Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris BESUCS. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris BESUCS. Mostrar tots els missatges

dilluns, 9 de maig del 2016

UNA AMENAÇA




—Valdrà més que callis. Diria que no ets el més indicat.

—M’ho dius tu?

—Jo.

—Ja.

—Què?

—M’acabes de convidar al mutisme.

—Ja saps per on anava.

—Massa coses, sé.

—M’ho he de prendre com una mena d’amenaça? Vull dir, preferiria que no entréssim en una dinàmica de rèpliques cada cop més gruixudes que, al capdavall, no ens duran enlloc.

—Em fa l’efecte que no he començat res que no estigués engegat.

—Només t’he advertit. Després et sap greu, te’n penedeixes i sóc jo qui t’he de salvar els mobles.

—Oh, sí, clar, la meva salvadora!

—Te’n pots enfotre tant com vulguis però saps que no dic cap disbarat.

—Jo tampoc. Només deixo anar el que els altres ja no saben com aguantar a la punta de la llengua. Fa massa temps que dura.

—Vols dir que tu, precisament, ets el qui s’hauria de queixar?

—Que no sóc un més?

—Ho ets?

—Que et fa pensar el contrari?

—Mira’t. Mira’m. Mira la resta. Qualsevol. Només amb això en podries tenir prou per respondre’t.

—Entenc, llavors és una qüestió estètica?

—Si prefereixes dir-ne així...

—Has estat tu.

—Només he dit que miris al teu voltant. No hi ha dret que aixequis la mà i comencis a assenyalar. No pas ara i aquí.

—Llavors, quan?

—Quan tot s’hagi resolt. Potser.

—Quin sentit tindrà, fer-ho aleshores?

—Responsabilitat, coherència, equilibri.

—Uau. Primer l’estètica i ara l’ètica, o potser ve a ser, tot, la mateixa cosa? No vaig veure com et posicionaves el dia que va esclatar. On eres? A la destructora? O t’havies tancat al lavabo cagada de por? No ho puc entendre, de veritat que no puc. Em demanes que m’esperi, que no cridi, que pensi en els propis errors, com si tinguessin res a veure amb el que de debò està passant, el que és important.

—Ets un hipòcrita. Són els errors de tots. Per què no hauríem de comptar-hi, els teus? Tornes a caure al mateix lloc de sempre.

—És com si tinguessis por de les paraules, te n’adones? Com si no fossis conscient que el món ha fet del silenci, de tants silencis, un instrument de tortura, un dels pitjors, de fet.

—No m’empassaré un altre dels teus discursos. Me n’he cansat, saps?

—Potser és això que passa, que estàs massa cansada per aixecar-te i et quedaràs asseguda veient com passa pel teu davant la revolució.

—La revolució! Apa, a veure qui la diu més grossa!

—Tens un problema. Teniu un problema.

—Tu, en canvi, no. Tu no en tens cap.

—Tens raó. També és problema meu. La diferència és que jo l’he vist a temps i no penso deixar-ho córrer.

—Tu mateix.

—Només venia a avisar-te.

—Mira, al final seràs tu, el salvador. Ja veus.

—Segur que no. No es pot salvar qui no vol que el salvin. Però pensa que el foc ja és encès i ja no podreu córrer a apagar-lo, creu-me.

—Potser es tracta d’això, no trobes?




dilluns, 22 de febrer del 2016

UNA FESTA



—Qui t'ha convidat?

—No en tinc ni idea. He vingut amb uns amics.

—Ja ho veig.

—Deuen haver sortit a la terrassa. Eren aquí fa un moment.

—Que sí que sí.

—De tota manera, suposo que aviat marxaré.

—No estàs molt animat, no.

—No sé beure.

—Què has pres?

—No. És just al contrari. No m'agrada l'alcohol. Ho intento, de debò. Voldria que m'agradés però no. És més, em costa tant d'entendre com pot ser que la gent es foti fins al cul d'aquesta merda. És amarg, que no ho noteu?

—Vols que et confessi una cosa?

—Ja hi estem posats, no?

—Jo tampoc bec. No et xivis, d'acord? Tinc una reputació.

—Llavors és probable que tu i jo siguem els únics serens d'aquesta festa.

—Home. Jo només he dit que no bevia.

—Que cabrona. 

—Véns a fumar una miqueta?

