dilluns, 24 d’octubre de 2016

EL VERTIGEN DE LA MEMÒRIA



Tinc molt pocs records de les coses que he dit o fet, de les ciutats que he visitat i les persones que hi vaig estimar. De fet, gairebé he oblidat qualsevol esdeveniment de la meva vida que s’hagués produït més enllà dels darrers tres mesos, tres anys a tot estirar. Menys encara si no ha quedat enregistrat d’alguna manera en documents o fotografies. Fins i tot, observant amb un cert deteniment l’àlbum familiar, el disc dur del meu ordinador, el paisatge de la meva balconada, em costa refer-me del vertigen que hi experimento. Em costa afegir-hi el regust d’un perfum, la melodia d’una cançó, la llunyania d’una tempesta, el vernís necessari que la memòria m’hi hauria d’empastar. Sovint —en tant que germà, fill, amic, amant o pare— sento que amb aquest oblit he traït més enllà del que fóra raonable. Me’n culpo i me n’exculpo emparat en petits traumes que per força he d’inventar. He après a recollir com a propi un catàleg de vivències que he sentit a dir de mi, les anècdotes que sempre tornen en cada celebració familiar, les fites minúscules que he anat acumulant, els objectes que duc a sobre, les paraules que he escrit amb el benentès que, poc o molt, deuen explicar-me. Potser he fet del present la meva presó i alhora el meu refugi. Potser no sóc, més enllà de qui em pensa.


dilluns, 12 de setembre de 2016

LA TRISTESA



La tristesa per l’absència d’algú que estimem no desapareix, no s’esvaeix amb el temps fins a esborrar-se. Viu amb nosaltres cada dia, cada hora, i maldem per enfrontar-nos amb ella, per conviure-hi, segons les nostres possibilitats. A cops evitem el plor que se’ns presenta a mig matí, mentre un feix de llum travessa el vidre de la finestra i una cadena perversa i no del tot lògica, ens mena de la pols al record i d’aquest a la certesa inevitable del buit. D’altres, en canvi, hi parlem acaronant els mots gola endins, explicacions impertinents que —al capdavall— dirigim molt més al nostre propi seny desprotegit que no pas al qui no hi és. Hi ha vegades que ens enterra en un entotsolament sobtat o bé ens aboca a l’abundància de converses, l’abandó social que acut a protegir-nos dintre el seu soroll tan fals com comfortable. Ens llevem, procurem tenir cura de la nostra higiene, esperem que el mirall ens retorni encara el que som, alimentem el cos, esgotem les jornades laborals i el gruix d’obligacions i compromisos de tota mena que l’edat adulta ens va escrivint a l’agenda. Hi afegim el lleure d’un llibre, una bona pel·lícula, el text ensopit d’una obra de teatre, quatre gols i els esquitxos de l’aigua de la piscina perquè, malgrat nosaltres mateixos, sense que intervinguem en la decisió, el món continua girant, el temps s’escola igual que ho feia abans que ja no hi fos. 

      Pensàvem que era una fantasia fins que esdevingué concret i tangible, un forat a la boca de l’estómac, un espai desat a casa, converses fetes monòleg, fotografies malgirbades. Llavors és una desgràcia, quelcom injust, groller, cruel, insuportable i, després de tot, tan corrent com la crosta d’una ferida als genolls de qualsevol criatura. Exèrcits de tristos com nosaltres, els qui vam quedar-nos, els que hi som encara, esperen el metro, fan cua a la caixa del supermercat, pledegen en sales de vistes, recullen fills a l’escola, canten als concerts picant de mans i peus, aplaudeixen un espectacle de circ de carrer o seuen, com ara jo, a escriure quatre bajanades als seus blocs que ningú no llegeix. Som molts. Però de poc serveix la coincidència de la pena, de tan única i personal com és aquesta. M’està bé sentir-me protegit, una abraçada, un amanyac quan el plor m’assalta i l’angoixa pretén temptar-me però el cert és que no tornarà mai més per boniques que siguin les paraules del qui tinc al costat i m’ofereix el seu consol desinteressat. Res substitueix res. Res podria. No pot omplir-se el llit d’un riu amb el cabal d’un altre. Ho saben els còdols i les alzines, els ocells que abans s’aturaven, i hi abeuraven, ara volaran lluny, passaran de llarg perquè sabran reconèixer la impostura. El contrari fora enganyar-nos. Meravellem-nos amb el nou i gaudim tant o més sense posar-hi el nom del vell, vaivens paral·lels, una distància tan simètrica que, si ho permetem, ens protegirà. L’amor no és mai traïció si és de debò, per això roman al lloc on era, on havia estat sempre fins i tot d’ençà que es feu fonedissa la pell, l’embolcall que no era el tot.

