dilluns, 30 de març de 2015

POSTAL #45


Han pres el poeta i el seu violí a l'estranger. N'esperen molt. L'hem dut a l'aeroport aquest matí. És alt i prim, jo me'l mirava. L'ombra d'un bigoti, la samarreta dels smiths que li vaig regalar, els cordills de la sabata arrossegant-se, incapaços de fer-se grans del tot. M'ha eixugat d'una sola abraçada i se n'ha anat. Mentre sortíem, he vist brillar el nom del lloc on vius al panell d'arribades i ja no me n'he sabut desfer. T'he vist asseguda prenent un cafè, a les escales mecàniques, pujant a un taxi, fumant al carrer. Eres pertot. Arrossegant una maleta enorme amb un marrec a les espatlles, a punt d'entrar a l'ascensor, parlant per telèfon, sortint del lavabo encara amb les mans molles. Has aixecat el cap i m'has vist. No has dit res però jo he sentit el crit dels teus ulls, net i clar. Llavors una criatura ha corregut a llençar-se als teus braços i l'home que la duia ha cridat el meu nom. I el mal ha tornat, com una punyalada que ja no esperava.


dilluns, 23 de març de 2015

GENÈTICA



—No hi és la Sol?

—Que havíeu quedat?

—Més o menys.

—No crec que arribi.

—Per què, on és?

—Morta a la banyera. Suposo.

—Molt simpàtica. Saps on ha anat?

—Molt lluny no. Té la bossa aquí.

—La trucaré, potser ha pres el mòbil.

—Prova-ho. Tampoc no contestarà.

—...

—Havíeu d'anar a alguna banda?

—Havia dit que em duria en cotxe. Merda. Desconnectat o fora de cobertura.

—Quina sorpresa, la Sol sense bateria. T'ho he dit o no? On t'havia de dur?

—Res. Coses meves.

—Entesos.

—Tens foc?

—Ja no fumem al pis, no t'ho ha dit?

—De quan, això?

—D'abans d'ahir, de fet.

—Així no vindrà d'un, encara. Tu no diràs res, oi?

—Sóc una tomba, ja ho saps.

—Vols?

—Quina merda fumes?

—Si no en vols, ho dius i ja està, no trobes?

—Porta'n un. Total, ningú ho sabrà.

—Encara no heu tret els cendrers.

—Tens raó. Potser la norma encara no havia acabat d'entrar en vigor.

—Aquest any acabaràs o no?

—La carrera, vols dir?

—...

—No ho sé. No estic del tot decidida. 

—Quants anys fa? Deu?

—Ni idea. Ho saps més tu que jo.

—Potser no t'agrada, no creus?

—M'hauria d'agradar? Em sembla que no hi estic gens d'acord.

—Dona. Vols dir que té gaire sentit estudiar una cosa si no t'agrada?

—Home, vols dir que en té gaire estudiar-ne una que t'agradi?

—Si penses que t'hi hauràs de guanyar la vida trobo que una mica sí.

—Qui t'ha dit que m'hi vull guanyar la vida?

—Aleshores perquè estudies?

—Qui t'ha dit que estudio?

Touché.

—Escolta, parleu gaire de mi, tu i la Sol?

—A vegades.

—I què diu?

—Res especial. Vull dir, sou germanes i viviu juntes. Vols dir que no és normal? Tu no parles d'ella amb en Tau?

—Amb en Tau, de la Sol, per què? 

—Collons, Lluna, jo què sé. Tu i en Tau no...

—Jo i en Tau què?

—Ai, tia, no ho sé, estava convençut que sortíeu junts.

—En Tau i jo follem i ja està. No parlem gaire, no sé si m'entens. Potser el que passa és que tu i la Sol no folleu prou. Saps que li agrada a la Sol?

—Mira, deixa-ho córrer, de veritat.

—Què passa, que no t'interessa saber què li agrada a la puta de ma germana?

—Lluna, ja.

—Veus? Segur que no li has clavat mai pel cul. Saps què vull dir? 

—Passo, me'n vaig. Li diràs que em truqui?

—Ens encanta, t'ho juro. No ho sé. Potser és genètic. El meu pare li va donar molt pel cul a la meva mare. 

—Uala!

—D'ell també en parleu?

—La veritat és que no li agrada parlar-ne gaire. Però parlem de tot. La gent normal parla, saps?

—No m'estranya que no en digui gran cosa d’aquell gilipolles. No l'ha ajudada gaire la merda de carrera que va estudiar. Estic convençuda que pensava curar-nos a tots. I mira. Estem pitjor que mai.

—Realment estàs fatal, Lluna, què t'has pres?

