dilluns, 25 de gener del 2016

UNA FELICITACIÓ



Hi ha gent a qui t'ha tocat estimar gairebé sense voler. Per exemple perquè formen part del teu cercle natural, sang de la mateixa sang, pells de colors idèntics. N'hi ha d'altres, en canvi, no pas gaires, que arriben tot de sobte. Sense esperar-los, es presenten d'espais remots que no et pertanyen, de llocs on de casualitat has plantat un peu o mitja paraula. A còpia d'interseccions esbiaixades es converteixen, poc a poc, en paràmetres indispensables del teu paisatge. Sense fer soroll, van redibuixant el teu propi disseny fins al punt que se n'esborra la traça i ja no en sabries destriar l'efecte que hi han produït. 

En Pau és naturalment d'aquesta segona categoria. Com que avui fa anys, sento aquella alegria absurda —o difícil d'explicar, tan perquè sí— per l'emoció aliena. Alguna força m'empeny a anar-lo a trobar, pensar en un regal especial i compartir-hi l'estona, participar del seu quotidià. I tanmateix, siguem raonables, m'estaré d'abordar-lo més enllà d'allò que resulta convenient. Per això en parlo aquí, el meu altaveu ridícul, convençut que l'espai no pot contradir del tot les convencions socials però tampoc les conviccions que són íntimes. No sembla gran cosa, ho he de reconèixer. Quatre frases i no especialment ben cosides, les unes amb les altres. Així i tot, escapar de la ficció per parlar sense embuts d'un amic no resulta un exercici que practiqui habitualment —per no dir gens— com no ho és, tampoc, anar repartint compliments.

Diguem-ne sincopat, generós, inesgotable i atent. Per encetar la partida. En té prou amb cinc minuts per omplir un silenci que acabi il·lusionant qualsevol que l'escolti. Prolífic malgrat que a peces curtes, les justes, res sobrer. Natural, gens pagat d'ell mateix, tan proper que tomba qualsevol paravent posat allà on no toca. De conversa encomanadissa però de la mena que escolta més que no parla, que interroga més que no deixa la tesi establerta. Tot plegat malgrat —o a l'empara de— uns audiòfons que mai no funcionen com convindria. Pioner, titular d'una joventut que no amaga la coixesa, que més aviat celebra les hores que han de venir que no les que s'amaguen, memòria enllà. No sabria inventar-me un personatge amb el seu vestit que resultés versemblant, ho confesso. Tan a contracorrent com faci falta i ben de cara.

Potser el coneixeu més, o de fa més temps. Potser us ha tocat a la família o hi heu treballat mitja vida. Potser us fa l'efecte que no n'hi ha per tant. Doncs mira, jo —que tinc la sort d'haver-lo conegut ara i aquí— trobo que em quedo curt. Però com que voldria que, si em llegís, arribés fins al final, valdrà més que vagi estroncant aquesta lírica petarda. Que se't felicita. I que una abraçada ben forta, Pau


2 comentaris:

Pau Roig ha dit...

Dani! Em fas posar vermell. Aixó sí m'has alegrat el dia, la setmana, l'any i, fins i tot, la centuria.
Gràcies per ser tan bon amic.

Anònim ha dit...

Ara li toca al Pau fer un post fent-te la pilota, no? :P