      Jo sóc un altre a cada moment, canvio perquè sóc viu i això em transforma. I tanmateix, carrego amb mi cada pedra que he estimat. No m’espanta el pes ni em fa arronsar el viatge per llarg que sembli, car sóc jo mateix i no puc obviar-me.



dilluns, 9 de maig de 2016

UNA AMENAÇA




—Valdrà més que callis. Diria que no ets el més indicat.

—M’ho dius tu?

—Jo.

—Ja.

—Què?

—M’acabes de convidar al mutisme.

—Ja saps per on anava.

—Massa coses, sé.

—M’ho he de prendre com una mena d’amenaça? Vull dir, preferiria que no entréssim en una dinàmica de rèpliques cada cop més gruixudes que, al capdavall, no ens duran enlloc.

—Em fa l’efecte que no he començat res que no estigués engegat.

—Només t’he advertit. Després et sap greu, te’n penedeixes i sóc jo qui t’he de salvar els mobles.

—Oh, sí, clar, la meva salvadora!

—Te’n pots enfotre tant com vulguis però saps que no dic cap disbarat.

—Jo tampoc. Només deixo anar el que els altres ja no saben com aguantar a la punta de la llengua. Fa massa temps que dura.

—Vols dir que tu, precisament, ets el qui s’hauria de queixar?

—Que no sóc un més?

—Ho ets?

—Que et fa pensar el contrari?

—Mira’t. Mira’m. Mira la resta. Qualsevol. Només amb això en podries tenir prou per respondre’t.

—Entenc, llavors és una qüestió estètica?

—Si prefereixes dir-ne així...

—Has estat tu.

—Només he dit que miris al teu voltant. No hi ha dret que aixequis la mà i comencis a assenyalar. No pas ara i aquí.

—Llavors, quan?

—Quan tot s’hagi resolt. Potser.

—Quin sentit tindrà, fer-ho aleshores?

—Responsabilitat, coherència, equilibri.

—Uau. Primer l’estètica i ara l’ètica, o potser ve a ser, tot, la mateixa cosa? No vaig veure com et posicionaves el dia que va esclatar. On eres? A la destructora? O t’havies tancat al lavabo cagada de por? No ho puc entendre, de veritat que no puc. Em demanes que m’esperi, que no cridi, que pensi en els propis errors, com si tinguessin res a veure amb el que de debò està passant, el que és important.

—Ets un hipòcrita. Són els errors de tots. Per què no hauríem de comptar-hi, els teus? Tornes a caure al mateix lloc de sempre.

—És com si tinguessis por de les paraules, te n’adones? Com si no fossis conscient que el món ha fet del silenci, de tants silencis, un instrument de tortura, un dels pitjors, de fet.

—No m’empassaré un altre dels teus discursos. Me n’he cansat, saps?

—Potser és això que passa, que estàs massa cansada per aixecar-te i et quedaràs asseguda veient com passa pel teu davant la revolució.

—La revolució! Apa, a veure qui la diu més grossa!

—Tens un problema. Teniu un problema.

—Tu, en canvi, no. Tu no en tens cap.

—Tens raó. També és problema meu. La diferència és que jo l’he vist a temps i no penso deixar-ho córrer.

