dilluns, 7 de novembre del 2011

A COPS DE GUIÓ




-I aleshores, ho has comprat?

-És clar.

 


-I quan t'ha costat?


-De veritat vols que t'ho digui? Per què ho vols saber? Què en trauràs?


-És curiositat. Només curiositat.


-Ja està pagat. Està pagat i ja està.



-Quan hi has anat?


-Ara en vinc.



-On has anat?



-Valdrà més que no ho sàpigues.


-Per què? D'on ho has tret?



-Ho tinc, entesos? Això és el que compta. Ho necessitàvem i ho tinc.


-Ho portes a sobre?


-...


-M'ho deixes veure?


-Escolta, no ho facis més difícil. He fet el que em tocava. Però ara, si us plau, dóna'm una mica, ja m'entens, deixa'm respirar.


-Mira, ho has fet perquè has volgut. Ningú no t'hi ha obligat, oi?


-...


-Què vol dir aquesta cara? No t'hi ha obligat ningú. Ja pots fotre les cares que vulguis.


-Però ho necessitàvem. Havia de fer-ho. Algú ho havia de fer.


-I aquest algú, clar, ets tu. Pobre màrtir, sempre el gran sacrificat pel bé comú. Doncs gràcies. Moltes gràcies. És això el que cal, oi? que t'ho agraïm com correspon, que tothom t'ho agraeixi. En nom del gènere humà, en nom de tota l'espècie, moltíssimes gràcies, t'estarem agraïts eternament.


-Ja està bé. Ja n'hi ha prou. No he dit res, jo, no sé perquè em parles així. A mi.


-Tens tota la raó. Perdona'm. Perdona'ns a tots per haver-te posat en aquesta situació. Em sabràs perdonar? Podràs perdonar-nos?



-Vinga, deixem-ho estar. Anem per feina. Estàs sola?


-No, ja són tots aquí. Faltaves tu, com sovint, de fet.


-Acabo de venir, ja t'ho he dit. Fins fa només una estona ni tan sols estava segur que podria aconseguir-ho. He passat molta por, saps? I he vingut directament. Collons, estic xop de suor. Mira'm!



-Sí, fas una mica de pena.


-Ja se'm passarà. No hi ha pena sense dol ni culpa.


-Ja ha sortit l'advocat.


-Ja ha sortit la psicòloga.



-Psicòloga justament. Va passa. Fa massa que pregunten per tu. Dubtaven, t'ho pots creure? Els he hagut de convèncer que tornaries. Pensaven que ja t'havíem vist prou.


-És una mica per això que he vingut.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

EL COMUNICAT



N'hi ha un que va dictant el comunicat i un segon que el va picant a l'ordinador. Els altres s'han quedat a la saleta gran. Es tracta de ser precisos, de no anar més enllà d'allò que estrictament cal dir. El que dicta, assegut en una butaca més aviat tronada, encén una cigarreta rere l'altra i s'atura cada tres o quatre paraules com si fins i tot els espais en blanc fossin transcendentals. De fet, són conscients que el document travessarà el planeta informatiu convertint-se, des del mateix moment que es publiciti, en part de la Història, així, en majúscules. Que no es poca cosa. Després, això ells no ho saben, resultarà que la primeríssima plana se l'endurà un cadàver cobejat que un poble sencer haurà exposat impúdicament en una cambra frigorífica, però això són figues d'un altre paner. Ells dos, aquí isolats, comprenen la importància de la tasca que els han encomanat i compliran amb la diligència que els pertoca. Per altra banda, com han fet sempre amb totes les tasques que els han encomanat, sigui dit de passada, molt més ingrates.