—Per què, que en vols una mica?

—...

—Ah no, clar, que tu ets net i polit. L’exemple a seguir. Com es diu allò que menges? Fofu

—Tofu.

—Això, tofu.

—Què li passa al tofu? No t'agrada, és això.

—Res, res no li passa al fofu.

—Tofu.

—Tofu. Delicious. Al final cansa una mica el puto tofu però no, la veritat és que no, no està malament del tot. Quant temps fa que ets vegà, tu?

—De fet, no sóc vegà.

—No ets vegà? 

—No. Sóc vegetarià.

—Ah, ja. Perquè la diferència entre ser vegà i vegetarià...

—Menjo ous i llet.

—Entesos, llavors jo sóc més vegetariana. Jo també menjo ous i m'empasso tota la llet.

—Joder Sol.

—No t'equivoquis, Blai. Jo sóc la Lluna, la bessona guai. Encara te'n recordes d'aquella mamada? Clar que te'n recordes. Segur que la Sol ni tan sols te la xupa. Tenim tot el temps del món si tu vols.

—Ho fas expressament, no? Vols que foti el camp i no saps com fer-ho, no?

—Al contrari. M'agrada molt que hagis vingut. Avui precisament.

—I això per què?

Joder, tenia por de sentir-me sola amb això de la Sol. M'ajudaràs, oi?

—Què de la Sol? On és la Sol, Lluna?

Tio, tu no escoltes. Morta a la banyera. Fa una eternitat que t'ho he dit. Hauríem de trucar algú, no trobes?




dilluns, 16 de març de 2015

UNA GERMANA


Feia un segle que no parlàvem però l'havia trucada per allò del pare. A parer de l'Aina, no hauria calgut ni trucar-la. No serviria per a res. Elles no s'havien entès ni quan totes tres érem petites. Jo llavors pensava que estàvem connectades però, vist amb perspectiva, suposo que només ho volia creure. El cert és que sempre sabia com fer-me riure. M'estirava del braç i, un cop tancades soles a l'habitació, imitava la mare plorant, estirant-se al llit i tapant-se el cap amb un coixí. Llavors s'aixecava d'una revolada, es lligava els cabells amb qualsevol cosa, es pessigava les galtes i feia com si preparés el sopar, com si no hagués passat res. Deia mis cashorrija' i deia anhelito', mentre em tustava els cabells, i hauries jurat que era la mare mateix ensumant-se dissimuladament els mocs. Tot d'un plegat tornava a ser al llit somicant me quiero mori' me quiero mori' fins que, al final, jo no sabia què pensar. En aquest punt, ella m'estirava i em començava a fer pessigolles i rèiem i cridàvem fins que algú ens feia callar de l'altra banda de la porta o fins que la burra de l'Aina treia el nas. Se'n va anar a París a fer d'au pair l'estiu dels seus divuit i ja no va tornar a casa. Després de tombar mitja Europa va acabar instal·lada amb un paio alemany que la maltractava de dilluns a divendres. Vivien en una finca cosida a càmeres de seguretat, dues pistes de tennis i cavalls. Aquesta mena de cases. Els pares d'ell havien ajudat a consolidar un parell de cops d'estat i això els convertia en qui sap què. Fins que no la va prenyar no es va decidir a deixar-lo. Va agafar l'avió i va passar la nit a casa del primer que la va convidar a una copa i no li vam veure el pèl fins que es va presentar a cals pares, deu dies després, a l'hora de dinar, quan sabia que tots seríem a taula. No va badar boca. Representa que plorava però jo sabia que era tot fingiment. Em va fer acompanyar-la a fumar sota la figuera i llavors no va callar. Però com que va tornar a desaparèixer abans que es fes fosc, qui sap on devia anar a parar aquella criatura que potser ja no havia existit mai. El dia del meu casament, va comparèixer de bracet d'un jove actor que tot just despuntava. Devia ser cinc o sis anys més jove. Ningú no els havia convidat. No perquè no ho volguéssim, sinó perquè no teníem ni idea d'on parava. Va resultar que el noi era fill de l'home amb qui s'havia casat. Un escriptor amb cert nom, vora la cinquantena, un que s'havia retirat a fer vins a la muntanya, a menys de tres quarts d'hora en cotxe de la nostra ciutat. Aquell dia duia un vestit senzill, els cabells de qualsevol manera i sabates planes desconjuntades. I tanmateix, hauríeu dit que totes les càmeres la volien retratar només a ella. Pel que jo sabia, s'havia guanyat la vida servint copes, fent de model, donant classes, passant àcid i consulta de psicoanalista. Havia tingut temps de treure's dues carreres i mitja però ara havia decidit que escriuria llibres d'autoajuda. No gaire més tard, després de l'èxit aclaparador del primer, havia començat a publicar llibre per any i sovint la convidaven a programes de ràdio i de televisió. Algun cop ens arrossegava a les seves presentacions però de seguida vam entendre que no era precisament el nostre ambient. Parlava amb gent elegant que nosaltres només coneixíem de les revistes. Ells se la miraven embadalits mentre ella reia escandalosament. Elles li xiuxiuejaven a l'orella i ella els acceptava la complicitat abans de deixar-les amb la paraula a la boca. La veia massa poc per preocupar-me per la seva salut però jo la trobava cada dia menys viva, com si alguna cosa li hagués anat eixugant la sang poc a poc, sense que els altres se n'adonessin. Va rebutjar ser la padrina de la meva filla i no la va venir a visitar fins que havia fet ben bé mig any. No apareixia mai a les celebracions familiars ni tampoc no l'hi esperàvem. De fet, ens vam assabentar que era vídua perquè les notícies parlaven del funeral multitudinari del seu home. A partir d'aquella tarda un llarg silenci arribà per establir-se entre nosaltres fins això del pare. Ha contestat al telèfon i quan he dit el meu nom ella me l'ha fet repetir com si no sabés de qui li estaven parlant. Llavors ha rigut. Em prenia el pèl. Abans o després. 

