PER BESUCS, COM NOSALTRES

 

-ni idea, pensava. Potser en una altra cosa, no et sabria dir exactament què

-M’estimes?

-Per què m’ho preguntes?

-No ho sé, de vegades penso que potser no ho dius prou i m’angoixa.

-T’angoixa?

-No. És només una manera de parlar, saps? Penso en tu tot el dia i passem tant temps lluny l’un de l’altre que

-que què?

-que em vénen al cap coses com aquesta. Entens què vull dir?

-Francament, no.

-Vull dir que potser ja no m’estimes encara que tu encara no ho sàpigues. Vull dir que, potser, la distància està fent la seva feina si no l’ha feta ja. Això vull dir.

-No sé on vols anar a parar.

-Escolta deixa-ho estar. Sabia que no podríem parlar d’aquestes coses. Potser és aquesta ciutat. Tan plena. Tan buida.

-Avui he estat a punt de trucar-te. Abans. Però al final he pensat que potser no hi series

-i on havia de ser?

-potser no havies arribat de la feina, o comprant, ja saps, he pensat que no hi series i que fóra millor trucar a l’hora de sempre.

-veus?

-què he de veure?

-Això que deia. Encara no m’has respòs.

-què és que encara no he respòs?

-

-digues

-

-no escolta, de debò, ara no sé què vols dir.

-doncs si m’estimes, si encara m’estimes.

-I és clar que sí.

-És clar que sí què?

-que és clar que t’estimo.

-Molt?

-Moltíssim.

-No ho sé. Ja no puc estar-ne segura. Fa tants dies que espero abraçar-te que ja no recordo si el darrer cop em va semblar que m’estimaves tant com dius.

-Escolta. Avui deus haver treballat molt. Jo també estic molt cansat i també tinc moltes ganes d’abraçar-te però ara com ara va així. Ja ho saps. Ja ho sabíem que seria difícil. Però la distància és una estúpida variable que només té a veure amb la geometria i l’espai però no pas amb els sentiments. Penso en tu a totes hores, m’entens? Encara que no siguis aquí, cada paraula em porta a una conversa amb tu i cada fotograma em recorda un cop o altre estant a la teva vora. Estic cercant constantment la teva imatge, a tot arreu. I no m’importa dir-ho, fa uns dies que duc una foto teva a la cartera.

-Potser és que tens por d’oblidar-me.

-Però, escolta, que no entens de què et parlo?

-Sí que t’entenc, però no sé si m’agrada tot això que dius.

-Recordes quan ens vam conèixer?

-

-Recordes la primera cosa que et vaig demanar? Recordes com anava vestit o quins cabells portava? Recordes les sabates, el temps que feia o quin dia era? Perquè jo sí que me’n recordo. Me’n recordo com si fos ara.

-Valdrà més que pengem. Es fa tard.

-Deixa estar l’hora. És important tot això.

-L’hora també és important.

-I la gana al tercer món també és important però ara parlem d’una altra cosa.

-En fi. Adéu. A més, tinc la paella al foc.

-Doncs apaga el foc i torna.

-És tard, de debò.

-No tan tard.

-Tinc gana.

-Jo també tinc ganes de veure’t.

-Adéu.

-Com vulguis.

-Ja. Un petó.

-Un petó.

I ELS SILENCIS NO HAN DE PERTÀNYER A NINGÚ

No hi ha paraules. Només un llarg (llarguíssim) silenci durant el qual, probablement, les coses hauran canviat tant que serà impossible reconèixer ja mai algun tret comú, un instant compartit. Al principi, el temps no existeix. És més, si existeix és com una ombra allargassada contra la qual lluitar debades. I de sobte apareix, com un regal, com un bé que cal administrar de forma raonable. Te’n surts. A cops, aconsegueixes fins i tot aturar-lo i construir quelcom semblant a un record. Però és mentida. No hi ha forma possible de menar-lo per allà on voldríem. És fugisser, del tot escàpol. S’esvaeix de manera constant i les mesures són enganyoses. Molt aviat se’t presenta a casa com un enemic. Truca a la porta, esbotza la porta a estrebades si cal. Tant li fa l’hora. Si és de nit o de dia. Et passa i sobrepassa i et proposa pactes que mai no compleix. Sovint, val més no pensar-hi però això tampoc no és cap consol perquè tard o d’hora se’t torna a aparèixer. Cada vegada més brut. Cada vegada més buit. I aleshores t’adones llastimosament que és una cursa perduda. Sempre endavant. Sempre endavant i a les palpentes. Sense saber mai cap on. Pots preveure, apuntar, ajustar, però esdevé del tot inútil. És veritat que l’única via d’escapament és obviar-lo, deixar-lo que campi a la seva, assumir el deute que mai no deixarem de pagar. Les hores, els dies. Els pretèrits i els futurs i encara els condicionals. Una traïció. Se’ns va oferir com l’eina per avançar cap al nostre destí i tanmateix sense l’avís que eina i destí acabarien per ser la mateixa cosa. I ara soc aquí, mirant de capturar un record. Potser un estiu o potser una tardor. Un somriure obert, un frec de pell. Un trajecte en tren. Una cambra. Res.