—T'acompanyo.

—Tampoc no fumes? M'ho dius de veritat?

—No ho diguis a ningú però no ho he provat mai.

—I els teus amics què hi diuen?

—Ells? Ells tampoc no crec que ho hagin provat mai. Vaja, segur.

—Però, tio, sou d'una secta o què?

—No és ben bé una secta.

—Col·lega...

—És broma. 

Uala, m'he cagat.

—Fem esport. Competim.

—Deixa'm que ho endevini.

—Va.

—Futbol?

—Aigua.

—Atletisme?

—Més aigua. Et rendeixes?

—Ets nedador, tanta aigua, se't veu d'una hora lluny.

—Te'n fots de mi, oi?

—Una mica.

—Doncs tampoc és tan dolent.

—Para para, poc a poc que haurem d'anar a urgències.

—M'hi duries tu?

—Quin remei.

—I tu de què els coneixes?

—Qui?

—Els de la festa.

—No em mataràs, no?

—De moment, no.

—La burra de la meva germana és la que fa els anys.

—Tu ets mooolt xunga.

—Tampoc tant. Va. Passa-me'l.

—He vingut en moto.

—Felicitats.

—Ves a la merda.

—Vols dur-me a fer un tomb, és això?

—Vols?

—Vas fumat, tio.

— Tens tota la raó. De fet, no sé on tinc les claus. Serà millor que passegem.

—Ets conscient que som al cul del món?

—Totalment.

—Mira, fem una cosa. Si em promets que no te'm tiraràs a sobre quan em distregui, aviso ma germana i pirem.

—Fem una altra cosa. Em tiro a sobre teu ara mateix i així, per després, et prometo el que vulguis.

—Feina feta

—no té destorb.

—Saps què? Passo

—De què passes?

—De ma germana. Anem?





dilluns, 14 de desembre del 2015

UN RISC PER CÓRRER





—No treuen mai les banderoles.

—Tanta pressa que tenen a penjar-les.

—No trobes?

—Tots tan ben fotografiats.

—Tan enfocats, oi?

—Sí, foten molta ràbia.

—Moltíssima!

—Com si la foto fos important.

—Ho és, de fet.

—Sí, al capdavall és important, sí.

—Espero el meu home.

—Jo he sortit un moment. A fumar.

—...

—Treballo aquí al costat.

—M’ho he pensat.

—...

—Per la corbata.

—Clar. La corbata.

—Encara que ara n’hi ha molts que no en porten.

—La majoria.

—Vols dir?

—Camises arromangades. Com si cada dia fos divendres a la tarda.

—Surts sempre a la mateixa hora?

—Com?

—A fumar.

—M’escapo sempre que puc. Ho confesso.

—Ara és molt difícil.

—Escapar-se?

—Fumar. Ho han posat molt complicat.

—Tu també fumes?

—Ja no. Em vaig quedar embarassada.

—Clar. Jo ho deixo molt sovint, no et pensis.

—Jo ja fa tres anys.

—I ho trobes a faltar?

—L’embaràs?

—El tabac, no en tens mai ganes?

—Que ruc. Sí clar. De vegades. Sempre.

—En vols un? Jo encara me’n fumaré un altre si el teu marit no arriba.

—No et diuen res?

—Des que sóc el director no.

—Et feia més jove.

—Més jove que què.

—Ets el director.

—Els faltava algú. Però sí, sóc prou jove. Vaja, suposo. Quants anys tens, tu?

—No t’ho diré.

—Has començat tu.

—Fem una cosa. Si ho encertes no t’enganyaré.

—Prefereixo el misteri per resoldre.

—Sóc més jove que tu. Això segur.

—O potser no. La barba enganya.

—Quina barba?

—Joder, me n’havia oblidat.

—Duies barba.

—Duia barba.

—...

—Aquest matí m’he afaitat per primer cop després de tres anys.

—Uau.

—Tres anys. Qui sap. Potser vaig decidir deixar-me-la quan tu vas saber que series mare.

—T’imagines?

—Sempre et fa esperar tant?

—No ho entenc. És molt puntual, pobre. M’ha trucat que ja sortia.

—Ve de molt lluny?

—Tampoc tant. Potser vint minuts. Hauria de ser aquí.

—És una hora molt complicada. Ho diuen tots els clients.

