dilluns, 23 de febrer de 2015

UNA CREU DE SANT JORDI




La vaig conèixer quan encara estudiava. Havia aparegut del no-res i, segons que explicaven, era filla d'una llarga nissaga de diplomàtics que havien vingut a retirar-se amb el seu gruix de pertinences i títols nobiliaris a la nostra ciutat. Gairebé la precedia aquella mena de llegenda que s'havia anat construint amb mitges veritats i veritats a mitges que tampoc ella mai no va molestar-se en resoldre. El cert és que gaudia d'un estatus especial que ella no es descuidava de fer servir tant com podia. Era alta i veritablement guapa com si tot plegat li vingués d'aquells cognoms tan llargs. Malgrat una esquena més de nedadora que no pas de model de passarel·la, la majoria de colls es giraven en veure-la passar. Vestia sempre de negre però ni amagada al fons d'una nit medieval no hagués passat desapercebuda. Fumava tot el dia i a tot arreu i potser per això tenia aquella veu arrossegada que tots temíem quan pronunciava el teu nom. Tu d'on has sortit? va ser el primer que em va dir. Fumes? Deixa-ho córrer, ja es veu que el càncer ja m'haurà matat quan tu hagis tret un dels teus ducados rebregats. Era plena d'enginy. Durant les classes jugava a rebatre el discurs dels professors i sovint els feia preguntes que no sabien contestar. Ella somreia impassible veient-los suar el tweed però després no es presentava als exàmens o els omplia amb gargots sobre aventures africanes, reals de tan inversemblants, històries que corrien pels passadissos abans i tot que haguessin penjat les notes. Brillava. S'asseia al final de classe amb les cames creuades, com si fos al sofà de casa esperant que la criada li servís l'aperitiu. La colla que sempre l'envoltava li reia totes les gràcies que ella no s'estalviava d'anar-los oferint en comptagotes, com qui reparteix almoina. Vivia en una torre dalt de tot de l'avinguda Tibidabo i cada dijous encetava una festa que no s'acabava fins que la ciutat no es tornava a posar en marxa el dilluns següent. Els seus pares no hi eren mai i el servei es barrejava amb els convidats com si tot fos permès. Vindràs aquest dijous? em va dir un cop. Necessito que m'omplis la casa de poemes. Segur que tens una moleskine plena de sextines per compartir amb tots nosaltres amagada a la butxaca d'aquests texans barats. Naturalment no hi vaig anar. Aquell cop. Un parell de setmanes després em vaig comprar uns pantalons nous, vaig deixar la llibreta a la meva habitació i em vaig presentar a casa seva. O el record del que devia haver estat casa seva algun dia. Mitja facultat jeia borratxa pels corredors i l'altra mitja era a punt d'arribar. Ella va sortir d'alguna banda, em va agafar la mà i em va dir, al final has vingut, doncs? Em va fer un petó al coll i em va estirar per tota la casa travessant una selva de cossos en moviment. Va obrir una porta que ens menà del dia a la nit, del soroll al silenci. D'una estrebada que em va fer seure de cop. L'olor de pell de la butaca, l'olor de resclosit. I em deixà en aquell forat desconcertat. Els ulls esbatanats miraven de ser-me útils quan el sentit comú no m'estava per romanços, atrafegat encara processant l'instant, endreçant arxius, fent dissabte. Abans que pogués prendre el tabac de la butxaca ella va treure el cap, va fer la llum i m'ordenà, pren el que vulguis, la pols no parla, ni se't passi pel cap fumar. I em deixà sol al mig d'Alexandria.

