dilluns, 10 d’octubre del 2011

UNA CERTA POSSIBILITAT



És fosc. Quan és fosc la gent dorm. Es veu. Alguns no per això. No tots. Hi ha qui només ho fa veure. Es capbussen en la música o les imatges o miren de compartir el seu temps i el seu espai amb algú altre. Algú que estimin. De vegades ni això. De vegades només amb algú altre. I prou. França jeu fosca, ara mateix, i la carretera que la travessa s’estén davant l’automòbil i els feixos de llum que miren de guiar-lo. Encara no és prou tard però molts s’han deixat endur i, encuriosits per la son, cerquen la millor postura. Difícil elecció, pensa. Els vidres són bruts i els cotxes que es creuen amb el seu dibuixen reflexes que es multipliquen en dissenys irreals. De tant en tant, el no-res es converteix en un petit continent de llums arrenglerades i perdudes i després la fosca torna al seu lloc. Algú s’ha tret les sabates i els seus peus s’han fet famosos. Algú altre tos. L’aire condicionat està decididament massa fort. Potser juga a ser el que no és. Potser l’avergonyeix l’estiu i voldria ser hivern o, segurament, tardor. A la frontera ningú no els ha aturat i per això ara continuen avançant decidits i tot torna a semblar possible.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

LLISTA DE COSES QUE HAS OBLIDAT



El perfum que només et vas posar un cop per carnaval. La cançó que vas sentir un dia mentre esperaves algú a les escales del metro i no vas saber mai de qui era. Una pel·lícula en blanc i negre i pla fix plena de diàlegs en francès de què us rèieu tu i els teus amics fent el cafè després del cineclub. La novel·la que vas deixar a una companya de la facultat que es va quedar a l’estranger un cop va acabar l’erasmus. El veí que es va tirar del novè pis quan tu eres al llit curant una mononucleosi i amb qui no havies coincidit mai a l’ascensor. Aquells dibuixos animats que començaven amb un arc de sant Martí que potser només vas veure tu. Un bolígraf bic de color verd que et van deixar al tren per apuntar el número d’un pis per compartir que no vas poder anar a veure. El tiquet dels texans de color llampant que no va voler aparèixer quan et vas adonar que t’anaven massa grans pel teu gust i que vas regalar a la teva cosina gran. Els estels d’aquell agost que va ploure tant que la gespa es va perfumar de riallades. El globus vermell que et va donar la dependenta de la sabateria on la mare et va comprar les kickers de color vi que vas dur dues tardors seguides fent veure que el peu no se’t faria mai gran. El cartell esmicolat a la sortida de l’autopista que indicava el nom del poble on al final el teu pare no va voler parar tot i que la teva tieta plorava amb les mans al ventre. La marca d’aquells paquets de tabac que la teva amiga d’aleshores i tu compràveu a mitges i que només vàreu fumar aquell estiu de segon de carrera que us havíeu escapat juntes a la costa. Les espelmes del tres i el zero que cremaven sobre el pastís de la festa sorpresa que t’havien preparat els companys del departament i que no paraven de felicitar-te a crits mentre tu provaves de sentir la teva germana que era al telèfon. El color de les prades que envolten el poble on vas créixer quan el dia encara no gosa fer-se nit i diries que no podries ser enlloc que no fos a casa. El primer mòbil, que duies apedaçat amb cinta adhesiva des que et va caure al jardí de la casa dels teus pares i del qual no et vas desprendre per un de més prim fins que no et van assegurar que conservaries el mateix número. L’entrada d’aquell ditxós musical que s’havia de veure que vas penjar a la nevera amb un imant tan bon punt vas tornar a casa. La teva foto en blanc i negre del primer cop que et vas tallar el cabell curt com un noi i que feies servir de punt pels llibres que et llegies a l’institut. La capsa badada d’aquella cinta de cassette que vas escoltar milions de cops al cotxe quan anaves a la teva primera feina de debò. Els colors de la bata de l’escola que no et volies posar els dilluns que plovia amb olor de plastidecor. El meu nom.

dilluns, 26 de setembre del 2011

"...SI ENS LLEVEM BEN D'HORA I PENQUEM DE VALENT..."