—No m’has donat el cigarro al final.

—No me l’has demanat.

—Te’l demano ara.

—N’estàs segura?

—No. I què?

—Tres anys són molt temps.

—De vegades massa.

—No t’havia vist mai.

—Normalment m’espero allà. Al cantó del quiosc.

—Lògic.

—I això per què?

—És més fàcil per parar, no?

—Això diu ell.

—A qui vas votar?

—Sempre voto als mateixos.

—De vegades està bé canviar. Provar altres coses, ja m’entens.

—No hi estic d’acord. Si t’agrada el que tens no veig perquè hauries de córrer riscos innecessaris.

—Potser et perds una cosa millor.

—O potser no.

—O potser sí. Com pots saber-ho?

—No ho crec.

—Jo també voto sempre els mateixos.

—Pensava que em diries que no votes.

—Tot al contrari. Em fot molt la cantarella que no serveix per a res

—Que tots són iguals

—Uns corruptes.

—No ho suporto. 

—No puc.

—Has votat mai per correu?

—No. Per què?

—Ah, no, per res. Com que diu que és tan complicat.

—Sembla.

—Jo una vegada vaig ser segona suplent.

—Jo ni això. Mai.

—Sempre has fumat la mateixa marca?

—Com ho saps?

—Em fa l’efecte que no tens por de perdre’t res millor.

—Que cabrona!

—Tot torna.

—Quin cotxe teniu?

—Tu quin diries?

—Un com aquest.

—Joder. És ell.

—És ell?

—Què et sembla?

—Ell sí que és més gran.

—Això ho fa la barba.

—Tot torna.

—Tot.

—Potser ens veurem un altre dia.

—Si no troben abans un altre director.

—No fotis.

—Segur que no.

—Ja trobaria la manera d’escapar-me.

—Això espero.

—Per si de cas no cal que portis tabac. Veus? Sempre en porto de sobres.

—Potser en porto igualment. Per provar una altra marca.

—Estaria bé.

—Estaria molt bé.




dilluns, 5 d’octubre del 2015

UN PAPER



—Saps què són els gobelins? Jo tampoc en tenia puta idea. Vaig viure un temps al costat mateix del taller reial. T'ho juro. Trenta passes, màxim. I no hi vaig entrar mai. Coneixes la Plaça d'Itàlia? Has estat mai, tu, a París? De l'hospital a casa, de casa a l'hospital. No sé si m'entens.

—...

—Clar que tu has viscut sempre en aquest cul de món, ja es veu. 

—...

—Al final, totes les ciutats són iguals. Fins i tot passejant una criatura. La música dels cotxes. T'esperes al semàfor amb totes les sabates de l'altra gent. Els vidres bruts dels edificis. Verdura perfecta, o bé verdura passada, exposant incomprensiblement les seves podridures. Les notícies dels diaris, sempre les mateixes. Tant se val on vagis a petar, no te n'escaparàs. Refugiats, corrupció, futbol, la porqueria de sempre en tots els idiomes que vulguis. Al capdavall, totes les paraules diuen les mateixes mentides. Els mateixos acudits explicats amb accents diferents, cortesies guturals. 

—...

—No ho dic per res. No et pensis, a mi els tapissos m'interessen més aviat poc, no sé si m'entens. Per parlar. Els tapissos, la mitja, el punt de creu. L'edifici era allà, vet-ho aquí. Jo, tota aquesta mena de gust per la imperfecció impecable, no me l'empasso. La tradició. Les coses de sempre. La música clàssica, el pa de crosta, les nadales, els mocassins. Has dut mai mocassins? Jo no els he sofert mai. Ni l'estofat de l'àvia. No sé quants anys fa que em vaig fer vegetariana per no haver de demanar perdó cada cop que em fotien el tall al plat. No ho pots entendre que no m'agrada? No m'agrada, collons. No m'agrada i punt, hauria preferit dir. Però no se li diu això a una àvia, oi? O et fas vegetariana o et menges el puto estofat. 

—...

—Ara no voldria pas que em prenguessis per una moderna, on vas a parar. A veure si veient-me els cabells tallats així, t'agraden? Me'ls faig jo mateixa. A veure si et pensaràs que sóc una moderna. Fa vint anys que tinc aquestes vambes, creu-me. Quina edat tens, tu?

—...

