Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris POSTALS. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris POSTALS. Mostrar tots els missatges

dilluns, 15 de febrer del 2016

POSTAL #48


Has tornat a dormir al meu costat i no voldria llevar-me'n mai més. No hem estat capaços de tocar-nos, aquesta nit. Ser junts, tan a la vora, ha estat suficient. Vaig seure a la teva taula, em vas mirar i en vam tenir prou amb el plec entre dos silencis. Tindrem temps per explicar-nos més del que voldrem, temps de sentir-nos el retruny d'una memòria que malauradament vam haver de compartir. No vull omplir-lo d'alenades o esborrar-lo a cops de desig. No ens queda altra cosa que el plor que ja han assecat els dies. I tanmateix, davant per davant, tantes escales per enfilar! No és, aquest, un final feliç. No m'enganyo, no vull enganyar-me. De fet, no és ni tan sols un final. La perspectiva és en una altra banda, encara per dibuixar. No m'amagaré i no deixaré que t'amaguis. S'han acabat per sempre les postals. Tu et despertaràs i jo seré aquí. Direm totes les hores i callarem els quarts. Deixarem d'avergonyir-nos d'aquest amor que la pena no podia condemnar. No hi ha culpa. No hi ha culpables. I si n'hi ha, n'haurem de reconèixer la redempció, deixar les pedres a lloc, apagar el foc i seure a esperar que les brases s'apaguin, malgrat que sigui poc a poc, tan lent, tan dolorós.


dilluns, 26 d’octubre del 2015

I UNA CARTA


Estimat,
I una merda. No ets el que estimes. Com t'estimen els altres, això ets. Això i prou. Vas dir. I vas fotre el camp. Potser tu no te'n recordes però jo no he oblidat ni una sola de les inflexions de la teva veu. Ni una de sola. Entens què vull dir? Ni una de sola. Vaig arribar a donar-hi tants tombs que puc assegurar-ho cal·ligràficament. Havíem vist morir la nostra nineta. Com podies parlar-me d'amor o del que érem si no érem altra cosa que aire? Un cop d'aire incapaç de tancar els porticons de la finestra. Menys que l'aire, érem. I tu, amb aquella solemnitat, com si fossis sol al món. Com si hagués de plegar-me als teus desitjos immediats, pobre desgraciat, com si fos capaç escoltar res que no fos el soroll del vidre esclatant, el violí sortint disparat, la música de l'horror, empaitant el seu cos menut quitrà enllà. No hi ha una sola pluja que no em faci plorar. Per petita que sigui. Dues esquitxades o la tempesta més ferotge m'oprimeixen exactament de la mateixa manera. No he tornat a pujar a cap cotxe com el que teníem, ni del mateix color, ni de la mateixa marca, ni amb una matrícula que pogués recordar —remotament— la matrícula del nostre cotxe. I quan arriba un altre dimecres em recullo com un cabdell. Al principi ni tan sols sortia de casa, no anava a treballar, no menjava, no existia quan arribava el dimecres. Però la vida no espera, la vida no permet depèn de què. Això sí, encara no parlo amb ningú si és dimecres. En tots aquests anys no he abocat un trist mot quan arriba el tercer dia de la setmana. Vaig a la feina, m'alimento, feixugament respiro, quin remei, però no bado boca, no puc aprendre a parlar si arriba dimecres. Un nus esfilagarsat que m'ofega i alhora em redimeix. Cada paraula diu el seu nom, t'ho vols creure? Cada lletra s'entossudeix a vestir-se del seu somriure, del tou dels seus dits escapant-se'm cada dimecres. Tots aquests anys tu eres part d'aquell paisatge. T'havies confós amb la carretera, amb els arbres arrengleradets i la nit, amb la festa que no vam arribar a ballar, el poble il·luminat, el campanar ufanós que esperava dreçat al final del revolt. Sobretot des que vas decidir desaparèixer, des que vas fotre el camp i vaig haver d'enterrar-te per força al mateix sac. I tota l'agror, tota la fetor enterrada al mateix fons del no-res i per a ningú. I tanmateix, cantàvem tots tres aquella cançó. L'has tornada a sentir? Ella gairebé no sabia parlar però cridava i picava de mans. D'on l'havíem treta la cançó? Que no era allà tota al felicitat? Que potser felicitat i desgràcia viatgen plegades sempre, assegudes al seient de darrere del mateix cotxe? O ens va tocar a nosaltres, l'experiment? No hauríem d'haver acceptat, era massa tard, massa petita, massa lluny. Res hauria estat diferent, ho sé, ara ja ho he entès, vaja. Resulta impossible assegurar que no hauria passat allò que, de fet, va acabar passant. Resulta cruel pervertir la memòria fins a convertir-la en una pel·lícula de Zemeckis. Se'n va anar a la merda i ja està. Tu i jo érem allà. No pas per evitar res sinó per a ser-ne testimonis. Vet aquí l'excusa, al capdavall. Vet aquí la malaurada coartada del dolor, no trobes? No tornarem a estar segurs mai més, enlloc. L'altre dia vas trucar, una pista que he resseguit. He decidit sortir a buscar-te. Et trobaré, siguis on siguis. Seurem junts i, si fa falta, empenyerem els silencis que repartirem sobre la taula. Un a cada punta. Un parell de jugadors acostumats a perdre però decidits, aquest cop sí, a guanyar la partida. T'explicaré que he tornat a ser mare i de seguida ho entendràs. He emprat el teu nom per assegurar-me que seràs al meu costat passi el que passi. Duc el cabell curt com quan ens vam conèixer, t'agradava tant... De vegades em miro el mirall i penso si tu devies veure el que jo veig ara, si aleshores jo era la mateixa. Si tots dos érem els mateixos o només un esborrany que ja no tornarem a ser. Ja he començat a imaginar-te. T'he vestit i desvestit mil vegades. T'he afaitat i pentinat de totes les maneres possibles i, malgrat tot, no m'escapo d'un record de la teva pell que no em permet afegir-hi altra cosa. Et vaig saber tant que se'm fa estrany que algú altre hagi dibuixat geografies diferents en els plecs dels teus plecs. Empro en part el teu lirisme perquè reconec que descriu molt millor la nostra novel·la. Em fa por de no callar quan ens trobem. I alhora em fa por de no saber què dir, de disfressar-me d'un enuig que ja no m'explica. T'he trobat tant a faltar que no m'avergonyiria reconèixer res. No penso jutjar ni retrocedir ni complicar o simplificar. T'estimo. Ja ho tens. Ja ho dit. Ja ho he posat per escrit. T'estimo ara i amb aquesta conjugació no invento res. Només és ara i aquí que es pot estimar. Ets el que estimes. Ets el que estimen.