Naturalment no vaig gosar endur-me ni un sol llibre. En vaig tenir prou de tocar-los tots, d'acaronar cada llom, resseguint noms i col·leccions, primeres edicions i autografiats. Embriagat per totes aquelles paraules que mai no m'haurien de pertànyer. Vaig trigar un parell d'eternitats a carregar-me de la força suficient per sortir d'aquell temple. Potser avui, si em repetissin una oferta semblant, em caldrien mans per arreplegar tot el que prendria sense pensar-hi un sol minut. Aleshores, és clar, vaig sortir amb les mans a les butxaques i un cap tant alt que tocava el sostre, tan solemnement vestit del meu orgull que no hi hauria cabut un trist llibre de butxaca per molt que hagués volgut. Vaig sortir al jardí. M'ofegava. Volia prendre l'aire, respirar a redós de la remor de música encapsada, com records que no volen venir a la memòria. Vaig demanar-me si és possible fer-se gran de cop o si ha de ser forçosament a batzegades, a còpia d'anys. Ja no la vaig tornar a veure en tota la nit i no es va presentar a la facultat fins que havien passat ben bé un parell o tres de setmanes. Es va asseure al meu darrere, em va despentinar els cabells com si jo fos una criatura i amb aquella veuassa seva que matava gegants em va dir, no parlis tant, que fots maldecap. Em vaig girar maldestre. Un nou tall de cabells l’havia convertida en un pres de la segona guerra mundial. Si no fos pel somriure de confitura. Què passa, no t'agrada? Abans que s'acabés la classe ja s'havia aixecat d'una revolada i havia tocat el dos. Així va desaparèixer de la meva vida.

Aquest matí hi he pensat quan he tornat a veure'n el nom escrit al diari. En parlaven sovint, d'ella. Del seu paper diplomàtic en la construcció del nou estat. M'havia acostumat a entendre que hi ha gent que forma part de la Història tan si volen com si no. A veure-la fotografiada, entrevistada, a llegir-ne l’opinió. Els mateixos anys que a mi m'havien anat carregant l'espatlla a ella l'havien convertit en algú encara més lluminós, una sàvia. Fins avui. El seu nom venia repetit deu cops, quinze cops a la mateixa pàgina. Emmarcat per requadres, plena d'honors. Quatre ratlles que la recordaven, una data d'inici i una de final. No he pogut evitar de dir-me, jo vaig conèixer la creu de Sant Jordi que ha caigut avui. La vaig conèixer.




