DISCO 2000 (I don't know what I can save you from, Kings Of Convenience)

Va trucar passada la mitjanit. Feia tres anys des del darrer cop que havien parlat i molt més des del darrer cop que s’havien vist. Mentre ell parlava, ella provava d’imaginar-ne els trets. El recordava. Però recordava més el record que no pas la imatge real. De fet, els records ja són això, marques d’unes altres marques. D’altra banda, recordar-lo podia portar inevitablement a l’error, en tant que tres anys, de més o de menys, poden canviar el rostre de qualsevol, sobretot quan es té l’edat que ells havien tingut aleshores quan tot estava per fer i, per tant, tot era possible. Ara ja no estava tot per fer. Hi havia frases però hi havia sobretot silencis que s’havien malversat i dies que no tornarien. Sabia el color dels seus ulls, el dibuix dels seus cabells i la forma petita però brusca de les seves mans. Sabia les orelles petites i la marca en forma d’estel dalt de tot del braç esquerre. Ho sabia perquè ho sabia i potser també perquè s’ho havia repetit fins a saber-ho de memòria. Però sabia això i prou i, de fet, potser ni això. Que no és perfectament possible que hagués perdut cabell o que hagués decidit de llevar-se el maleït tatuatge?

Passada mitjanit, la seva veu sonava propera però contingudament llunyana. Era la veu d’ell, sens dubte, però també una altra veu, molt més hirsuta i molt menys tràgica. D’idèntic tall i accent però amb unes pauses enutjosament més tristes. Havia sentit aquella veu molts minuts, una llarguíssima cadena de minuts si algú s'hagués entretingut a passar l'estona construint-la. A ell li agradava parlar i que els altres l’escoltessin. Li agradava tant parlar, a ell, que sovint es queixava d’un mal de gola que no entenia. Havien parlat molt sovint per telèfon igual que ho feien ara i aleshores el telèfon ho semblava tot, com si efectivament d’alguna manera remota un cable els lligués d’una punta a l’altra. Com si estirant el fil fort ben fort haguessin pogut arribat a sentir-se a fregar de pell. Era abstracte, borrós, desenfocat, irreal, eteri, blau (o potser lila), com la tela dels somnis. Perquè mentre parlaven per telèfon, el demés havia desaparegut i les paraules no importaven, eren només un mantra que els conduïa al lloc on ningú no pertany. Potser empalaga o potser sona pretensiós però no és altra cosa que una conversa telefònica. D’aquí que algú enginyés l’invent. I havien bastit amb les paraules l’essència de la seva, posem, relació. I això que, en el món de les paraules, de les idees, dels contextos o bé dels esquemes, vivien en ciutats de noms diametralment oposats. O no tant. Perfilem-ho. Potser només ciutats diferents.

Ben mirat, tres anys no són res. No dóna ni per acabar una llicenciatura i, si ets tan mal estudiant com ell ho era de fet, ni tan sols una diplomatura. Amb tres anys, els nens encara no escriuen ni llegeixen. Parlen, és cert, però l’estructura del llenguatge encara no està prou ben dissenyada i els conceptes (potser per això) se’ls escapen. Tres anys. Trenta-sis mesos i un feix de dies. Poca cosa. Els carrers no canvien de nom, els arbres fan més o menys el mateix perímetre i un cotxe encara fa goig. No sembla nou, però gairebé. Tres anys i el fluorescent de la cuina encara és el mateix. No són res, tres anys. Ell parla sense dir ben bé res. Potser sabia el que volia dir o potser només volia o només dir. Travessa uns primers minuts que cal omplir de clixés. Ell, que tant els odiava, els clixés! Una fase en què cal deixar anar alguna idea fútil que justifiqui o sorprengui per tal de no ofegar-se en el propi buit i, ben aviat, en el de l’altre.