—Tu mateix.

—Només venia a avisar-te.

—Mira, al final seràs tu, el salvador. Ja veus.

—Segur que no. No es pot salvar qui no vol que el salvin. Però pensa que el foc ja és encès i ja no podreu córrer a apagar-lo, creu-me.

—Potser es tracta d’això, no trobes?




dilluns, 2 de maig de 2016

UN TRET QUALSEVOL




I aleshores et vaig sentir la veu

tota nua però vestida de festa.

Un convit, el ball i el perfum.

la música d’un silenci brevíssim

o potser els mots escadussers

d’una promesa eterna.

Et precedia només l’ombra calma

—cortesana i servil—

com l’anunci del perill, una edat

en abandó que ja havia oblidat.

Vas venir. Vas seure tan a la vora

que devia oblidar-me de fugir. 



dilluns, 11 d’abril de 2016

DERECHO VIEJO



(Un home i una dona grans, tercera edat, vestits de negre de cap a peus. Seuen en un sofà, sota una reproducció de la vicaria d'en Fortuny. Es besen amb passió, magrejant-se, ella li desfà els dos primers botons de la camisa, ell comença a potinejar un dels pits i ella li pica la mà.)

Ella: He dit que aquest pit no.

Ell: Però per què no?

Ella: Prou que ho saps. Aquest pit no és per a tu

Ell: Ni tu ni jo no som pas criatures, em sembla a mi.

Ella: Precisament per això. Com que no som criatures, no cal repetir les coses tres-cents camins.

Ell: No ho entenc. De veritat que no ho entenc. Que encabat de vint anys de matrimoni, dues criatures i quatre néts continuem amb el cuento de la mamella reservada...

(Ell s'aixeca, comença a caminar amunt i avall, es corda els botons de la camisa i, amb la mà a la butxaca, diries que torna la trempera a lloc.)

Ella: És clar que ho entens. Passa que no ho vols entendre, que és diferent.

Ell: Si no ho volgués entendre, callaria i no diria res. Et penses que no m'adono que arribarà la nena i encara ens trobarà discutint? Però ho vull entendre. Creu-me que ho vull entendre. No és pel pit en sí. És tot, Enriqueta, és tot.

(Ella s'aixeca, conciliadora. Obre el casset i comença a sonar un tango. Se li posa el darrera, li amanyaga el clatell, canvia el to de veu.)

Ella: No t'hi has d'amoïnar tant. Que no en tinc dos? Quantes dones poden dir el mateix, a la meva edat? L'altra és ben teva i només teva. Tota jo, sóc per a tu. Vinga, pastisset, que si ens hi posem de seguida encara tindrem temps de fer el 22 a la butaca. 

Ell: Sí, ves, el 22. Però amb un pit i prou. 

(Ell s'entregira, s'aparta, arrossega els peus cap a la finestra.)

Ella: No els has de menester, els pits, per al 22!

Ell: Potser, al capdavall, és que no m'estimes.

Ella: Per no estimar-te trobo que tenia la teva llengua ficada ben bé al final de gola! O no era la teva llengua?

Ell: Sí, buenu, però te l'estimes més a ell.

Ella: Tornem-hi. Quants camins t'he de dir que no me l'estimo més, que el vaig estimar primer i prou. Però ara ell és mort i enterrat mentre que tu i jo som ben vius. Que no era aquest el tracte de bon començament? Qualsevol cosa tret del pit esquerre. Prou que vas córrer a acceptar-ho. O és que potser te n'has oblidat?

Ell: Saps que tinc raó. Com que va ser el primer, te l'estimes més a ell. Com coi he de competir, jo, amb un paio vint anys més jove que jo, que no es farà mai vell? És injust. No és casualitat que li reservessis l'esquerre, el pit que és més a prop del cor!

(Ella s'exaspera i li dóna l'esquena. Comença a parar taula. Posa el gerro de la taula al bufet, plega els tapetillos, i estira l'hule. Rondina.)