dilluns, 16 de febrer de 2015

ABRAÇATS A L'IMPREVIST


M'hi vaig trobar ben bé sense saber com. Com sol passar, l'amic d'un amic. Per fer-vos-en una idea hauríeu d'imaginar-vos una plana deserta, inesgotable, o potser un paisatge glaçat, només neu. És difícil fer entendre el que un mateix no entén, o no del tot. Un bot enmig de l'oceà. No exactament a la deriva, abraçat només a l'imprevist. I si de cas. No voldria que us féssiu una idea equivocada. Feu el favor d'apropar el zoom de la vostra imaginació devers el rostre del mariner. Oblideu-vos de la meva cara. Poseu-li la vostra, si és que encara la recordeu. La piga hi és, la cicatriu en forma d'hac vora l'orella esquerra hi és, el rictus de la cella hi és. Qualsevol cosa que us defineixi, el tret que tothom que us conegui convindria a assenyalar precisament com a vostre i de ningú altre. Mireu-se'l enartat amb la línia esblaimada de l'horitzó. Encaterinat sense esforç aparent, gairebé buit de tot. Diríeu que és feliç? Diríeu que sou feliços? Potser té gana o por o potser s'avorreix com un llum però així i tot no en podríem assegurar res, tret que és aquí i ara, que és i ja està. Us concedeixo de fer-li un present. Veieu la bossa? Deixeu estar si és de pell, de plàstic o cotó. Una bossa i prou, gens especial, del color que vulgueu, de la mida que vulgueu. La bossa que té just al seu darrere. La veieu? Poseu-hi el que vulgueu. Trieu allò que desitja el nostre mariner, allò que podria menester i ompliu la bossa. Això sí, l'haureu de complaure amb un sola cosa. Una de sola. El llibre que vau llegir als vint-i-tres anys, una ampolla d'aigua, la postal que ahir al vespre va escriure la seva filla petita, plena d'estrelles i cors, el perfum de l'estimada, la vostra cançó preferida, un pastís d'aniversari, una revista pornogràfica o un pal d'escombra. Qualsevol cosa que us faria feliç, però una de sola. Ho teniu? No és un examen, només un exercici per un taller de literatura, al capdavall. A veure, si encara no ho teniu deixeu-ho córrer, ja l'haurà omplert algú altre, la vostra bossa. De tota manera ell no es gira, no s'adona del gest que acabeu de fer. Embadocat com està en el seu repòs d'alta mar deixa passar la sort. Calla, li noteu el somriure? Fa estona que el mirem, bé hauríeu de ser capaços de percebre aquest petit canvi en el traç dels seus llavis. Fa anar la mà cap a la bossa i somriu. Perquè no pot ser, sinó, diríeu que ens mira directament als ulls, com si s'hagués adonat de la nostra presència d'alguna manera impossible i perversa. Xiuxiueja alguna cosa mentre fa un lleuger moviment, un balanceig amb el cos que no li hem vist fins ara. La barca tremola. Fins que el mariner s'adorm. Us ho prometo. No ha canviat de postura ni un mil·límetre. Continua amb l'esquena dreçada, les cames encreuades, els braços sobre les cuixes. I tanmateix dorm. Els ulls clucs no menteixen, ni tampoc el vaivé del pit. Voldríeu saber què somia. Si és que somia. Inventeu-vos-ho! Somnis lúbrics, somnis èpics, tragèdies i romanticisme carrincló. Regaleu els vostres somnis al mariner i afluixeu la veu, no sigui que el desvetllem ara que la tempesta és a punt d'arribar. No trobeu? No em direu que no havíeu pensat que tard o d'hora arribarien els núvols que ja s'arrosseguen sorneguers del final d'aquesta trista fulla impresa. L'aigua voldria ser cel. O a l'inrevés. De fet, fa estona que són confoses, una i altra. Devia estar ben lassat, el pobre. Ni la ferotgia d'aquests trons no han aconseguit desvetllar-lo del seu repòs. Qui de vosaltres ha imaginat que començava a ploure? Maleït sigui. No va prou vestit, no té enlloc on aixoplugar-se. Per què no es desperta? No cal que crideu. De res no serviran els vostres crits. La barca ha encetat una dansa de capficalls. Tot és ple d'aigua pertot. Ara diríeu que ha obert un ull. Al principi, no us enganyaré, s'esgarrifa en veure el panorama. Dos i dos fan quatre. No li serviran de res les postals, els llibre o les revistes pornogràfiques. Poca ajuda li hauran de procurar un pastís d'aniversari o el record dels petons que un dia devia malversar. La barca es tomba. El mariner desapareix. Ja no hi és. Potser hauríem hagut de triar una plana glaçada, un paisatge desert. M'hi he trobat ben bé sense saber com. Passa sovint. L'amic d'un amic.


