Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris articonte. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris articonte. Mostrar tots els missatges

dilluns, 25 de novembre del 2013

COSES NOSTRES





Dissabte a la nit van venir a sopar uns amics que tenen dues nenes si fa no fa de la mateixa edat que les nostres. Durant els postres, vam encetar una discussió aferrissada que es va allargar cafès enllà. Lògic. No ens vam saber estar de treure un dels grans temes que mou el món, sinó El Tema. Deixeu-vos estar de política o futbol. La qüestió veritablement important no té res a veure ni amb l’economia ni amb el sexe. El que és de debò important a la vida és determinar si és millor banyar les criatures al matí o bé al vespre. Què me’n dieu? Poca broma. Perquè passa que els que som pares ens agraden aquestes discussions profundes. Ens entenem entre nosaltres. Tan cert com que en Doraemon és un gat que ve del futur. Ens entenem. No vull dir que estem embolicats els uns amb els altres, encara que em consta que també tot i no ser el meu cas, naturalment. Més aviat em refereixo al fet que hi ha un fil invisible que ens uneix tant sí com no. Veureu. Seieu una estoneta, posem que a fer un cafè en una terrassa del Mercadal, entre les cinc i quarts de vuit. Mireu-nos. Ens coneixeu, oi? Som l’exèrcit de pares i mares en ple trànsit després de sortir de l’escola. Una taca al jersei, digues-li baba, digues-li suc de fruites. Dues bosses, tres jaquetes, un violí i un entrepà a mitges. Un mòbil que sona. Ja no queden mans però el mòbil continua sonant. O potser coneixeu aquell maclaren de setena generació embotit fins a dir prou, amb mocadorets de paper que sobresurten de qualsevol plec amagat, ben rebregats, a punt per tornar a ser reciclats. El mòbil que torna a sonar. Ulleres de sol al cap, al jersei, penjant on sigui abans que inevitablement acabin per caure a terra. Ens mirem els uns als altres i compartim agonies i fotos del mòbil, habilitats en el dibuix, explicant contes o responent per setena vegada la mateixa impertinència i no, avui no tornarem a parar a la maleïda botiga de llaminadures. Només una peça. Dues cada una i prou. Com diu? Tres euros cinquanta? Però nosaltres ja ens comprenem. Xerrem de xandalls d’escola que no s’assequen a temps i activitats del lleure mentre la nostra descendència s’entossudeix a no baixar de la moto de colors que va piulant. Qui coi se les va inventar aquestes màquines? El mateix que en va compondre la musiqueta? Deixa estar. Xerrem com si no veiéssim que la mainada ha començat la tercera guerra mundial per un lloc al ditxós aparell. Ni cas. Ni tan sols quan comencen a estirar-se pels cabells. Un moviment distret, una tos adequada i tal dia farà un any. Perquè, al capdavall, quina cara has de posar si és el tercer dia que la teva petita omple de blaus les cames del seu? Que s’espavili! Total, no ve d’un blau. Ni de dos. Avui per mi i demà per a tu. Coi de mòbil, qui sap on para. Papa, que diu una senyora estrangera que té una oferta de telefonia que no podràs rebutjar. Què li dic? Sabeu de què parlo, oi? Ens comprenem. Mal de molts, consol de pares. I no us penseu que tot són flors i violes i franca camaraderia. I ara! Els secrets i la competitivitat són a flor de pell. Com s’entén sinó que ningú tingui polls si l’escola en va plena? O ja em diràs tu si no deixaríem de parlar de Finlàndia si tots els nens i nenes tinguessin les notes que els seus pares van publicant! I qui diu notes, diu pes i alçada, mida del peu o l’edat que tenien quan els vam treure els bolquers i van dir paaaapa. En fi, coses nostres. De tota manera no penseu que ho dic per les meves. Perquè resulta que són de postal. Què dic de postal. D'anunci. No em puc pas queixar. Ara que, de fet, és natural. Com que sempre les hem banyat de bon matí...