Ella: Com t'agrada fer-te la víctima. Que m'he queixat mai, jo, de no poder menjar ous ferrats? I mira que m'agradaven!

(Ell se li apropa i li va al darrere, ajudant a posar gots i coberts a la taula.)

Ell: Amb que em surts ara? Això és completament diferent i ho saps. A més, jo no t'he prohibit mai que TU mengis ous ferrats.

Ella: No veig per què és diferent. Va quedar clar, claríssim, que mai no podria cuinar uns ous ferrats com ella te'ls preparava. Com si els ous ferrats tinguessin cap secret... 

Ell: Ho vas decidir tu.

Ella: I un rave, ho vaig decidir jo! L'únic dia, en vint anys, que se'm va passar —la nena encara se'n recorda—, els crits van arribar al Mercadal.

Ell: No serà tant. Em va fer emprenyar, ves...

Ella: No cal que ho juris. La nineta vinga plorar. “Què li passa al papa, què li passa al papa que s'ha tornat boig?”. I a veure com li explico jo que, des que es va morir l'altra, els ous ferrats en aquesta casa estan prohibits...

Ell: Doncs mira, després d'explicar-li per què quan era una criatura només li vas donar de mamar amb la teta esquerra, ves...

(Ara ell l'abraça per darrere. Poc a poc. Posa les dues mans a la cintura de la seva dona i comença a tirar amunt, dissimuladament.)

Ell: Si tens tota la raó. Per això m'exclamo. Tot això són ximpleries. Ells dos no tornaran ni es queixaran del lloc on són. Quin mal els podríem fer? Ella sempre em deia que tenies els pits més macos de tot el barri. Deia: “l'Enriqueta sembla una artista de cine amb aquest parell de mulons, no trobes?”. 

Ella: Feia goig. Mal m'està dir-ho, però és la veritat.

Ell: I encara en fas.

(Ell va apujant les mans i sembla disposat a engrapar un pit amb cada mà. Ella fa un pas al costat, cridant.)

Ella: Et juro que si ho tornes a provar, et clavaré queixalada!

Ell: No seràs capaç.

(I comencen a perseguir-se al voltant de la taula. Ell fent pinça amb totes dues mans i ella, girant-se a cada poc, amenaçant-lo amb la boca oberta. Al final ella es deixa atrapar i comencen a petonejar-se maldestres. Ballant el tango que encara sona.)

Ell: El 22 has dit?

Ella: Per l'hora que és, em fa l'efecte que ens haurem de conhortar amb un 28.

(Se sent el porter automàtic.)





dilluns, 21 de març de 2016

UNA ALTRA NIT





Aquesta nit, al terrat del seu edifici,

ha esclatat una festa amb música i begudes

exòtiques el nom de les quals desconeix.

Hi ha tot de peus que ballen per parelles

entre les serpentines de colors,

i el petons i les rialles escampades. 

Sota la roba estesa que no han recollit,

els més petits s’han inventat un joc

amb una ampolla buida i quatre veritats.

Ho sap pels dibuixos que fan les llums 

en el vell estucat de la paret.

Tampoc avui sabrà adormir-se.







dilluns, 14 de març de 2016

UNA CONFESSIÓ




No sóc d’enlloc, jo,

tret de tu.

Ja puc omplir-me la boca

amb les paraules més grosses,

transcendir en les frases.

I tanmateix no sóc d’enlloc, jo,

tret de tu.



dilluns, 7 de març de 2016

UN JOC DE CRIATURES


Llavors encara no plovia. 
Era assegut a la porxada
i en sentia les corredisses
allunyat per força del joc, 
la mesura de totes les distàncies.
Havien tancat els balcons
esporuguits de la tardor
que romania entretinguda
sobre l'escuma del cafè.



dilluns, 22 de febrer de 2016

UNA FESTA



—Qui t'ha convidat?

—No en tinc ni idea. He vingut amb uns amics.

—Ja ho veig.

