dilluns, 27 de febrer del 2012

TALLER (tòpics: amor post mortem)




S'estalviava de cridar-lo perquè era conscient que no vindria, però cada vespre posava el seu plat al cap de taula com havia fet sempre, de cara al televisor. L'hora de les notícies era sagrada i no se li acudia badar boca ni que es morís per explicar allò que havia sentit durant al dia a la ràdio. L'ampolla de vi a la dreta del got i el tovalló de quadres en forma de triangle a l'esquerre del plat. A l'hivern, sopa. A l'estiu, amanida. I fruita, molta fruita. Deixava el pijama a punt sobre el coixí i el canviava per un de net al cap de tres dies. Repassava la pinta de carei per tal que no hi hagués quedat cap cabell i també es cuidava que mai no faltés aigua de colònia. Hi havia cops —no se'n podia estar—, quan ell ja se n'havia anat, que descargolava el tap furtivament i deixava anar (res, només un instant) aquell perfum que encaterinava l'habitació sencera. L'olor del seu home.

Com que era ell l'encarregat d'escombrar, les volves de pols s'havien fet seus tots els racons. Sota les butaques s'endevinava un petit reialme de borrissol, igual que davall l'estufa de la saleta, però ella s'estimava més ignorar aquests detalls i tornava a planxar-li una i mil vegades les camises de tergal que penjava tot seguit a la seva banda d'armari fins a la propera. Rere la porta, l'aparell pels exercicis de l'esquena (que ell feia cada nit abans d'anar a dormir) se la mirava desvegonyida però ella es repetia sovint una frase que havia sentit a dir a un xicot sociòleg que sovint sortia a la tele, «la pena és menys pena si és compartida». I planyia aquells ferrots i aquelles corretges que tard o d'hora començarien a rovellar-se en silenci.

Diumenge, per anar a missa, li deixava el vestit gris a la cadira de sota la finestra i entrava al bany només després d'assegurar-se que ell hauria tingut prou temps d'afaitar-se com cal. Quan sortia de Sant Pere, entrava a cal Padreny i pagava les dues terrines de menjablanc que ja li haurien preparat i deixava que la noieta li aguantés la porta mentre ella feia adéu amb la mà que li quedava lliure. S'havia acostumat a fer veure que no pressentia els seus ulls tan joves clavats a la seva espatlla. I, de camí, procurava no dir-li res perquè els veïns no comencessin les enraonies, però llavis endins passaven revista dels que ja no hi eren i de núvols fugissers. A la tarda, desava el vestit gris i encenia la ràdio per sentir el futbol i el resultat de la travessa.

Fins que la nena va anar a viure amb ells.

No gaires setmanes després, durant la nit, es girà cap el coixí del seu home per veure què li semblava la pensada que havia tingut. Ell no va dir res, com feia sovint. Per això, l'endemà mateix —quan la nena va sortir a treballar—, ella es va canviar de dalt a baix. La faixa nova i les arracades d'or de la padrineta, unes gotetes d'essència al clatell i les sabates ben enllustrades. A l'eixida de la cuina, va arrambar a la barana una de les cadires, es va enfilar i es va llençar de cap als braços del seu estimat que ja cantava un d'aquells tangos que la feien glatir.

dilluns, 20 de febrer del 2012

TALLER (tòpics: treballs d'amor)




Amb quaranta anys, l’Olga ja havia quedat vídua dos cops. De fet, en Manel es va morir el mateix dia que ella els feia, els quaranta. Va ser posar-se el pastís a la boca i caure rodó. Allà mateix, al terra del menjador, sense temps ni per un darrer brindis. Per això, quan va conèixer en Miquel, hi va haver una cosa absolutament clara: no hi tornaria a passar per tot allò. No podia. Encara que volgués. Si havia de ser l’home de la seva vida, calia assegurar-se’n d’entrada. Si el príncep blau volia endur-se el cor de la princesa i tots els anissos, no n’hi hauria prou amb una bona llança. Qui vol endur-se la champions, primer ha d’arribar a la final. I les fases eliminatòries no són cosa de riure.