El que escriu s'absté de fer comentaris en tant que prefereix interrompre el company tan poc com sigui possible. Així i tot, no pot evitar fer petar la llengua quan, després d'un parell d'hores i amb l'escàs balanç de dotze línies, aquell li fa esborrar sencera l'última ratlla. Per això s'aixeca, s'encén un cigarro parsimoniós i deixa anar la primera alenada de fum quasi com una amenaça, passejant per la sala sense badar boca però mirant de donar a entendre tant com pot. Mentalment, repassa el text acumulat i, llavis endins, continua el missal allà on l'han deixat convençut que, total, no costa tant com això per bé que decideix mantenir la calma i el mutisme. Al cap i a la fi, ell és només un petit esglaó de l'organització i, com aquell qui diu, només fa quatre dies que té veu i vot mentre que l'altre gairebé ve néixer amb el passamuntanyes posat. Apaga la burilla i torna a seure amb els dits al teclat expectants i plens d'esperança.

Es diria que esperonat pel malestar que ha intuït en l'acompanyant, el que dicta engega sobtadament una carretada de paraules que l'altre amb prou feines té temps per anar transcrivint. És pràcticament com si els mots l'haguessin posseït i sembla que, ara sí, per fi, les frases es van cadenant disposades a explicar tot allò que cal explicar. El missatge ha de quedar net, indubtable, prou temps que fa que hi donen tombs, setmanes o potser mesos discutint en assemblees esgotadores i inesgotables fins a fer cap a aquesta decisió final, al seu parer la més encertada. Ell és només l'encarregat de la literatura, de la posada en escena gramatical. És clar que aviat ho tenen dit això, ells. Com si no fos vital si una coma o bé un punt, sobretot quan s'exposa a ser llegit i rellegit pel món sencer fins a l'extenuació. El fons és l'essencial, evidentment. Però, i la forma, no la poden pas deixar al marge, oi? Tot i les digressions mentals, aquesta darrera escomesa els ha dut gairebé al punt de les conclusions. Tant és així, que s'excusa amb el company que mig somriu i es permet de visitar el quarto de bany que fa estona que el reclama, pel seu nom en clau naturalment.

Mentre aquell es descarrega, algun company entra i fa gestos com preguntant-li per l'estat del seu assumpte i ell s'atreveix a contestar també només amb gestos que potser ja falta poc. Que no és plena de gestos la vida, es pregunta retòricament mentre engola el vinet que el visitant li ha ofert. I veu que el poeta torna amb certa determinació que ell ha après a llegir-li a la mirada i el tercer es retira i el dictat torna. Ara ja és una marxa amb els compassos marcats i això no hi ha qui ho aturi. Fa servir tots deus dits amunt i avall d'aquestes tecles tan gastades, orgullós de les classes de mecanografia a les quals va sobreviure de jovenet. Sap el contingut de memòria i aplaudeix la decisió que han aconseguit de consensuar. Ell hi afegiria algun retret més però també alguna altra contrició encara que sap del cert que és aquest redactat el que respon plenament a uns i altres i que, què coi, menys sempre és més. Per això quan l'altre posa punt i final i li demana si pot llegir el text definitiu en veu alta, s'emociona amb la sola idea de ser la primera persona que haurà llegit aquest comunicat. I hi posa tota la veu i tots els accents, en fa una lectura quasi dramatitzada perquè s'hi escau i perquè qui l'escolta ho sabrà apreciar i l'altra va assentint i les pells de tots dos els presenten la comunió de les ànimes.

Treuen un còpia per cada un i tornen a la saleta on el grup encara és reunit amb un somriure que traeix el posat greu que se'ls suposa. Reparteixen els papers i se situen al cap de taula, ben visibles per tothom. Ara és el poeta el qui llegeix en veu alta i fa servir també l'entonació i el timbre de qui recita i els altres escolten callats i amb atenció, serrant uns les dents, amagant les llàgrimes uns altres, reprimit les emocions la majoria. Quan s'acaba la lectura, una mena d'aplaudiment tímid s'estronca amb la veu del més menut de tots, un marrec, el fill d'algun històric que a aquestes hores ja hauria de ser dormint. Amb la gosadia de la innocència i la veu de la infància, demana als presents com és que han fet servir aquesta llengua i no la seva i abans i tot d'acabar la pregunta ja s'amaga sota la taula per jugar amb les cames dels adults sense esperar resposta i ni tan sols sent que els grans decideixen deixar-ho tal i com està i acabar signant el comunicat amb els clàssics visques de l'idioma propi que segellen el final d'una etapa.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

