Amb quaranta anys, l’Olga ja havia quedat vídua dos cops. De fet, en Manel es va morir el mateix dia que ella els feia, els quaranta. Va ser posar-se el pastís a la boca i caure rodó. Allà mateix, al terra del menjador, sense temps ni per un darrer brindis. Per això, quan va conèixer en Miquel, hi va haver una cosa absolutament clara: no hi tornaria a passar per tot allò. No podia. Encara que volgués. Si havia de ser l’home de la seva vida, calia assegurar-se’n d’entrada. Si el príncep blau volia endur-se el cor de la princesa i tots els anissos, no n’hi hauria prou amb una bona llança. Qui vol endur-se la champions, primer ha d’arribar a la final. I les fases eliminatòries no són cosa de riure.
És ben cert que havia començat la competició de manera triomfal. La filla d’en Miquel —una nineta preciosa amb els ulls transparents de son pare— anava a la mateixa classe que el seu petit i sovint es trobaven en les recollides. Sempre puntual, present sens falta a cada reunió, acostumava a mantenir-se en un silenci elegant i discret. D’aspecte informal però arreglat, amb aquell toc bohemi gens escandalós, l’havia clissat de seguida. Resultava inevitable fixar-se en el tracte amorós i exquisit que pare i filla es regalaven quan s’allunyaven vorera enllà, agafats de la mà, fins al monovolum que ell aparcava correctament al final del carrer. Recapitulem: bona planta, educat, amb recursos, pare amatent. Podríem dir que en Miquel s’havia saltat la fase de classificació abans i tot d’haver parlat junts per primer cop.
Fou justament en una sortida familiar de l’escola que es van conèixer. Les criatures s’havien
fet força amigues i els va tocar dinar plegats, carmanyola en mà. Van compartir
postres i cafè i es van trobar xerrant pels descosits sense adonar-se’n. Lògicament, de seguida van aplacar la curiositat per l’absència de les parelles respectives. La mare de la seva filla havia mort poc després del part en un malaurat accident de trànsit i ell s’havia refugiat en la seva feina —d’arquitecte— per tal de tirar endavant. En parlava obertament, sense que se’n pogués desprendre cap trauma indefugible i ella se n’encaterinà, ja us ho dic ara. Sobretot quan de sobte s’aixecà d’una revolada i sortí corrents —deixant-la amb la paraula a la boca— per salvar una criatura que s’havia enfilat en unes roques i havia quedat perillosament penjada d’una branca. En Miquel s’enfilà amb una agilitat meravellosa i tornà amb aquell carallot als braços, gairebé sense ni esbufegar. La gent havia esclatat amb un aplaudiment espontani que ell defugí, mig envermellit, per tornar a seure al costat d’ella reprenent el fil de la conversa al mateix punt precís on l’havien deixada. No us estranyareu, doncs, si us dic que va passar de setzens aquell mateix primer dia. Un arquitecte vidu sense por, modest i atent. Justament, l’Arnau —el seu primer marit— havia caigut d’una paret vertical de poca dificultat mentre practicaven junts l’escalada i ella havia perdut el company perfecte —quasi perfecte, si tenim en compte aquesta poca traça i el nul atreviment que l’abocà vertigen avall—.
Algunes vegades, en sortir de l’escola, es quedaven a fer un cafè mentre els nens enredaven pel voltant. Xerraven de llibres, perquè en Miquel era un apassionat de la literatura xinesa igual que ella i tot un entès en el realisme màgic que
ella tant havia gaudit quan era jove. Havien descobert que professaven el mateix desig per viatjar a l’Índia —de seguida que els fills tinguessin una edat que els ho permetés— i reien a cor què vols amb un mateix humor negre irreverent i gens convencional que els permetia dir-ne de l’alçada d’un campanar sense cap fals rubor. Un dia que ella havia pujat a peu, ell els va dur a casa en el seu
cotxe. Pel camí, ell i la seva filla taral·lejaven junts (en un anglès impecable) les cançons dels Smiths que, amb un volum imperdonablement perfecte, deixava anar l’estèreo del vehicle. Va ajudar-los a baixar i, en acomiadar-se, ell li agafà lleugerament la mà i li besà la galta amb una naturalitat esgarrifosament dolça que ella enregistrà per sempre més. Veient com ell treia la mà per la finestra, i mentre el cotxe s’anava fent petit, es va convèncer que ja havien passat de vuitens.
A cops, mantenien converses eternes pel mòbil a través de missatges que cap dels dos no escapçava de vocals ni signes de puntuació, fins que se’n cansaven i es trucaven per sentir-se la veu vint o trenta minuts com aquell qui no vol la cosa. Lluny de distreure’ls a la feina, aquella complicitat havia fet que les seves carreres encara s’enfilessin més amunt i tot. D’això parlaven, justament, el primer dia que van quedar per sopar tots dos sols. Ell la va anar a buscar vestit com per guanyar un Òscar i
ella va estrenar un perfum que li recordava el color dels seus ulls i que ell de seguida va reconèixer i aplaudir. Van menjar tan bé que fins i tot es van oblidar de sortir a fumar. De fet, ell havia començat a deixar el tabac per un comentari que ella havia fet un dia, però en ocasions es deixava convidar només per fer la companyia d’una cigarreta que ella encenia. Aquell sopar es va repetir i, després, n’hi va haver encara un altre i un altre i un altre fins que, al final, un dia ell la va convidar a casa seva.
