Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris metacontes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris metacontes. Mostrar tots els missatges

dilluns, 14 d’octubre del 2013

ELS HOMES I ELS ANIMALS NO PODEN SER AMICS



Després de tot —ho podria semblar— no sóc un personatge de ficció. De fet, tinc una història que, de tan curta, no valdria la pena ni ser explicada. Podria dir-me de qualsevol manera. Inventeu-vos un nom, posem Daniel. O potser Dani. Barbut, no gaire alt, cabells embullats i passa arrossegada. Res especial. Vosaltres no, jo em veig cada matí. Abans i després d’aquest relat, treballo d’advocat. Defenso desgràcies alienes que miro de convertir en retrets no gaire grans i petits èxits provincians. Vaig tenir dues filles dolcíssimes, els noms delicats de les quals em ronden tothora a la recerca d’un somriure que jo escatimo només les estones imparells. Mai no he estat a Mèxic ni a Guatemala o bé a Hondures. És clar que tampoc no he estat a la platja de Chesil i això no pot fer-me més sospitós o menys. Potser vaig començar a llegir poesia massa aviat. Les criatures no estan fetes per a la lírica, ho sap tothom. I tanmateix, exèrcits sencers de versos democràticament rimats envaeixen les aules dia sí dia també. M’hauríeu de perdonar si sovint faig que un decasíl·lab italià pagui malgirbat les meves penyores. El meu temps no és un temps que surti als llibres d’Història o a les novel·les de ciència ficció. El meu és un temps quotidià, un temps d’ara, com el pa que us menjareu demà. De vegades, trec els ulls a passejar. De vegades, només les cames. Altres, ni això. Sec al balcó —l’espectador— i rumio la manera de ser en alguna altra banda, enderrocant dictadures i forjant la llegenda. Per passar l’estona, m’enfilo als núvols que passen. Núvols vulgars com els que decoren les vostres finestres un dijous qualsevol, diguem a les set de la tarda. I veig la ciutat, que vol fer la migdiada d’una manera que mai resulta prou digna. L’animal no em sorprèn. Més pel fet que sóc home de lletres que no pas pel seu grau de coherència amb la inversemblança. Em mira i jo li torno la mirada, el demés tot és silenci i moviment perpetu. Malgrat les enraonies, els homes i els animals no poden ser amics, raó per la qual no ens en fem. Parlem de les nostres coses, comparem anatomies, compartim metàfores, però reservem l’amistat pels iguals respectius. No faig preguntes que no vulguin respostes i ell tampoc no me les fa a mi. Tot això us ho explico perquè entengueu que, al capdavall, tampoc no em va estranyar quan —en despertar-me— el dinosaure encara era allà.