dilluns, 28 de gener del 2013

O PER DESGRÀCIA




No gosava mirar-la quan hi parlava per por que tothom descobrís allò que ell havia descobert el primer dia, abans i tot. Era capaç de donar mil voltes a l'habitació —els ulls resseguint el paper pintat— per tal d'evitar la seva mirada, i tornar a començar. I tanmateix, no volia fer altra cosa que mirar-la. I ho feia furtivament cada cop que en tenia l'ocasió. Aprofitava qualsevol descuit com un lladre per omplir-se la retina de retrats que després repassaria amb delit tot sol a casa, un per un. El to del seu clatell, la caiguda d'un ble dels seus cabells, el moviment crític d'una cella altiva, les cames encreuades, els llavis a mitja paraula. De vegades, l'atzar d'un gest quotidià feia que els dits d'ella freguessin per espai d'un instant la pell d'ell i cap dels dos no enretirava aquell horitzó prohibit i ell volia creure que ella sentia exactament la mateixa tebior que sentia ell. Però se'n desdeia de seguida perquè l'edat l'havia fet prendre consciència del perill que representa confondre un desig pel que no és. I aleshores s'estava dies sense sentir-li la veu, odiant el propi coratge que l'obligava a mantenir la distància exacta entre les paraules d'ella i la seva creixent necessitat de sentir-les. Feia veure que no llegia el seu nom a totes les cançons que escoltava. Però ella tornava a comparèixer amb la naturalitat dels dies que s'estrenen amb indiferència, i a ell se li escapava seure-hi ben a la vora, boig per passar-li el braç per la cintura. Hi encetava una conversa distretament fins que el colpia adonar-se que tornava a marejar els ulls per a no clavar-los definitivament en les seves parpelles. Perquè havia assajat mil cops aquell moment, havia estat mil cops a punt de travessar aquell fil tibat que el corcava per dins. Però a darrera hora, la certesa  d'aquell error immens li glaçava els moviments i desdibuixava les petjades dels seus enutjosos mots encara per dir. Per sort. O per desgràcia.  
 

dilluns, 21 de gener del 2013

TOTES LES NÚVIES


Totes les núvies estan guapes. I una merda! Serà: “totes les altres núvies estan guapes”. Mira l’hora que és i encara tinc més pèl a les cames del que mai s’hagi vist fora d’un zoològic i els cabells que ni la Feliu l’endemà d’una ressaca. Encara que, ben mirat, la Feliu porta el mateix pentinat l’endemà d’una ressaca, d’una guerra nuclear o pel bateig de les infantes. I mal m’està dir-ho, perquè amb la fila que faig no tinc dret a criticar altra cosa que la desgràcia que em retorna el mirall. I és que no tinc edat per casar-me. Ja no tinc edat. A aquestes alçades de la vida hauria de comptar el dies que em queden per jubilar-me, arribar tard al concert de final de curs de l’escola de música dels meus cinc-cents néts o apuntar-me a un curset de cup cakes al casal del barri. I en canvi, mira’m, aquí em tens, fent veure que és possible entaforar aquest tros de vaca en aquest vestidet brocat de seda amb pedreria i brodat. Sort en tinc dels guantets de pell, que faran que no es vegin aquests deu botifarrons que Déu m’ha donat.

     El notari em va donar festa fa una setmana. Segurament ell ja ho veia clar que em farien falta com a mínim set dies per la “puesta apunto”. Se la sap llarga, ell, que va per la quarta dona i no serà pas l’última, ja t’ho dic jo. A l’Eduardo, pobre, fins ahir no el van deixar anar els del gimnàs i està que trina. De tota manera, l’Eduardo sempre està que trina i tot ho acaba igual. "Una colla de racistes!" Tant és que parli de l’amo del gimnàs com dels mossos que l’aturen i li demanen els papers. Per ell, tots són racistes. L’altre dia se les va tenir amb en Quimet de la fruita pel cartell del a pruna negra! I això que l’Eduardo no suporta ni els àrabs ni els argentins, el posen dels nervis els xinesos i els peruans del metro. No pot amb la gent grassa, ni amb els quissoflautes, els homosexuals, les criatures o la gent gran. Vaja, llevat de mi, és clar. Perquè ve i em diu corasssson i, escolta, se m’ericen els pitons i això no hi ha qui ho pari. Ai, l’Eduardo! Fa no res que m’ha trucat per xiuxiuejar-me que frisa per veure’m vestida de princeseta. De reina mare, li hauria dit, però m’ho estalvio perquè més m’estimo que estigui de bon humor el dia que ens casem, oi? I és que encara tinc les ungles per arreglar. Sort que les mans no es veuran perquè la Pili no arriba i ja no em queda res per rossegar.
 