—Deuen haver sortit a la terrassa. Eren aquí fa un moment.

—Que sí que sí.

—De tota manera, suposo que aviat marxaré.

—No estàs molt animat, no.

—No sé beure.

—Què has pres?

—No. És just al contrari. No m'agrada l'alcohol. Ho intento, de debò. Voldria que m'agradés però no. És més, em costa tant d'entendre com pot ser que la gent es foti fins al cul d'aquesta merda. És amarg, que no ho noteu?

—Vols que et confessi una cosa?

—Ja hi estem posats, no?

—Jo tampoc bec. No et xivis, d'acord? Tinc una reputació.

—Llavors és probable que tu i jo siguem els únics serens d'aquesta festa.

—Home. Jo només he dit que no bevia.

—Que cabrona. 

—Véns a fumar una miqueta?

—T'acompanyo.

—Tampoc no fumes? M'ho dius de veritat?

—No ho diguis a ningú però no ho he provat mai.

—I els teus amics què hi diuen?

—Ells? Ells tampoc no crec que ho hagin provat mai. Vaja, segur.

—Però, tio, sou d'una secta o què?

—No és ben bé una secta.

—Col·lega...

—És broma. 

Uala, m'he cagat.

—Fem esport. Competim.

—Deixa'm que ho endevini.

—Va.

—Futbol?

—Aigua.

—Atletisme?

—Més aigua. Et rendeixes?

—Ets nedador, tanta aigua, se't veu d'una hora lluny.

—Te'n fots de mi, oi?

—Una mica.

—Doncs tampoc és tan dolent.

—Para para, poc a poc que haurem d'anar a urgències.

—M'hi duries tu?

—Quin remei.

—I tu de què els coneixes?

—Qui?

—Els de la festa.

—No em mataràs, no?

—De moment, no.

—La burra de la meva germana és la que fa els anys.

—Tu ets mooolt xunga.

—Tampoc tant. Va. Passa-me'l.

—He vingut en moto.

—Felicitats.

—Ves a la merda.

—Vols dur-me a fer un tomb, és això?

—Vols?

—Vas fumat, tio.

— Tens tota la raó. De fet, no sé on tinc les claus. Serà millor que passegem.

—Ets conscient que som al cul del món?

—Totalment.

—Mira, fem una cosa. Si em promets que no te'm tiraràs a sobre quan em distregui, aviso ma germana i pirem.

—Fem una altra cosa. Em tiro a sobre teu ara mateix i així, per després, et prometo el que vulguis.

—Feina feta

—no té destorb.

—Saps què? Passo

—De què passes?

—De ma germana. Anem?





dilluns, 15 de febrer de 2016

POSTAL #48


Has tornat a dormir al meu costat i no voldria llevar-me'n mai més. No hem estat capaços de tocar-nos, aquesta nit. Ser junts, tan a la vora, ha estat suficient. Vaig seure a la teva taula, em vas mirar i en vam tenir prou amb el plec entre dos silencis. Tindrem temps per explicar-nos més del que voldrem, temps de sentir-nos el retruny d'una memòria que malauradament vam haver de compartir. No vull omplir-lo d'alenades o esborrar-lo a cops de desig. No ens queda altra cosa que el plor que ja han assecat els dies. I tanmateix, davant per davant, tantes escales per enfilar! No és, aquest, un final feliç. No m'enganyo, no vull enganyar-me. De fet, no és ni tan sols un final. La perspectiva és en una altra banda, encara per dibuixar. No m'amagaré i no deixaré que t'amaguis. S'han acabat per sempre les postals. Tu et despertaràs i jo seré aquí. Direm totes les hores i callarem els quarts. Deixarem d'avergonyir-nos d'aquest amor que la pena no podia condemnar. No hi ha culpa. No hi ha culpables. I si n'hi ha, n'haurem de reconèixer la redempció, deixar les pedres a lloc, apagar el foc i seure a esperar que les brases s'apaguin, malgrat que sigui poc a poc, tan lent, tan dolorós.