Ja no hi ha paraules. Només un llarg (llarguíssim) silenci que acaba vestint-ho tot de la ferum del no-res. Encabir el Buit en un espai per vendre qui sap a canvi de què. Voldria saber que una melodia o bé un olor et porta altra volta cap a mi igual que a mi em porta cap a tu. Però això no ho podré saber. No existeix mecanisme capaç de certificar assumptes com aquest. Hom fa servir les ditxoses paraules encara que siguin manllevades, sabent justament que són manllevades, sabent que el vent se les ha endut des que són. Però ara per ara, en aquest precís instant (veus, aquest que ja s’ha dissolt) no tinc ni un trist mot. I els silencis no han de pertànyer a ningú.

TALLER (exercici de microrelat partint d'una frase feta)

A la primera ecografia ens van parlar de bessons i ja ens va resultar sospitós perquè no en coneixíem antecedents familiars. A la segona, però, l’ecògraf ja ho va descartar començant a parlar-nos d’un cos estrany, alguna anomalia encara inespecificada per la qual cosa la meva dona es va haver de sotmetre a tot un seguit inacabable de proves que res no van resoldre. Estàvem decidits a dur la nostra filla al món, fos quin fos el problema, de manera que ens vam negar a continuar amb aquell calvari mèdic deixant que l’embaràs fes el seu curs natural. Quan finalment va arribar el dia i l’emoció i la por es barrejaven a parts iguals, res feia preveure aquell desenllaç. La nostra criatura va treure el cap i per fi vam poder veure aquella careta que tant ens havíem imaginat. I aleshores allò. La nena va fer quaranta-cinc centímetres i pesava quatre quilos. Tres quilos d’ella i un quilo del pa de pagès que duia sota el braç.

NEW WAVE

Abans i tot de saber-te, la teva mare ja es delia per tenir-te. Un dia li vas rondar els pensaments i ja no te’n vas anar. I nosaltres, és clar, tots nosaltres ens vam afegir a aquell delit. I t’esperàvem. Perquè has de saber que existies molt abans d’existir. Potser era encara una existència sense formes ni gestos, una existència desdibuixada. Però indubtablement existies. Eres tres-centes trenta-una emocions embolicades amb el perfum de la gespa humida. Eres dos-cents dotze versos posats l’un darrere l’altre escrivint en acròstics infinits el teu nom. És cert que hi va haver un període, no res, un esglai, durant el qual la certesa de la teva presència va tremolar. Aquell tremolor va arrossegar la mare a un plor petit, un plor només per tu. No gosava dir-ho però plorava perquè sentia que ja no li donaves la mà. Però aleshores va arribar el teu pare i la va fer riure, la va fer riure i el teu nom va pintar totes les parets de la seva vida i ja no hi va haver prou colors ni prou parets pel teu nom extraordinari. I et vas fer. Poquet a poquet. Una realitat tan immensa i tan evident que el ventre de la teva mare ja no t’ha pogut amagar més. Fins avui, quan per fi has estirat les teves manetes tan dolces cap a tots nosaltres i ens has parlat amb la teva pell tan real.

CINC A ZERO

Ja el sento riure.

A cor què vols.

