VAIVENS PARAL·LELS

A cavalcades, i encara

incapaç de recordar els desitjos

que vas estripar aleshores.

Un comiat que acceptes de seguida

—voltant una illa de cases—

quatre plors i mal comptats.

Ara no et compadeixis de mi

o bé d’aquesta felicitat de sucre

que hauria estat tota teva,

si no m’haguessis tornat

                                  un covard.

EL VOL D'UNA ÀLIGA

No ens en sabíem avenir que finalment fóssim allà. El complex trenta-nou quedava anys llum, i tanmateix era a només quatre dies de viatge, al capdavall. Malgrat que érem perfectament conscients de l’hora, ens hauria semblat un vespre etern de tota manera. Un dolç i plàcid vespre etern. Una magnífica desolació, segons en Buzz. Coi de poeta. Qui ho hauria dit que sabria deixar anar les paraules justes en el moment adequat. Ell, tot línies rectes sense angles. En Mike ens devia odiar quan el vam deixar penjat allà dalt, en òrbita. Recordeu-vos de mi, va dir només. No era culpa de ningú qui havia de fer què. Depèn de com haguessin anat les coses, ara ell seria l’únic heroi. O el traïdor nacional, qui ho pot saber. Sortosament l’àliga va fer la feina com tocava i això que ens va anar d’una alenada de no condemnar-nos a una agonia infinita. Tot de roques embrutaven l’espai escollit i vaig haver de redirigir el mòdul cap a un punt més segur. Collons. Control era una festa, finalment. Podíem sentir els nois, els seus aplaudiments. El món sencer devia sentir els nois. Ens vam abraçar com no hauria pensat mai que arribaríem a abraçar-nos. Un pes immens, un mareig de paraules sense ordre que se m’instal·laven al pensament. Tota la sang al cap. Una puta erecció del cervell. Però no podíem perdre ni un moment. De què hauria servit, si no érem capaços de tornar? Volia arribar als quaranta, jo. Vam perdre gairebé set hores preparant l’aparell per l’enlairament. Una barbaritat. Desitjàvem sortir però alhora l’estómac s’encongia. Aquella prada terrosa ens esperava. Havia estat esperant-nos tota una vida i ara érem allà. 

El primer que va veure les llums fou en Mike. Just quan érem a punt de sortir de casa. Un eixam de claror suspesa va aparèixer d’alguna banda i va envoltar la nau. Hauríem volgut ignorar-ho però en Buzz en va deixar anar una de les seves. Control no estava per romanços i van evitar seguir-li la corda. Era el nostre compte enrere, el de debò! Cinquanta-cinquanta, que tot girés rodó. Una nació amb els ulls clavats en aquell consolador brillant, qui érem nosaltres per parlar d’unes llums, oi? Zero! Quantes pulsacions pot fer un home per minut? I llavors, durant els dos primers dies res, ni tampoc no vam treure el tema. Collonades. Tothom n’ha sentit a parlar, érem gent d’aire, nosaltres. En teníem prou de jugar a menjar i afaitar-nos mancats de gravetat i fer saber al món que podíem ser la mar de simpàtics, escoltant aquella merda de música country. Però el darrer dia de vol, ja en òrbita, les maleïdes llums van tornar. Idèntiques. Una bola de claror indestriable que així i tot, lluny de resultar amenaçadora, representava reconfortant fins i tot. Hauríeu dit que havien decidit escoltar-nos a casa, ja m’enteneu. I no hi va haver altre remei que parlar-ne amb els de la base. Sé que ho han esborrat i que ho negaran. No em mal interpreteu, els entenc i no els ho retrec, de cap de les maneres. La forma d’una maleta oberta. Negatiu. L’enfoco amb el sextant, és com un llibre obert. Les podeu filmar? Si us plau, me’n podeu dir res? Ara és cilíndric, dos anells. Negatiu, no es tracta de cap component, canvieu la freqüència i continueu amb el programa. En Mike va treure el telescopi i jugava als científics però l’emoció sola el podia i només veia una llum, com nosaltres. Els miralls eren a lloc però les càmeres no funcionaven i Houston no en volia ni sentir a parlar. En Buzz va esclatar. Et dic que són aquí! A l’altra puta banda del cràter! No estem sols! Tant me fa si em creieu. Jo hi era. Nosaltres tres i aquella mena d’intel·ligència despresa que vam haver de deixar per força a l’altre costat. Sobretot perquè vam rebre l’ordre que era l’hora de baixar a l’altre mòdul. Veig el somriure d’en Mike com si fos ara però li entenc tot el que no diu ni somriu. Més pels espectadors que no pas per a ell fem anar les mans i ens tanquem a la càpsula. Ens desprenem de la Colúmbia i sortosament comprovem que la nostra àliga té ales. Sentim com de baix estant fan ordres dels desitjos: Endavant! Però ningú ho ha fet abans. Ningú com nosaltres dos ha estat aquí dempeus, veient com aquesta terra erma i foradada s’apropa pel finestró. Ningú ha sentit les alarmes saltant inesperadament a menys de dos-mil metres. Ningú com nosaltres dos ha sentit mai aquest silenci, el silenci l’instant previ al desastre que, per sort nostra, vam saber evitar quinze segons abans. I llavors torna la música de les veus i els aplaudiments. I tot d’una, la glòria ja és gairebé a tocar. 