dilluns, 1 de febrer de 2016

MIU I EL ALTRES (Caterina Giné)


Amb la Miu havíem anat juntes a l'escola. Totes dues érem molt enraonadores i, com que ens aveníem força, les mestres no ens asseien mai de costat. Era brillant. En tot el que feia deixava una estela de llum que nosaltres seguíem a cegues. Triava jocs nous que, sense entendre, no dubtàvem a seguir, empaitant-la amunt i avall del pati, com si el nostre esperit gregari fos del tot natural. Lluïa un serrell que cap altra nena no s'atrevia a demanar. Sovint apareixia amb braçalets de colors i penjolls que les monges no ens deixaven dur. No se n'amagava ni tampoc no hi posava cap èmfasi especial i, per descomptat, a ningú no se li hauria acudit reprovar-li-ho. Es passava el dia rient, amb aquella boca que la meitat de les dents havien abandonat molt abans que les boques dels altres. Mastegant el seu llapis blau.

No m'avergonyeix reconèixer que devia estimar-la. Si més no, això és que el que em sembla entendre ara, passats tots aquests anys. Analitzo el meu comportament, petits detalls que recordo, l'accent que el temps ha posat en aquests detalls. Potser representava alguna cosa que aleshores se'ns escapava i que tanmateix ens atreia d'una manera indefugible, una força magnètica que no hauríem sabut explicar. Sempre arribava tard, quan tots ja sèiem. Entrava decidida fins al seu lloc sense disculpar-se ni acotar un sol mil·límetre aquell caparró seu. Et picava l'ullet i sabies que encara pertanyies al seu cercle, que t'era permès d'emprar un codi secret que només els escollits teníem a l'abast. Ajudava tothom en les tasques que ella havia acabat una eternitat abans, sense condescendència aparent ni esperant-ne res a canvi. Va ser la primera a llegir, a fer entendre la seva lletreta rodona, impecable. Grimpava més alt, corria més ràpid, nedava més lleugera que qualsevol dels nostres companys.

Un any, pel dia del meu aniversari, a l'hora del pati ella em va estirar a part i, mig d'amagat, em va adreçar un paper curosament doblegat amb el meu nom fent-me prometre que el guardaria i que no el miraria fins que no fos tota sola a casa. Incapaç de reaccionar, em vaig quedar atrapada en la postura de l'estaquirot. Em va agafar la mà i m'encabí el secret dins la butxaca de la bata. No em va dir res més fins a l’hora de marxar i encara llavors només em va dir el nom. El nom i un gest per fer-me entendre que recordés el full. Jo aleshores el vaig buscar neguitejada. Reconec que no hauria trobat aigua a mar i tanmateix el meu tresor no hi era. Un mocador, dues pedretes i la boleta d'alumini de l'entrepà. Ni rastre. Vaig regirar les butxaques, el calaixet, arreu. No me n'havia separat. L'havia palpat a cada poc per assegurar-me'n. Notava la seva destral, una mirada que jo no gosava recollir. Temorosa, a la fi vaig decidir girar-me oferint les mans penitents obertes. Sobre la seva taula, vaig veure llavors doblegadet, el paper.

Les altres nenes es removien dels seus llocs recollint bosses i jaquetes. Travessant aquell enrenou vaig arribar fins el seu pupitre. Seguia asseguda amb l'espatlla dreçada, el llapis a la boca, esperant que jo digués alguna cosa que a mi no se m'acudia. Olor de plastilina, de goma d’esborrar, pols de guix, florit. Vaig estirar la mà per prendre el full que duia el meu nom però no hi vaig ser a temps. Va agafar el llapis i me’l va clavar entre el dit gros i l’índex. Llavors se’l tornà tranquil·lament entre els llavis que li volien somriure. Un mal immens, per inesperat, em va glaçar el crit que provava de sortir i el plor que hauria estat lògic. Ella es va aixecar i se'n va anar i jo em vaig quedar immòbil, sense esma, fins que la mestra em prengué de l'espatlla convidant-me a sortir. Fora m'esperava l'avi Pere que sempre havia estat el més savi de la família.

