dilluns, 22 de febrer de 2016

UNA FESTA



—Qui t'ha convidat?

—No en tinc ni idea. He vingut amb uns amics.

—Ja ho veig.

—Deuen haver sortit a la terrassa. Eren aquí fa un moment.

—Que sí que sí.

—De tota manera, suposo que aviat marxaré.

—No estàs molt animat, no.

—No sé beure.

—Què has pres?

—No. És just al contrari. No m'agrada l'alcohol. Ho intento, de debò. Voldria que m'agradés però no. És més, em costa tant d'entendre com pot ser que la gent es foti fins al cul d'aquesta merda. És amarg, que no ho noteu?

—Vols que et confessi una cosa?

—Ja hi estem posats, no?

—Jo tampoc bec. No et xivis, d'acord? Tinc una reputació.

—Llavors és probable que tu i jo siguem els únics serens d'aquesta festa.

—Home. Jo només he dit que no bevia.

—Que cabrona. 

—Véns a fumar una miqueta?

—T'acompanyo.

—Tampoc no fumes? M'ho dius de veritat?

—No ho diguis a ningú però no ho he provat mai.

—I els teus amics què hi diuen?

—Ells? Ells tampoc no crec que ho hagin provat mai. Vaja, segur.

—Però, tio, sou d'una secta o què?

—No és ben bé una secta.

—Col·lega...

—És broma. 

Uala, m'he cagat.

—Fem esport. Competim.

—Deixa'm que ho endevini.

—Va.

—Futbol?

—Aigua.

—Atletisme?

—Més aigua. Et rendeixes?

—Ets nedador, tanta aigua, se't veu d'una hora lluny.

—Te'n fots de mi, oi?

—Una mica.

—Doncs tampoc és tan dolent.

—Para para, poc a poc que haurem d'anar a urgències.

—M'hi duries tu?

—Quin remei.

—I tu de què els coneixes?

—Qui?

—Els de la festa.

—No em mataràs, no?

—De moment, no.

—La burra de la meva germana és la que fa els anys.

—Tu ets mooolt xunga.

—Tampoc tant. Va. Passa-me'l.

—He vingut en moto.

—Felicitats.

—Ves a la merda.

—Vols dur-me a fer un tomb, és això?

—Vols?

—Vas fumat, tio.

— Tens tota la raó. De fet, no sé on tinc les claus. Serà millor que passegem.

—Ets conscient que som al cul del món?

—Totalment.

—Mira, fem una cosa. Si em promets que no te'm tiraràs a sobre quan em distregui, aviso ma germana i pirem.

—Fem una altra cosa. Em tiro a sobre teu ara mateix i així, per després, et prometo el que vulguis.

—Feina feta

—no té destorb.

—Saps què? Passo

—De què passes?

—De ma germana. Anem?





dilluns, 15 de febrer de 2016

POSTAL #48


Has tornat a dormir al meu costat i no voldria llevar-me'n mai més. No hem estat capaços de tocar-nos, aquesta nit. Ser junts, tan a la vora, ha estat suficient. Vaig seure a la teva taula, em vas mirar i en vam tenir prou amb el plec entre dos silencis. Tindrem temps per explicar-nos més del que voldrem, temps de sentir-nos el retruny d'una memòria que malauradament vam haver de compartir. No vull omplir-lo d'alenades o esborrar-lo a cops de desig. No ens queda altra cosa que el plor que ja han assecat els dies. I tanmateix, davant per davant, tantes escales per enfilar! No és, aquest, un final feliç. No m'enganyo, no vull enganyar-me. De fet, no és ni tan sols un final. La perspectiva és en una altra banda, encara per dibuixar. No m'amagaré i no deixaré que t'amaguis. S'han acabat per sempre les postals. Tu et despertaràs i jo seré aquí. Direm totes les hores i callarem els quarts. Deixarem d'avergonyir-nos d'aquest amor que la pena no podia condemnar. No hi ha culpa. No hi ha culpables. I si n'hi ha, n'haurem de reconèixer la redempció, deixar les pedres a lloc, apagar el foc i seure a esperar que les brases s'apaguin, malgrat que sigui poc a poc, tan lent, tan dolorós.


dilluns, 1 de febrer de 2016

MIU I EL ALTRES (Caterina Giné)


Amb la Miu havíem anat juntes a l'escola. Totes dues érem molt enraonadores i, com que ens aveníem força, les mestres no ens asseien mai de costat. Era brillant. En tot el que feia deixava una estela de llum que nosaltres seguíem a cegues. Triava jocs nous que, sense entendre, no dubtàvem a seguir, empaitant-la amunt i avall del pati, com si el nostre esperit gregari fos del tot natural. Lluïa un serrell que cap altra nena no s'atrevia a demanar. Sovint apareixia amb braçalets de colors i penjolls que les monges no ens deixaven dur. No se n'amagava ni tampoc no hi posava cap èmfasi especial i, per descomptat, a ningú no se li hauria acudit reprovar-li-ho. Es passava el dia rient, amb aquella boca que la meitat de les dents havien abandonat molt abans que les boques dels altres. Mastegant el seu llapis blau.