     Amb l’Eduardo, ahir vam estar xerrant i m’ho va confessar tot. Jo ja m’ho temia, és clar, que tampoc no sóc burra acabada després de tots aquests anys treballant al despatx i de veure’n de més colors que un estoig de tints. Però què hi vols fer, ningú no és perfecte, al cap i a la fi. Sobretot jo. Ara que no et pensis, per l’edat que tinc, tampoc no estic de mal veure. Quan m’arreglo, encara n’enxampo més d’un girant-se a mirar-me el cul. I tot i que no tinc la pell d’una nena d’institut, més d’una la voldria, la meva pell. Perquè jo m’he cuidat tota la vida, això sí. De cremes i potingues no n’ha faltat mai a casa meva. I sempre neta i endreçada. I encara es pot dir que ho tinc tot meu i al seu lloc. I si no li tinc, ho sembla. Que no he estalviat mai ni mitges ni cotilles. El notari sempre diu que tinc cames de secretària i no és pas l’únic que m’ho diu. Perquè ara ja no, que no goso, però no fa tant que feia deu piscines llargues com la tita d’en, en fi, deu piscines cada matí abans d’entrar al despatx. No senyor, jo no he deixat que els anys em fessin nosa. Ara bé, ningú no és perfecte. Per això quan l’Eduardo em va explicar que tenia tres marrecs a la República, doncs vaig fer el cor fort. No passa res. I quan va dir que feia tres anys que s’enllitava amb una caixera del Dia, que és del mateix poble d’ell, vaig empassar saliva i ja està. Perquè tampoc no passa res, aquell que és fora sempre s’enyora, ho sap tothom que la terra tira. I quan va dir que es casava amb mi pels papers, vaig fer veure que no me n’havia sentit, del punyal que m’acabava de clavar, de manera que li vaig agafar ben fort aquella manassa que té, me’l vaig mirar als ulls i li vaig preguntar: Però tu m’estimes, xato? I ell es va aixecar, em va abraçar emocionat, em va fer un petó al front i va dir, "eres la mamá que nunca he tenido". I a mi —és clar— amb totes dues mans aferrades al seu darrere tibat no em surt res més que: doncs no se’n parli més, mañana mismo nos vemos en el altar.I aquell bé de Déu de dents tan blanques que se m’obren com un collaret per la núvia més guapa de totes. I així estem, amb els nervis de punta perquè la Pili encara és hora que arribi.
 
     Truquen baix. “Es pa’una entrega”. Bones hores, penso jo. I espero que pugin i, quan obro, em trobo un brivall que m’ofereix el ram de flors més gran del món, ple d’acàcies precioses. Ploraria, però com que ja vaig pintada, continc l’emoció —que és una tècnica que vaig aprendre en un curs de creixement personal que vaig fer per internet—i dono la propina al noiet de la gorra. Espero que es giri per veure-li el culet i aleshores tanco la porta. Obro encuriosida la targeta esperant veure la lletra poc instruïda del meu Eduardo però, per sorpresa meva, una lletra elegant i ben vestida em recita uns versets ensucrats que m’arrenquen ara sí —a la merda el creixement personal—una llagrimeta que m’espatlla el rímel. Coi de notari.  M’assec a la butaca de la saleta i m’encenc un nobel dels que tinc amagats a la calaixera, amb les arracadetes de la primera comunió i els mocadorets brodats. Sento els boleros de la portera que frega l’escala i, com que és sorda, es pensa que la resta tampoc no hi sentim. I em sobreposo.
 
     Quan la Pili arriba torno a ser jo i li clavo un sermó que encara es disculpa ara, la pobra. Em fa les mans, em repassa el maquillatge de dalt a baix i em deixa un recollit que ni la Gràcia de Mònaco. Quan acaba, em miro al mirall i penso que, al capdavall, totes les núvies estan guapes. El timbre avisa que el cotxe ben guarnit ja m’espera baix i baixo aguantant-me la cua del vestit i el ramet. El xofer em pica l’ullet mentre m’aguanta la porta i jo respiro ben fort tres vegades seguides -si se n’aprenen de coses per internet! El viatge se’m fa etern però la porta de l’església és plena d’amics i companys que s’esqueixen la boca amb uns somriures més falsos que els dels anuncis de pastadents. Tret del de l’Enriqueta, que no és ni fals ni és somriure, sinó que li van deixar la boca així de torta quan la van operar de l’orella no gaire abans del cop d’estat. I em planto més digne que una artista i agafo el meu germà petit—l’Onofre— del bracet i entro a l’església que ja entona la marxa més famosa de Mendelssohn.
 
