Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nanos de Reus. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nanos de Reus. Mostrar tots els missatges

dilluns, 30 de juny del 2014

TRUMFOS, ARRÒS I PEIX PUDENT



La festa escolant-se dolçament, com aquell qui diu. Algunes criatures dormen al coll dels pares que no saben on tenen els peus, d’altres en canvi riuen en corredisses que travessen la plaça que no s’acaba de buidar ni prou ni del tot. Cosins que parlen de cosines, que es fan grans i estudien fora. Tiets que expliquen històries de separats i de vacances a l’estranger. Els gegants giravolten de manera imprudent mentre esperen que Paquito chocolatero els acabi de fer embogir. La canalla dels castells grimpa a la gropa dels joves i fan anar els mocadors enlaire festejant les gralles que els toquen la melodia de l’escurçó negre. Arribats en aquest punt, ja no és estrany veure un portador de l’àliga que aguanta el pal del ball de gitanes o el carrasclet apropant-se de manera inapropiada a saludar la vitxeta, no sé si se m’entén. Les llambordes del mercadal són plenes de canyes d’uns focs que encara ressonen a les orelles. S’hi pot veure la línia geomètrica que ha dibuixat la darrera tronada i burilles de cigarreta i llaunes i gots de plàstic. Els veïns piquen de mans abocats als balcons que són plens d’estelades i domassos. Els llums dels telèfons mòbils s’encenen arreu per enviar missatges i fer fotografies. Com aquesta del xiquet i la xiqueta que es donen la mà de cara a l’objectiu.

Ella ha sentit una fiblada que no s’hagués imaginat mai que sentiria. Ell no ha volgut deixar-la anar malgrat que el flash fa estona que s’ha esvaït. Són conscients que és només un paper, el temps que dura un ball disfressats dins d’aquests capgrossos. Al capdavall, es coneixen de sempre. Van entrar a follets el mateix any. Han pujat junts mil vegades les escales del cau. Han venut castanyes, codony, samarretes, números de rifa, tiquets pel cinema. Han fet ruta a peu, en bicicleta, carregats com a rucs i lleugers del tot banyant-se nuets en rierols perduts. Han plantat tendes de campanya sota tempestes d’estiu i han passat fred arraulits sota les mateixes mantes. En aquest temps han jugat a més jocs dels que us imaginaríeu mai a cada plaça de la ciutat i a tantes places de tantes ciutats com vulgueu. Han perdut el fulard, l’han trobat i l’han tornat a perdre. Han compartit taula i fins i tot carmanyola. Han corregut amb criatures de genolls pelats als braços campament avall fins a metges de pobles oblidats. Més d’un cop i més de dos els ha tocat compartir serveis i han fregat cassoles i penjat cartells tant a la vora l’un de l’altre com ara mateix, potser més i tot. I tanmateix ara són una sola peça del mateix trencaclosques. Potser hi deu haver una mena d’explicació per bé que resulta impossible trobar-ne cap de versemblant.

No ha estat fins a última hora, un cop Sant Pere ja tornava a ser a l’urna i tot el seguici tornava desbocadament cap a la plaça. Ells feien la seva peça de manera prou endreçada. N’hi havia prou de mirar-los les cares per comprendre de seguida l’esgotament de tots aquests dies, tota la son per dormir. Malgrat això, no hi havia un sol nano que no s’aturés a donar la mà a qualsevol criatura que ho volgués i, quan tocava, ben arrenglerats, es disposaven amb naturalitat parsimoniosa a repetir la dansa. Ha estat precisament llavors, plantats l’un davant de l’altre, mentre les altres parelles trenaven el seu pas. Era fosc i apretava la calor. Davant de la caixa que fa cantó hauríeu dit que es miraven sinó fos que no pot ser. Per un moment, tots els que érem allà hem oblidat que aquells caps i aquells cossos no es corresponien. Llavors han avançat fins a trobar-se i s’han donat la mà. La mallorquina ha fet un gest a l’aragonès que tots han entès. 

No ho haurien dit mai que els passaria això i ningú que els hagués conegut hi hauria apostat un sol cèntim. No per cap motiu en concret. Seria difícil trobar una fotografia on surtin tots dos. Ell s’ha ajupit a deixar el capgròs i l’ha ajudada a treure’s la xiqueta i llavors els han deixat ben a tocar l’un de l’altre, com si els convidessin a continuar les confidències a banda. Mentre es canviaven, del cau estant, sentien encara els espetecs de l’última carretillada. Els altres reien i bevien abocats a la finestra i estirats per terra. Han sortit corrents com si els esperessin en alguna banda i s’han abocat escales avall. No s’han aturat fins a la plaça Catalunya. Ella ha encès un cigarro i ell li ha pres dels llavis. Ella ha somrigut i ell ha tret el fum pel nas. Ella sap de memòria les manies d’ell. Ell coneix el nom de totes les obsessions d’ella. Per això s’estalvien les paraules i es mosseguen els llavis amb una passió natural que és feta de trumfos, arròs i peix pudent.