—Caterina, te’n passa alguna, avui.

—La Miu, avi. La Miu és dolenta.

Asseguda a la terrassa, aquest migdia, pensava en ella. La nena per fi se m'havia adormit i seia a gaudir d'aquella estona per a mi sola. Un cafè massa dolç, el mateix paràgraf llegit trenta vegades seguides. Tornant a casa, aquella tarda, l'avi em va explicar el que havia passat amb la mare de la Miu. No tant com una justificació sinó oferint-me més aviat la seva veu pacient per tota carícia. Abans d'acabar el curs l'havien canviada d'escola i no vam tornar a coincidir. Ara m'ha vingut al cap. No m'ho invento. En conservo el senyal. Una piga blava. No sé mai què dir quan pregunten. En perspectiva, d'aquí estant, les mosques i els coloms semblen la mateixa cosa.


dilluns, 25 de gener de 2016

UNA FELICITACIÓ



Hi ha gent a qui t'ha tocat estimar gairebé sense voler. Per exemple perquè formen part del teu cercle natural, sang de la mateixa sang, pells de colors idèntics. N'hi ha d'altres, en canvi, no pas gaires, que arriben tot de sobte. Sense esperar-los, es presenten d'espais remots que no et pertanyen, de llocs on de casualitat has plantat un peu o mitja paraula. A còpia d'interseccions esbiaixades es converteixen, poc a poc, en paràmetres indispensables del teu paisatge. Sense fer soroll, van redibuixant el teu propi disseny fins al punt que se n'esborra la traça i ja no en sabries destriar l'efecte que hi han produït. 

En Pau és naturalment d'aquesta segona categoria. Com que avui fa anys, sento aquella alegria absurda —o difícil d'explicar, tan perquè sí— per l'emoció aliena. Alguna força m'empeny a anar-lo a trobar, pensar en un regal especial i compartir-hi l'estona, participar del seu quotidià. I tanmateix, siguem raonables, m'estaré d'abordar-lo més enllà d'allò que resulta convenient. Per això en parlo aquí, el meu altaveu ridícul, convençut que l'espai no pot contradir del tot les convencions socials però tampoc les conviccions que són íntimes. No sembla gran cosa, ho he de reconèixer. Quatre frases i no especialment ben cosides, les unes amb les altres. Així i tot, escapar de la ficció per parlar sense embuts d'un amic no resulta un exercici que practiqui habitualment —per no dir gens— com no ho és, tampoc, anar repartint compliments.

Diguem-ne sincopat, generós, inesgotable i atent. Per encetar la partida. En té prou amb cinc minuts per omplir un silenci que acabi il·lusionant qualsevol que l'escolti. Prolífic malgrat que a peces curtes, les justes, res sobrer. Natural, gens pagat d'ell mateix, tan proper que tomba qualsevol paravent posat allà on no toca. De conversa encomanadissa però de la mena que escolta més que no parla, que interroga més que no deixa la tesi establerta. Tot plegat malgrat —o a l'empara de— uns audiòfons que mai no funcionen com convindria. Pioner, titular d'una joventut que no amaga la coixesa, que més aviat celebra les hores que han de venir que no les que s'amaguen, memòria enllà. No sabria inventar-me un personatge amb el seu vestit que resultés versemblant, ho confesso. Tan a contracorrent com faci falta i ben de cara.