dijous, 22 d’octubre del 2015

POSTAL #47



Un balandreig, lleuger com el prec d'una pedra, empeny el meu cos a aquest ball desraonat que ja no puc aturar ara que —amagat a la porxada de la plaça de l'església— t'he vist asseguda a ca la Sol, la meva dàrsena. Ulleres fosques, diari obert, una cervesa i el fum d'una cigarreta a mig decandir, el cendrer per tot pou. Una vida que és feta de fusta pot cremar de seguida, només que alcis el cap i em drecis la vida. Com et pertanyo! M’has escrit cada vers d'ençà del primer dia, com si les paraules que m'han de dibuixar em traïssin per força, refugiades d'una por esbalaïdora que m'esborra de nit mentre dormo. No sóc, no he estat res contra el teu record. Camino amb la sobergueria del qui sap amagar el panteix malgrat tot. Cada llamborda una alenada i un ofec. Ets tan a prop que fa mal. Un cop de roc al pit. Les cames encreuades, l'anell al dit encara. I llavors la meva veu ridícula que gosa dir el teu nom. I llavors el teu somriure.



dilluns, 25 de maig del 2015

POSTAL #46



Totes les coses són al seu lloc i tanmateix res no para quiet. Aquest moviment, d'altra banda enganyós —el vent fa pensar l'arbre que és lliure—, distreu la meva consciència i me n'amanyaga el dolor. Ja no tornaràs a ser feliç mai més, sembla que em prometi. No tant com la sentència que condemna sinó més aviat oferint el consol d'una certesa. Transigeixo. He estat sempre el més dèbil de la selva, el que abaixava els ulls, el que canviava de vorera si veia xerricar el ramat. Torno a seure al balcó i sento la xerrera del riu mentre garbeja la jovenesa de la seva aigua indestriable, camí d'un final que ara sembla tan lluny. El pont em mira estalviant-se el plany, callant el retret que mereixo. Cada pedra era aquí quan vaig arribar i no se'n mourà quan jo fugi de nit, sense fer soroll. Per encert o atreviment, una malaptesa segura, no he sabut tocar la melodia que em pertocava. O potser ni tan sols no era músic i jo me n'havia convençut.


