Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ironia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ironia. Mostrar tots els missatges

dimecres, 10 de novembre del 2010

TALLER (exercici d'ironia)



Condueixo. Nick Cave canta "what a wonderful world" pels altaveus del meu cotxe i les finestres baixades em recorden que l'estiu és ben a punt d'arribar. M'aturo al pas zebra i les criatures em somriuen quan els deixo passar i quasi se m'escapa un gest amb la mà.

El cel no pot ser més blau. M'he fixat en un noi que llençava un paquet buit de tabac a la paperera. Fa vint dies que no fumo i és com si el pit se m'hagués eixamplat. Ja no tinc ni ganes de fumar.

Em venia de gust conduir tot i que tampoc no és tan lluny com això. Gairebé no hi ha trànsit i ara el locutor recorda la treva indefinida que han anunciat aquesta matinada. La gent es felicita i els tertulians no hi caben de goig. A més, expliquen, la ditxosa crisi toca fons de forma tan fefaent que l'economia petita (la del petit botiguer de barri) ja ho comença a notar. Somric. Ahir al despatx em va entrar el tema més gros dels darrers cinc anys, pel cap baix. Potser sí que és veritat.

Veus? He trobat aparcament davant mateix. Un lloc tan gran que hi cabrien dos cotxes com el meu i sí, ho heu endevinat, el meu no és pas un cotxe petit. Estic content d'haver-me posat aquesta camisa. M'he vist als vidres del cotxe i m'he recordat del noi que era fa temps, quan encara tenia el cap ple de pardals però ni un xic de panxa. Sé que el negre aprima però miracles encara no en fa! En canvi, aquesta camisa m'està la mar de bé. Ara m'ho diu la Martina. "Estàs guapo, papa" i la Jana afegeix "has perdut pes, papa" i em fan un petó cada una a una galta. I perquè sé que no pot ser sinó diria que m'he posat vermell. Elles sí que estan guapes, les meves nenes. S'han fet tan grans... Si m'haguessin dit que les filles em sortirien així quan m'hi vaig posar, n'hauria tingut deu o dotze.

Anem passant. El hall és ple de flors i el cert és que el perfum enamora. El so de les sabates repicant als esglaons d'aquest marbre tan brillant em fa pensar en quan era petit, no us sabria dir perquè. A dalt hi ha tothom. És genial. Hi ha oncles que adoro i que feia segles que no veia i m'encanta sentir el seu olor familiar quan m'abracen. Ha vingut fins i tot la Maya, la meva fillola anglesa, que ara ve corrents a tirar-se'm damunt i m'explica milions de coses i a un ritme que jo no tinc ni temps per processar però les nenes l'arrosseguen a les butaques i les tres es posen al dia.

Em passo les mans pels cabells. Suaus. L'he ben encertada amb aquest suavitzant nou. Tindré el cabell rinxolat tant com vulguis però no en trobareu altre de més suau, no trobeu?

M'apropo a les safates de menjar preparat i descobreixo aquells pastissets que m'encanten. Miro banda i banda i me'n faig meus un parell, com qui no vol la cosa. Quina delícia!

Ara arriba la meva dona i els seus ulls verds. Se m'apropa. M'agafa la mà amb tendresa i jo li premo i parlem sense paraules. Ella apropa el cap al meu pit i plora.

Collons, pare, quin dia has triat per palmar-la!