UNA CERTA POSSIBILITAT



És fosc. Quan és fosc la gent dorm. Es veu. Alguns no per això. No tots. Hi ha qui només ho fa veure. Es capbussen en la música o les imatges o miren de compartir el seu temps i el seu espai amb algú altre. Algú que estimin. De vegades ni això. De vegades només amb algú altre. I prou. França jeu fosca, ara mateix, i la carretera que la travessa s’estén davant l’automòbil i els feixos de llum que miren de guiar-lo. Encara no és prou tard però molts s’han deixat endur i, encuriosits per la son, cerquen la millor postura. Difícil elecció, pensa. Els vidres són bruts i els cotxes que es creuen amb el seu dibuixen reflexes que es multipliquen en dissenys irreals. De tant en tant, el no-res es converteix en un petit continent de llums arrenglerades i perdudes i després la fosca torna al seu lloc. Algú s’ha tret les sabates i els seus peus s’han fet famosos. Algú altre tos. L’aire condicionat està decididament massa fort. Potser juga a ser el que no és. Potser l’avergonyeix l’estiu i voldria ser hivern o, segurament, tardor. A la frontera ningú no els ha aturat i per això ara continuen avançant decidits i tot torna a semblar possible.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

LLISTA DE COSES QUE HAS OBLIDAT



El perfum que només et vas posar un cop per carnaval. La cançó que vas sentir un dia mentre esperaves algú a les escales del metro i no vas saber mai de qui era. Una pel·lícula en blanc i negre i pla fix plena de diàlegs en francès de què us rèieu tu i els teus amics fent el cafè després del cineclub. La novel·la que vas deixar a una companya de la facultat que es va quedar a l’estranger un cop va acabar l’erasmus. El veí que es va tirar del novè pis quan tu eres al llit curant una mononucleosi i amb qui no havies coincidit mai a l’ascensor. Aquells dibuixos animats que començaven amb un arc de sant Martí que potser només vas veure tu. Un bolígraf bic de color verd que et van deixar al tren per apuntar el número d’un pis per compartir que no vas poder anar a veure. El tiquet dels texans de color llampant que no va voler aparèixer quan et vas adonar que t’anaven massa grans pel teu gust i que vas regalar a la teva cosina gran. Els estels d’aquell agost que va ploure tant que la gespa es va perfumar de riallades. El globus vermell que et va donar la dependenta de la sabateria on la mare et va comprar les kickers de color vi que vas dur dues tardors seguides fent veure que el peu no se’t faria mai gran. El cartell esmicolat a la sortida de l’autopista que indicava el nom del poble on al final el teu pare no va voler parar tot i que la teva tieta plorava amb les mans al ventre. La marca d’aquells paquets de tabac que la teva amiga d’aleshores i tu compràveu a mitges i que només vàreu fumar aquell estiu de segon de carrera que us havíeu escapat juntes a la costa. Les espelmes del tres i el zero que cremaven sobre el pastís de la festa sorpresa que t’havien preparat els companys del departament i que no paraven de felicitar-te a crits mentre tu provaves de sentir la teva germana que era al telèfon. El color de les prades que envolten el poble on vas créixer quan el dia encara no gosa fer-se nit i diries que no podries ser enlloc que no fos a casa. El primer mòbil, que duies apedaçat amb cinta adhesiva des que et va caure al jardí de la casa dels teus pares i del qual no et vas desprendre per un de més prim fins que no et van assegurar que conservaries el mateix número. L’entrada d’aquell ditxós musical que s’havia de veure que vas penjar a la nevera amb un imant tan bon punt vas tornar a casa. La teva foto en blanc i negre del primer cop que et vas tallar el cabell curt com un noi i que feies servir de punt pels llibres que et llegies a l’institut. La capsa badada d’aquella cinta de cassette que vas escoltar milions de cops al cotxe quan anaves a la teva primera feina de debò. Els colors de la bata de l’escola que no et volies posar els dilluns que plovia amb olor de plastidecor. El meu nom.

dilluns, 26 de setembre del 2011

"...SI ENS LLEVEM BEN D'HORA I PENQUEM DE VALENT..."