     L’Eduardo és davant l’altar, més guapo que un Déu. Veient el Crist que penja barbut d’una creu, sabreu que no parlo per parlar. On vas a parar, ni punt de comparació. El meu manso tot vestit de blanc, com un àngel negrot i atxurat d’aquella manera que només ell se sap atxurar. Allarga la mà cap a mi i amb un gest dels ulls m’ensenya la caixera del Dia que em somriu des de la tercera fila amb un escot que fa por. No et sabria dir si plora o és que ja és així de natural. I el mossèn arrenca. No us enganyaré, entre una cosa i l’altre les cames em fan figa però—com que avui sóc la protagonista— “nostrusenyor” no em té en compte que em quedi asseguda al banc nupcial durant la cerimònia mentre la resta s’aixeca i s’asseu, s’aixeca i s’asseu. En un moment donat, just abans de les aliances, el capellà deixa anar la frase aquella de “hable ahora o calle para siempre”, que jo em pensava que només sortia a les pel·lícules. I et vols creure que s’aixeca el notari i comença a bramar que està enamorat de mi, que de tota la vida i que el nostre és un amor de debò, que més gran que gran i tota la pesca? I la seva dona vinga plorar, sense saber on posar-se. I l’Eduardo que se’n va cap allà, fet una fúria, i comença a endinyar-li un jec d’hòsties que li deixa la cara com elmapa mundi de les mongetes de la teula i tothom de peu mirant-s’ho i ningú no sap si riure o plorar i arriba l’ambulància i se’l pren amb una llitera blanca blanquíssima mentre l’home em mira desencaixat amb gest de súplica i l’Eduardo torna cap a l’altar i m’agafa la mà, i jo me’l miro, miro el capellà, miro l’Eduardo, i quin coll més ample que té. M’escuro la gola, miro el capellà.Vinga vinga, faci faci, que aquí hem vingut a celebrar una boda i ja et dic jo que la celebrarem. Oi tant si quiero.Collons si quiero. No vull altra cosa al món que quererte hasta que la muerte nos separe, corasssson. 
 
     El que passa és que una parella de Mossos d’Esquadra, fornits com dos armaris, han fet petar la porta petita de l’església i el matrimoni no s’ha pogut consumar. El meu Eduardo anava cridant racistas racistas mentre se l’enduien emmanillat passadís enllà i la caixera del Dia els seguia arrossegant-se pel terra, aferrada a la cama d’un dels policies, bramant com una mala cosa. Aprofitant que ja m’havien fotut la festa enlaire, he optar per tenir un atac de cor i encara he tingut temps de sentir algú que cridava “hay algun médico en la sala?”

 

dilluns, 7 de gener del 2013

IN MEMORIAM




Una trucada m'explica que ets mort i aleshores llegeixo un correu electrònic que ho certifica. Penso en afaitar-me la barba i deixar-me un bigoti fi, finíssim, però arrossego una pena que gairebé ni em pertoca i em fa vergonya fins i tot haver-ho pensat. No tornaràs a venir a seure al racó dels teus dijous, i em terroritza la idea que un dia, sense voler del tot, ens farà riure una ximpleria i potser haurem deixat escapar alguna cosa més que un mocadoret de seda. I ens acabarem perdonant amargament, dient-nos els uns als altres que tu els hauries volgut, aquests somriures. I potser no serà ben bé una mentida pietosa, i tanmateix m'amoïna el fet que —convençuts o no— la teva absència continuarà essent un fet, la mateixa realitat inversemblant que és ara. Un buit que fa mal. Un cop a l'estómac. Un disbarat. És dilluns i em tocava escriure per a una tempesta que mai no arriba i que mai no s'acaba i avui aquest espai (tan ridícul, perdona'm) havia de ser teu i només teu. Perquè és el teu record que m'ha esclatat a sobre.