dilluns, 30 de març del 2015

POSTAL #45


Han pres el poeta i el seu violí a l'estranger. N'esperen molt. L'hem dut a l'aeroport aquest matí. És alt i prim, jo me'l mirava. L'ombra d'un bigoti, la samarreta dels smiths que li vaig regalar, els cordills de la sabata arrossegant-se, incapaços de fer-se grans del tot. M'ha eixugat d'una sola abraçada i se n'ha anat. Mentre sortíem, he vist brillar el nom del lloc on vius al panell d'arribades i ja no me n'he sabut desfer. T'he vist asseguda prenent un cafè, a les escales mecàniques, pujant a un taxi, fumant al carrer. Eres pertot. Arrossegant una maleta enorme amb un marrec a les espatlles, a punt d'entrar a l'ascensor, parlant per telèfon, sortint del lavabo encara amb les mans molles. Has aixecat el cap i m'has vist. No has dit res però jo he sentit el crit dels teus ulls, net i clar. Llavors una criatura ha corregut a llençar-se als teus braços i l'home que la duia ha cridat el meu nom. I el mal ha tornat, com una punyalada que ja no esperava.


dilluns, 12 de gener del 2015

POSTAL #44



He encetat l'any d'una manera estranya, posant que existeixin maneres d'estrenar els anys com cal. N'hi ha pogut prou amb un parell de setmanes per comparèixer tres cops seguits davant de mossèn Ramon. Dos funerals i el bateig d'un esquitx que hauries dit que ho mirava tot amb un vigor impropi de l'edat que li pertoca. Per si ho trobes poca cosa, resulta que sóc el flamant guanyador de la cistella que cada any per reis sorteja la cooperativa. Em sembla que no m'acabaré ni l'oli ni el vi fins que em mori. Espera. N'hi ha més. Llegeixo un llibre els protagonistes del qual viuen al mateix carrer on vam llogar el nostre primer pis plegats. No els som tu i jo, no t'amoïnis. Ells han après a ser feliços malgrat una guerra que nosaltres només hem sabut avorrir a còpia de llegir-la a les novel·les. Potser hores d'ara ja has rebut la meva carta de debò. Res no s'escapa de les noves tecnologies. Sé exactament on ets però potser ja no tinc ni idea de qui o en què t'has convertit.


dimarts, 2 de setembre del 2014

POSTAL #43



Posem que plou. El poble és buit. L’escola, plena. El matí s’ha vestit de vespre i no arriba l’hora de dinar. Els nois voldrien sortir al pati. Córrer a fumar, a festejar, jugar a pilota. Enlloc d’això, la pluja els ha castigat a passar l’estona en aquestes quatre parets que han convertit en un desastre inusual. Van amunt i avall per capelletes. Comencen amb la música d’un murmuri però de seguida se’ls va aixecant el to, gairebé amb violència. M’abalteixo a la finestra i els deixo estar. Faig veure que llegeixo el diari. Sempre la mateixa notícia. Amb paraules diferents. Se m’acudeix de proposar-los un joc. S’hi apunten els quatre de sempre però aviat som el doble i, quan torna a esclatar el timbre, gairebé juguem tots. Em sap greu fer-los tornar al lloc i engegar de nou la classe, i tanmateix sé que ja no sabran desfer-se d’aquest repte que els he llençat. Saps de què parlo, oi? Ens hi vam passar enganxats tot l’embaràs. D’on ho devíem treure?





