dilluns, 25 de maig del 2015

POSTAL #46



Totes les coses són al seu lloc i tanmateix res no para quiet. Aquest moviment, d'altra banda enganyós —el vent fa pensar l'arbre que és lliure—, distreu la meva consciència i me n'amanyaga el dolor. Ja no tornaràs a ser feliç mai més, sembla que em prometi. No tant com la sentència que condemna sinó més aviat oferint el consol d'una certesa. Transigeixo. He estat sempre el més dèbil de la selva, el que abaixava els ulls, el que canviava de vorera si veia xerricar el ramat. Torno a seure al balcó i sento la xerrera del riu mentre garbeja la jovenesa de la seva aigua indestriable, camí d'un final que ara sembla tan lluny. El pont em mira estalviant-se el plany, callant el retret que mereixo. Cada pedra era aquí quan vaig arribar i no se'n mourà quan jo fugi de nit, sense fer soroll. Per encert o atreviment, una malaptesa segura, no he sabut tocar la melodia que em pertocava. O potser ni tan sols no era músic i jo me n'havia convençut.


dilluns, 18 de maig del 2015

UN COMIAT



—Tret de tu, no em quedava res.

Ella va repenjar el cos lleugerament a la paret mirant-se els peus, els dibuixos esquitxats de vermell que les rajoles compartien les unes amb les altres. No havien posat parquet, després de tot. Tampoc no havien canviat la cuina ni refet el quarto de bany. Tot s’havia aturat després de l’accident. Ell era encara al llindar de la porta oberta, com si esperés alguna mena de resposta que ella rumiés però que potser no deixaria anar. L’entrada havia quedat despullada d’ençà del dia que van decidir amagar totes les fotografies de les nenes. Malgrat tot, compadint-se els uns dels altres, romanien petits records d’antics viatges. L’elefantet de fusta, la capsa nacrada, la cistella de vímet que havien comprat al Nepal, plena de claus sobreres: les dels convidats que no vindrien, les de les golfes que no tornarien a obrir. Amb un fil de veu, només:

—Al capdavall, tampoc no t’he servit mai de res, jo. No trobes?

—Potser vols dir que no t’he fet servir mai. És diferent. Completament diferent.

—Si et consola l’ordre de les paraules, canvia’l com vulguis.

—Qui ha parlat de consol?

—No, ningú. Només jo. 

—Llavors es tracta d’això?

Al final del corredor, com esporuguit, un mirall evitava mirar-se’l fit a fit. Del menjador estant, la llum sortia tafanera com una taca, de biaix sobre el terra. L’olor del dinar que havia quedat per menjar romancejava d’habitació en habitació fins al lloc on ells eren. L’ampolla de vi sense encetar, el forn encara obert. Va agafar l’abric i va començar a cordar els botons atropelladament com si, tot de sobte, resultés impossible suportar el pes d’aquella peça de llana. En posar la mà a la butxaca va recordar el regal que li havia comprat després de cinc anys sense celebrar un sol aniversari de res. En lloc d’això, va treure el paquet de tabac, l’obrí i allargà el braç cap a la seva dona que en va prendre dues cigarretes mentre ell es regirava per trobar els llumins. Aleshores ella les va encendre alhora i en retornà una a l’home. El foc, abans d’extingir-se en un esbufec, va procurar encara l’oportunitat que l’home retrobés per un moment el color dels ulls d’ella. Més apagat que no recordava.

—Quant fa que hi has tornat?

—Vols que et digui la veritat?

—Potser que no ho havies deixat mai?

—De fet, no.

—Ja veus quina sorpresa. 

Ella va agafar per a la cendra una cassoleta que havien comprat a Ushuaia i que les bosses de les nenes al tornar de l’escola havien escantonat quatre-cents cops. S’havia deixat caure al terra amb l’espatlla dreçada. El cap a la paret, de mig costat, les cames estirades. Ell no fou capaç d’evitar que els ulls busquessin la cicatriu al genoll esquerre, conduïa ella, però el reprovà de seguida estirant la faldilla fins al punt exacte on la memòria quedava amagada. Ell va seure desmanyotat a la banqueta entapissada. Els faldons de l’abric, a tocar dels peus nus d’ella.

—No sé si m’hi havia assegut mai. 

—No ho crec.

—D’on la vam treure?

—Vols dir que no la vam trobar aquí?

—Si et sóc sincer no m’imagino comprant aquesta andròmina, però el cert és que no recordo més que el penja-robes i la màquina d’escriure. Com si fos ara. 

—Quina màquina d’escriure? L’Olivetti, vols dir? Que no era teva?

—No! Jo tenia aquella IBM immensa, l’elèctrica. Saps quina vull dir? Encara deu ser en un lloc o altre. L’olivetti era a la casa. L’olivetti i el penja-robes de fusta

—que vam pintar amb el vermell que ens va sobrar de les prestatgeries de la biblioteca.

—Qui va començar a dir-ne “la biblioteca”? Mira que som pretensiosos, no trobes?

—De fet, és ben ple de llibres. Com en diries si no biblioteca?

—També hi havia aquell armari! Recordes l’armari blanc, que era igual que el del quadre de Matisse?

—Vols dir Magritte.

—Magritte, això.

—Magritte.

—La banqueta devia ser a la casa, per força. I tampoc no és tan lletja, ben mirat.

—No és lletja. És

—kitsch?