Quan ha sonat el telèfon encara no dormia. Era a punt, però no del tot. Ha arribat a casa esgotada i s’ha oblidat d’apagar el mòbil. Si hagués fet ús de les rutines quotidianes ara ell no parlaria, amb ella si més no. Però ha arribat esgotada i s’ha oblidat d’apagar el mòbil. S’ha estirat al sofà i abandonat amb la màquina de no pensar. Els sons atronadors de l’aparell l’han amoïnat perquè havien aparegut del no-res, com un destorb ximple de simples notes poc musicals i el primer impuls ha estat parar-lo, després i tot de veure que qui trucava era ell. Sobretot després de veure que era ell qui trucava. I tanmateix, al final, ha despenjat. De fet, l’acte de despenjar és d’aquells actes passius, un dels més passius que podrà descriure l’antropologia. En realitzar-lo, obligues algú altre a dur la iniciativa i podries, fins i tot, permetre’t el luxe de fer que tot s’aturés tan aviat com et vingués de gust. Sens dubte aquest motiu l’ha fet prémer el botó, per sentir-se segura en la postura. Alerta però passiva. Desperta però somnolent. Al cap i a la fi, era ell qui trucava. Tres anys després d’haver parlat per última vegada i molt temps després des del darrer cop que s’havien vist.

COMPANYS DE VIATGE

Potser per tot això s’aixequen encara sense obrir el llum i ell s’asseu a la butaca a fumar altra volta i ella se li asseu a la falda i comparteixen la cigarreta. Passa cada dia i no té res d’extraordinari fins que li passa a un, fins que és un mateix el qui es converteix en protagonista de l’escena i això no obstant el rellotge els traeix i recullen les coses. S’apropen agafats de la mà fins a la finestra i guaiten la gent que encara fa festa per baix i acaben de vestir-se. Ell porta el pijama i ella aquell vestit tan curt que sovint fa servir només per dormir i obren la porta, donen la clau al conserge i un somriure els és suficient a tots per fer-se entendre.

Sense proposar-s’ho baixen fins al carrer per les escales. No suporten haver d’anar a dormir. No els és suportable assumir que la nit s’acabarà tard o d’hora així que per fer una cosa o altre fan una passejada fent voltes a l’illa de cases agafats de la mà. Algun cop ella se li agafa de bracet i algun altre cop ell l’encalça per darrera, abraçant-la. I no poden evitar aturar-se a cada passa per reprendre el rictus del bes i s’asseuen en unes escales. De primer, en silenci, veient passar els cotxes que omplen el carrer amb les seves llums o el camió de les escombraries o fins algun vianant que ja retira. Després, comencen a xerrar i repassen estones compartides i ell parla d’ell i ella l’escolta i ella parla d’ella i ell l’escolta i s’adonen que estarien tota una eternitat o dues o tres mirant-se estúpidament i parlant l’un al costat de l’altre asseguts en el pedrís d’una escala desconeguda d’un carrer d’una ciutat d’un país que no és el seu. I encara parlen. I és que acaben estant-se hores xerrant, fregant les cuixes i els genolls sense adonar-se que se’ls escolen els minuts sense besar-se i d’una història en surt una altra i hi ha tantes històries per explicar-se! I, ara sí, tornen a l’abraçada i els petons i no se’ls escapa que comença a clarejar i s’aixequen i tornen pesadament a la pensió. Odien cada passa que els fa avançar. S’aturen. Es miren. I així i tot arriben i la porta és tancada i no gosen trucar el timbre i tanmateix ho fan sabent que l’home somriurà veient-los pel petit televisor en blanc i negre del circuit tancat i ara seuen al primer replà i ell l’abraça agafant-la per les espatlles i ella es deixa fer i fan el penúltim cigarro.

Inevitablement han de pujar. Han de tornar cadascú a la seva habitació, amb els altres, com si res no hagués passat, esperant que cap d’ells no s’hagi adonat de res. Han esgotat la nit i avui ja no dormiran com aquell qui diu. I és que el dia tot just s’estrena, la vida tot just s’acaba. Orfes com són, de la tempesta.

PORTES

Va arribar abans d’hora i se’ls va trobar al mateix lloc on els havia deixat. Va tancar la porta amb un cop sec i sorollós per tal de fer evident la seva presència però ells no van immutar-se. Ningú va sortir a saludar-la, ningú digué absolutament res. Feia una eternitat o dos que era fora i era incapaç d’endevinar cap canvi prou perceptible. Els havia trucat per anunciar que venia i de tantes ganes de retrobar-los fins i tot havia agafat un taxi per comptes de l’autobús o el tren que haguessin estat més lògics. Però ara era aquí i no podia trobar el motiu que la fes sentir com s’havia sentit només uns instants abans de tancar la porta rere d’ella.