dilluns, 21 de juliol del 2014

POSTAL #42


He decidit abandonar-me en la mediocritat de la rutina. Les hores s’expliquen a cullerades i els dies per setmanes. Coneixeré els anys pels dies de festa i el desengany de les estacions desdibuixades. Aprendré a esperar les nits que esperen els dies que esperen les nits. A reconèixer que només sóc el cos distret que mostren desvergonyits els vidres dels aparadors quan hi passo massa a la vora. Diran el meu nom i em sentiré la veu dient els noms dels altres, alguns dels quals repetits amb una tolerable quotidianitat. Permetré que un plor tranquil s’escoli amb el bon final d’una pel·lícula dolenta o potser tot al contrari, un riure incontinent sacsejant-me el ventre amb el final pèssim d’una bona història. Em veuré els peus, ara el dret ara l’esquerre, triar el compàs de la seva marxa per camins i carrers. Faré tard a les celebracions i arribaré puntual a la feina. Criticaré sense pietat amics gairebé íntims i tot seguit els defensaré aferrissadament, sense desdir-me de res però a l’empara de principis nous de trinca que tothom comprendrà. No tinc cap intenció d’oblidar-vos, però faré de maneres de pensar en vosaltres cada cop menys. Cada cop menys.


dilluns, 19 de maig del 2014

POSTAL #41



Avui he fet anys. Més dels que voldria i menys dels que em convenen. Hi ha hagut pastís i presents embolicats, música i abraçades, com si veritablement fos al lloc on em toca de ser. Fa dies que no dormo a casa, per això avui he corregut a refugiar-m’hi després de tot aquest amor concentrat. La fusta del sostre. El compàs metàl·lic de la nevera. La roba del dia abandonada en aquesta butaca, als peus del llit. He estat jo aquest buit assegut o encara el sóc? Faig veure que pessigo les pàgines d’un Auster que m’han regalat però el cert és que malcrio el tou dels dits i poca cosa més. No estic segur de qui persegueix qui. La soledat a mi o jo al seu escalf, que ara amanseixo entre els llençols perquè tu no trucaràs. Torno a llegir la teva carta, poruc que un dia arribi a esborrar-se’n la tinta. Potser no hauríem sabut ser tan feliços, al capdavall. Potser és això i prou.


dilluns, 28 d’abril del 2014

POSTAL #40



El poeta no ho sap, però el violí faria qualsevol cosa que ell li demanés. Avui han vingut a sentir-lo uns vells amics que el volen per a la seva escola. Mentre l’escoltàvem, la seva mare m’ha agafat la mà. Jo no he estat capaç d’enretirar l’atreviment, embadocat com estava en el joc que l’arc encetava amb les cordes a cada nova envestida. Quan ha acabat, un somriure mínim per a tota salutació i de seguida tot el ritual de vestir l’instrument de parsimònia. Aleshores sí, ha corregut cap a nosaltres i se m’ha llençat dolorosament als braços. L’avi plorava però entretenia l’emoció amanyagant la filla que improvisava una serenor gens versemblant. El he duts tots a sopar a la fonda. La matinada ha picat a la finestra per fer-nos fora. La mestressa no ens ha volgut cobrar. S’ha estimat més arrencar-nos la promesa d’un concert de gala al pati, tan aviat com l’estiu demani l’alta. Hem passejat fins a casa seva i he entrat amb ells.


dilluns, 7 d’abril del 2014

POSTAL #39



El salt és glaçat, encara. S’hi arriba amb dificultat i a còpia de relliscades però, un cop hi ets, t’ofereix un bocí del seu reialme si saps contenir l’alè de cada silenci. Sovint sec al mateix lloc, l’únic des d’on s’endevina el camí de les hores. Tot al voltant, la pedra et retorna els pensaments, el retruny salvatge de les veritats que no goses dir. M’entretinc a comptar els forats que han envellit les roques. Ressegueixo les arrels d’un arbre que em guia pels racons. Aleshores aixeco el cap. Hauria d'haver après a reconèixer les fulles, cada una de les branques que tant m’han aixoplugat quan calia. I tanmateix, com si el decurs de les estacions els esmolés l’enginy, se’m presenten diferents cada vegada. No pas d’una forma hostil, ni vanitosa, sinó enjogassades de tal manera que —de tan estranyes— acaben per esdevenir familiars. L’escorça i l’aigua, vet aquí la meva nissaga, el patró dels meus records. I aquest mutisme gebrat.