Ara ell també ha segut al terra, davant per davant. Ella li posa els peus damunt de les cames i ell els acarona distretament. Treu el paquet de tabac i encén un parell de cigarretes més. Ella ja no l’agafa. Fa estona que ha tancat els ulls. L’estridència d’una ambulància decideix aturar-se allà mateix. Tot seguit, també un cotxe de policia. Fins i tot, dos. Han obert la porta de baix i els crits ja han començat a enfilar-se escales amunt. Ell deixa que l’emmanillin sense posar cap resistència. Ella rep les atencions de tres o quatre joves que han corregut a atabalar-se sobre el seu cos. El més gran fa que no amb el cap. L’estiren tota tapada sobre una llitera i se’l miren amb insolència, com si fossin a punt d’escopir-li a la cara. Abans que la prenguin, torna a dir:

—Tret de tu, no em quedava res.



dilluns, 11 de maig del 2015

UN PREMI LITERARI



—doncs no penso llegir-lo.

—Ben fet.

—Ho dic de veritat, no tinc cap intenció de llegir-lo.

—Però bé que te l’has comprat.

—Una cosa és comprar-lo i una de molt diferent, llegir-lo.

—No t’ho discutiré, això. De fet, jo també el tinc.

—Te l’has comprat?

—Me’l va enviar l’editorial.

—L’editorial?

—...

—No ho entenc, t’ho juro que no ho entenc.

—Tampoc és tan estrany, al capdavall li han donat el Premi.

—Però es devia presentar, dic jo.

—Dona, això segur. Vaja. Espero.

—El conec, no l’hauria escrit mai, ell, un llibre de quatre-centes pàgines. És impossible.

—Però tu i ell fa temps que, ja m’entens.

—Et dic que el conec. No ha escrit mai res més llarg de cent cinquanta pàgines, fes-me cas.

—Jo també el conec.

—Però tu no te l’has follat.

—Tampoc no et pensis...

—...

—...

—Doncs no te’l vas tirar cada nit durant deu anys.

—Cada nit?

—Qui diu cada nit diu un cop a la setmana.

—Un cop a la setmana tampoc està malament.

—Posa un cop cada dos setmanes. Això segur. Un cop cada dos setmanes ve a ser dos espitjades al mes, no?

—...

—Què comptes?

—Res. Faig números.

—Quins números fas?

—Un any són cinquanta-dues setmanes, doncs deu, cinc-centes vint. Un total de dos-cents seixanta claus, és això?

—Dit així.

—No sembla gaire, oi?

—Suposo que hauríem d’afegir-ne uns quants de seguits quan vam començar a sortir. Molt al principi, ja m’entens. Són deu anys menys, encara fumàvem entre polvo i polvo. 

—Què, posa tres-cents, tres-cents cinquanta tralaràtralaràs? Tia, que igual resultarà que al final sí que me’l he tirat més cops jo que tu!

—No fotis!

—Compta: dos cops cada dimecres després del pàdel.

—Al pàdel?

—Saps la cerveseta al Portia?

—Després dels partits?

—Doncs fa tres anys que no provo gota.

—Seràs cabrona, per això estàs tan prima. Jo que pensava que era des que t’havies tornat vegetariana...

—Mira, ara que ho dius, cada primer dimarts de mes, abans del vegetarià.

—Et duia al vegetarià?

—Li duia jo, per qui m’has pres?

—I què menjava?

—Potser sonarà malament, però a mi, t’ho creguis o no, sempre se m’ho ha menjat tot, saps què vull dir?

—Tu ets molt porca, no? Em pensava que tenies més bon gust.

—Doncs ja veus. La globalització ha fet molt mal.

—Posem que te n’hi has anat al llit més vegades tu en què, tres anys?

—O quatre.

—Seràs bacona! Fa quatre anys encara no m’havia divorciat!

—Me’n recordo, me’n recordo. I per cert, qui ha parlat de llit?

—Mira mira mira mira mira

—Va digues.

—Igualment no l’has tingut a casa. No hi has conviscut.

—Això no, tens raó. A casa, sol, no ha pujat mai. Calla, te’n recordes quan vam fer operar la Bruna?

—No ho vull saber.

—Estava toveta, te n’has de recordar.

—De veritat, prou.

—Però si no passa res.

—No passa res, no, però prefereixo que no m’ho expliquis.

—Era la meva gosseta. Me l’estimava molt.

—Entesos, ja.

—No, si està clar que tu el coneixes molt més que jo.

—Doncs ja està. I et dic que el tio en sa vida ha escrit deu pàgines d’una tirada. Per arribar a quatre-centes s’hi hauria de passar mitja vida. I això amb la lletra més gran del word i a doble espai. 

—Potser té un negre.

—Ja li agradaria.

—Vull dir que potser no l’ha escrita ell, la novel·la.

—Ja t’entenc, ja. Ja hi pots pujar de peus.

—Doncs saps que a mi m’ha agradat?

—No fotis que l’has llegida.

—Últimament llegeixo molt, mira, m’ha pegat per aquí.

—I de què va? De la guerra civil? De quan algun cony de rei del segle jo-què-sé es va ennuegar amb una estelada? Si li han donat el premi...

—No t’ho pensis.

—De corrupció, violència de gènere...

—No. Són dues germanes així una mica putes que es carreguen un escriptor.

—Típic.

—Totalment.

—Pujareu aquest cap de setmana?

—No ho sé, tinc tres cataractes programades per divendres a la tarda.




dilluns, 4 de maig del 2015

UNA RENÚNCIA


A la casa que jo vull
han de batre les finestres,
la tardor ha d'entrar
             cada dia.
No tornaré a l'olor de la gespa
tan humida,no tornaré al sol.
A la meva casa
s'ha acabat l'estiu
mai per sempre més.