No m'avergonyeix reconèixer que devia estimar-la. Si més no, això és que el que em sembla entendre ara, passats tots aquests anys. Analitzo el meu comportament, petits detalls que recordo, l'accent que el temps ha posat en aquests detalls. Potser representava alguna cosa que aleshores se'ns escapava i que tanmateix ens atreia d'una manera indefugible, una força magnètica que no hauríem sabut explicar. Sempre arribava tard, quan tots ja sèiem. Entrava decidida fins al seu lloc sense disculpar-se ni acotar un sol mil·límetre aquell caparró seu. Et picava l'ullet i sabies que encara pertanyies al seu cercle, que t'era permès d'emprar un codi secret que només els escollits teníem a l'abast. Ajudava tothom en les tasques que ella havia acabat una eternitat abans, sense condescendència aparent ni esperant-ne res a canvi. Va ser la primera a llegir, a fer entendre la seva lletreta rodona, impecable. Grimpava més alt, corria més ràpid, nedava més lleugera que qualsevol dels nostres companys.

Un any, pel dia del meu aniversari, a l'hora del pati ella em va estirar a part i, mig d'amagat, em va adreçar un paper curosament doblegat amb el meu nom fent-me prometre que el guardaria i que no el miraria fins que no fos tota sola a casa. Incapaç de reaccionar, em vaig quedar atrapada en la postura de l'estaquirot. Em va agafar la mà i m'encabí el secret dins la butxaca de la bata. No em va dir res més fins a l’hora de marxar i encara llavors només em va dir el nom. El nom i un gest per fer-me entendre que recordés el full. Jo aleshores el vaig buscar neguitejada. Reconec que no hauria trobat aigua a mar i tanmateix el meu tresor no hi era. Un mocador, dues pedretes i la boleta d'alumini de l'entrepà. Ni rastre. Vaig regirar les butxaques, el calaixet, arreu. No me n'havia separat. L'havia palpat a cada poc per assegurar-me'n. Notava la seva destral, una mirada que jo no gosava recollir. Temorosa, a la fi vaig decidir girar-me oferint les mans penitents obertes. Sobre la seva taula, vaig veure llavors doblegadet, el paper.

Les altres nenes es removien dels seus llocs recollint bosses i jaquetes. Travessant aquell enrenou vaig arribar fins el seu pupitre. Seguia asseguda amb l'espatlla dreçada, el llapis a la boca, esperant que jo digués alguna cosa que a mi no se m'acudia. Olor de plastilina, de goma d’esborrar, pols de guix, florit. Vaig estirar la mà per prendre el full que duia el meu nom però no hi vaig ser a temps. Va agafar el llapis i me’l va clavar entre el dit gros i l’índex. Llavors se’l tornà tranquil·lament entre els llavis que li volien somriure. Un mal immens, per inesperat, em va glaçar el crit que provava de sortir i el plor que hauria estat lògic. Ella es va aixecar i se'n va anar i jo em vaig quedar immòbil, sense esma, fins que la mestra em prengué de l'espatlla convidant-me a sortir. Fora m'esperava l'avi Pere que sempre havia estat el més savi de la família.

—Caterina, te’n passa alguna, avui.

—La Miu, avi. La Miu és dolenta.

Asseguda a la terrassa, aquest migdia, pensava en ella. La nena per fi se m'havia adormit i seia a gaudir d'aquella estona per a mi sola. Un cafè massa dolç, el mateix paràgraf llegit trenta vegades seguides. Tornant a casa, aquella tarda, l'avi em va explicar el que havia passat amb la mare de la Miu. No tant com una justificació sinó oferint-me més aviat la seva veu pacient per tota carícia. Abans d'acabar el curs l'havien canviada d'escola i no vam tornar a coincidir. Ara m'ha vingut al cap. No m'ho invento. En conservo el senyal. Una piga blava. No sé mai què dir quan pregunten. En perspectiva, d'aquí estant, les mosques i els coloms semblen la mateixa cosa.