dilluns, 10 de març del 2014

POSTAL #38



L’avi del poeta m’ha deixat parlar tota l’estona sabent que no diria res. La seva filla feinejava a la cuina i els ulls m’enraonaven. S’ha aturat a escoltar una cançó italiana que jo no coneixia i ha encès un cigarro. S'ha afegit a la tornada sense saber estar-se'n i m’ha somrigut, com si el fil d’un pensament hagués de venir a trobar-me. He mirat de correspondre amagant la meva absurda perplexitat. Un rubor gairebé infantil li ha vestit les galtes abans de tornar a l’aigua i els plats. És possible estimar per omissió? El contorn bellugadís d’unes cortines. Dibuixos i notes a la porta de la nevera. Passos al pis de dalt. Primaveres glaçades. El gust amarg del cafè ha de ser la promesa d’una vida més dolça. Per força.


dilluns, 17 de febrer del 2014

POSTAL #37



No calien totes aquestes explicacions. Al capdavall, sóc jo el que va desaparèixer. Quants cops es pot llegir la mateixa carta? Des d’ahir, la neu m’ha excusat de sortir de casa malgrat que el poeta m’esperava a dinar. No sabria què dir-los a cap dels dos, avui. Ni mirar-los, no podria, si amb dues ratlles teves n’hi ha prou per fer-me estremir, per vegades que les torni a llegir. El teu fill porta el meu nom i el cognom d’un altre que no sap ni que existeixo. Tota una vida nova, em véns a dir, oi? L’altra la vam perdre, tens tota la raó. I no la trobaríem mai, hi estic d’acord. En certa manera som al mateix lloc. Tu amagada al centre del món i jo en un escaire, però ben bé a tocar. No trobes? He decidit quedar-me on sóc i esperar els anys que faci falta. Tinc el violí i un grapat de records que no penso deixar córrer. Estàs avisada.


dilluns, 3 de febrer del 2014

POSTAL #36



Potser no som ben bé d'aquest món, ni tu ni jo. O hi ha algú que encara escrigui cartes com la que jo sóc a punt de llegir? Fa mitja vida que reposo en un “estimat” inicial per por de trobar de seguida les paraules que el contradiguin. Ho sé que és només una fórmula i n’agraeixo la cortesia. I tanmateix, bé dec tenir dret a embadocar-me en el traç gruixut d’una tinta que em pertany. T’agradava fer servir el color verd i veig, per tant, que conserves algun tret que jo podria reconèixer, després de tot. Les majúscules altives i la mandra estirada en cada ema. No em deies mai pel nom, ho recordes? No te’n riguis, però he olorat els fulls per resseguir el fil d’un pensament que se m’havia presentat. Penso si, quan m’escrivies, devia haver-hi algú protegint-te dels gargots propis i l’ortografia com jo havia fet tants cops aleshores. Ara em ve al cap la flassada de ratlles i aquell dibuix japonès que vam enganxar a les portes de l’armari.


dilluns, 6 de gener del 2014

POSTAL #35





La mare del poeta s’ha quedat a dormir aquesta nit. L’he vista llevar-se d’una revolada i fugir corrent carrer enllà. Sobre un desglaç prematur, arrossegava la bossa de regals que jo li havia guardat en secret al bagul de sota l’escala. Només aleshores, al caire mandrós de la porta, mentre ella em feia un gest amb la mà des de casa seva que jo he correspost, m’he adonat del dia que era. He encès un cigarro i permetia que l’alè d’hivern i el fum del tabac es confonguessin quan he descobert el meu regal de reis. Sobre l’estora, qui sap quants dies fa, m’hi esperava una carta que he recollit gairebé tremolant. En conec la lletra i no goso obrir-la.
 
 
 

dilluns, 30 de desembre del 2013

POSTAL #34






He deixat que el temps passés sense ser-ne l’amo, no me’n puc desdir. Es pot ser alhora l’hereu i l’esclau? Ho confesso, vaig cometre l’error de creure que era dins el quadre quan, en realitat, només m’havien permès contemplar-lo. I ara una veu metàl·lica m’ha recitat un retret. Em quedava el teu número de telèfon. Ja no tinc ni això. Compto amb el retall estripat d’un diari vell que ve sovint a vexar-me. Hauré d’aprendre a convertir els tres o quatre records que no he sabut esborrar en el bagatge capaç d’arrossegar-me. Esperava tota una altra cosa. Tu venies corrent a salvar-me i jo et sorprenia amb una casa de pedra, la llar de foc encesa. Ja m’he deixat tornar a enredar per la literatura. T’he de deixar, truquen a la porta. Faré veure que no he plorat i enganyaré tothom amb un somriure que tu entendries. Si fossis aquí.
 