Jo m’aixeco ben d'hora i penco de valent. Potser és que deu voler dir encara una mica més, va pensar. I es va començar a llevar a les cinc del matí. Com que generalment entrava al despatx per allà dos quarts de nou, un cop dutxat, esmorzat i posat al dia amb el tres vint-i-quatre, li quedaven -pel cap baix- un parell d’hores ben bones clarament buides. Tenint en compte que es plantava a la feina amb quatre passes mal comptades i que, fins i tot, el quiosc li quedava de pas, gairebé m’atreviria a dir que li sobrava alguna cosa més d’un parell d’horetes. Al principi, es va acostumar a embadocar-se amb la son angelical i fràgil de les seves dues nenes. Preparava el cafè i les torrades per la seva dona i planxava les camises per l’endemà fins que, al tercer o quart dia, ja no li quedava res a casa per passar sota el vapor. S’asseia al sofà a practicar nusos nous amb la corbata. Va posar al dia tres expedients feixucs que se li havien travessat i que esperaven torn al despatxet de casa. Acabà tres novel·les que havia deixat a mig llegir repartides per casa abans i tot de ser pare i matà el ficus de l’entrada de tan regar-lo. Canvià una per una les bombetes per unes altres de noves molt més ecològiques i responsables. Buidava el rentaplats, posava al dia el seu perfil al facebook i fins encetà un bloc jurídic amb novetats legislatives i dret comparat que ell descobria pràcticament abans que entrés en vigor. Es va subscriure a la Bernat Metge i es va amarar tant dels clàssics que no podia esperar el ritme dels enviaments que l’editor havia preparat per a la col·lecció.

Passada una temporada i esgotades totes les possibilitats raonables, va decidir que baixaria a córrer passeig amunt passeig avall i aprofitaria per escoltar els matins radiofònics. Recollia el diari, pa acabat de fer i sentia l’olor de la gespa vestida de rosada. Sovint, s’aturava per veure el sol llevant-se a l’horitzó massa més tard que ell que ja feia estona que suava quilòmetres fent companyia als quatre cotxes mal comptats que circulaven pel barri per aquelles hores. Molts dies, no cal dir-ho, arribava al despatx fet una coca. Sí que és cert que duia les bateries ben carregades, absolutament carregades i més ben informat que els de qualsevol central estatal d’intel·ligència. Ara, a mig matí, les parpelles se li carregaven i eren guillotines per les seves ganes de fer res que no fos reposar. No guanyava per cafès i els clients li havien començat a reprovar aquesta mala llet que el precedia darrerament i que hom trobava que anava a més. Res de retrets, s'anava repetint. Res de retrets.

Al vespre, s’adormia abans i tot que la canalla i ja ni es recorda què més es feia al llit a banda de jeure. En aquest sentit, la dona se’l mirava cada cop amb més ressentiment, un cert menyspreu dels que fàcilment perceps com de ben endintre i que s’escampen arreu. I quan ell li oferia les torrades amb mantega ella preferia estalviar-se d’esmentar el lloc on se les podia entaforar sobretot perquè les nenes prenien el colacao mirant en doraemon compartint espai vital, per bé que no calia ser endeví per intuir la ira que escombrava la pols de la cuina en moments com aquell.  Per evitar mals pitjors, ell s’acabava cruspint aquell plat abandonat al silestone de la cuina quan tornava del footing i s’estava allà una estona rumiant si potser tots plegats n'havien fet un gra massa i, al capdavall, en Guardiola només era un entrenador de futbol. I aleshores es deixava estar de cabòries i enfilava cap a la feina rellegint en Martí i Pol.  

divendres, 16 de setembre del 2011

DISCO 2000 (polaroids, kitchens of distinction)



T’atures un moment i somrius. Només per la foto. Un somriure avergonyit que presenta davant meu la nena que devies ser i que no vaig conèixer. Mous les cames i els peus que juguen a amagar-se l’un rere l’altre sense acabar de trobar un lloc que els justifiqui. Se’m fa curiós que jo tingui aquest moment, en exclusiva, només per mi. Tu aquí dempeus recolzada a la paret. Tan dolça i tan fràgil. Naturalment premo el gallet i faig aquesta fotografia que haurà d’existir eternament més enllà de la memòria amb un color i un contrast determinat. Algun cop, l’hauré de trobar per casualitat quan caurà al terra des del seu amagatall, entre la pàgina vuitanta i la vuitanta-u d’un llibre ple de pols. I tornarem tots dos a ser aquí. Tu amb un somriure ferotgement innocent i jo amb la càmera a punt per fer-te, furtivament, meva per sempre.

dijous, 8 de setembre del 2011

RECORDEU ELS BESUCS?




-Però per què no?

-Perquè no.

-Saps perfectament que això no és cap motiu.

-Saps perfectament que hi ha coses que no necessiten motiu.

-Provem-ho.

-No hi ha res a provar.

-Si no ho provem no ho sabrem.

-No ho penso provar.

-I aleshores, com saps que no ho vols?

-Perquè no ho vull. És repugnant.