dilluns, 24 de desembre del 2012

TALLER (exercici amb diferents veus narratives)






Diguem-ho sense embuts, va dir el narrador omniscient, es tracta d'una història universal, d'un patrimoni cultural de primer ordre i, no obstant això, queden encara molts plecs per cosir. Se'n desconeixen massa detalls que haurien canviat extraordinàriament la manera com aquest relat ha arribat fins als nostres dies. I us ho dic jo que ho sé perquè, tal i com ja us avançava el regidor, sóc el narrador omniscient i això —vulguis que no i mal m'està dir-ho—em confereix un plus de versemblança que ja voldrien per ells tants altres subjectes del discurs narratiu. En fi, va afegir encara l'omniscient aixecant lleument la cella esquerra en sentir novament les meves imprescindibles acotacions. Deia, us descobriré el pinyol mateix del que va passar i en sereu testimonis vosaltres mateixos. Sentireu veus que fins ara havien estat malauradament obviades. Exacte! Calla tu, puto mudet! Veus que capgiraran sens dubte aquest, el conte que totes les àvies van explicar un dia o altre i que Walt Disney va acabar de pervertir per sempre més. Algú li podria dir a l'autor, per cert i amb tots els respectes, que m'anés fent avançar ja el discurs abans no passem de pàgina sense haver encetat la maleïda història. Fet! Tu no, mudet dels collons! Vinga, que ens estem florint aquí i tinc una gana que em moro i aquesta poma a mig menjar que m'està fent ullets. Som-hi. El fèretre de vidre presideix el bosc que havia romàs en respectuós silenci fins que vosaltres, lectors, heu arribat. La noia lletja de la capsa transparent no es fa la morta ni res, algú li ha fet menjar una poma enverinada per tal de matar-la però a última hora només hi ha clavat una queixalada perquè fa temps que està amb un règim de la carxofa que sí que no. Li diuen blancaneu i el nan malcarat pensa que hi ha gent amb més mala llet que ell perquè posar-li per nom blancaneu a aquesta pobra negrita zumbona ja té pebrots. Potser hauria d'haver arrodonit més les lleixes laterals i elevar la capçalera. La noia és negra, però negra negra, què et diré, saps aquells tres que reparteixen regals pel dia de reis, que n'hi ha un de blanc, un de ros i un de negre. Doncs negra com aquest últim. Vaja, que és negra. Que no és que passi res, però dir-li blancaneu... Definitivament pa amb tomàquet. Ara que no sé si queda formatge.
     La noia es va perdre al bosc farà cosa de quinze dies, havia sortit a passejar amb un caçador que se la volia, ja m'enteneu. L'home havia pres un sac, que de seguida que van anar per feina als peus del roure, li havia encalçat al cap però el caçador es va mig distreure amb un isard que lluïa una papallona a la banya i la noia es va desorientar. No és que fos princesa però el cert és que era una flor. I és que ser una bona toia no és incompatible amb la manca d'atractiu físic. I pasta? En deu minuts llesta, un raig d'oli i a taula. Va començar a fer voltes i voltes i vinga cops i vinga ensopegades fins que un nan ridícul. Escolta, que el vestuari és cosa teva. Osigui que això de ridícul t'ho estalvies. Total que un nan li va treure el sac del cap i és que la pobra era lletja i justa i no havia caigut prou vegades per pescar que si es treia el sac del cap la cosa milloraria i el nan, veient les poques llums de la lletja, pensà que no estaria mal aprofitar-se'n com déu mana i es digué "i si me n'aprofito com déu mana?"i li explicà una sopa d'all. Sopa no és mala idea tampoc. Què triga, deu minuts també, si fa no fa?. Tothom diu que és de vidre, però en realitat és metacrilat, me'l porten directament de servei estació. Jo no la trobo tan lletja, és clar que a mi m'agraden totes, sobretot per damunt del mig