 

dilluns, 9 de desembre del 2013

POSTAL #33





M’he endut el poeta i sa mare a veure plorar Sant Llorenç. Ens protegia una manta de quadres que pertany a la calaixera de casa. L’avi no ha vingut. No surt de casa més enllà del capvespre. Ens hem ajaçat encara amb la panxa plena d’una truita que feia somiar les patates i un pa encrostat que les desvetllava de neguit. Hem vist la nit foradar-se i estripar-se i el marrec s’ha carregat d’uns versos que ja no podrà deixar de reescriure. Els desitjos corrien a empaitar les cues bellugadisses i ens hem adormit entre una paraula i una altra. I sí, he recordat la gespa i la tempesta, l’olor de la platja tan a prop i totes les besades que van precedir-nos la sorra d’aquell estiu ple d’estels. Me’n reconec presoner.
 
 

dilluns, 4 de novembre del 2013

POSTAL #32



Un nombre indeterminat de desencisos m'ha fet passar els darrers dies abans de l'estiu. La calor senyoreja ufanosa a cada cantonada i pessiga les pedres fins a convertir-les en brasers escampats. Corregeixo exàmens, sec a llegir poesia russa a la recerca de traduccions enginyoses i escolto les pastures endreçades que entretenen els turons. A les nits, no t'enganyaria, procuro dormir tant com puc. Al sofà mateix si cal. He demanat als nois que no vinguin a casa. M'avergonyeix el desordre que ells no em coneixen. A canvi, carreguem tot sovint els instruments fins al salt i, un cop allà, pervertim l'alè de l'entorn a base de melodies que han après a fer seves. Sospito que les hores que deixem passar no van a parar enlloc. Arbres que cauen sols al bosc. La teva veu em venia a recollir a l'estació de trens. Pujàvem al cotxe. Hi havia res més al món?
 
 


dilluns, 28 d’octubre del 2013

POSTAL #31




T'he vist fa una estona mentre esmorzava i esperava que la llet s'avorrís del bull. Els cabells curts altra volta, com en aquella foto que jo adorava i, als ulls, el teu somriure encomanadís, tan llaminer. Duus una criatura al coll i algú que no conec et passa el braç per l'espatlla. Sou a l 'estranger, tan lluny d'aquí com gran i lluent. El diari s'escarrassa a fer la seva feina però jo sóc capaç només de veure aquest bocí de foto que acaba de fuetejar-me. Els cabells curts altra volta. El somriure dels teus ulls. Demano si puc arrencar la pàgina i encara dubto i et torno a mirar i ja no sé descórrer un nus que se'm passeja de la gola a la boca de l'estómac. El poeta em salva d'una mena de plor que esgarrapava. Se m'asseu al costat i comença a xerrar a la seva manera atropellada. Ha descobert Calders i no se'n sap estar. Diu, quina cara d'idiota aquest paio, oi? Que els coneixes? Com sovint, no trobo la resposta adequada.


dilluns, 21 d’octubre del 2013

POSTAL #30

                               

Un refredat traïdor m'ha tingut forrellat a casa la setmana sencera. Els nois venien cada tarda a posar-me al dia. Seien per tot arreu, de qualsevol manera, i no paraven de xerrar mentre a mi em frenien les cames i les parets s'esblaimaven. Els sentia riure i movia el cap de tant en tant improvisant una concordança que no podia menar. El poeta i sa mare m'han dut el menjar tots els dies i han fet guàrdia davant del plat fins al final de cada àpat. Em sé feixuc i tou, però viu al capdavall. He decidit que demà mateix em reincorporo. No penso continuar repassant amb la mirada la pols de les parets que ja conec de memòria. Fa una estona m'he aixecat a planxar una camisa. Costums nous per a plecs vells. Al final, he planxat roba per a tota la setmana que he deixat extenuat penjant arreu on miris.