Potser el coneixeu més, o de fa més temps. Potser us ha tocat a la família o hi heu treballat mitja vida. Potser us fa l'efecte que no n'hi ha per tant. Doncs mira, jo —que tinc la sort d'haver-lo conegut ara i aquí— trobo que em quedo curt. Però com que voldria que, si em llegís, arribés fins al final, valdrà més que vagi estroncant aquesta lírica petarda. Que se't felicita. I que una abraçada ben forta, Pau


dilluns, 18 de gener de 2016

UNA DISTÀNCIA ES FA GRAN




Aturats al llindar han decidit no passar. Cap no n'ha dit els motius ni tampoc no ha expressat res que pogués fer pensar el contrari. I tanmateix romanen estàtics davant la porta. Fins i tot, un d'ells, amb les claus a la mà. De la finestra més alta, els arriba la veu del pobre animal que per força deu fer dies que plora de gana i pena. Fa una estona ha deixat de ploure. El vent, en canvi, persisteix com un càstig aixecant les fulles i escampant-les arreu, fent petar les persianes, els porticons que haurien d'haver restaurat fa massa temps. Han estat els veïns els qui han avisat el gran. Hauria pogut venir de seguida però es va estimar més avisar els altres. Al capdavall, fa temps que és fora, que no parlen. De res. Els va fer arribar el paquet comptant que seria suficient. La dona diu que hi ha la mateixa distància en una direcció que en l'altra i es fa difícil contradir-la. Ara són aquí. Han vingut a peu de l'estació, repassant els portals, les botigues que han tancat, el dibuix que fan les llambordes de les voreres.

—Potser que entrem.


dilluns, 11 de gener de 2016

TOTS ELS REGALS A LLOC



Desvetllat a causa del soroll, s'havia aixecat mig abaltit i s'havia arrossegat més enllà del passadís. Vora el balcó, els vidres dels porticons s'havien esmicolat de tal manera que ara reposaven escampats arreu. Les sabates que els bessons havien deixat arrengleradetes just abans de posar-se al llit eren plenes de caramels embolicats de colors de tota mena. Muntanyes de paquets romanien en perfecte equilibri apilats a tocar del sofà on jeia el desconegut. 

Se li va acudir de no dir res. Se'l veia tan innocent, tan formal, que va gosar apropar-s'hi fins al punt de deixar la seva cara a un pam —què dic— a dos dits de la cara de l'altre. No es tractava tant de l'astorament com de la curiositat pròpia del qui troba un paio que no coneix de res dormint al menjador de casa. No havia vist mai una barba blanca com aquella i la corona semblava ben bé real, encara que —ben mirat— tampoc és tan estrany trobar que una corona és real, oi? El pobre no havia tingut temps de descalçar-se i el braç li penjava com si els dits volguessin gratar la catifa. No va ser fins que no va veure el segon que es va adonar que el primer tenia la boca massa badada. Li sap greu reconèixer que, abans que res, el travessà el pensament que no hi hauria manera de treure tota aquella sang de la cortina on jeia atrapat —en una postura indigna d'un bon mort— el rei ros.

No volia encendre el llum perquè una sana intuïció li parlava de riscos i perills encara per córrer, però lògicament el subjecte que es trobava a faltar només podia ser negre la qual cosa feia de molt mal buscar així, a les fosques. Potser per això, i mirant de no trepitjar res de què pogués penedir-se, va sortir al balcó per aprofitar el bat de llum que regalaven el cordill de llumetes de Nadal que penjaven de casa seva fins a la barana del veí de l'altra banda del carrer. Un estol de figures difícils d'interpretar a mig camí entre una campana i una bomba de mà. No va tardar a descobrir entre el paisatge el pobre noi corrent. Dos portals més enllà de l'economat havia perdut la capa de plomes i fugia a pit descobert. El jàio que el perseguia anava armat amb una escopeta gens a menystenir i, malgrat que eren a punt d'arribar a la parròquia, encara se'n sentien els crits. Això va per París, colla de forasters malparits!

Atès que no era probable que hi pogués fer gaire cosa, va tornar a entrar al pis i feu recompte dels paquets, no fos cas que —a causa de l'enrenou— els reis no haguessin acabat la feina. Content que tots els regals fossin a lloc i que probablement la factura pel servei ja no seria tramesa, se'n tornà al llit. Li va costar reprendre el son, semblava impossible deixar de pensar que el món esta molt malament, molt.