-A tu et repugna? Com ho saps? Vull dir, si no ho has provat és impossible que et repugni.

-Mira, no penso discutir. Tenim pressa i milions de coses per fer abans no arribin.

-Però això és important. Si més no, ho és per mi.

-No és important. És repugnant.

-No ho pots saber.

-Ho puc saber. Puc estar absolutament i radical segura que una cosa em repugna sense haver-la provat. I hi ha històries que un cop les encetes no hi ha marxa enrere. Recipients que no es poden obrir sense engegar l’essència a la merda. I has de decidir-te. Per això has de decidir-te. Però ho has de fer abans. Has de triar si t’agrada o no. Si ho vols per tu o no. Si ets o no d’aquesta mena de persones. Jo ho sé. Això és repugnant. És repugnant i no està bé.

-No. Per aquí no hi passo. El que està bé i el que no està bé. Ja hem traçat la maleïda línia. T’han parlat mai de la relativitat? Has llegit mai res sobre la possibilitat de decidir?

-I, a tu, t’han dit mai que ets gilipolles? Has sentit a parlar mai de (...)

-de què?

-Deixa-ho estar. Passo.

-No. Si jo t’entenc. Ja sé què vols dir i, de fet, una mica (en el fons) estic d’acord amb tu que, no sé, en certa manera, no és del tot natural, això. Vull dir, no sents al metro la gent parlant-ne amb normalitat i desimboltura. És cert. Però perquè així ens ho han ensenyat. Hi ha coses que es poden fer i coses que no. Però per què? No és res nou. No hi ha res d’estrany de voler-ho.

-Jo no he dit que sigui ni nou ni estrany. He dit que era repugnant i ho continuo dient. És repugnant i no ho penso provar.

-Però, per què no?

-Doncs perquè no, entesos. Fes-ho tu solet si tantes ganes en tens.

-Saps que només ho podem fer junts, això. Que no és el mateix. Que no ho puc fer tot sol.

-Doncs ja ho saps. Jo no ho faré. I ja t’ho pots ben ficar al cap perquè no tinc cap intenció de canviar d’idea. Ni avui ni d’aquí cent anys. No ho faré.

-Va, si us plau t’ho demano, provem-ho.

-Ets repugnant i això se’t cremarà. Pujo a canviar-me.

dilluns, 29 d’agost del 2011

A MI TAMBÉ EM PASSA



De vegades penses en el meu nom i voldries tenir algun dubte. Has perdut el meu retrat mental que, de tota manera, suposes (encertadament) que s’haurà desdibuixat i no podries posar la mà al foc pel color dels meus ulls tan vulgars. Endevines el to de la meva veu però només de passada i perquè et deu recordar el perfum d’alguna altra veu més difícil d’oblidar. Caminava lleugerament rígid, com tants altres i ni per l’esquena tan ampla no el podria recordar d’entre un grup de vianants que passegés davant meu, et dius. Un caminar, de fet, no deu poder pas portar a un record, oi? Ni amb tot l’or del món et farien recordar la música que escoltava i m’agradava gravar-te en cedés que qui sap on paren. El món és ple de música, massa i tot, per retenir encara els meus gustos llustrosos que tiren a esnobs. Saps que conservo el darrer número de telèfon perquè el vas deixar sonar milions de vegades sense contestar-lo i l’adreça electrònica que no tens apuntada enlloc no s’assembla en res al correu que dec fer servir pel quotidià. Ets tan lluny que el nom de la meva ciutat podria ser quasi un acudit, suposant que no et confonguis. I cada vint-i-set de novembre, un dia com un altre, et poses aquell vestit vermell només per casualitat i vas al mateix bar d’inspiració mediterrània a fer un cafè amb llet i demanes tres sucres i, pensant en el meu nom, voldries tenir algun dubte.

dimecres, 17 d’agost del 2011

PARK



Hi ha, en aquest passejar lent dels avions per sobre la ciutat de Barcelona d'aquí dalt estant, la mateixa estaticitat que en la melodia que pretenen transcendent aquest músic orgullós i el seu instrument exòtic, rodamóns que ara fan seves les corbes de pedra. Els vesteixo un i altre amb el moviment descompassat dels crits de les meves filles que ens estiren en direccions diferents a cada instant que passa. Hi ha aquest sol que tot ho vol. Fa colors de cada pell com el lladre que entra de nit per les cases. Hi ha aquest sol que tot ho vol com la presència enutjosa però necessària que em recorda que sóc, que pertanyo, que he de caminar i cercar l’ombra dels records abans no s’escapin i esmicolin sobre els bancs arrodonits. I per cada final, una promesa. I per cada promesa, un final.