—Has sentit això del pare?

—Vols dir que hi ha algú que no ho hagi sentit?

—Després de tants anys a la facultat em sembla increïble, no trobes?

—Què és el que trobes increïble?

—Que no li facin costat, tot plegat.

—Se la va tirar ell sol aquella nena, no?

—Potser no ens hem entès, tia, estem parlant del papa.

—Potser ets tu que no has entès res. És clar que parlem del mateix fill de puta.





dilluns, 9 de març de 2015

CORRESPONSALIA



Un home plora assegut als peus del llit de la seva filla. La Gala encara no ha fet sis anys i pel que sembla fa estona que s'ha adormit. Gairebé no ha volgut tastar el sopar. Jugava amb els coberts, amb el tovalló, amb qualsevol cosa que la pogués distreure del plat. Després, ell l'ha vista posar-se sola el pijama, rentar-se les dents, travessar el passadís fins a la seva habitació i esperar-li el petó estirada amb el nòrdic fins ben amunt. Se l'ha mirada incapaç d'explicar-se quan és que s'ha tornat gran sense que ell se n'adonés. Llavors ha fet de maneres de no arrossegar els peus, d'emprar un somriure que no semblés del tot forçat i seure ben a la vora a amollar-li els cabells, a esperar el compàs de la seva respiració menuda. 

A la tarda, quan ha anat a recollir la filla a l'escola, ningú no sabia res, encara. Sort d'això. Alguna mare, estranyada que fos ell qui prengués la nineta, se li ha apropat a demanar per ella. Sense trobar la mentida adequada o la mitja veritat que hi hauria pogut encaixar i alhora permetre excusar-se amb elegància, ho ha deixat anar com qui perboca. Improvisat i brut. Desvestit de tot artifici. La dona ha dut la mà a la boca. Enlloc d'esperar-se a estirar el fil d'aquella conversa, ha carregat la nena al coll i s'ha apressat cap el cotxe. Què passa, papa? He comprat les galetes que t’agraden. Com és possible haver d’enganyar les persones que estimes justament per no fer-los mal? Si omplís el dipòsit i no aturés el cotxe fins a la propera benzinera, escaparien realment de la certesa que els espera a casa?

L'Olímpia havia acceptat la plaça feia exactament mig any. Tres setmanes després ja enviava la primera crònica, que ell es va perdre. Havia estat una tarda esgotadora i no va poder evitar plegar encara més tard que de costum. Havia segut al despatx a obrir l'ordinador i, de reunió en reunió, només hi havia tornat justament per a tancar-lo. Quan va arribar a casa, la Gala se li va llençar als braços. He vist la mama he vist la mama! Conscient de l'hora, la cangur va arronsar les espatlles amb un mig somriure penitent. Saps que s'ha tallat els cabells? I ja no va callar. Només es va adormir quan se la va posar al seu llit. No l'hi havia tinguda mai, fins aleshores, per l'esquena de l'Olímpia sobretot. Des que era fora, només hi havien comunicat dos cops, per skype. Totes dues vegades, la menuda va ballar, saltar i cridar davant del portàtil fins que la connexió es va tallar sense que, al capdavall, haguessin pogut dir-se gaire cosa. Ara que tampoc hauria calgut perquè ell li va entendre de seguida els gestos. Fa temps que el lloc on és ha deixat de ser notícia —qui vol la gana a l'hora de sopar?— així que tampoc no era habitual ensopegar amb la seva imatge a les notícies. Malgrat que en rebia algun correu de tant en tant, l'única manera de seguir-li realment la pista era repassant les entrades que penjava cada dia al seu blog. 

