dilluns, 30 de novembre de 2015

POEMES QUE HAVÍEM CALLAT



Darrere les cortines s'amagava una pluja continua gens contagiosa que vestia la tarda de la tardor necessària. Ell cantava de la cuina estant mentre preparava el sopar i a mi em costava poc imaginar-lo movent els malucs descompassadament però tan viu. Les nines arrenglerades a la prestatgeria es presenten alhora, vestidetes encara de primera comunió. La Mau va venir a arrecerar-se'm a les cames i em va mirar alçant la cua. Ens coneixíem de fa anys, quan la meva pell no era el paper d'una novel·la dolenta. La vam arreplegar del carrer i ens va permetre estimar-la amb aquella distància que els gats saben imposar sense alçar la veu. Sovint estàvem dies sencers sense saber on parava i aleshores no ens la trèiem del damunt, potser envestida per penitències de mal explicar. Ell s'hauria estimat més trobar un gos però no li vam sentir mai dir ni mitja paraula. Menjàvem xocolata estirats sobre els llençols rebregats i ella repassava poemes que havíem callat a la tauleta de nit. Després de l'accident em llepava els peus com si la comprensió pervertís les espècies enllà dels planys. Sento córrer les ambulàncies. Desvalguts del món! Companys atrapats a la mateixa xarxa. Les criatures del pis de dalt fan cridar l'edat que ja no tindrem. M'esqueixaria un somriure si no se m'haguessin aturat els llavis abans d'hora i un fil de baba s'esfilagarsa pitrera avall. S'escampen les taques enjogassades per les sanefes ara que ell està entretingut tallant ceba pel sofregit. Vam comprar-lo a Praga. Ell es cansava. Perquè pogués seure a reposar vaig inventar-me aquest jersei. No me'l vaig treure fins que no vam tornar a ser a casa. Encara es pensa que és el meu preferit. El renta a mà tan sovint que hem descobert colors que fins ara no sabíem que existien. El vaig enredar perquè es fes fer una revisió però no en vam treure l'aigua clara. S'ofega. Li fa mal el pit. Amb un somriure seu floreix el dia de cop. Ve corrents quan no te l'esperes a agafar-me per sota les aixelles, m'aixeca enlaire i em fa giravoltar mentre diu el meu nom mollet mollet, no tan mollet, cada cop més fort el meu nom, fins que es posa tot vermell de tan cridar i diríeu que li esclataran les venes al coll. Si fan bicicletes no el traureu de davant del televisor. M'agafa la mà i m'explica els noms dels que encara no han pres res per córrer més. S'aixeca d'una revolada, embogit gairebé, potser un avançament compromès o potser l'arròs que se li aferra. Revisem el paisatge, recordem els llocs on hem estat. Deixava anar el volant, es posava les mans als ulls, au va agafa'l tu. Jo reia i me'l mirava embadocada. Posava ulls grossos com taronges fent veure que venia un camió enorme, que érem al bell mig del carril, que la vida no ens pertanyia. Aparcava al primer racó, de qualsevol manera, tira fotos, tira milions de fotos, que no ens cansem mai a la vida de mirar-les. I jo, ruca acabada, vinga tirar fotos. Llavors que encara anava per afaitar i ens feia gràcia aquell exèrcit de pèl blanc conquerint-li la barba. Ara sóc feta de fusta corcada i miro de no desarrelar-me'n.




dilluns, 23 de novembre de 2015

UNA COMPARACIÓ MAL TROBADA


Va estar mirant tan fixament aquelles imatges vostres que al final ja no li semblava que fossin reals. Com en la cançó dels Cure, pensava. Una capsa plena, en tenia, de les d'abans. I l'ordinador a vessar. Postals que saltaven cadenades sense parar per salvar la pantalla, qui sap de què. Vacances, trobades familiars, sopars amb els amics, i la platja, la mateixa mar de tots els estius. Com la novel·la de la Tusquets, es deia. No se n'havia sabut avenir quan li vas dir i, malgrat les setmanes que havia acumulat de roba bruta, menjar preparat i exàmens per corregir, continuava sense ser capaç de fer-se'n a la idea. Una vida plegats, com aquell qui diu. I tot estroncat ara que semblava que, per fi, arribava el reconeixement professional, la vida adulta. Arreu s'escampen records teus. Els estris de la cuina, endreçats encara tal i com els havies fet servir per darrer cop, inalterables. Les aquarel·les que havies pintat quan encara estudiaves, missatges perfilant el passadís com en les parets de Hogwarts, se li escapa, potser en veu alta i tot. La teva roba d'estiu penjada i planxada, tan a punt que seu al terra amb l'armari obert de bat a bat i plora. Tot de mocadors de paper xops acaben conformant poc a poc una muralla al seu voltant que no gosa travessar. Treu el mòbil, fa el gest que el desbloqueja que no és altre que el dibuix de la teva inicial. No hi ha trucades teves, no hi ha missatges ni correus electrònics que facin sospitar que t'has fet enrere, que ha estat un altre dels teus ultimàtums per complir. Sota el llit, les teves sabatilles d'anar per casa, esfilagarsades potser pel buit que no les omple. Ara s'aixeca i seu a la punta del llit per fer. Arrambades a la calaixera les teves sabates de taló fosques, de mig costat, descoratjades. El fulard i el barret que no et vas posar mai. Es veu al mirall. Ell i la butaca verda. Com si m'hagués pintat Hopper, remuga. Ara clarament en veu alta. Es deixa anar enrere i l'agror dels llençols bruts el travessa més que no pas el perfum que no ha deixat de posar-se al canell cada dia, d'ençà que vas fotre el camp. Surt al balcó i crida. Mama, torna.