Vaig ser el primer de baixar i això em convertirà per sempre en el primer, més encara després de la meravellosa lírica que se’m va escapar escaletes avall. Duia els collons per corbata i només tenia l’èpica a mà, ja em perdonareu. Un gran pas per a la humanitat. Déu meu. Les potes del mòdul gairebé no havien deixat petja en aquella sorra, així que les pors de veure’m engolit terra endins s’havien dissipat considerablement. No obstant això, distret per la transcendència, no em vaig adonar que trepitjava la superfície per primer cop amb el peu esquerre. No sóc supersticiós, jo, però teníem la desgràcia massa a tocar per anar fent malabarismes amb la fortuna, no sé si m’explico. Conscient que la càmera m’enfocava, vaig mirar d’adoptar una postura si més no elegant i tranquil•la per bé que d’entrada no era gens senzill, aclaparat per aquell erm artificiós i embolicat en el meu vestit ridícul i llampant. En Buzz va baixar i no va desaprofitar l’ocasió per riure’s de la meva frase grandiloqüent. Ja et fotran, vaig pensar, home desolació. De tant en quan anàvem mirant l’escotilla. L’hauríem cagat de mig a mig si ens quedàvem tancats allà fora, per això per lluny que anés la vista a passejar sempre acabava tornant a petar a aquell forat menut que ens havia de tornar al món de debò. 

Vam agafar la bandera i vam mirar de clavar-la però per Déu que aquell coi de bastó no tirava avall. Jo pensava en milions d’ulls veient-me fer el ridícul més espantós i, quan em va semblar que poc o molt havia acabat entrant, la vaig aguantar una estona com qui no vol la cosa resant perquè no caigués. No s’escriu cada dia sobre la memòria de tota una generació. I us diré una cosa, sé perfectament que no hi podia haver ni gota de vent però us juro que les barres i les estrelles onejaven amb elegància. He llegit tota la merda que han publicat sobre muntatges i reflexions científiques i m’és ben igual, m’hauria fotut a cantar l’himne llavors mateix i segur que en Buzz m’hi hauria acompanyat ben dreçat. Aleshores tot el cerimonial amb la placa i el discurs del malparit de mentider que teníem per president que es va oblidar d’esmentar el pobre Mike que no s’ho devia acabar de creure. He sentit a dir que tenia l’altre discurs —el de condol i emocionada pena— ben a punt sobre la taula del despatx. Érem a punt per començar a fer turisme quan les llums van tornar.