Feia molt que havia après a llegir-li entre línies. Massa i tot. Reconeix els senyals tan bon punt que es presenten. S'hi guanya la vida, com aquell qui diu. Sovint pensa que és més un càstig que no pas un do que li hagin concedit. Per això no li va estranyar l'interès sobtat per aquella corresponsalia estèril, ni la decisió presa de pressa i corrents, de forma unilateral. Aquell dia va deixar que ella li fes l'amor sabent que després seurien nus al quarto de bany i ella li etzibaria aquella bufetada. Me'n vaig dilluns. No puc dir que no. Hi ha preguntes que no cal fer, preguntes que destorben tan bon punt se t'acudeixen. Va deixar que ella tornés a fer l'amor amb l'home comprensiu i pusil·lànime amb qui pensava que s'havia casat i, quan va arribar el moment, la va dur a l'aeroport. La Gala plorava i ell va deixar que ella l'amanyagués al coll fins al control d'embarcament. Llavors ell la besà, li va prendre la nena a canvi de la bossa de mà i es quedà contemplant com es confonia en la riuada de viatgers desconeguts. Una més. 

A la feina no havia dit a ningú on era la seva dona. Potser ni tan sols en coneixien la professió. Mai no ha vist la necessitat que els altres puguin tenir en conèixer els seus afers quotidians. Un dia força agradable —tres resolucions judicials a favor del despatx en assumptes gens a menystenir— una companya amb qui havia coincidit a l'ascensor, baixant a l'aparcament, li va preguntar per la seva filla. No va saber què dir, s'havia quedat del tot en blanc. Hauria hagut d'esforçar-se especialment per recordar el nom de la mestra, el de l'escola, el menjar preferit de la Gala. Els deu pisos més llargs de la història. Va fugir d'estudi amb una generalitat i aleshores fou ell que demanà per la família de l'altra, desitjant de tot cor que no fossin tots morts i enterrats recentment. Al final, miraculosament, les portes es van obrir i el va reconfortar la imatge de tots aquells cotxes que esperaven pacients els seus amos, banyats per un exèrcit de fluorescents arrenglerats. 

El director de la cadena, que ell només havia vist de lluny en algun sopar oficial, va venir a visitar-lo per explicar en primera persona, de tu a tu, la situació. Ell el va fer seure a la biblioteca i, per l'hora que era, va dubtar si havia d'oferir-li una copa, o fins i tot alguna cosa per picar. Vist de prop, era molt més jove que no es pensava. Bronzejat en excés, massa lluent en general per al seu gust, parlava amb un accent afectat que deixava al descobert els seus orígens reals. Probablement una ciutat de províncies, trenta-mil habitants com a molt. Per un moment li hauria preguntat si els seus pares criaven bestiar, potser només tenien una fàbrica d'envasat d'embotit, amb una sola línia de producció. Avorrit, va encreuar les cames, i va encendre una cigarreta. De debò que desitjava escoltar-lo. I tanmateix, l'incomodava aquell posat greu tan poc creïble. Va mirar de concentrar-se en unes fotografies de la zona i un parell de teletips que l'altre li havia allargat. Coneixia l'advocat que l'acompanyava i sabia què havien vingut a evitar. 

Passats quinze dies, l'Olímpia continuava sense aparèixer i ell ja no havia tornat a recollir la Gala a l'escola. Havien comprat un golden retriever que l'esperava amb la cangur cada tarda. Gairebé no bordava. El dimecres, això sí, s'havia permès d'anar a buscar-la al conservatori després de les classes de violoncel. Es va carregar l'instrument a l'espatlla, van caminar agafats de la mà i van seure al primer cafè que van trobar. Va demanar una aigua amb gas per ell i per la nena un gelat immens que havia vist a les criatures de la taula del costat. Al final, es va anar desfent cerimoniosament sense que ella el tastés. Potser com que els dies començaven a allargar-se, la plaça era plena de canalla. S'empaitaven el desconcert a còpia de crits i rialles mentre la seva filla jugava a fer dibuixos a la taula amb els regalims de xocolata. On és la mama? Va arrossegar amb la boca molt petita quan havien decidit aixecar-se. No ho sé, Gala, no ho sé.