És ben cert que havia començat la competició de manera triomfal. La filla d’en Miquel —una nineta preciosa amb els ulls transparents de son pare—  anava a la mateixa classe que el seu petit i sovint es trobaven en les recollides. Sempre puntual, present sens falta a cada reunió, acostumava a mantenir-se en un silenci elegant i discret. D’aspecte informal però arreglat, amb aquell toc bohemi gens escandalós, l’havia clissat de seguida. Resultava inevitable fixar-se en el tracte amorós i exquisit que pare i filla es regalaven quan s’allunyaven vorera enllà, agafats de la mà, fins al monovolum que ell aparcava correctament al final del carrer. Recapitulem: bona planta, educat, amb recursos, pare amatent. Podríem dir que en Miquel s’havia saltat la fase de classificació abans i tot d’haver parlat junts per primer cop.

Fou justament en una sortida familiar de l’escola que es van conèixer. Les criatures s’havien fet força amigues i els va tocar dinar plegats, carmanyola en mà. Van compartir postres i cafè i es van trobar xerrant pels descosits sense adonar-se’n. Lògicament, de seguida van aplacar la curiositat per l’absència de les parelles respectives. La mare de la seva filla havia mort poc després del part en un malaurat accident de trànsit i ell s’havia refugiat en la seva feina —d’arquitecte— per tal de tirar endavant. En parlava obertament, sense que se’n pogués desprendre cap trauma indefugible i ella se n’encaterinà, ja us ho dic ara. Sobretot quan de sobte s’aixecà d’una revolada i sortí corrents —deixant-la amb la paraula a la boca— per salvar una criatura que s’havia enfilat en unes roques i havia quedat perillosament penjada d’una branca. En Miquel s’enfilà amb una agilitat meravellosa i tornà amb aquell carallot als braços, gairebé sense ni esbufegar. La gent havia esclatat amb un aplaudiment espontani que ell defugí, mig envermellit, per tornar a seure al costat d’ella reprenent el fil de la conversa al mateix punt precís on l’havien deixada. No us estranyareu, doncs, si us dic que va passar de setzens aquell mateix primer dia. Un arquitecte vidu sense por, modest i atent. Justament, l’Arnau —el seu primer marit— havia caigut d’una paret vertical de poca dificultat mentre practicaven junts l’escalada i ella havia perdut el company perfecte —quasi perfecte, si tenim en compte aquesta poca traça i el nul atreviment que l’abocà vertigen avall—.

Algunes vegades, en sortir de l’escola, es quedaven a fer un cafè mentre els nens enredaven pel voltant. Xerraven de llibres, perquè en Miquel era un apassionat de la literatura xinesa igual que ella i tot un entès en el realisme màgic que ella tant havia gaudit quan era jove. Havien descobert que professaven el mateix desig per viatjar a l’Índia —de seguida que els fills tinguessin una edat que els ho permetés— i reien a cor què vols amb un mateix humor negre irreverent i gens convencional que els permetia dir-ne de l’alçada d’un campanar sense cap fals rubor. Un dia que ella havia pujat a peu, ell els va dur a casa en el seu cotxe. Pel camí, ell i la seva filla taral·lejaven junts (en un anglès impecable) les cançons dels Smiths que, amb un volum imperdonablement perfecte, deixava anar l’estèreo del vehicle. Va ajudar-los a baixar i, en acomiadar-se, ell li agafà lleugerament la mà i li besà la galta amb una naturalitat esgarrifosament dolça que ella enregistrà per sempre més. Veient com ell treia la mà per la finestra, i mentre el cotxe s’anava fent petit, es va convèncer que ja havien passat de vuitens.

A cops, mantenien converses eternes pel mòbil a través de missatges que cap dels dos no escapçava de vocals ni signes de puntuació, fins que se’n cansaven i es trucaven per sentir-se la veu vint o trenta minuts com aquell qui no vol la cosa. Lluny de distreure’ls a la feina, aquella complicitat havia fet que les seves carreres encara s’enfilessin més amunt i tot. D’això parlaven, justament, el primer dia que van quedar per sopar tots dos sols. Ell la va anar a buscar vestit com per guanyar un Òscar i ella va estrenar un perfum que li recordava el color dels seus ulls i que ell de seguida va reconèixer i aplaudir. Van menjar tan bé que fins i tot es van oblidar de sortir a fumar. De fet, ell havia començat a deixar el tabac per un comentari que ella havia fet un dia, però en ocasions es deixava convidar només per fer la companyia d’una cigarreta que ella encenia. Aquell sopar es va repetir i, després, n’hi va haver encara un altre i un altre i un altre fins que, al final, un dia ell la va convidar a casa seva.