—Deixa estar. Ets jove. A la teva edat és igual l'edat que tens. Hauries de canviar-te les arracades, això sí que t'ho he de dir. No és que siguin lletges. Qui porta or encara avui dia? Jo en tinc unes si fa no fa. No me les poso mai. Me les va regalar el Gerard. Abans em feia regals. Ens enviàvem missatges mentre érem a la feina. No li semblava inadequat, aleshores. Fa tres dies que treballa. Vull dir tres dies seguits. Ja ho tenen això, els investigadors. De què fas, tu? No em diguis que encara ets a la universitat. Jo vaig treballar un temps a la universitat. M'agradava. Llavors, deixa que ho endevini, deus estudiar arquitectura. Per les ulleres, sobretot. De quina marca són? Es veuen fortes. No te les has comprat aquí. Això segur. I el tub? On és el teu tub? Com en dieu d'aquell tub que dueu sempre a la motxilla? Saps la història de la casa de la germana d'en Wittgenstein? Busca-la. Segur que t'agradarà. 

—...

—No deus pas tenir pressa? Tinc una germana que sempre té pressa. Sovint m'ha penjat el telèfon abans i tot de contestar-lo. És maca. Segur que t'agradaria. Tothom estima la meva germana. Em sembla que és pel somriure. A mi no m'ha sortit mai un somriure com el seu. Calla. Dic mentida. Un cop, era estiu. Estirats a la gespa. Queien els estels a pedregades. Després va començar a ploure i vam córrer cap a la casa. Ell va dir que havia estat la tendresa però jo sé que va ser el somriure. Tot plegat va durar quatre dies, en sóc conscient. Si em fessis dir com es deia no en podria estar del tot segura. O potser sí. Si m'estires la llengua la memòria se'm dispara. I tanmateix no sóc tan gran. Quina edat em posaries? 

—...

—Deixa-ho anar. No l'encertaries mai de la vida, ja t'ho dic jo. Però no sóc tan gran. M'aixecaria per fer-te quatre demostracions d'agilitat, per qui m'has pres, però no és ni el lloc ni el moment, hi estarem d'acord. I després, tota aquesta gent. I un esdeveniment com aquest. M’has donat el carnet? 

—...

—Em pensava que no em tocaria. No passa mai que falli el president i el primer suplent. Ho havies sentit mai d'algú? Això sí que és tenir sort. Fa dos dies que torno a ser empadronada al poble i aquí em tens. Ens donaran dinar, si més no. No tindria temps d'anar a casa i tornar, ni de conya. I ja has pensat bé què vols votar? No és cap ximpleria, n'ets conscient? Quan després, a les notícies, surtin les estadístiques pensa en el teu sobret entrant a l'urna. Un més, tens tota la raó. Però qui et pot assegurar que el teu no sigui el definitiu, que no hagi estat just el teu vot el que ha fet decantar la balança? 

—...

—Està bé. Vinga, gràcies. A reveure. 

—...

—I fes-me cas i canvia't aquestes arracades.


dilluns, 3 d’agost del 2015

UNA COSA DOLÇA


—Vinc a buscar-te?

—No sé quan estaré.

—Més o menys.

—No pas de seguida.

—Quan arriba, ell?

—Fins a les vuit, segur que no.

—Aleshores?

—Vine.

—Si no pots, deixa-ho estar.

—He d’acabar-ho, ja ho saps.

—Quan ho havies d’entregar?

—Fa una eternitat que hauria hagut d’enviar-ho. Ja no sé si trobaré una excusa més.

—Què els has dit?

—De tot. La veritat, de fet.

—Clar.

—Vine. Si no véns em fotré a plorar en qualsevol moment.

—On és el nen?

—Baix, jugant.

—Et deixo treballar. Avisa’m.

—És igual. Tu vine. Si no, es farà massa tard.

—Has sentit el tro?

—Que plou?

—Diluvia. Ja fa una bona estona.

—Quina merda.

—Per què?

—Demà volia dur-lo a la platja. Hi ha anat amb tothom menys amb mi.

—Potser demà torna a fer sol.

—Segur. Amb la sort que tinc.

—I aquest cop? L’has sentit, aquest cop, el tro?

—Encara em fotrà l’ordinador enlaire!

—Què dius ara? No és una llegenda urbana?