Es va passejar per la casa retrobant els mateixos olors, el mateix ressol, la mateixa estricta decoració inalterable. El temps no passa depèn per què. El temps no passa depèn per qui. La seva habitació la va acollir amb aquella impressió fosca i trista. Es va asseure un moment al llit i respirà fons. Deixà la bossa i sortí. En arribar a la cuina, se’ls va trobar, per fi. Asseguts al voltant de la tauleta. Van aixecar el cap i van saludar-la com si fes deu minuts que hagués baixat a comprar tabac. No cal dir que ja se li havien passat les ganes d’abraçades i petons així que, reprimint els instints que ara s’adonava que no sabia d’on redimonis havien sortit, obrí la nevera, prengué un refresc i s’assegué amb ells. Mai no havien parlat gaire, és cert, però venia amb tantes coses per dir! Tants records per omplir la conversa! Venia plena i ells la van buidar de cop. La llauna balla a les seves mans i ells mengen davant d’ella mirant les notícies que ara explicaran tot allò que no cal saber sobre els darrers deu minuts del món de l’esport. Per què has fet picar la porta? La reprèn el seu pare amb aquell seu to molest que no necessita desviar la mirada de la televisió. Ho sento, deixa anar ella per tota contesta.

I aleshores recorda el darrer cop que els havia vist. Molts anys abans. Asseguts exactament al mateix lloc. També llavors tancà la porta presa d’un arravatament. Anava tan carregada que primer deixà les coses a terra i, amb tota la mala llet de què fou capaç, va prendre la porta i la va fer petar tan fort que la casa sencera havia de tremolar. I és que estava convençuda que no els volia veure mai més, mai més no tornaria a aquell forat d’on calia fugir. Aquell dia el seu pare no cridava ni la mare no la seguia plorant anguniosament escales avall, desconsolada. Ni aquell dia ni tampoc avui. Potser perquè menjaven i quan es menja no és moment per altres coses que no sigui seguir atentament l’actualitat, és clar.

Aquests anys han anat parlant per telèfon. O millor, aquests anys ella els ha anat parlant per telèfon. Els ha escrit cartes. Tràgiques al principi, escasses tot seguit i, al final, simplement cartes que sabia que eren més del remetent que del destinatari, com un a mena de diari personal dels que es regalen a les princesetes el dia de la primera comunió. Els ha tingut al dia de les circumstàncies i els motius, dels esdeveniments i les cites, la feina, les companyes, els companys, l’embaràs, l’avortament. Els ha posat al dia sabent, per avançat, que no servia més que per omplir papers.

BESUCS

-Has tornat.
-He tornat.

-Tot bé? Vull dir, has resolt totes les teves (...) les teves preocupacions?

-les meves preocupacions

-Ja m’entens. Vull dir. Estàs bé? Has tornat per quedar-te? Tot aquest temps jo. He estat pensant. Saps? He pensat en allò que. Vull dir, ha passat molt de temps.

-Tranquil. He vingut només a buscar les meves coses. No cal que pateixis. No em quedaré. Abans que te n’adonis ja seré fora.

-Escolta jo no, no volia dir res d’això. Tot al contrari. Tu no hi eres i jo. M’ha calgut prendre decisions, entens? Alguna cosa havia de fer, no et sembla?

-Sí, ja veig que has redecorat la teva vida. L’has triat tu solet aquest sofà? Veig que has comprat el televisor que volies, també. En fi, tant és. Recullo quatre tonteries i torno a marxar.

-On has d’anar? I te n’has d’anar ara, vull dir, immediatament? On has estat? No t’he vist ni una sola vegada. Em pensava que. En fi.

-Deies alguna cosa?

-No.

-(...)

-Res.

-(...)

-Ahir em van trucar. Els del projecte. Volien tornar a parlar dels meus dibuixos. Hem quedat per la setmana que ve.

-(...)

-Potser aquest cop me’n surto. Malgrat que sóc conscient que encara no estic a punt. Vull dir, no sé què els ensenyaré. Em fa por que s’adonin que no he avançat en absolut. De fet, aquesta és la veritat. No he avançat en absolut.

-Et sap greu si prenc els meus discos dels smiths?

-Els “teus” discos dels smiths?

-Res, ja veig. Els discos es queden aquí. Mira, saps què, queda’t els smiths i queda-te’ls tots. De tota manera tampoc no els escoltaré. No tinc temps per música, jo.

-Pren els discos. Només que. Recordes quan em vas regalar el meat is murder?