POBRE PAÍS PETIT

Passats aquests darrers anys d’intrigues i passions i no menys imbecil·litat, ERC ha hagut de veure que tot aquest procediment d’auto flagel·lació que s’havia imposat acabava donant els seus fruits; això és, dividida per dos la seva representació parlamentària, haver perdut la meitat dels vots que tant havia costat d’obtenir i viatge de volta als foscos noranta. No cal dir que queda molta feina per fer i refer i que és ara justament que cal ser valents, valents de debò.
D’altra banda i malgrat que arreplega part d’aquelles veus perdudes i que ve encapçalada per qui la mena, no deixa de ser agradable o fins esperançador que una força política que parla només d’independència entri a la primera de canvis a les nostres corts. Per bé que caldrà superar l’anècdota i assumir que els solidaris compartiran grup mixt amb els ciutadans nuets, i això no és per llençar coets.

La perseverança d’en Mas i els seus els ha conduït a Palau i, certament, cal que els ho reconeguem. Esperem que recordi que entre els que caminaven per Passeig de Gràcia el deu de juliol omplint-se la boca amb paraules gruixudes n’hi havia uns quants dels seus. Si més no (consolem-nos), el català del nostre nou molt honorable no avergonyirà ningú
De fet, allò que més m’entristeix, allò que més fàstic em fa és que les gavines blaves hagin assolit pujar al podi. No em mal interpreteu, democràcia a part amb una participació que frega el seixanta per cent, m’indigna pensar que és el meu poble (el meu propi poble!) qui els ha donat la maneta per pujar l’esgraó. I com se’n vanten, déu meu, que cofois que se senten quan deixen anar els seus discursos de celebració en castellà perquè la pell de toro sencera els pugui entendre i aplaudir!

Sortosament no tot està perdut. El mateix dia que passava tot això, uns quants intrèpids van decidir portar a casa meva i espero que a moltíssimes cases més una nova criatura. Es diu ARA i és fet de papers i lletres. Els agraeixo de tot cor l’atreviment. Potser per això avui he hagut de repetir i tornar al quiosc a buscar-ne la segona entrega i, sobretot, seure a llegir-la detingudament.
Si el Barça fa la feina aquest vespre, encara sentirem que riu una mica, el nostre pobre país petit...

TALLER (exercici d'auto-ironia)

Jo no he estat sempre així. Ni molt menys. De fet, vosaltres no en teniu ni idea perquè ara fa temps que ho he deixat, però el cert és que jo sóc actor. Era, vaja.

 

De jove, quan encara feia metre noranta, havia començat fent de model de passarel·la, però de seguida que vaig començar a fer televisió em vaig anar escurçant les cames i el tronc per encaixar en pantalla. Diria que al cinquè anunci ja havia perdut, pel cap baix, vint centímetres. Això sí, encaixava de forma mil·limètrica en l'enquadrament.

No van tardar a venir-me a buscar per a la meva primera sèrie. Una cosa greu, ambientada en la segona guerra mundial. Em van triar per fer d'un jove jueu que passava penúries no en vulguis més (una per capítol si fa no fa) fins a convertir-se en un reputat pianista. És per això que vaig haver de sacrificar la meva llisa cabellera rossa convertint-la (a còpia d'hores al set de perruqueria) en aquesta mena d'estofat de rínxols que encara se m'endevina i de tan sefardita to cromàtic.

Ben aviat els papers es van multiplicar i, per no quedar-me encasellat en el rol de jove galant que m'havien encolomat i tant m'esqueia, vaig passar-me a la gran pantalla aprofitant un paper de caràcter que tothom volia i que vaig aconseguir amb aquestes profundes arrugues entranyables que em solquen la cara. Els vaig agradar tant fent d'home d'edat petit-burgès i acomodat que vaig gravar tres o quatre pel·lícules més en aquesta tesitura. Això sí, fent passar el meu ventre llis i pla com una post de planxar per aquesta protuberància rodanxona i greixosa que hom diria que arrossego.

I el salt al cinema internacional per força va arribar. Òbviament vaig haver de perdre el gest perquè es veu que als americans els agradava més aquest jo encarcarat i rígid, la cara d'emprenyat i fins la mena de coixera de la cama esquerra que tan bé imito. Ho trobaven europeu, es veu.

En fi, em vaig haver d'anar retirant. Es coneix que un ha de saber el moment de dir prou. L'últim que recordareu del meu treball probablement sigui aquella pel·lícula d'estudiants de bruixot que tan va entusiasmar la canalla de tot el món. Justament per aquest personatge, l'enigmàtic i pudent director de l'escola, vaig rebre una nominació de l'acadèmia. Estic convençut que l'enorme berruga que em vaig fer créixer al clatell hi va tenir molt a veure.

Doncs això, vull dir que sí, que he canviat molt, jo.