No havíem vist tantes pel•lícules com això però de debò que l’havien ben clavada. Un exèrcit de platets lluminosos ben alineats ens vigilaven des de l’horitzó. En Buzz va començar a desbarrar amb els nois, que suposo que no volien que quedés enregistrat i tanmateix resultava complicat defugir el directe que els australians escampaven per als cinc continents. Quan ens vam decidir a gravar-los, no en va quedar ni un, havien desaparegut com per art d’encantament. No tenia por, de debò, però en aquell punt no us negaré que vaig començar a obsessionar-me amb l’escotilla i la feina que encara ens quedav. Durant els entrenaments, tres vegades de les sis que ho havíem provat, el motor del mòdul havia fallat i ara teníem una oportunitat i prou, una de sola. El company havia començat la recollida de souvenirs i ens vam retratar del dret i del revés amb la hasselblad. Tothom coneix tres o quatre imatges d’aquell moment nostre però el cert és que vam tirar una bona colla de retrats. No hi venien pas postals, allà! Al fons de tot, hòstia puta, un penjoll turquesa sobre un cel de vellut negre. La nostra petita terra. Recordo que vaig alçar el polze i em vaig dir que només amb un dit la feia desaparèixer. Em vaig sentir esquifit, menys encara, no-res. Un puntet blau que ens recordava que no érem al mig d’un desert, prop de Las Vegas. I les estrelles, un festival de llum que la càmera no recollia de cap manera a causa de l’absència d’atmosfera, n’heu sentit a parlar? No hi tornaria per res del món però suposo que en aquell precís moment no me n’hauria anat.

En Buzz va decidir que ja en teníem prou. Ens vam enfilar al mòdul i vam resar tot el que sabíem i més. O funcionava o s’acabava la pel•lícula perquè si el motor fallava ens hauríem de menjar els mocs l’un a l’altre pels segles dels segles. Però l’àliga no va fallar. Aquella capsa de paper de plata va tornar a demostrar on eren els herois de debò: Picant el martell i fent girar cargols. Vam sentir el pet i, ja enlairats, vam seguir la trajectòria mil·limètrica que ens acoblava tal i com havia estat previst. La platja es convertia de seguida en un record inversemblant. En Mike va venir a petonejar-nos de seguida que va poder. El vaig trobar diferent, un perfil nou i serè a la mirada. No va dir res de platets. Ningú no va tornar a dir mai res de platets ni de llums brillants. Ni tan sols quan van comparèixer per darrer cop just abans que caiguéssim a l’aigua i la festa s’acabés. O tot just començava.

UN ANIVERSARI

Tres o quatre dies després va tornar a trucar. I em va tornar a felicitar. Vaig recordar-li altra volta que fins avui no era el dia. Com que de primer havia pensat que era una broma, no vaig ser del tot amatent ni amb el to ni amb les paraules. Fins que no feia una estona que xerràvem, no me’n vaig adonar. Llavors em va saber greu, i aquells planys inaudibles que se’m van instal·lar al pensament van evitar que pogués gaudir de la conversa que ell havia encetat per distreure l’error.

M’havia enamorat d’aquella veu el primer cop que l’havia sentida. Érem a la universitat. Una pregunta insolent —de tant precisa i clara— va esclatar al fons de la classe, va travessar tota l’aula i va anar a petar a la cara del mestre, que amb prou feines va tenir esma per entomar-la. A còpia de frases soltes, aquella veu es va afegir als sopars d’algun dijous, juntament amb moltes altres. Poc a poc, un trànsit de les converses en taules petites de cafès als diàlegs de nit en portals inesgotables. Finalment, la veu va seure els seus xiuxiuejos a la butaca d’un cinema, a tocar de la meva orella i ja no vam saber destriar els seus gemecs dels meus quan els vam descobrir embolicats sota els llençols d’una habitació llogada. 

Aquest cop va trigar una setmana i mitja a tornar a telefonar per felicitar-me. Vaig estar temptada de fingir que hi havia problemes amb la línia, penjar i no tornar a contestar les seves trucades mai més. Però llavors va dir el meu nom i tot d’una la memòria se’m va llençar al coll, ben a traïció. Com que el petit corria amb les seves preguntes per la cuina, vaig sortir fora a parlar. Havia decidit amb lleugeresa seguir-li la veta i vaig avenir-me a recitar la llista de presents que no havia desembolicat. Vam recordar-nos d’aquella llibreta que em va regalar el primer cop. Jo li havia regalat a ell una novel·la massa lírica, ho reconec. No he aconseguit trobar mai més una llibreta com aquella per molt que l’he buscada. Les aigües de la tapa, la rugositat de les fulles gairebé cruels de tan blanques. Encara escrius poesia? Em va demanar per la canalla, pel meu home, per la feina, i jo vaig anar repetint tot el que ja li havia explicat les altres vegades, com si fos la primera. Sentint-lo, resultava inevitable un vals de records desats i arxivats que ara s’escampaven i giravoltaven pertot. Vam dir de trobar-nos, per bé que tant l’un com l’altra sabíem que això no passaria. Més enllà dels primers vint minuts, qualsevol pronom acaba per ser un retret i de cada adjectiu se’n pot llegir una provocació. Al vespre, vaig estar a punt de parlar-ne a taula. La sola temptació de fer-ne broma em va fer sentir tant culpable que no vaig badar boca en tot el sopar. 