La nena era amb la seva àvia i ell s’havia passat la tarda a la cuina preparant aquella delícia vegetariana. Tot venia d’una conversa que havien mantingut dies enrere sobre aquella mena de dieta sense carn ni peix i ell l’havia volgut sorprendre. I ho va aconseguir, i tant que ho va aconseguir. Va resultar tan llaminer que, quan ja acabaven, van decidir que, des d’aquell mateix moment, es convertien. Que no ho deia en Morrissey que la carn és assassinat? Doncs res. Que ja hi havia hagut prou mort a les seves vides. Així doncs, l’Olga va afegir, en el currículum del seu cavaller, aquelles habilitats culinàries que en Manel no havia tingut mai. Les altres virtuts les tenia totes, però la cuina era territori comanxe, per ell. Només cal dir que ella mateixa es va haver de preparar el pastís dels quaranta anys... En fi. Entre l’àpat i les postres que van començar al sofà i van rematar a les escales sense temps per arribar a l’habitació. O bé, entre això i el ressopó de llençols rebregats i llepolies d’una brutalitat encesa i compartida, van passar de quarts de final.

Hi havia conversa i hi havia sexe. Bona conversa i millor sexe. Hi havia tendresa i hi havia humor. Compartien gustos i aficions, una situació familiar semblant, bona posició econòmica i educació. Semblava, doncs, que aquella nova fase hauria de ser una passejada. Després d’una bona temporada que els havia dut ara a casa d’un, ara a casa de l’altra. Trobades furtives i trobades no tan furtives. Sopars tots plegats amb la canalla que sempre havia estat ben avinguda i potser un teatre o potser un cinema, setmana sí setmana també. Després de tot això, l’Olga va pensar que els calia fer un viatge junts. I també aquell repte va ser superat. I més d’un cop. Van establir una certa rutina passant força caps de setmana a la casa que els pares d’ell tenien a Rialp. Esquiaven, s’afitaven davant la llar de foc, enredaven la mainada amb un monopoli que els feia perdre la nit. No pas tota. Ells encara en guardaven un bocí per repassar-se la pell a les golfes sota el nòrdic. I l’endemà, ell feia creps de Nutella per tots i ella posava vells discos de Moustaki que descobria en lleixes de fusta massissa i tots cantaven ma solitud en un francès d’estar per casa. Així i tot, fins que no van ser dalt de tot del Machu Picchu, esbufegant i delirant per una cigarreta inapropiada davant dels fills, ella no va decidir que —com aquell qui diu— s’havien plantat a la final.

En Miquel no s’hagués endut el trofeu si la proposta hagués sortit d’ell. Però tampoc no se l’hagués endut si hagués esperat que la proposta sorgís d’ella. Fou una cosa espontània. Un dia, mentre sopaven, els nens ho van deixar anar empesos per la innocència enganyosa de la seva edat. I ells, és clar, els van fer cas. Després de meditar-ho massa i tot, van comprar una casa el doble de gran que la d’ell i la d’ella juntes i van fer la mudança en un tres i no res. Moblada i decorada a gust de tots, de seguida la casa es convertí en una llar. Ara, fa temps que la gaudeixen ells dos sols. Tots s’han fet grans i fins i tot ells s’han casat. Ella cuida el jardí i ell escriu encesa poesia noucentista per a ella al despatxet de la planta baixa. Malgrat l’edat, ell conserva la mateixa elegància ifortalesa del primer dia. A ella li agrada desenrotllar-li el mocadoret de coll i ell li pessiga el cul perquè sap que allò la provoca i, de tant en tant, encara sofreixen junts alguna pel·lícula d’Angelopoulos, aguantant estoicament sense badar boca o s’embadoquen al Caixa fòrum amb una exposició d’art prerafaelita. Ell li posa un vermut, ella li treu un got de llimonada ben carregada de sucre. Fins que, un dia, mentre jeuen plegats a les gandules, els dits d’ell acaronen la gespa i els d’ella li busquen la mà. L’Olga s’adona que ja està, ja ha arribat el moment.

—Saps? —li diu— Ets ben bé el meu campió, el meu cavaller.

—Tu ets la meva princesa, prou que ho saps— respon ell, mig endormiscat.