—No seria la primera vegada. No te’n recordes, el portàtil gris?

—És veritat, es va quedar ben rostit, pobre.

—Vine. Em quedaré després a la nit i ho acabo. Igual després ja no plou. Em sembla que millor que el desendolli.

—Estàs segura?

—No. I què. Porta croissants.

—L’últim dia no et van agradar.

—L’últim dia no eren els de sempre.

—Tornem-hi. Eren els de sempre.

—Digues el que vulguis. Però aquest cop porta els de sempre.

—Ho eren.

—M’és igual. Tant me foten els croissants. Una cosa dolça. Et vull a tu. Estic dels nervis. Se m’ha mort la rentadora, t’ho havia dit?

—Però no era nova?

—Nova de trinca.

—Plou molt.

—Vindràs en cotxe?

—Anava a venir caminant.

—Ets a casa?

—No. Acabo de deixar-los al futbol.

—Encara van al futbol?

—Avui és l’últim dia. Plovent així, no ho sé.

—Faran una altra cosa.

—Feien el berenar. Deuran fer-lo dins. Dic jo.

—Segur.

—Agafo el cotxe. Plou molt.

—M ‘encanta.

—Sí.

—Vine. Corre.

—Ja sóc al semàfor.




dilluns, 11 de maig del 2015

UN PREMI LITERARI



—doncs no penso llegir-lo.

—Ben fet.

—Ho dic de veritat, no tinc cap intenció de llegir-lo.

—Però bé que te l’has comprat.

—Una cosa és comprar-lo i una de molt diferent, llegir-lo.

—No t’ho discutiré, això. De fet, jo també el tinc.

—Te l’has comprat?

—Me’l va enviar l’editorial.

—L’editorial?

—...

—No ho entenc, t’ho juro que no ho entenc.

—Tampoc és tan estrany, al capdavall li han donat el Premi.

—Però es devia presentar, dic jo.

—Dona, això segur. Vaja. Espero.

—El conec, no l’hauria escrit mai, ell, un llibre de quatre-centes pàgines. És impossible.

—Però tu i ell fa temps que, ja m’entens.

—Et dic que el conec. No ha escrit mai res més llarg de cent cinquanta pàgines, fes-me cas.

—Jo també el conec.

—Però tu no te l’has follat.

—Tampoc no et pensis...

—...

—...

—Doncs no te’l vas tirar cada nit durant deu anys.

—Cada nit?

—Qui diu cada nit diu un cop a la setmana.

—Un cop a la setmana tampoc està malament.

—Posa un cop cada dos setmanes. Això segur. Un cop cada dos setmanes ve a ser dos espitjades al mes, no?

—...

—Què comptes?

—Res. Faig números.

—Quins números fas?

—Un any són cinquanta-dues setmanes, doncs deu, cinc-centes vint. Un total de dos-cents seixanta claus, és això?

—Dit així.

—No sembla gaire, oi?

—Suposo que hauríem d’afegir-ne uns quants de seguits quan vam començar a sortir. Molt al principi, ja m’entens. Són deu anys menys, encara fumàvem entre polvo i polvo. 

—Què, posa tres-cents, tres-cents cinquanta tralaràtralaràs? Tia, que igual resultarà que al final sí que me’l he tirat més cops jo que tu!

—No fotis!

—Compta: dos cops cada dimecres després del pàdel.

—Al pàdel?

—Saps la cerveseta al Portia?

—Després dels partits?

—Doncs fa tres anys que no provo gota.

—Seràs cabrona, per això estàs tan prima. Jo que pensava que era des que t’havies tornat vegetariana...

—Mira, ara que ho dius, cada primer dimarts de mes, abans del vegetarià.

—Et duia al vegetarià?

—Li duia jo, per qui m’has pres?

—I què menjava?

—Potser sonarà malament, però a mi, t’ho creguis o no, sempre se m’ho ha menjat tot, saps què vull dir?

—Tu ets molt porca, no? Em pensava que tenies més bon gust.

—Doncs ja veus. La globalització ha fet molt mal.

—Posem que te n’hi has anat al llit més vegades tu en què, tres anys?

—O quatre.

—Seràs bacona! Fa quatre anys encara no m’havia divorciat!

—Me’n recordo, me’n recordo. I per cert, qui ha parlat de llit?

—Mira mira mira mira mira

—Va digues.