dilluns, 16 de novembre de 2015

I TOTES LES FULLES


Hem après a condemnar la culpa
de qualsevol abans que la nostra
perquè ens pensàvem que començava
a ploure i era només la boira
empenyent la por muntanya avall.
No ens havíem perdut, encara.
Sabia el teu nom,
tu deies el meu
amb un deix amarg
i totes les fulles.


dilluns, 9 de novembre de 2015

UNA COSA PETITA


Les coses petites es fan grans quan ens les mirem de molt a prop. O potser llavors desapareixen, de fet, es desdibuixen i perden tot sentit de la proporcionalitat. Posem que una de les teves germanes, la més jove, acaba de parir. La visita no és tant de cortesia com d'una joia per compartir que, lírica com és, fa venir ganes de perbocar. La criatura dorm a l'habitació del costat i vosaltres xerreu de res i tot asseguts en el menjador d'una casa que no és la teva en una ciutat que tampoc no és la teva. Planeu sobre els temes a un ritme vertiginós perquè, al capdavall, malgrat que feia temps que no us havíeu vist, l'ocasió empeny a una altra mena de compromís relacional. Tu, pare de família, home savi i ple d'experiència —no és casualitat aquesta barba russa— manifestes obertament la fonda necessitat de combregar amb una sèrie d'imprescindibles manaments parentals. La teva dona, avesada de fa temps als teus instints profètics i evangelitzadors, es regira les butxaques convençuda que el mòbil la sabrà distreure sense esperar-ne res a canvi. El teu discurs no espera rèpliques, no accepta preguntes fins al final, no contempla matisos. Les aigües del mar només s'obren un cop cada ves a saber quan i ets tu qui tens les taules de pedra on es disposen les coordenades, oi? Els parents seuen badocats i permeten la prèdica més per educació que per obediència a una autoritat inversemblant (sobretot ara que la teva filla menor acaba d'agafar el gos de l'amo per la cua i l'arrossega pel passadís amb violenta obstinació al temps que la seva germana ha començat a regirar la nevera cercant begudes carbonatades per encetar). Un esgarip lleuger paret enllà, menys concret que l'avís d'un avís, és aprofitat de seguida per convidar la recent nascuda a la reunió al voltant de la taula que el cunyat s'ha apressat a desparar. De braç en braç, de coll a coll, us retrateu amb la pobra criatura del dret i del revés i compartiu l'àlbum amb la resta de la família extensa, absent de l'escena presencialment per bé que amatent en la distància per la via de la missatgeria instantània. Com que la nit ha començat a fer-se compromesa amb les hores i les veritats com a punys, heu decidit retirar-vos i omplir la casa de l'espai que havíeu segrestat a punta d'abraçades i amor del de debò, armes totes dues de destrucció massiva, ja hi pots pujar de peus. De camí cap a casa, la teva descendència dorm al seient de darrere mentre tu i sa mare feu repàs de la jornada amb un somriure embadocat que encara no heu estat capaços d'enretirar de la cara. Al matí, esperant que es fes l'hora de dinar, heu decidit entretenir la canalla als Jardins de Joan Brossa. Ara els heu tornat a aprofitar per vèncer l'avorriment de la marxa. Recordeu el parc d'atraccions que havia habitat aquell mateix espai, queden el para-sol, les escultures, un record d'infantesa que us és comú i que la memòria havia escombrat amb la mateixa crueltat per a tots dos. Una boira espessa com un gelat de nata ha aparegut per art d'encanteri al mig de la carretera. Podríeu assegurar un parell de pams davant vostre, la resta prefiguracions i prou. El dolor de les metàfores i la por de les certeses.


dimarts, 3 de novembre de 2015

MIU I ELS ALTRES (Octavi)


El mapa no és el territori, van dir. Com a mínim quatre cops, quatre ponents diferents al llarg de les jornades. No l'és, per descomptat. Seia, participava desganadament de les dinàmiques que anaven proposant, escoltava i m'avergonyia amb traïdora supèrbia dels comentaris i les preguntes de companys asseguts moltes files per davant meu. Frases intenses, plenes d'adjectius tronats i cargolades de subordinades sempre en primera persona. Durant les pauses, parlàvem dels nostres fills, de les nostres feines, i fèiem veure que ens interessàvem pels fills dels altres, per les seves feines. Plovia tant que els planys de les finestres de la sala d'actes gairebé no permetien escoltar els oradors, els seus acudits repetits, els aplaudiments de la concurrència. L'hotel on m'estava quedava tres carrers més avall de l'edifici, al mig d'una plaça que per força havia conegut millors èpoques. Malgrat la correguda, havia arribat moll a la primera sessió i potser per això, mentre parlava, m'havia preocupat més pel fred als peus que no pas pel seu nom quan se'm va adreçar, en seure al meu costat. Miu.