metre. Sopa. Definitivament. La va enredar fins a casa seva i allà li feu entendre que l'única sortida que li quedava era treballar per a ell i els altres sis tant sí com no. La noia, que atesa la seva poca gràcia havia après a no dir mai que no, s'avingué a treballar per aquella família tan disfuncional i s'encarregà des d'aquell moment de totes les feines de la llar llevat del tema alimentari que era exclusiva del fartó. Tothom em diu panxut. Els nans, que treballaven bàsicament de nit en espectacles porno de baix pressupost, es passaven la major part del dia mirant la tele i fent coses de nans tipus retallar-se les barbes o fer-se la manicura mentre la lletja tenia la casa feta una patena, les mitgetes de colors planxades i les barretines a punt. No li vam dir mai blancaneu nosaltres, explica el nan ximplet a l'entrevistador, sempre va ser la lletja. Lletjota, explica el nan artista, així és com ens hi dirigíem. Diria que va ser el mudet que va començar a dir-li lletjota, encara hi afegeix. Exacte! Mudet, o calles o et callo! I aleshores va passar el que havia de passar. La mare del callo -una dona lletja com un pecat, més lletja que pegar a un pare- va començar a buscar-la per tot arreu. De fet, no era sa mare de veritat, sa mare de veritat va palmar al mateix part, de seguida que va veure el monstre que havia parit. Aquesta era la segona dona del marit, un que havia fet calers a Cuba amb el tema de les noves tecnologies, carbó i tot allò. Total, que la dona va contractar en Simons, una agència de detectius que havia agafat fama quan havia resolt el cas d'una tal Carmen Daniela. I el cert és que el bosc n'anava ple. De tal manera que la van haver de tancar a casa i durant un bona època van establir una mena de torns rotatoris i, de nit, sempre n'hi havia algun que es quedava amb ella per assegurar-se que tot anés com cal i s'estalviava la lubricitat de la dura jornada laboral.
     Però va arribar un dia, reprèn el fil l'omniscient, que el cercle es va tancar més i més i els nans, que eren petits però idiotes no, es van reunir a la seva taula de reunions per decidir què carai havien de fer. Proposo que ens la cruspim, va dir en panxut. I si la matem i avall?, va deixar anar el nan ximplet, jo passo, va etzibar en malcarat. El romàntic, que ja havia començat a sentir un rum rum a l'estómac era més de pelar-la i tenir-la dissecada allà penjada, a la paret del rebedor i així poder-la gaudir per sempre en la màxima expressió. El nan llest, que havia estudiat a la politècnica i duia sempre un llapis d'ikea darrere l'orelleta, va proposar al nan artista la idea del taüt guai.  Sí que és cert que es quedaven sense feinera però si més no s'estalviaven el puro que els podia caure si els enxampaven amb els pixats al ventre. Al mudet ningú no li va preguntar i, quan el pobre va provar d'obrir la boca, els altres sis se li van llençar a sobre silenciant-lo de cop, vull dir a base de cops. La idea era fer que la soca es cruspís una poma enverinada. Calla calla que entra amb els cafès. Vinga, d'això, gràcies, blancaneu, ja pots començar amb els lavabos del pis de dalt que nosaltres tenim feina per aquí baix. Doncs res, tema poma enverinada que se n'encarrega el fartó, aleshores la fem cabre dintre el tub d'assaig del llest i l'artista i el mudet que pengi l'anunci al facebook que si hem trobat una princesa i que si un príncep li ha de fer un petó i tal i tal. La traiem al jardí i a esperar que algú piqui.
     I aquí me'ls teniu, tots set fent el ploricó i la flor pansida a la capsa de vidre. Taüt de metacrilat, si no et fa res. Havíem dit sopa? No van quedar canalons de l'altre dia? Perquè, a veure, qui serà el guapo que renti els plats, ara? Calla calla, que n'arriba un.