—Igualment no l’has tingut a casa. No hi has conviscut.

—Això no, tens raó. A casa, sol, no ha pujat mai. Calla, te’n recordes quan vam fer operar la Bruna?

—No ho vull saber.

—Estava toveta, te n’has de recordar.

—De veritat, prou.

—Però si no passa res.

—No passa res, no, però prefereixo que no m’ho expliquis.

—Era la meva gosseta. Me l’estimava molt.

—Entesos, ja.

—No, si està clar que tu el coneixes molt més que jo.

—Doncs ja està. I et dic que el tio en sa vida ha escrit deu pàgines d’una tirada. Per arribar a quatre-centes s’hi hauria de passar mitja vida. I això amb la lletra més gran del word i a doble espai. 

—Potser té un negre.

—Ja li agradaria.

—Vull dir que potser no l’ha escrita ell, la novel·la.

—Ja t’entenc, ja. Ja hi pots pujar de peus.

—Doncs saps que a mi m’ha agradat?

—No fotis que l’has llegida.

—Últimament llegeixo molt, mira, m’ha pegat per aquí.

—I de què va? De la guerra civil? De quan algun cony de rei del segle jo-què-sé es va ennuegar amb una estelada? Si li han donat el premi...

—No t’ho pensis.

—De corrupció, violència de gènere...

—No. Són dues germanes així una mica putes que es carreguen un escriptor.

—Típic.

—Totalment.

—Pujareu aquest cap de setmana?

—No ho sé, tinc tres cataractes programades per divendres a la tarda.




dilluns, 23 de març del 2015

GENÈTICA



—No hi és la Sol?

—Que havíeu quedat?

—Més o menys.

—No crec que arribi.

—Per què, on és?

—Morta a la banyera. Suposo.

—Molt simpàtica. Saps on ha anat?

—Molt lluny no. Té la bossa aquí.

—La trucaré, potser ha pres el mòbil.

—Prova-ho. Tampoc no contestarà.

—...

—Havíeu d'anar a alguna banda?

—Havia dit que em duria en cotxe. Merda. Desconnectat o fora de cobertura.

—Quina sorpresa, la Sol sense bateria. T'ho he dit o no? On t'havia de dur?

—Res. Coses meves.

—Entesos.

—Tens foc?

—Ja no fumem al pis, no t'ho ha dit?

—De quan, això?

—D'abans d'ahir, de fet.

—Així no vindrà d'un, encara. Tu no diràs res, oi?

—Sóc una tomba, ja ho saps.

—Vols?

—Quina merda fumes?

—Si no en vols, ho dius i ja està, no trobes?

—Porta'n un. Total, ningú ho sabrà.

—Encara no heu tret els cendrers.

—Tens raó. Potser la norma encara no havia acabat d'entrar en vigor.

—Aquest any acabaràs o no?

—La carrera, vols dir?

—...

—No ho sé. No estic del tot decidida. 

—Quants anys fa? Deu?

—Ni idea. Ho saps més tu que jo.

—Potser no t'agrada, no creus?

—M'hauria d'agradar? Em sembla que no hi estic gens d'acord.

—Dona. Vols dir que té gaire sentit estudiar una cosa si no t'agrada?

—Home, vols dir que en té gaire estudiar-ne una que t'agradi?

—Si penses que t'hi hauràs de guanyar la vida trobo que una mica sí.

—Qui t'ha dit que m'hi vull guanyar la vida?

—Aleshores perquè estudies?

—Qui t'ha dit que estudio?

Touché.

—Escolta, parleu gaire de mi, tu i la Sol?

—A vegades.

—I què diu?

—Res especial. Vull dir, sou germanes i viviu juntes. Vols dir que no és normal? Tu no parles d'ella amb en Tau?

—Amb en Tau, de la Sol, per què? 

—Collons, Lluna, jo què sé. Tu i en Tau no...

—Jo i en Tau què?

—Ai, tia, no ho sé, estava convençut que sortíeu junts.

—En Tau i jo follem i ja està. No parlem gaire, no sé si m'entens. Potser el que passa és que tu i la Sol no folleu prou. Saps que li agrada a la Sol?

—Mira, deixa-ho córrer, de veritat.

—Què passa, que no t'interessa saber què li agrada a la puta de ma germana?

—Lluna, ja.

