Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CADENA DE BLOGS PER LA INDEPENDÈNCIA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CADENA DE BLOGS PER LA INDEPENDÈNCIA. Mostrar tots els missatges

dilluns, 9 de setembre del 2013

UNA BAULA, NOMÉS





Van fer via a dur-los el segon però ja se'ls havia acabat la gana. Ella havia esperat que servissin el vi per començar a parlar i a ell el mig somriure se li havia glaçat. De sobte li va semblar que la música de coberts s'havia aturat i tots els ulls se li clavaven a sobre entre sorneguers i condescendents. Hauria perbocat allà mateix si n'hagués estat capaç i, en canvi, havia pres la copa i d'una glopada havia provat d'ofegar els tremolors que l'havien començat a trair. Sense esma per articular un discurs coherent, havia pretès que fos ella que estirés el fil de la conversa. 

  L’havia coneguda feia tant de temps que ja no sabria dir exactament quan. Generalment, al principi, els enamorats es relaten amb un cert misticisme —que es va repetint gairebé fins a extrems insuportables— cada una de les primeres vegades. Més endavant, es fixa un mínim comú denominador, a partir del qual es dóna per bona una determinada versió de la història. Aquesta és la que acaba per sobreviure. Sobretot gràcies a una estructura invisible de petits detalls que la fan duradora. No és el seu cas. Com que mai no han estat parladors, en la prehistòria havien preferit passar l’estona que l’edat i les circumstàncies els permetien menjant-se recíprocament a petons les anatomies. Es van estalviar un número gens a menystenir de mirades càndides i converses impertinents. A canvi, però, són incapaços de destriar un record d’un altre. No hi ha esdeveniments històrics que els puguin donar un cop de mà. No hi ha calaixeres a vessar de fotografies esgrogueïdes o entrades per al teatre. D’altra banda, la feina els ha dut a canviar tants cops de domicili que és impossible destriar casa seva d’una habitació qualsevol d’hotel.

  Però ara ella havia deixat anar la frase i esperava d’ell alguna mena de cordialitat, tot just la necessària per continuar endavant com qui no vol la cosa. Ell havia estat sempre el darrer. El tret de gràcia. El cotxe a punt. Els visques i els morin. El gargot per tota signatura. Què més se’n podia esperar? Per això l’astorament torna a vexar-li el costat esquerre de la boca —just on s’acaba el bigoti i comença la barba— amb un rictus matemàticament insuportable que ella coneix i que ell no pot evitar. Sobretot ara que no és permès fumar en establiments tancats. La finestra el crida. Mira les ones, tan violentes. No es vol fer de nit. Són tan llargues les hores.

   Ella hagués preferit mentir i esperar una destinació nova. S’hauria estimat més no saber, no entendre, no reconèixer cada un d’aquells símptomes evidents. Al capdavall, que no era el que havien fet sempre? Viure d’esquena. No donar mai la cara. No esperar explicacions. No era escrit enlloc que allò els podria passar, després de tants anys. I tanmateix no podia desfer-se’n com si res. Tots dos eren un de sol. Un coi d’equip. La mateixa màquina al servei de la mateixa causa. Es va mirar l’ampolla del vi i va envejar-ne l’etiqueta, tan plena d’especificacions. L’any, el lloc, un nom per sempre. Massa picant, pel seu gust. Ell aleshores allarga la mà buscant la seva i ella el deixa fer com si l’amor els fos permès. Els ulls del company que han après a disfressar la vergonya i la ira sota la mateixa expressió impermeable. Reconeixeria aquests ulls fins i tot de nit, fin
s i tot sota la tempesta.

   Sabia que aquelles paraules arribarien tard o d’hora però així i tot no havia gosat mai seure a esperar-les. D’ençà de la treva, havia semblat que el món girava rodó. Una casa era una casa. Un acordió, festa major. Les móres gairebé havien fet oblidar els esbarzers. Esperaven diumenge tota la setmana i llavors sortien a passejar poble enllà. Seien a berenar sota un roure altíssim que els parlava de llibertat mostrant-los orgullós les seves arrels i s’encaterinaven amb la crescuda del riu que havia tornat a fer petit el pont de pedra. Però quan arribaven a casa llegien els noms que una bústia mentidera feia presidir l’entrada al seu jardí. I quan, de nit, seien a taula i treien les armes per tornar-les a deixar a punt, sentien un pessic a l’estómac que haurien preferit estalviar-se i tornaven totes les cares que havien estripat. Feien l’amor amb els ulls tan oberts que feien mal. Sempre es torna a fer de dia, al preu que sigui.

 



Aquest blog segueix la cadena de blogs per la Independència de Catalunya que rebo de no paris de cosir i que passo a salut i rauxa