dilluns, 21 de desembre de 2015

UN RECER


És agradable sentir el vent
arrossegant les fulles
ara que la tardor
no sap del tot
si esdevenir l'hivern
que tots esperen
o l'estiu que voldríem.
Sobretot de casa estant, a recer
de la por que no hem conegut.




dilluns, 14 de desembre de 2015

UN RISC PER CÓRRER





—No treuen mai les banderoles.

—Tanta pressa que tenen a penjar-les.

—No trobes?

—Tots tan ben fotografiats.

—Tan enfocats, oi?

—Sí, foten molta ràbia.

—Moltíssima!

—Com si la foto fos important.

—Ho és, de fet.

—Sí, al capdavall és important, sí.

—Espero el meu home.

—Jo he sortit un moment. A fumar.

—...

—Treballo aquí al costat.

—M’ho he pensat.

—...

—Per la corbata.

—Clar. La corbata.

—Encara que ara n’hi ha molts que no en porten.

—La majoria.

—Vols dir?

—Camises arromangades. Com si cada dia fos divendres a la tarda.

—Surts sempre a la mateixa hora?

—Com?

—A fumar.

—M’escapo sempre que puc. Ho confesso.

—Ara és molt difícil.

—Escapar-se?

—Fumar. Ho han posat molt complicat.

—Tu també fumes?

—Ja no. Em vaig quedar embarassada.

—Clar. Jo ho deixo molt sovint, no et pensis.

—Jo ja fa tres anys.

—I ho trobes a faltar?

—L’embaràs?

—El tabac, no en tens mai ganes?

—Que ruc. Sí clar. De vegades. Sempre.

—En vols un? Jo encara me’n fumaré un altre si el teu marit no arriba.

—No et diuen res?

—Des que sóc el director no.

—Et feia més jove.

—Més jove que què.

—Ets el director.

—Els faltava algú. Però sí, sóc prou jove. Vaja, suposo. Quants anys tens, tu?

—No t’ho diré.

—Has començat tu.

—Fem una cosa. Si ho encertes no t’enganyaré.

—Prefereixo el misteri per resoldre.

—Sóc més jove que tu. Això segur.

—O potser no. La barba enganya.

—Quina barba?

—Joder, me n’havia oblidat.

—Duies barba.

—Duia barba.

—...

—Aquest matí m’he afaitat per primer cop després de tres anys.

—Uau.

—Tres anys. Qui sap. Potser vaig decidir deixar-me-la quan tu vas saber que series mare.

—T’imagines?

—Sempre et fa esperar tant?

—No ho entenc. És molt puntual, pobre. M’ha trucat que ja sortia.

—Ve de molt lluny?

—Tampoc tant. Potser vint minuts. Hauria de ser aquí.

—És una hora molt complicada. Ho diuen tots els clients.

—No m’has donat el cigarro al final.

—No me l’has demanat.

—Te’l demano ara.

—N’estàs segura?

—No. I què?

—Tres anys són molt temps.

—De vegades massa.

—No t’havia vist mai.

—Normalment m’espero allà. Al cantó del quiosc.

—Lògic.

—I això per què?

—És més fàcil per parar, no?

—Això diu ell.

—A qui vas votar?

—Sempre voto als mateixos.

—De vegades està bé canviar. Provar altres coses, ja m’entens.

—No hi estic d’acord. Si t’agrada el que tens no veig perquè hauries de córrer riscos innecessaris.

—Potser et perds una cosa millor.

—O potser no.

—O potser sí. Com pots saber-ho?

—No ho crec.

—Jo també voto sempre els mateixos.

—Pensava que em diries que no votes.

—Tot al contrari. Em fot molt la cantarella que no serveix per a res

—Que tots són iguals

—Uns corruptes.

—No ho suporto. 

—No puc.

—Has votat mai per correu?

—No. Per què?

—Ah, no, per res. Com que diu que és tan complicat.

—Sembla.

—Jo una vegada vaig ser segona suplent.

—Jo ni això. Mai.

—Sempre has fumat la mateixa marca?

—Com ho saps?

—Em fa l’efecte que no tens por de perdre’t res millor.

—Que cabrona!

—Tot torna.

—Quin cotxe teniu?

—Tu quin diries?

—Un com aquest.

—Joder. És ell.

—És ell?

—Què et sembla?

—Ell sí que és més gran.

—Això ho fa la barba.

—Tot torna.

—Tot.

—Potser ens veurem un altre dia.

—Si no troben abans un altre director.

—No fotis.

—Segur que no.

—Ja trobaria la manera d’escapar-me.

—Això espero.

—Per si de cas no cal que portis tabac. Veus? Sempre en porto de sobres.

—Potser en porto igualment. Per provar una altra marca.

—Estaria bé.

—Estaria molt bé.