TALLER (relat emprant connectors causals, adverbis d'espai i de temps)

Perquè enlloc s’està com enlloc, va dir mentre tornava a seure al seu magnífic tro reial. D’ara endavant, aquí i pertot, haurà de regir la premissa següent: “El davant serà darrere i el darrere, davant”. Considerant que, ateses les circumstàncies, resulta complicat de fer-ho entenedor ara com ara, s’establirà una moratòria durant la qual (ja sigui dins, ja sigui fora) caldrà tapar-se convenientment el darrere i protegir-se el davant car no voldríem que s’esdevinguessin mentrestant i a deshora actituds reprovables a la dreta de la nostra esquerra, on de tant en tant aprofita la tardor per fer estiu. Com sigui que hem pres aquesta determinació en aquest moment i no en cap altre, arreu penjarem a la vora de les escoles i les residències per la gent gran, més a prop que no pas lluny de la vista de les persones de mitjana edat, cartells ben visibles que ens hi faran pensar abans i després de l’hora de dinar, que sempre ha estat l’estona més tonta. De moment, òbviament, és definitiu, per bé que havent sopat hem previst una reunió del consell de savis dalt del turó menys elevat per seguir donant-hi tombs, ja que tinc les seves paraules a sobre de tot, tan amunt que de vegades em cal l’escaleta d’or i safir per dur-les allà on les pugui capir, digué tot mirant el poble i continuà encara: Vist que heu anat seguint el meu discurs sovint més brillant que poc, proposo que ara cantem la cançó que ens fa enorgullir i que porta el nom de la meva família que és, curiosament, el mateix nom que el del nostre país, per tal que s’enlairi pel damunt dels nostres caps i pugueu fer una sola ànima de les vostres misèries que tampoc no són les meves donat que la meva majestat me’n va fer immune de seguida que vaig néixer. Per si de cas no recordeu la lletra del nostre himne i heu pensat a anar tirant, allà fora sota els arbres he disposat amablement la guàrdia reial armada fins al capdamunt que us recordarà de la primera a la darrera estrofa. I, al cap de poc, es tornà a aixecar i amb un breu respir ben endins repetí: Perquè enlloc s’està com enlloc.

DISCO 2000 (Off minor, Thelonius Monk)

Passejava per la platja amb les mans a la butxaca. Duia música a les orelles però no l’escoltava. Si de cas la sentia. Però no l’escoltava. Anava pensant. Potser per això ni s’adonava de tota aquella gentada colrant-se al sol. Feia calor. Molta calor, però per ara no era un tema que el preocupés. Havia vingut a treballar. Fes calor o fes fred. En canvi, es preguntava si s’estava enamorant. De fet, havia hagut d’escapar-se a fer un volt perquè ella havia sortit feia una estona i estar-se allà amb la seva absència es feia insuportable. Tenia encara una paperassa eterna per acabar de lligar però no podia deixar de repetir-se el nom d’ella.

Com havia començat tot? Amb una mirada, potser? Ella li va tocar el cabell i així va estar tot? No podia estar-ne del tot segur. Només que ara li calia estar-se a la seva vora. Sentir-ne la veu, l’olor. Tot. No hi havia res de dolent en tot allò. Els nens ja eren grans i ja ni recorda quants anys fa que la va enterrar. És una manera de parlar. Prou que ho sap els anys que fa que ella és morta. Per això no hi pot haver res de dolent en sentir aquella remor altra volta. Potser l’edat. La noia era jove. Molt jove. Ell ja no és jove. En absolut. Podria ser el seu pare, com aquell qui diu. Fa una setmana que no s’afaita i ja no porta corbata. Tot el dia en cos de camisa. Ahir al vespre va baixar a la boutique de l’hotel i ara passeja per la platja en bermudes i xancles, com un brivall. Com si tornés a tenir vint anys. Menys i tot.

El primer dia que van sopar junts encara no es coneixien. Ell parlava pels descosits, com fa sovint. Ella se l’escoltava. No li va passar per alt. És probable que veure-la escoltar-lo d’aquella manera el fes parlar més encara. Perquè se’l mirava. Li clavava els ulls i feia tant de temps que ningú no se l’escoltava! Feia tant que es diria que fins i tot les frases tenien una altra melodia. Com si ballessin. Després de l’àpat van sortir tots a ballar. Les paraules i ells. I poca estona més tard ell ja anava completament begut i ella havia desaparegut.