Jo m’aixeco ben d'hora i penco de valent. Potser és que deu voler dir encara una mica més, va pensar. I es va començar a llevar a les cinc del matí. Com que generalment entrava al despatx per allà dos quarts de nou, un cop dutxat, esmorzat i posat al dia amb el tres vint-i-quatre, li quedaven -pel cap baix- un parell d’hores ben bones clarament buides. Tenint en compte que es plantava a la feina amb quatre passes mal comptades i que, fins i tot, el quiosc li quedava de pas, gairebé m’atreviria a dir que li sobrava alguna cosa més d’un parell d’horetes. Al principi, es va acostumar a embadocar-se amb la son angelical i fràgil de les seves dues nenes. Preparava el cafè i les torrades per la seva dona i planxava les camises per l’endemà fins que, al tercer o quart dia, ja no li quedava res a casa per passar sota el vapor. S’asseia al sofà a practicar nusos nous amb la corbata. Va posar al dia tres expedients feixucs que se li havien travessat i que esperaven torn al despatxet de casa. Acabà tres novel·les que havia deixat a mig llegir repartides per casa abans i tot de ser pare i matà el ficus de l’entrada de tan regar-lo. Canvià una per una les bombetes per unes altres de noves molt més ecològiques i responsables. Buidava el rentaplats, posava al dia el seu perfil al facebook i fins encetà un bloc jurídic amb novetats legislatives i dret comparat que ell descobria pràcticament abans que entrés en vigor. Es va subscriure a la Bernat Metge i es va amarar tant dels clàssics que no podia esperar el ritme dels enviaments que l’editor havia preparat per a la col·lecció.

Passada una temporada i esgotades totes les possibilitats raonables, va decidir que baixaria a córrer passeig amunt passeig avall i aprofitaria per escoltar els matins radiofònics. Recollia el diari, pa acabat de fer i sentia l’olor de la gespa vestida de rosada. Sovint, s’aturava per veure el sol llevant-se a l’horitzó massa més tard que ell que ja feia estona que suava quilòmetres fent companyia als quatre cotxes mal comptats que circulaven pel barri per aquelles hores. Molts dies, no cal dir-ho, arribava al despatx fet una coca. Sí que és cert que duia les bateries ben carregades, absolutament carregades i més ben informat que els de qualsevol central estatal d’intel·ligència. Ara, a mig matí, les parpelles se li carregaven i eren guillotines per les seves ganes de fer res que no fos reposar. No guanyava per cafès i els clients li havien començat a reprovar aquesta mala llet que el precedia darrerament i que hom trobava que anava a més. Res de retrets, s'anava repetint. Res de retrets.

Al vespre, s’adormia abans i tot que la canalla i ja ni es recorda què més es feia al llit a banda de jeure. En aquest sentit, la dona se’l mirava cada cop amb més ressentiment, un cert menyspreu dels que fàcilment perceps com de ben endintre i que s’escampen arreu. I quan ell li oferia les torrades amb mantega ella preferia estalviar-se d’esmentar el lloc on se les podia entaforar sobretot perquè les nenes prenien el colacao mirant en doraemon compartint espai vital, per bé que no calia ser endeví per intuir la ira que escombrava la pols de la cuina en moments com aquell.  Per evitar mals pitjors, ell s’acabava cruspint aquell plat abandonat al silestone de la cuina quan tornava del footing i s’estava allà una estona rumiant si potser tots plegats n'havien fet un gra massa i, al capdavall, en Guardiola només era un entrenador de futbol. I aleshores es deixava estar de cabòries i enfilava cap a la feina rellegint en Martí i Pol.  