dilluns, 2 de febrer de 2015

REGISTRES EQUIVOCATS


Pavos, si esteu aquí aguantant la xapa és per pregar pel nostre col·lega Mateu Tibò Trom que ha decidit plegar veles i fotre el camp per sempre. Total, que celebrem aquest totxo en la seva memòria. A veure, per què preguem? Primer, perquè se'ns en va la flapa però sobretot perquè estem de fe hasta les orelles. Pilleu què va rajar sant Pau als hebreus no fa pocs anys ni res: “la fe és la seguretat de les coses que la penya espera i la convicció de les que no veu”. Cágate lorito! Però agafa't, perquè el tio (als de Tessalònica) els envia una carta (que estem parlant de fa la polla d'anys) i els casca: “Perquè creiem en la vida eterna. Hem vingut al món per estar-hi una temporada, més llarga o més curta, i esperem fruir eternament de la presència del Senyor. Per sempre estarem amb el Senyor”. Com volent dir... O sigui que el curro aquí baix és temporal. Que no és que no moli. Mola molt i està que t'hi cagues però que no és pa'siempre, tard o d'hora palmes perquè el que realment és l'hòstia és l'eternitat. Allà és on ens espera el barbes amb les birres, golTV i tot el tema guai. I d'allà no et treuen ni amb ajax pino, saps què vull dir? Però clar, com que estàveu enconyats amb el Mathew, com que la seva xurri i la resta de la family està fatal, amb un baixon molt heavy, doncs ens trobem tots aquí a la santa keli. Cantem i llegim tota aquesta parrafada una mica per consolar-nos, no? Rollo gang bang chill out. Perquè no ho flipem, el Mats era un peazo person. No anava mai a la seva bola, aligual a ratos estava a la parra però sempre hi podies confiar. Amb el seu piti, la xupa del curro guarri guarri i aquella barbota del pal hipster, no? Posaixò que és un moment tope de xungo, de tristesa i de dolor, tipo quan van eliminar el Mendicuti de masterchef júnior, no? Molt bèstia, col·legues, molt bèstia. Per això que la paraula de Déu que acabem de llegir ens pot tirar un cable, no? No és que vulgui anar de guais ni fotre's la vara però pensem-hi. Hem llegit un evangeli que ho peta a saco. Llàtzer i Jesús eren molt col·legues, no sé de què es coneixien però segur que havien pillat cacho junts, ja m’enteneu. Llavors el pavo va fins a Betània per donar el condol a les sistas i tal, no? Perquè Jesús també tenia els seus col·legues, que sempre sembla que el paio estigués menjant-se el tarro i al seu puto rollo però la veritat és que estava tot el dia de fiestuqui paquí pallà, saps? Igual que tots naltrus. En fin, que quan el Txuso arriba l'altre ja feia quatre dies que colgava i la germana li va cantar la canya una mica, no? Si haguessis estat aquí ara estaria viu i tal, per tot el tema dels poders i els miracles i això. Però bueno, que no et faci pal intentar a veure què et surt, que tots sabem que Déu no et sap dir que no. I el tio va i amb dos collons li diu: tu broda ressuscita fijo. I clar, la tia li diu, no lo flipes, cabron, que ja sé que al final tots ressuscitem i tota la brasa. I el tio, que jo sóc la resurrecció i jo sóc la vida, qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot  aquell que creu en mi, no morirà mai més. Com ho veus? I Marta, que no sabia si anava de tripis o què, tal qual us ho dic li afluixa: Que sí, que sí, que tu ets el puto crac, el puto amo. El barbes, més content que paqué, pregunta on tenen el fiambre i quan arriben al lloc veu que està més xapat que l'aeroport de Castelló i que el col·lega fotia un pestazo que t'hi cagues. I la resta ja la coneixeu, Llàtzer palante, quetúpuedes! I la penya amb uns ulls com les peres de l'Anniston, al·lucinant pepinos amb el puto zombie. Total, que l'actitud de Jesús davant la mort és flipant o no és flipant? Un Déu plorant, com tot quisqui però que llavors va i el fa ressuscitar de guais i el fa caminar a lo grande.  Vinga campeón, tu sí que vales! Aquest és el pal. Serenor i Fe. Una Fe del mil. Ens podem preguntar per què resem, per què oferim el sant sacrifici del nostre col·lega. Pues perquè confiem en el Senyor. SÍ QUE SE PUEDE. Som cristians a muerte i la nostra esperança és el Míster. Pau els deia als Musakas: “Volem que sapigueu què serà dels qui l'han palmat perquè no us moqueu com la penya, els que no tenen esperança. Jesucrist va estirar la pota i ressuscità. M'ho crec i punto, no? Pues Déu vindrà a pillar amb Jesús a tot el qui ha palmat amb ell”. Resurrecció dels morts? Pos Resurrecció dels morts! I dos huevos duros, que sí, col·lega. SÍ QUE SE PUEDE. Diu Jesús: Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà, i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. Que és una mica lío però que vol dir que sí, que ser cristià és la polla i punto pelota. Llavors en Mateu, el nostre germà, pot necessitar les nostres oracions perquè se li obri la porti correcta i no caigui on no toca, rollo ahora caigo. Les nostres pregàries, doncs, aquesta mateixa missa que de seguida finiquito poden donar-li el passaport que necessita, ja m'enteneu. Total, què costa, no? Una missa a canvi de la glòria eterna, vaia chollo no? I vinga, ja no rallo més i pirem, que la nostra pregària sigui acceptada pel jefe i ens concedeixi molts anys de vida per pregar pel nostre difunt Mateu Tibò Trom.


Penya, hasta luego cocodrilo. 

Mañana más.