Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris OPINIÓ. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris OPINIÓ. Mostrar tots els missatges

dilluns, 10 de novembre del 2014

AVUI ÉS L'ENDEMÀ

Detall de l'obra Democracy party d'Alfred Porres Pla


Avui és l'endemà. I no passa res. O tampoc exactament res. En passen moltíssimes, de coses, però potser cap de clara, potser cap d'immediata. La Jana em pregunta amb un cert estupor: Aleshores, encara no som independents? Que no havíem guanyat? Els seus vuit anys permeten aquesta mena de dubtes. I també conclusions com la que m'ha etzibat de seguida: Llavors, per a què ha servit? Sentim els números i les interpretacions que en fan uns i altres. Perquè és dia de d'interpretacions i de números. És dia de declaracions que van i declaracions que vénen. Rèpliques i contrarèpliques. Sentim les estratègies que uns pretenen i que altres desestimen, es menystenen per massa o per massa poc. Sentim que parlen de pantalles, de fulls de ruta, de pactes i diàlegs. Parem atenció a cada nova anàlisi. No podem evitar emprenyar-nos o esbravar-nos amb un somriure sentint depèn de què i de com. Què en farem de tot aquest  munt d'arguments? Al capdavall, sembla que no parlin de tu i de mi, sembla que ens comptin però que hi comptem poc. Llavors sec un moment i procuro sentir-me els pensaments entre tant rebombori. D'entrada, orgull de poble. Orgull i una emoció molt gran. Hi vam ser, vam participar, hi pertanyem. Hi ha tot un món de persones amb qui comparteixo un desig i, potser fins i tot, una manera de procurar-lo. Després un dubte petit. Som aquests i prou? O bé, n'hi ha prou amb els que som? Em fa l'efecte que no estic entre els que moren d'impaciència. Vull el meu Estat i el vull ja, és clar, com l'he volgut sempre, no pas d'un parell o tres d'anys ençà. Però tota la vida m'han ensenyat que el bo es fa esperar. Amb això no vull dir que tinc cap intenció de jeure a esperar, penso esperar dempeus, cridant i saltant, empenyent i treballant perquè arribi tan aviat com sigui possible. I tanmateix no faré trampes, no pujaré al vaixell que vagi més de pressa, procuraré que ens hi dugui la feina de tots i no només la d'uns quants —ni els de la rauxa només ni tampoc els de només el seny. Deixaré ben clar a qui m'ho demani què espero del meu nou vell país. Fa anys que el meu vot és el mateix, malgrat cares i circumstàncies no s'ha esgrogueït, i no obstant això m'adono que mentre reflexionava, podria haver estat d'uns o bé d'altres, com si em desdibuixés. Potser perquè després de molt de temps, encara que ens vulguin fer creure el contrari —i de vegades ens ho creguem, és entre tots que hem fet gairebé realitat allò que ens havien volgut vendre com a utopia eterna. És clar que haurà servit. Ahir vam fer un pas endavant. Ni l'únic, ni el definitiu, ni tampoc l'inútil, un pas més. I sí, no perdo de vista que continuen tocant hores i quarts, la gana al tercer món, la crisi al replà de la meva escala, i el darrer empat del Barça, perquè el fet que el món continuï girant, el fet que el món estigui ple de coses importants, no m'aparta del meu somni, no l'empetiteix. Sobretot no me n'aparta, tot al contrari. I és clar que hem guanyat, Jana. I la Independència és a tocar. T'ho pots ben creure.


dilluns, 15 de setembre del 2014

TORNAR A L'ESCOLA


La Martina no ha volgut que l'acompanyéssim a classe ni la Jana que l'ajudéssim a carregar el material escales amunt. En tenien prou amb la mà l'una de l'altra per pujar al primer pis. Ens entossudim a comptar els anys de gener a desembre, quan és evident que és al setembre que tot torna a començar, sense nosaltres. El curs que estrenàvem avui a dos quarts en punt ens ha tornat a convertir en algú més gran, o bé més fràgil. Segurament totes dues coses, al capdavall. Malgrat que ho sembla, no fa una eternitat que aquesta mateixa olor de plastilina i bates planxades era la nostra. El sol a la finestra, la pilota rodant per la pista, tot el concert de veus familiarment desconegudes empaitant-se pels corredors també va ser un dia el nostre univers. Ens n'hem oblidat. N'hi ha hagut prou amb un canvi de perspectiva. Això i prou per oblidar que vam pertànyer a aquesta mateixa sintaxi perfecte on cada mot és allà on pertoca. Ara som a l'altra banda. A punt per a tota reunió que es convoqui, amb un somriure nou de trinca cada vegada que elles el necessiten, assegurant-nos que la verdura i la fruita les sàpiguen conquistar. Som del costat dels que esperen a l'hora en punt, que carreguen motxilles i bosses de dansa d'una banda a l'altra de la ciutat. Cordem sabates, afinem violins i conversem amb desconeguts al parc amb qui mai hauríem cregut que acabaríem tenint tractes. I tanmateix, no hem deixat de ser criatures. Criatures que es disfressen amb barbes llargues i espesses i camises desproveïdes de tot color. Canalla gran que pren cafè i parla de vins, de llibres i de futbol. Hem sortit del sorral, però encara som al pati.

