POSTAL #7

Ahir vaig tornar a la carretera. Em va semblar que havia arribat el moment. Durant el ball, va arrencar a ploure sobtadament, amb violència. Abans que l'aigua arribés a l'empedrat, la pluja havia fet de la plaça un desert. La gent havia escampat en totes direccions a recer, amb els seus. L'orquestra, en canvi, va acabar de tocar la peça que interpretava, potser perquè sortir de la partitura que ha escrit algú altre no resulta fàcil. I aquella melodia per a mi sol, moll sota el diluvi, em va acabar de convèncer que la festa s'havia acabat. Una casa no és una llar. Ni un carrer, una pàtria. Com  et deia, ahir mateix vaig tornar a la carretera, em va semblar el moment.

TALLER (poema en prosa)

Que apuntin els fusells, jo ja no tinc cap por. Per això no vull bena, vull veure net i clar cada tret quan arribi. Vull sentir el sol que em colra i la sang escolant-se, fent curses pels meus braços. Vull la suor i la brutícia, vull la vergonya dels qui em duran el nom tatuat a la memòria. I m'està bé que sigui avui i no cap altre, el dia que per fi hauré d'acomiadar-me. És festa grossa, festa major. Ploren les gralles. Els senyors ballaran i la canalla a plaça veurà els gegants que roden, i picaran de mans. I, cap al tard, una tronada esclatarà dintre el meu pit, ja són tancats tots el fanals! I per l'aniversari de la meva partida, ningú recordarà que em vaig fer a la mar. No tindran temps, entre cançons i ximpleries, que no s'ha fet el plor per casar amb alegries. Que apuntin els fusells, ja sento les campanes. Jo ja no tinc cap por si puja l'anxaneta dalt del castell —arran de glòria— tan ple de vida. Traieu-me aquesta bena i dispareu, si us plau, que ja fa massa temps que he vist fugir-me l'ànima!

POSTAL #6

Sé que he d'acabar marxant, però encara sóc al mateix lloc. Fa dies que tinc el cotxe i tanmateix segueixo tombant amb l'animal verd, que ja és gairebé una extensió de les meves cames mandroses. I no trobo el moment d'acomiadar-me d'aquesta gent. M'hi he entès abans i tot de parlar-hi. És evident que els idiomes són només el vestit que hom posa a les paraules. Aquí és sempre estiu, malgrat que fa una setmana que no vol parar de ploure. Potser per això l'edat que ja no tindrà és una ferida oberta que no s'asseca, la font del meu dolor.

TALLER (madrigal)

Roman la meva sort

captiva en els teus llavis. El silenci

em condemna a la mort.

I tanmateix, fujo de les paraules

abans que el gest comenci

car tinc la pell dels saules,

sóc trencadís i tort.

Roman la meva sort,

dels teus llavis oberts, la presonera.

És tan dolça, l'espera!

POSTAL #5

A la meva habitació, els porticons del balcó no tanquen, i cada matí em lleva la son aquesta llum del teu mar. Ja els ha arribat la peça, però encara es volen quedar el cotxe uns dies. Val més estar-ne segurs. Havia sortit a córrer una estona. Una partitura se'm deu haver quedat atrapada en els llençols aquesta nit mentre dormia i no he trobat altra solució que treure-la a passejar. He dut la melodia fins al far. m'ha semblat un bon lloc per deixar-la anar, feréstega com era.

DISCO 2000 (teenage kicks, the undertones)

El petit s'ha fet pipi al llit. Altra volta. Ja és massa gran, però les hores s'escapen i la humitat hi torna a ser. La mare no el renyarà. Li acaronarà els cabells i voldrà que ell no s'adoni que plora. El canviarà, l'agafarà al coll i el durà fins al seu llit buit perquè acabi de passar la nit. I aleshores recollirà els llençols i aixecarà el matalàs que ja no s'asseca i obrirà la porta de bat a bat perquè la fosca pugui respirar. Mirarà de no fer soroll per no desperar les nenes. Tornarà a la seva habitació i preferirà no mirar l'hora al despertador. Pel matí, ell no dirà res i serà el primer a llevar-se. Assegut al sofà amb posat concentrat —potser llegint— esperarà les germanes que faran veure que no coneixen el perfum de la matinada i el faran riure amb qualsevol ximpleria.

POSTAL #4

Aquesta gent pensa tothora en menjar. Si et descuides fent anar les parpelles, ja t'han fet seure a picar alguna cosa i omplir-te la copa. Naturalment, ja no ets a temps d'una excusa raonable. M'he adonat que parlo de tu abans de les postres i durant els cafès. Potser perquè et tinc present mentre espero que es refredi el primer i cerco les paraules justes al moment que em serveixen el segon. No deixen mai que pagui. Se'm queden les històries que els explico de tu per tota penyora.