dilluns, 17 de desembre del 2012

UNA LLÀGRIMA PETITA




Ets fastigosament jove i per això tens el cap ple de pardals. Et penses que coneixes món, només perquè t'has retratat en totes les ciutats amb aeroports de baix cost amb la teva motxilla anguniosa i atrotinada. Com que ets massa mandrós per afaitar-te, et mostres orgullós amb aquesta barba bruta i espessa com si la revolució només consistís en la quantitat de pèl que amaga el rostre i el nombre de forats de les teves tristes samarretes de cotó. Però ets llest, sí senyor. Gràcies a déu, finalment, vas aprofitar l'educació que et van procurar i ara entens de tot i parles més idiomes dels que caldria. I tanmateix, et fas un fart d'explicar que t'ho has guanyat tot i que ningú no t'ha regalat mai res, perquè no ets capaç de concebre que no es tracta d'un dret natural que et mereixes i prou, sinó del resultat del treball de molts altres que et van precedir. T'omples la boca de lluites però obvies la sang que va córrer pels mateixos llocs per on ara camines. Per a tu és senzill, com la fruita dels arbres. Allargar el braç i llestos. I dónes lliçons, condescendent, aixeques la veu gairebé sense esforç i deixes anar un concepte traïdor que posa fi a les converses, tan ple d'objectivitat i de rigor. Fas callar tothom disfressat amb les teves maneres amables i acadèmiques i alguna cosa massa endins se t'infla, se t'infla i t'enlaires tan amunt que ja no saps com tocar de peus a terra.  Però tant t'és, de fet. Com que ets un d'aquells "ciutadans del món", estàs convençut que —sigui on sigui que vagis a parar— se t'obriran les portes multiculturals i beuràs del pou inesgotable de la solidaritat internacional. Collonades. Sortosament, ja fa temps que t'ha passat la dèria de parlar del sistema i de com rebentar-lo. Resultaven llastimoses les crides a l'anarquia des d'un telèfon de darrera generació i la seva connexió ultra ràpida. Ara que, ben mirat, aquesta teva nova defensa de l'estat democràtic també es fa més cansada que altra cosa. No sabeu fer res més que anar de les minories a les majories. A favor o en contra. Com si tot s'acabés cada quatre anys al forat d'una urna transparent o bé acampats indefinidament en una assemblea a la plaça del centre. Et compromets amb tot i per tot i recordes els noms de pila de les mestres dels teus fills amb qui parles de tu cada cop que la feina te'ls deixa anar a recollir, però t'oblides de trucar els teus pares i fins avui no havies tornat a posar els peus al poble on van créixer. Cosa que, d'altra banda, només has fet per tal d'assegurar-te que cap altre familiar no es volgués quedar la casa. La mateixa casa que ara estudies amb posat seriós, incapaç de trobar un motiu, una imatge que t'aboqui algun record, per petit que sigui, on aferrar-te. No has conegut mai l'esforç de posar una pedra sobre l'altra i aquestes parets et són estranyes. Puges les escales de dos en dos, convençut que sempre serà així, que els genolls no patiran i l'aire mai no se t'esgotarà a l'ample del pit. Et prens ben seriosament la teva nutrició i practiques esport tant com pots però menys del què voldries i et pentines aquest coi de cabells tan innocentment segur que hi seran sempre que resultes patètic, sobretot ara que has decidit deixar-los créixer més enllà del que fóra raonable per la feina que fas. Saludes tothom amb un posat seriós que has après de pel·lícules amb poca acció i menys diàleg, seus en un racó i de seguida et poses a parlar amb irreverència de qualsevol cosa, menystenint la raó que t'ha dut fins aquí. I així i tot, quan arrenca la comitiva i un mar de peus s'arrossega solemnement fins a l'església, agafes tan fort la caixa que els dits et fan mal i una llàgrima petita i amarga et fuig galtes avall i no et dóna la gana d'aturar-la. Sé que porta el meu nom, perquè jo també t'estimo molt.
 


dissabte, 8 de desembre del 2012

MARTINA 4



Hi ha un clotet a la galta que somriu, però t'avisen tots dos ulls de seguida. Ella en té prou només amb mitja mirada  per fer-se saber. No la podràs aturar mai però tampoc no caldrà, perquè vindrà a reposar dolçament. Farà seu el teu clatell amb un gest d'aquells ditets de joguina i —sense adonar-te'n— un calfred intens t'encalçarà sencer. I ja no gosaràs moure't, per si de cas. Diries que és feta de pedra perquè travessa horitzons amb la facilitat dels guerrers, i tanmateix, quan la veus adormida, replegada en un pam de seda embullada, desitges vetllar-li la fragilitat que has après a descobrir. Et sorprèn amb qualsevol cosa perquè és mestressa de la màgia que administra els teus dies. Seu a la teva falda i converteix el pitjor dels dies en una anècdota per a riure cargolats l'un amb l'altre. Et salta al damunt i la teva pell és jove i elàstica. Fa endevinalles d'una tempesta i cançons amb les restes del naufragi. I quan diries prou, quan sembla que no pot ser més fosc, ella somriu i aquell clotet fa que t'esclati la vida de llum.

dilluns, 3 de desembre del 2012

RUA GARRETT


 
 
El cafè torna a ser fred.
Hem deixat estar les frases
que ja no faran més mal.
I permetrem que la música
d'estrangers desdentegats
que somriuen a les càmeres
acompanyin pidolaires
massa joves per la pena.
Reposa el sucre i l'edat.