—Ho dic de debò. No t’hauré de matar pas, a tu. Has superat totes les proves— i aleshores reposa els ulls i es diria que dorm però fa una estona que ja no respira. I ell se la mira, del tot conscient, i se li endevina un somriure, que només vosaltres i jo sabrem.

dilluns, 13 de febrer del 2012

MONONUCLEOSI



—Estàs més gros.
—Tu no.
—Home, fa molt de temps. Ja et dic jo que sí. De fet, ni de menjar no tinc temps, no et pensis. De debò? Diries que no estic més grossa?
—No, estàs igual.
—...
—No sabria dir-te si estàs igual que et recordava o igual com et pensava. Però estàs exactament igual.
—I això és bo?
—Ni bo ni dolent. Ja m’entens. És bo.
—Doncs jo pensava que tindries el cap ben pelat. No sé per què. T’ho prometo. Què sé jo, t’imaginava calb, què et sembla?.
—Doncs mira, això no. De pèl no me’n falta. Un puto ós, sóc. Gros i pelut.
—Estàs maco.
—Mira, per què no ho deixem córrer? Sóc ben conscient que el meu cos certifica el pas del temps. D’una manera especialment traïdora, vull dir.
—Jo et trobo maco.
—Ja. Jo també. Però no follarem.
—Perquè no voldràs.
—Perquè no voldré.
—No pensava anar-me’n al llit amb tu.
—Jo tampoc.
—No?
—Tampoc no ho havia descartat, la veritat.
—Jo tampoc.
—No?
—No.
—Fins que has vist que m’havia cruspit el record que tenies de mi, no?
—Quan parlaves, et mirava els ulls. De fet, només recordava els teus ulls.
—Els recordaves?
—Pot ser.
—Jo mai no et mirava, vull dir quan parlàvem. Només a cops. Potser per vergonya, no ho sé. Deixava que els meus ulls vagaregessin, gronxant-se amb les paraules, i aleshores em vaig adonar que recordava llambordes i balcons, que recordo roba estesa i carrers regats. M’adono que no recordava els teus ulls. El teu somriure sí. I la teva veu.
—I com és la meva veu? Com era?
—La teva veu.
—Digues, t’ho prego.
—La teva veu. La innocència de la canalla i la crueltat del criminal. L’olor dels xiclets de maduixa àcida. Entre desvergonyida i tràgica. La teva veu. Quan deies el meu nom...
—...
—Encara fumes?
—No t’ho sabria dir.
—Jo ho he deixat. Definitivament.
—Sí? Que bé. Ai, perdona. Si ho hagués sabut, me n’hagués estat. No em costa gens de debò. De fet, em puc passar dies sense fer ni una pipada i, en canvi, dies que no puc parar. Un rere l’altre. Ja ho saps. I quant fa, tu, que ho has deixat?
—Mitja hora.
—Vés a la merda.
—Què? No, de debò. Mira, saps que?, no et fa res (no) si te n’agafo un? Tampoc no ve d’un dia, després de tot aquest temps.
—Agafa agafa, però si ho tenies tan decidit...
—Res és per sempre. Sovint ho deies. Ho recordes?
—Sí, pot ser. Però ja no n’estic tan segura, de fet. Se m’acudeixen unes quantes coses que, al final, són per sempre. No ho sé. La mort, per exemple, oi?
—Tampoc no podem estar-ne segurs. Al cent per cent, vull dir.
—Vaig estar malalta. No en sabies res, oi? De fet, vaig pensar que em moria.
—I al final no et vas morir.
—No. Al final no em vaig morir.
—...
—....
—Perdona, ha sonat lleig, no?
—No passa res. No pateixis, recordava el teu humor negre.
—Va durar molt? Vull dir
—Ei, deixa-ho estar. No cal que facis veure que t’interessa. T'ho volia dir i ja està. Em moria i, al final, no em vaig morir.
—Escolta, jo...
—Tu sabies? T’havia parlat mai de quan? Res. Deixa-ho.
—La malaltia del petó?
—Te n’havia parlat.
—...
—Va. Res. No en parlem més.
—Però ara, estàs bé, no? Vull dir, del tot?
—Res és per sempre, oi?
—La mort, potser.
—Sembla.
—Havíem quedat mitja hora tres quarts, no?
—Sí, sí, quan vulguis arrenquem.
—Quan tu diguis.
—Doncs aviso que passin.
—Vinga, un glop d’aigua i a punt.
—Després parlem, oi?
—Depèn.
—De què?

dilluns, 6 de febrer del 2012

TALLER (tòpics: Carpe Diem)