—Veus? Segur que no li has clavat mai pel cul. Saps què vull dir? 

—Passo, me'n vaig. Li diràs que em truqui?

—Ens encanta, t'ho juro. No ho sé. Potser és genètic. El meu pare li va donar molt pel cul a la meva mare. 

—Uala!

—D'ell també en parleu?

—La veritat és que no li agrada parlar-ne gaire. Però parlem de tot. La gent normal parla, saps?

—No m'estranya que no en digui gran cosa d’aquell gilipolles. No l'ha ajudada gaire la merda de carrera que va estudiar. Estic convençuda que pensava curar-nos a tots. I mira. Estem pitjor que mai.

—Realment estàs fatal, Lluna, què t'has pres?

—Per què, que en vols una mica?

—...

—Ah no, clar, que tu ets net i polit. L’exemple a seguir. Com es diu allò que menges? Fofu

—Tofu.

—Això, tofu.

—Què li passa al tofu? No t'agrada, és això.

—Res, res no li passa al fofu.

—Tofu.

—Tofu. Delicious. Al final cansa una mica el puto tofu però no, la veritat és que no, no està malament del tot. Quant temps fa que ets vegà, tu?

—De fet, no sóc vegà.

—No ets vegà? 

—No. Sóc vegetarià.

—Ah, ja. Perquè la diferència entre ser vegà i vegetarià...

—Menjo ous i llet.

—Entesos, llavors jo sóc més vegetariana. Jo també menjo ous i m'empasso tota la llet.

—Joder Sol.

—No t'equivoquis, Blai. Jo sóc la Lluna, la bessona guai. Encara te'n recordes d'aquella mamada? Clar que te'n recordes. Segur que la Sol ni tan sols te la xupa. Tenim tot el temps del món si tu vols.

—Ho fas expressament, no? Vols que foti el camp i no saps com fer-ho, no?

—Al contrari. M'agrada molt que hagis vingut. Avui precisament.

—I això per què?

Joder, tenia por de sentir-me sola amb això de la Sol. M'ajudaràs, oi?

—Què de la Sol? On és la Sol, Lluna?

Tio, tu no escoltes. Morta a la banyera. Fa una eternitat que t'ho he dit. Hauríem de trucar algú, no trobes?




dilluns, 1 de desembre del 2014

A CONCURS




—Al final què vas fer?

—Res.

—Com vols dir, res?

—Vull dir que no vaig fer res. Això, vull dir.

—No fotis.

—...

—Però per què?

—De veritat cal que t'ho digui?

—Tenies possibilitats reals.

—Justament. Era meu, de fet.

—Collons, no et costava res, doncs.

—A mi no m'ho sembla.

—Ja m'entens. Has esperat molt per una oportunitat com aquesta.

—O potser això és només el que heu pensat sempre tots.

—Tots. Qui cony som, tots?

—Tothom. De sempre. Tu. A casa. Tots.

—No és això que volies, doncs?

—És clar que sí, prou que ho saps.

—Llavors?

—Però així no. No pas així.

—Així, com?

—Així. 

—Així, com?

—Hòstia puta. Així així. 

—Perdona però no t'entenc.

—Oi tant que m'entens.

—De veritat que no.

—No em vols entendre, que és una altra cosa. Tota una altra cosa.

—Gairebé som dalt. Ja parlarem.

—Vindreu divendres?

—No ho crec. Tenim audició de la nena i m'ha dit d'anar a sopar.

—La nena?

—No. La nena no.

—Una altre cop? Van tres caps de setmana seguits, no?

—Ho has d'entendre.

—I ho entenc, no pateixis que ho entenc perfectament. 

—Clar.

—Ho dic de debò. Anireu al tailandès?

—No. 

—Què passa? Al capdavall, ja ni es deuen recordar de nosaltres, no trobes?

—No anirem al tailandès. Suposo que farem cap al mateix lloc de sempre.

—Tens raó. Li encanta que li fotin el pèl.

—Per què ho dius?

—No. Per res.

—Mira, les coses són així.

—Així, com?

—...

—...

—És definitiu?

—Què?

—Fins quan tenies temps?

—Demà a les dues del migdia s'acaba el termini.

—Demà m'han suspès una classe.

—A quina hora?

—A tercera. M’escapo?

—Si vols.

—Així parlem.