què vol que li digui, sóc una persona molt de mediar i de posar pau. A l'institut m'hi trobo cada dia, com vostè comprendrà. A banda que em picava una mica la curiositat per com havien distribuït l'entrada. M'havien explicat que havien tirat tota l'entrada a terra gairebé fins a mig menjador però no havia tingut ocasió de pujar mai. La pobra, ja tenia prou feina amb aquest animalot. Vam ser clars i contundents. Li vam dir: això s'ha d'acabar. Som una comunitat pacífica, nosaltres. De Reus de tota la vida. Gent com cal. Si torna a posar la mà a sobre d'algú de la seva família, ja em pot ben creure que se'n penedirà. Oi que vostè ho hauria entès a la primera? La gran, pobrissona, un fart de plorar amagada rere la cama de sa mare que només gosava dir, no ploris, filla, no ploris. Amb uns ulls com a plats, és clar, amb tot l'escàndol destapat. En el meu cas puc dir orgullós que vaig ser el primer que va trucar els mossos, tal com ho sent. No estic per romanços, jo. El toro sempre per les banyes. Al tema, sempre al tema. Que la vida són dos dies. Jo venia de tirar la brossa i ell sortia carregat amb totes les bosses de reciclar. Bona nit, li vaig dir. Vol creure que no es va dignar a contestar? Tan bon punt vaig arribar dalt, vaig trucar la policia. I encara no deu minuts després ja sortia emmanillat. Es veu que van trobar la nena plena de blaus, em va dir el del segon. Jo no hauria pogut trucar. Sort en vam tenir, d'ell. Si no fos pels valents ja m'explicarà. No es pensi que tampoc no m'havia quedat assegut de braços plegats. A la primera reunió d'escala vaig treure el tema i el vam sotmetre a votació. La lletja del tercer té una filla que estudia per advocada i la vam fer baixar. Es veu que és normal que la víctima no s'atreveixi a fer el primer pas. Per por a les represàlies, sobretot. La proposta d’una acusació particular va venir de l'enginyer del cinquè. Té molts calés, l'home. Amb dues patents de l'any vuitanta-vuit se li va solucionar la vida. Jo certifico, com consta a l'acta, que ho vam decidir per una nimietat. Un sí rotund de tots els presents. No hauria d'haver tornat, no. Els vaig oferir de córrer jo amb totes les despeses. Conec set o vuit lletrats que me'n deuen més d'una, li sóc franc. Ja ho vaig veure clar que ho enllestiríem de seguida. En diuen judici ràpid però amb tots nosaltres testificant li ben asseguro que de ràpid no en va tenir res. El van trincar ben trincat, ja hi pot pujar de peus. La pobra dona vinga plorar que allò no podia ser, que no era just. Potser sí que hi podríem haver fotut més canya però tampoc no era qüestió de dir cap mentida, oi que m'entén. Una víctima en estat de xoc, això està clar. Fixi's si estava especialment emocionada que no va poder badar boca en tot el judici, només feia que plorar. Al final, es va acollir al seu dret a no declarar, ja veus tu. Particularment trobo que el millor testimoni, mal m'està dir-ho, fou el meu. Vaig buidar el pap ben buidat. Pensi que fa trenta-cinc anys que duc la porteria de la finca i una cosa així no havia passat mai. De seguida el vaig calar. Aquest home no era aigua clara, això segur. Professor de filosofia, oi que m'entén? Jo no és que hagués vist ni sentit mai res fora de lloc però de la paraula del president me'n refio. Si ell ho diu, va a missa. Que es foti, el molt malparit. Encara va estar de sort que, en no tenir antecedents, li van suspendre els dos anys de presó que li van caure. Ara, això sí, dos anys sense comunicar-se ni apropar-se a menys de cinc-cents metres de la dona i la canalla i, sobretot, al barri. Dos anys sense trepitjar el nostre carrer. Au, a veure com ho entomes, em vaig dir. Una mica com de pena, també. Vaig estar a punt de creure-me'l. Quan el jutge li va donar l'última palabra, per si volia afegir res, se vol creure que no podia ni parlar dels llantus i els mocs que li omplien la cara. Hasta semblava que deia la veritat el molt pàjaru. Encara no havien passat dos dies que va i el tio es planta a casa. Vam haver de cridar el de l'àtic que hi va mirar de raonar. Deia que només volia recollir quatre coses, que ho necessitava per la feina. Jo que ho vaig sentir vaig començar a trucar els timbrets del porter automàtic i en un tres i no-res, collons igual que si fóssim a Fuenteovejuna, l'entrada era plena de veïns. Escolti, i ni una empenta ni una mala paraula. Que volia recollir les coses, diu. El vam acompanyar fins dalt al pis entre tots. La seva dona va sortir al replà cridant el seu nom. Ell, és clar s'hi va voler apropar però entre tres o quatre naturalment li ho vam impedir. Les pobres criatures només somicaven papa no papa no papa no. Si no hagués tornat, res d'això no hagués estat necessari. La veïna del costat va insinuar que el terrat era ple de la roba d'aquell animalot. Ell es veu que no volia pujar a buscar-la però entre uns quants el vam convèncer. De seguida vam tenir el terrat ple. Tret de la pobra invàlida del quatre no faltava ningú. En ma vida havia vist tots els veïns reunits. Ni per les festes del barri l'any que va venir l'Orquestra Plateria. Per això li dic que em cregui que, d'on era jo, no li puc dir del cert com va anar. Es veu que va perdre l'equilibri i va caure. I escolti'm que es veu que el molt puta, esclafat i tot brut de sang encara remenava les cames com un escarabat. Vinga cridar auxili, auxili. Ja ho pot ben creure. Mala hierba nunca muere, oi? Es va enfilar perquè volia veure el mar. Els dies clars es veu Mallorca, no ho sabia? D'on ha tret això que va relliscar? I ara! Va ensopegar amb les andròmines que es van deixar els pintors fa cinc anys quan vam arreglar la façana. Va caure, ves. No en trauràs l'aigua clara. L'ambulància no hi va ser a temps. Va trucar la seva dona. Fixa't quina santa que, encabat de tot, encara el volia salvar! No hauria d'haver tornat, no troba?