Al llit. Agonitzant. Els mots no li arriben als llavis que, de tan ressecs, han començat a vestir-se de dol abans d’hora. Els més íntims s’apleguen al seu voltant i fan per no plorar. Es donen les mans i no gosen repassar amb la vista altra cosa que no sigui aquests llençols blancs, rebregats i agres. Prou que voldria dir-los que no el fan sentir més acompanyat, ans al contrari, massa a punt per un viatge que farà sol de tota manera. Tanta gent i no se li ha acudit a ningú posar una mica de música? Ho saben que aquest silenci de ben segur el tortura, però amb quina mena de tonada s’acompanya la mort d’algú que estimes? Fa un gest amb els dits que cap dels presents no percep i que tampoc no entendrien ni podrien aprovar. El gest no és altre que el de prémer una cigarreta entre el dit del mig i l’índex.  Perquè voldria fumar. I és que, a veure, quin argument es podria sostenir en aquest moments per prohibir que fumés? Així i tot, els dits gesticulen un impossible i, naturalment, no gaudirà d’una darrera pipada. Ni música, ni tabac, ni un bon gintònic. No cal ni que es plantegi si alguna de les que el vetlla es presenta voluntària per treure-li punta al llapis, oi? Quin panorama! Tancaria els ulls per evitar la fluorescència que ha segrestat el sostre, aquesta llum encara més artificial que la del final del túnel que ell no veurà, ni de conya. Tancaria els ulls. Però ja imagina el rebombori que aquest lleuger canvi de circumstàncies provocaria en els convidats a l’espectacle del seu traspàs. Es mor. Ja hi podeu pujar de peus. Es mor però no encara, encara és viu. El seu cap tragina memòries i acudits que no es poden explicar. La sang i l’oxigen circulen al llarg i ample del seu cos. Bruta i congestionada, però circulació al capdavall. La funcionària encarregada de la notificació final encara no ha picat a la porta. Potser ha passat per casa però no l’ha trobat. Ell ja era aquí.  Si el coi de tortuga no arribava, si la refotuda sageta quedava suspesa en l’aire, per què no hauria d’esperar idèntic destí per als segons que van del lloc on és fins al lloc on va? Quantes unitats més petites, quantes mesures, podem emprar per dividir els segons i convertir-los —durant el trànsit— en una immensitat? Carpe Diem... I una merda! Carpe secundum, aquest hauria de ser el veritable adagi! Si ja no et queden dies, si ja has esgotat les hores, si ni tan sols pots assegurar que tinguis reservats uns quants minuts, aleshores, gaudeix cada segon com si fos el darrer. No permetis que l’enginy et traeixi i s’entossudeixi a reflexionar amargament en totes les coses que has deixat de fer. Oblida el passat i el futur. Regala el record i les previsions als qui no han sentir mai parlar de Planck. Només hi ha present. Només el temps que s’amaga a l’ombra d’un segon que no s’escola, que no es pot escolar, que no s’ha d’escolar. Al llit. Agonitzant. Els mots no li arriben als llavis que, de tan ressecs, han començat a vestir-se de dol abans d’hora. Al llit. Agonitzant. Els mots no li arriben al llit. Agonitzant. Els mots. Al llit. Agonitzant. Al llit.

dilluns, 30 de gener del 2012

I TANMATEIX A PROP




Som més lluny. Molt més lluny.
Som tan lluny que podríem
seure aquí dalt i alhora
veure com s'arrosseguen,
tan lletges i minúscules,
les ombres deformades
del nostre temps passat.



dilluns, 23 de gener del 2012

EL PARE QUE VOLIA SER (PER LES MEVES FILLES)