dilluns, 1 de juliol del 2013

DE FUSTA MASSISSA


                                                                                en la fotografia, detall d'una peça d'Ester Ferrando


Res ja no és per a sempre. Oblideu els mobles de fusta massissa que grinyolaven durant les nits els seus dies de glòria però es mantenien ferms i útils pels segles dels segles i reteniu tots aquests noms tan relluents i mancats de tota vocal. Llegiu cada article sobre l’obsolescència programada i conformeu-vos a ser fills d’una època estranya i perversa que és capaç de caducar mentre sou al llit, reposant tranquil·lament. Ara que sabeu que viureu més anys que els vostres pares i molts més anys que els pares dels vostres pares, prepareu-vos per organitzar què fareu d’aquesta vida tan llarga si la bossa és buida. Perquè els diners que havíeu amagat sota el coixí de grans corporacions financeres podrien esvair-se demà mateix, potser aquesta tarda i tot. Si gasteu, envellireu pobres. Si estalvieu, envellireu pobres. No hi ha futur, deien uns joves anglesos absolutament irats que avui passegen sense dents les seves agulles imperdibles que fa massa temps van veure rovellar. Però sí que hi havia futur. Una mena inquietant i recargolada de futur. El contrari d’estalviar és consumir? No recordo quan vaig fer-me’n soci però reconec que hi pertanyo com tots els altres. El meu consum afavoreix el consum del veí que afavoreix el consum del veí del costat que afavoreix el meu consum. Si vols escapar-te’n, caldrà que sàpigues que van desforestar la part del planeta plena de locus amoenus on residien tots els poetes. De debò, ni ho somiïs. Acostuma’t a plorar pel nou giny tecnològic que ja no et podràs permetre. Fins i tot els funcionaris saben que res ja no és per sempre.


dilluns, 29 de novembre del 2010

POBRE PAÍS PETIT



Passats aquests darrers anys d’intrigues i passions i no menys imbecil·litat, ERC ha hagut de veure que tot aquest procediment d’auto flagel·lació que s’havia imposat acabava donant els seus fruits; això és, dividida per dos la seva representació parlamentària, haver perdut la meitat dels vots que tant havia costat d’obtenir i viatge de volta als foscos noranta. No cal dir que queda molta feina per fer i refer i que és ara justament que cal ser valents, valents de debò.
D’altra banda i malgrat que arreplega part d’aquelles veus perdudes i que ve encapçalada per qui la mena, no deixa de ser agradable o fins esperançador que una força política que parla només d’independència entri a la primera de canvis a les nostres corts. Per bé que caldrà superar l’anècdota i assumir que els solidaris compartiran grup mixt amb els ciutadans nuets, i això no és per llençar coets.

La perseverança d’en Mas i els seus els ha conduït a Palau i, certament, cal que els ho reconeguem. Esperem que recordi que entre els que caminaven per Passeig de Gràcia el deu de juliol omplint-se la boca amb paraules gruixudes n’hi havia uns quants dels seus. Si més no (consolem-nos), el català del nostre nou molt honorable no avergonyirà ningú
De fet, allò que més m’entristeix, allò que més fàstic em fa és que les gavines blaves hagin assolit pujar al podi. No em mal interpreteu, democràcia a part amb una participació que frega el seixanta per cent, m’indigna pensar que és el meu poble (el meu propi poble!) qui els ha donat la maneta per pujar l’esgraó. I com se’n vanten, déu meu, que cofois que se senten quan deixen anar els seus discursos de celebració en castellà perquè la pell de toro sencera els pugui entendre i aplaudir!

Sortosament no tot està perdut. El mateix dia que passava tot això, uns quants intrèpids van decidir portar a casa meva i espero que a moltíssimes cases més una nova criatura. Es diu ARA i és fet de papers i lletres. Els agraeixo de tot cor l’atreviment. Potser per això avui he hagut de repetir i tornar al quiosc a buscar-ne la segona entrega i, sobretot, seure a llegir-la detingudament.
Si el Barça fa la feina aquest vespre, encara sentirem que riu una mica, el nostre pobre país petit...