Però l’endemà van tornar a coincidir, a l’hora de dinar. Aquest cop, ell va preferir callar per veure si era ella que deia alguna cosa. Ella no va badar boca. No se’l va ni mirar en tota l’estona i ell va perdre fins i tot la gana. Cercava els seus ulls com l’aigua el qui es perd al mig del desert, però els ulls d’ella eren lluny, més enllà del miratge. Sempre més lluny. Després, ell va provar de tornar-hi a coincidir però durant dies ella no va ni aparèixer. Discretament preguntava per ella però ningú no en sabia res fins que, decebut, va tornar a la feina.

Una setmana més tard, ella va comparèixer de bracet d’un dels seus clients i alguna cosa se li va remoure a l’estómac. Es va demanar una copa i va seure a la taula d’ells. Després d’una copa en va seguir una altra i aviat n’havia perdut el compte. Fins i tot, sobtadament, es va adonar que havia tornat a fumar. Aquell vespre, algú el va pujar a l’habitació amablement a dormir la mona i l’endemà al matí no sabia què podia més si la ressaca o la vergonya. No sabia si havia estat un somni o bé un malson. Un fet o bé una malifeta. Però algú va trucar a la porta i ell s’hi va acostar i allà me la teniu a ella demanant per com es troba ell. La fa passar i s’asseu a la butaca i ell a l’altra i xerren i ell s’oblida que tenia maldecap i ella és un Klimt, un Klee, un Picasso, un Dalí abocada a la finestra veient passar barquetes que suren sobre el mar.

Les hores que segueixen parlen de passejades comuns i fonts i jardins i sabates fora estirats a la gespa, alguna estona a la platja i un pícnic vora el turó sentint les onades petant a baix, al rocallam.

Al dia següent, ella somriu quan passa a la seva vora i es gira per continuar encara somrient-li un cop ha passat de llarg i ell s’encén una cigarreta i pensa que és feliç. I pensa si és lícit i just o necessari. I ara passeja tot sol per la platja, sol amb Thelonius Monk (obviant tota aquesta gent que morirà jove de càncer de pell).

BESUCS i altres espècies

- Per què preguntes?

- Potser perquè vull respostes.

- A mi no m’ho sembla. A mi em sembla que només vols preguntes.   Les teves preguntes. Preguntes retòriques. Preguntes per no res. Preguntes per tu sol, per sentir el soroll que fan quan les deixes anar.

- De debò és això el que penses? Seriosament? Està bé. Està bé. No tornaré a preguntar, doncs. Encara que, ben mirat, no acabo d’entendre què vols dir. Et sembla realment que no vull saber el que m’has de dir?

- Deixa-ho estar. No m’escoltes. Mai no m’escoltes. Si ho fessis, entendries això que dic. Si m’escoltessis, no faries aquestes preguntes, no tornaríem a començar cada cop aquestes estones de no-res.

- Hi pensaré. T’ho prometo. Et prometo que pensaré en això que dius. Però primer m’hauràs de contestar, encara que sigui per darrera vegada. Un darrer cop i ja està. A partir d’aleshores, trauré les conclusions sense preguntes, llegiré el subtext. T’ho ben asseguro. És només que ara em cal. Saps què vull dir?

- Veus? Ets del tot incapaç d’estar-te’n. Em demanes respostes i, no obstant, fuges a cada nova resposta. Així és impossible.

- Contesta’m, per favor! Fes el favor de contestar-me! Ho necessito! No hi ha res que necessiti més, hores d’ara, que sentir la TEVA veu, les TEVES explicacions, la TEVA MANERA de

- de què? Esperes sempre que sigui jo. Esperes sempre el camí que jo marqui. Per no entens que ha de ser el TEU camí. Esperes de mi alguna cosa que en realitat no vols. Tan sols un soroll, una ventositat sense forma que acaroni els teus interrogants. I jo ja no vull. Ja no sóc capaç. Tinc les meves pròpies preguntes, jo i ja no tinc temps per perdre. Ja no val la pena. De veritat, ja no puc més. Abans. Prou. Que no ho veus que tot plegat. Abans era. Prou. De debò. Prou.

- ...

- ...

- I doncs?

- Para la taula, el sopar és a punt.

- Poso cullera o només forquilla?

- Fes el que et doni la gana.

- Així doncs, cullera també?