No deixar que s’adonin que el desordre em guanya massa sovint. Millor encara, no deixar que el desordre em guanyi massa sovint i, si em guanya —que em guanyarà— i elles se n’adonen —que se n’adonaran— valorar-ho en la seva justa mesura i tornar a endreçar. Tenir sempre la resposta a punt. Una resposta coherent, estructurada, racional, i amb el punt just de fantasia. No aixecar la veu més enllà del que podria ser raonable. Si més no, no aixecar la veu pres per la ira. No perdre els estreps. Sobretot, no perdre els estreps de cap de les maneres. I tanmateix, pot passar, demanar perdó. Assumir l’error i mostrar un penediment sincer. Romandre en calma i serenitat davant de les adversitats que es presentin sobtadament. Respirar els cops que faci falta i saber carregar-se de paciència quan el desassossec truqui a la porta en els moment menys escaients. Expressar amb claredat allò que trobo bé i allò que trobo malament, sense esgotar-me mai d’explicar-ne els perquès oportuns. Fer-les riure. Sempre i a tothora. Fer-les jugar. Fer que siguin conscients que no tot és un joc i tornar a fer-les jugar, només perquè una cosa no treu l’altra. Prendre consciència a cada moment de l’edat que tenen. Deixar que es facin grans. Veure com es fan grans. Créixer ben a la seva vora. Ni massa a prop ni massa lluny. Ser tan coherent com sigui possible. I ferm i decidit i exigent. Guanyar-se l’autoritat. Però no portar-la mai a extrems de no retorn. Ser flexible. Fort i valent, però flexible. Parlar-hi. Llegir davant d’elles i amb elles. Passejar agafats de la mà i abraçar-les de sobte, inopinadament. Omplir-les de petons quan no ho esperin. Omplir-les de petons encara que ho esperin. Compartir els meus gustos però respectar els seus quan no hi tinguin res a veure. Escoltar-les fins al final de cada frase, encara que quequegin i no trobin el mot adequat. Recordar que, de vegades, els seus silencis també volen dir alguna cosa. Escoltar també els seus silencis. Plorar amb elles. El dolor existeix. Protegir-les de tots els perills, tots. Posar el propi pit per escudar-les de cada tret que se'ls dirigeixi massa violentament. Això sí, però apartar qualsevol bena dels seus ulls, perquè cal que sàpiguen que el perill és real i a tot arreu, sobretot si jo no hi sóc. Un dia no hi podré ser. Procurar ser-hi tant com sigui possible. No tenir vergonya si no sé alguna cosa. Resultarà molt millor que enredar-se en un nus indestriable. Trobar resposta per allò que no sé. Cercar-la, si més no. No dir mai mentides. O millor, no mentir mai. Potser són dues coses diferents, oi? En tot cas, no enganyar-les mai. I si la veritat fes massa mal, tenir ben localitzada la farmaciola. Estimar-les molt. Estimar-les per sempre.

dilluns, 16 de gener del 2012

TALLER (totalitarisme democràtic)




Un grup absolutament heterogeni viatja en avió en direcció a l'Antàrtida. Les Nacions Unides ha escollit el bo i millor de la societat lliure per tal de convidar-los a reunir-se en la que hauria de ser la cimera més important de biotecnologia dels darrers vint anys, pel cap baix. Ben servits i disposats, dalt de l’avió, hi trobareu polítics destacats, filòsofs, científics, alts representants de les diverses confessions religioses, uns quants periodistes especialitzats i fins i tot més d’una celebritat del món de l’espectacle. Amb bon criteri, l’organització ha procurat formar finalment un grup que representés ambdós sexes i tantes edats com fos possible. Si feu una ullada, veureu que el resultat és força satisfactori. Malgrat la diversitat, és evident que, entre tots ells, podríem trobar més d’un tret en comú: Gent respectable, d’alt nivell cultural i no menys alt nivell adquisitiu, amants de la pau i el progrés, demòcrates i universals. En fi.
Malauradament, mentre sobrevolen la serralada de los andes, primer una forta batzegada i després la veu del capità els fa saber que convindrà lligar-se el cinturó. L’aparell tremola i es balanceja de manera massa violenta i es fa evident que comença a perdre alçada. Algú alerta que es veu foc en una dels motors de l’ala dreta i de seguida els ulls de tots aquells que gosen mirar certifiquen que la cosa està molt malament, però molt. Hi ha més d’un nus de corbata que perd les formes, cares que es glacen, veus que xisclen, mans que s’aferren. De tota manera, i en el seu descàrrec, us diré que l’ocasió ho fa comprensible. Diríeu que les muntanyes són a tocar. Sobretot perquè són a tocar. Les pregàries en diversos idiomes i a diverses divinitats han pres el control de la màquina. D’aquí els xiuxiuejos i aquesta remor malsana que acaba de substituir la histèria col·lectiva. La histèria sí, el pànic no. El pànic encara hi és, és clar, proveu de caure en picat des d’un avió cap a les muntanyes de los andes i expliqueu-me si sou capaços de conservar la calma o la copa de cava que feia un moment teníeu entre els dits.