divendres, 16 de setembre del 2011

DISCO 2000 (polaroids, kitchens of distinction)



T’atures un moment i somrius. Només per la foto. Un somriure avergonyit que presenta davant meu la nena que devies ser i que no vaig conèixer. Mous les cames i els peus que juguen a amagar-se l’un rere l’altre sense acabar de trobar un lloc que els justifiqui. Se’m fa curiós que jo tingui aquest moment, en exclusiva, només per mi. Tu aquí dempeus recolzada a la paret. Tan dolça i tan fràgil. Naturalment premo el gallet i faig aquesta fotografia que haurà d’existir eternament més enllà de la memòria amb un color i un contrast determinat. Algun cop, l’hauré de trobar per casualitat quan caurà al terra des del seu amagatall, entre la pàgina vuitanta i la vuitanta-u d’un llibre ple de pols. I tornarem tots dos a ser aquí. Tu amb un somriure ferotgement innocent i jo amb la càmera a punt per fer-te, furtivament, meva per sempre.

dijous, 8 de setembre del 2011

RECORDEU ELS BESUCS?




-Però per què no?

-Perquè no.

-Saps perfectament que això no és cap motiu.

-Saps perfectament que hi ha coses que no necessiten motiu.

-Provem-ho.

-No hi ha res a provar.

-Si no ho provem no ho sabrem.

-No ho penso provar.

-I aleshores, com saps que no ho vols?

-Perquè no ho vull. És repugnant.

-A tu et repugna? Com ho saps? Vull dir, si no ho has provat és impossible que et repugni.

-Mira, no penso discutir. Tenim pressa i milions de coses per fer abans no arribin.

-Però això és important. Si més no, ho és per mi.

-No és important. És repugnant.

-No ho pots saber.

-Ho puc saber. Puc estar absolutament i radical segura que una cosa em repugna sense haver-la provat. I hi ha històries que un cop les encetes no hi ha marxa enrere. Recipients que no es poden obrir sense engegar l’essència a la merda. I has de decidir-te. Per això has de decidir-te. Però ho has de fer abans. Has de triar si t’agrada o no. Si ho vols per tu o no. Si ets o no d’aquesta mena de persones. Jo ho sé. Això és repugnant. És repugnant i no està bé.

-No. Per aquí no hi passo. El que està bé i el que no està bé. Ja hem traçat la maleïda línia. T’han parlat mai de la relativitat? Has llegit mai res sobre la possibilitat de decidir?

-I, a tu, t’han dit mai que ets gilipolles? Has sentit a parlar mai de (...)

-de què?

-Deixa-ho estar. Passo.

-No. Si jo t’entenc. Ja sé què vols dir i, de fet, una mica (en el fons) estic d’acord amb tu que, no sé, en certa manera, no és del tot natural, això. Vull dir, no sents al metro la gent parlant-ne amb normalitat i desimboltura. És cert. Però perquè així ens ho han ensenyat. Hi ha coses que es poden fer i coses que no. Però per què? No és res nou. No hi ha res d’estrany de voler-ho.

-Jo no he dit que sigui ni nou ni estrany. He dit que era repugnant i ho continuo dient. És repugnant i no ho penso provar.

-Però, per què no?

-Doncs perquè no, entesos. Fes-ho tu solet si tantes ganes en tens.

-Saps que només ho podem fer junts, això. Que no és el mateix. Que no ho puc fer tot sol.

-Doncs ja ho saps. Jo no ho faré. I ja t’ho pots ben ficar al cap perquè no tinc cap intenció de canviar d’idea. Ni avui ni d’aquí cent anys. No ho faré.

-Va, si us plau t’ho demano, provem-ho.

-Ets repugnant i això se’t cremarà. Pujo a canviar-me.