dilluns, 12 de gener de 2015

POSTAL #44



He encetat l'any d'una manera estranya, posant que existeixin maneres d'estrenar els anys com cal. N'hi ha pogut prou amb un parell de setmanes per comparèixer tres cops seguits davant de mossèn Ramon. Dos funerals i el bateig d'un esquitx que hauries dit que ho mirava tot amb un vigor impropi de l'edat que li pertoca. Per si ho trobes poca cosa, resulta que sóc el flamant guanyador de la cistella que cada any per reis sorteja la cooperativa. Em sembla que no m'acabaré ni l'oli ni el vi fins que em mori. Espera. N'hi ha més. Llegeixo un llibre els protagonistes del qual viuen al mateix carrer on vam llogar el nostre primer pis plegats. No els som tu i jo, no t'amoïnis. Ells han après a ser feliços malgrat una guerra que nosaltres només hem sabut avorrir a còpia de llegir-la a les novel·les. Potser hores d'ara ja has rebut la meva carta de debò. Res no s'escapa de les noves tecnologies. Sé exactament on ets però potser ja no tinc ni idea de qui o en què t'has convertit.


dilluns, 5 de gener de 2015

DIA DE REIS



Quan han passat els reis devia fer estona que dormia. Fins a mitjanit havia aguantat sense problemes. Com tots els vespres, els sorolls que li arribaven del carrer li anaven explicant un cabàs d'històries quotidianes que ell ja ha après a reconèixer. Després ha sentit els pares discutint, com gairebé cada dia d'ençà del diagnòstic. Aquell arreplec de paraules gruixudes feien més mal que el trep repuntat que li travessa el cap. I després el plor de l'un i el silenci de l'altra. Hauria corregut a abraçar-los si les cames no s'haguessin entossudit a no moure's del lloc on eren. Llavors s'ha estimat més alliberar la son i deixar-se bressolar per aquest esgotament que ja és més ell mateix que no pas d'ell. Compassa el dolor amb la respiració i fa veure que no s'adona que somni i record es confonen en la seva grolleria. Repassa els estels que li van enganxar al sostre i els contorns dels objectes que voldrien vestir d'habitació aquesta puta presó. Sort en té de la finestra. O potser tot al contrari. Finalment s'adorm. Aleshores, de bon matí, amb la llum omplint la casa sencera, deixa't estar de màgia, sense desembolicar ni un sol regal sap que els de l'Orient no s'han oblidat d'ell. Malgrat tot, continua viu. Com a mínim un dia més.