L’home que pilota la nau ja ha sobreviscut a una educació religiosa, tres guerres i un parell de divorcis, de manera que no pensa rendir-se per bé que té la neu cada cop més a prop i fa estona que mira de recordar el dia del seu aniversari o el nom de la seva filla gran. Al seu costat, vet aquí la fortor que s’ensuma, el copilot s’ha cagat al damunt i tanmateix no ha deixat ni un instant d’atendre les seves responsabilitats. Ell stambé han estat escollit entres els millors. Les Nacions Unides sabien a càrrec de qui deixaven les seves criatures, per això la tripulació converteix un desastre segur en l’aterratge d’emergència raonablement exitós que és a punt d’esdevenir-se. Vull dir, ateses les circumstàncies, suposo que tampoc no us havíeu fet massa il·lusions, oi?
Com un autobús que arriba a la seva parada, de sobte el buc ha quedat aparcat sobre una manta glaçada del cul del món. Una enorme capsa allargada, plena de gent, que encara fumeja. El cos central de la nau ha quedat gairebé intacte, mentre que la cua i les ales han estat les primeres sacrificades en les maniobres. En l’interior, però, el desori és evident. Gent atrapada, cossos esquarterats, bocins que no em sabríeu dir on col·locar que embruten l’entapissat i objectes de tota mida i color reposen allà on miris, una mica com després d’una festa de cap d’any o un terratrèmol dels de debò.  Els que són vius es toquen els uns als altres per assegurar-se’n i, si no fos que hi ha massa tall rodó, es fotrien uns riures que ni t’ho imagines. De fet, allà al final, el veieu? N’hi ha un amorrat a una ampolla de xampany.
A mesura que passen els dies, s’endreça tot allò que es pot endreçar i es fan els recomptes escaients, personal i material. Hi ha la llista dels traspassats i la dels afortunats. Això és, trenta-dos supervivents amb alguns malferits, a saber: el pilot, una actriu, un artista plàstic, dues periodistes, un enginyer agrònom, una psicoanalista, un rabí i la resta tot polítics. Es fa un exhaustiu inventari de qualsevol element que els pugui ser útil i es disposa de la millor manera. Enterren el morts, caminen, busquen, pensen, ploren i també riuen. El temps i el fred, però, els va posant a lloc. Són res enmig del no-res, sense gairebé res per fer, res a esperar, enlloc on anar. Sortosament, els queda l’avió com un receptacle gairebé aïllat que els permet somiar que no està tot perdut. Hi dormen. Hi mengen. S’hi barallen i hi resolen pacíficament les controvèrsies.

Els  malalts van caient poc a poc i les existències, no cal dir-ho, se’ls van esgotant. Finalment, un matí, després d’enterrar el darrer dels companys que els ha deixat, s’adonen que ja només són vint-i-quatre que seuen junts a l’escalf els uns dels altres. Vist el panorama, enceten una discussió natural al voltant d’allò que cal fer. Gent de món, llegits com són, de seguida s’adonen que no poden allargar més el moment de parlar-ne. És la psicoanalista qui acaba per treure el tema. Això s’acaba. Si volen sobreviure, ho heu ben endevinat, no hi ha més remei que menjar-se els uns als altres. Un gran rebombori emmetzina per un moment l’ambient però de seguida la raó fa les feines de neteja. Naturalment, és l’única sortida viable. El problema és com. Els companys enterrats descansen en pau i hores d’ara, tot i les condicions climàtiques, deuen estar ben poc comestibles. Per altra banda, tots vint-i-quatre són prou joves, estan forts i no els falta salut -després de tot- de manera que no poden esperar la mort natural de cap d’ells. El pilot els fa saber que a la cabina hi ha dues armes. Altra volta tornen els murmuris i les paraules gruixudes. L’home s’aixeca, es fa el silenci, se’n va d’una revolada i torna amb les dues pistoles. No pregunteu què hi fa això aquí. El cas és que hi ha dos pistoles i vint-i-tres bales. Ni una més ni una menys. Passen les hores donant voltes a l’assumpte fins que, amb els collons plens, el videoartista es posa dempeus i deixa anar un crit, una mica histriònic pel meu gust. Som tots demòcrates, oi? Doncs votem!