La nena era amb la seva àvia i ell s’havia passat la tarda a la cuina preparant aquella
delícia vegetariana. Tot venia d’una conversa que havien mantingut dies enrere sobre aquella mena de dieta sense carn ni peix i ell l’havia volgut sorprendre. I ho va aconseguir, i tant que ho va aconseguir. Va resultar tan llaminer que, quan ja acabaven, van decidir que, des d’aquell mateix moment, es convertien. Que no ho deia en Morrissey que la carn és assassinat? Doncs res. Que ja hi havia hagut prou mort a les seves vides. Així doncs, l’Olga va afegir, en el currículum del seu cavaller, aquelles habilitats culinàries que en Manel no havia tingut mai. Les altres virtuts les tenia totes, però la cuina era territori comanxe, per ell. Només cal dir que ella mateixa es va haver de preparar el pastís dels quaranta anys... En fi. Entre l’àpat i les postres que van començar al sofà i van rematar a les escales sense temps per arribar a l’habitació. O bé, entre això i el ressopó de llençols rebregats i llepolies d’una brutalitat encesa i compartida, van passar
de quarts de final.
Hi havia conversa i hi havia sexe. Bona conversa i millor sexe. Hi havia tendresa i hi havia humor. Compartien gustos i aficions, una situació familiar semblant, bona
posició econòmica i educació. Semblava, doncs, que aquella nova fase hauria de ser una passejada. Després d’una bona temporada que els havia dut ara a casa d’un, ara a casa de l’altra. Trobades furtives i trobades no tan furtives. Sopars tots plegats amb la canalla que sempre havia estat ben avinguda i potser un teatre o potser un cinema, setmana sí setmana també. Després de tot això, l’Olga va pensar que els calia fer un viatge junts. I també aquell repte va ser superat. I més d’un cop. Van establir una certa rutina passant força caps de
setmana a la casa que els pares d’ell tenien a Rialp. Esquiaven, s’afitaven davant la llar de foc, enredaven la mainada amb un monopoli que els feia perdre la nit. No pas tota. Ells encara en guardaven un bocí per repassar-se la pell a les golfes sota el nòrdic. I l’endemà, ell feia creps de Nutella per tots i ella posava vells discos de Moustaki que descobria en lleixes de fusta massissa i tots cantaven ma solitud en un francès d’estar per casa. Així i tot, fins que no
van ser dalt de tot del Machu Picchu, esbufegant i delirant per una cigarreta inapropiada davant dels fills, ella no va decidir que —com aquell qui diu— s’havien plantat a la final.
En Miquel no s’hagués endut el trofeu si la proposta hagués sortit d’ell. Però tampoc no se l’hagués endut si hagués esperat que la proposta sorgís d’ella. Fou una cosa espontània. Un dia, mentre sopaven, els nens ho van deixar anar empesos per la innocència enganyosa de la seva edat. I ells, és clar, els van fer cas. Després de meditar-ho massa i tot, van comprar una casa el doble de gran que la d’ell i la d’ella juntes i van fer la mudança en un tres i no res. Moblada i decorada a gust de tots, de seguida la casa es convertí en una llar. Ara, fa temps que la gaudeixen ells dos sols. Tots s’han fet grans i fins i tot ells s’han casat. Ella cuida el jardí i ell escriu encesa poesia noucentista per a ella al despatxet de la planta baixa. Malgrat l’edat, ell conserva la mateixa elegància ifortalesa del primer dia. A ella li agrada desenrotllar-li el mocadoret de coll i ell li pessiga el cul perquè sap que allò la provoca i, de tant en tant, encara sofreixen junts alguna pel·lícula d’Angelopoulos, aguantant estoicament sense badar boca o s’embadoquen al Caixa
fòrum amb una exposició d’art prerafaelita. Ell li posa un vermut, ella li treu un got de llimonada ben carregada de sucre. Fins que, un dia, mentre jeuen plegats a les gandules, els dits d’ell acaronen la gespa i els d’ella li busquen la mà. L’Olga s’adona que ja està, ja ha arribat el moment.
—Saps? —li diu— Ets ben bé el meu campió, el meu cavaller.
—Tu ets la
meva princesa, prou que ho saps— respon ell, mig endormiscat.
—Ho dic de debò. No t’hauré de matar pas, a tu. Has superat totes les proves— i aleshores reposa els ulls i es diria que dorm però fa una estona que ja no respira. I ell se la mira, del tot conscient, i se li endevina un somriure, que només vosaltres i jo sabrem.
.jpg)