Una gran majoria decideix que es mataran els uns als altres de manera ordenada i progressiva per tal d’alimentar la resta i permetre, així, la seva pervivència. Una de les periodistes plora. Mai li ha tocat res però s’imagina que tindrà tots els números per ser la primera. Com que no es cosa d’un dia i es passen, de fet, les hores parlant-ne, arriben a la conclusió que no poden permetre que sigui l’atzar qui regeixi el seu destí. Després de sessions maratonianes de discursos encesos i parlaments abrandats, es decideix que el protocol serà el següent: un cop les reserves siguin gairebé al límit -mai abans, són persones, cal ajornar tant com sigui possible aquell moment- es reuniran per decidir per majoria qui serà l’escollit per alimentar els demés (fem servir un llenguatge positiu, si més no). Aleshores, la persona en qüestió, assumint el seu paper amb honor i valentia, prendrà una de les armes i procedirà al suïcidi pel bé de la comunitat. Un sol tret. Net i clar. D’aquesta manera, no cal que ningú carregui la mort d’algú altre sobre la consciència i queden resolts també els problemes d’eleccions. Tot correcte, tot entès.

En el món de la teoria resulta perfecte, impecable. A la pràctica, potser no tant. Quan arriba el moment, es reuneixen, tornen a parlar, voten a mà alçada. No són antisemites ni res però, mira, escullen el rabí que fuig cames ajudeu-me, s’escapa planúria enllà però el grup l’atrapa i ara, és clar, es nega a disparar-se i apunta els companys amenaçant-los fins que obre uns ulls com a plats, deixa anar una mena de càntics estranys, es posa el canó a la boca i s’engega un tret que desglaça Los Andes sencers. Ara són tots que ploren. No ho volen creure. No ho poden creure. D’entrada, n’hi ha que objecten a l’hora dels àpats però finalment la gana apreta i mengen quan cal, callen quan cal i ploren quan ningú no els pot veure. I després li toca a un segon. I més tard a un tercer i així, poc a poc, el joc democràtic els posa la pistola al pit i els diu au revoir amb elscinc ditets de la mà.

I arriba el dia que ja són tan sols tres. Suposo que usho haureu plantejat. Cada un d’ells només té un vot i, per voltes i voltes que hi donen, no aconsegueixen fer canviar el sentit de la seva deliberació. Així que ajornen el sufragi i, mentrestant, aprofiten per fer reunions clandestines ara amb l’un ara amb l’altre fins que dos dels tres aconsegueixen posar-sed’acord per cruspir-se el tercer. Metafòricament, vull dir. Vaja, i una mica literal, també. Hi tornen a haver amenaces i súpliques, crits i lamentacions. I un tret. El tret que fa vint-i-dos i que els altres prefereixen no celebrar. Seuen. Reposen. Mediten en silenci. Una mena de respecte inútil. Però quan arriba el moment, mengen. I sobreviuen. S’estan llargues temporades sense dir-se res l’un a l’altre. I després llargues temporades en què no poden separar-se ni un moment. De vegades fan l’amor i d’altres només follen. També juguen a criaturades que s’inventen amb qualsevol objecte que troben. Van a caminar i tornen a dormir. Plegats. Ben abraçats. I després de nou un llarg, llarguíssim, silenci. I tornem a començar. Fins que la teca s’acaba. Això és així. Tot s’acaba. Aquesta història també, no us penseu.

Com que està clar que no poden votar i que s’estimen massa per fer-se mal l’un a l’altre. Primer decideixen fer una treva. Esperar que passi alguna cosa. Que res no calgui. Però la gana els pot i exigeix una solució. N’hi ha d’haver una. Tenen dues pistoles però només una bala. La solució. Ningú sap quina de les armes és la carregada. Aquesta tu, aquesta jo. No, tu aquesta i jo aquesta. Entesos. Esquena contra esquena. Quinze passos, ens girem i llestos. No hi ha alternativa. Tu saps que jo no vull. Nosaltres sabem que cap dels dos no vol. Però es posen esquena amb esquena i comencen a comptar els passos. Un, dos, tres. No hi ha altra manera de fer-ho. És la vida de l’un o la vida de l’altra. Tretze, catorze, quinze. Es giren. S’encanonen. Cap dels dos no gosa prémer el gallet. Tremolen. Somiquegen. Un soroll els distreu. No és un soroll, és una melodia, una orquestra sencera que toca per a ells. Hi ha els violins i hi ha els platerets, les flautes i els timbals. La música de l’helicòpter que els ha de salvar —sempre hi ha un helicòpter, oi?—. Una màquina de metall immensa que fa giravoltar les seves hèlices amb un soroll insuportable que amaga el so d’un tret, pam, que sentim només vosaltres i jo.