Cada deu o dotze dies, l’escena es va anar repetint gairebé idèntica, com a Punxstawnwey. De vegades, m’explicava coses seves massa íntimes que hauria preferit no haver sentit. D’altres, en canvi, era jo que em descobria havent revelat secrets inconfessables. En general, però, ens reproduíem mil·limètricament la primera de les converses de la sèrie, que encetàvem naturalment amb les seves dolces felicitacions pel meu aniversari encara per arribar. Recordava el nom dels meus quatre fills, la primera feina de debò que vaig tenir, el temps que em vaig estar a l’estranger, l’ordre de les cançons d’una cinta de casset que jo li havia gravat. I tanmateix, no era capaç de prendre consciència d’haver-me trucat qui sap quantes vegades i de manera errònia. Un amic comú em va confirmar el que ja havia sospitat de bon principi. Una malaltia així, a la nostra edat? Hauria volgut cridar, però me’n vaig estar, com ens estem sempre de les veritats que se’ns acudeixen quan no toca. 

La setmana passada el vaig trobar estrany de seguida. Va esperar que fos jo qui parlés primer i, durant una bona estona, només vaig sentir-lo respirant amb pesantor a l’altra banda del nostre fil invisible. Per això jo també vaig callar. No pas greument ni desairosa. Només vaig deixar que el silenci es vestís d’interrogant i vaig repenjar-me al caire de la porta. A la pantalla de l’ordinador, el cursor feia pampallugues, impacient. Tot de sobte, gairebé un murmuri, em va demanar qui era jo i, sense esperar cap resposta, es va disculpar i va penjar. Vaig quedar-me encara una bona estona amb el telèfon a l’orella abans no vaig reaccionar. Les ratlles del terra, els fulls per desar, els vidres de les ulleres, el nom de totes les coses. 

Ja no ha trucat més. Ni tan sols avui, que finalment en faig quaranta-cinc. Potser l’hauria hagut de trucar jo. Potser hauria hagut de preguntar per ell. La veritat és que hi he tornat a pensar ara, a la cuina, mentre deixava les copes buides a la pica. Els amics fa estona que són fora i tothom ha corregut a dormir. Mentre sopàvem, no sé per què, algú ha preguntat justament per ell. Jo m’he estimat més no dir res de les nostres converses estranyes, sobretot quan han recordat que avui també feia anys, ell. Per alleujar la consciència, he dut el tema de la seva malaltia sobre la taula i s’ha estat allà amatent, entre una tassa de cafè i el cendrer brut, fins que un altre assumpte li ha pres el protagonisme. Al costat del microones, veig el paquet sense remetent que el meu home ha pujat amb la correspondència i que hem oblidat tot el dia. No em cal obrir-lo per saber que dins hi ha una llibreta amb aigües a la tapa i fulles rugoses que, de tan blanques, gairebé fan mal.

CONVERSES D'ASCENSOR

—Al final ha plogut.

—Ja tocava.

—No vindrà a sopar avui.

—Quan arriba?

—Abans de les dotze, segur que no.

—Tenim dues hores, llavors.

—O més.

—He de ser a casa quan ella truqui, sinó el petit es despertarà.

—Llavors tenim fins a les onze i deu. Puja aviat. Estan dutxats?

—Espero. Potser el gran no.

—Tens vermut?

—Me’l vaig deixar a casa teva.

—Quan?

—Dimecres passat.

—On?

—No vam sortir de l’habitació.

—Dimecres?

—El dia que escoltàvem el disc nou de l’Amarante.

—Va ser dimecres? Segur?

—Busca’l sota el llit. Potser la Glòria se l’ha fotut tot.

—No m’estranyaria. Saps què li vaig trobar l’altre dia a la bossa?

—Per això ho dic.

—No he parat d’escoltar-lo.

—Ni jo.

—Avui no tenies visita a l’osteòpata?

—Sí. Em sembla que no hi tornaré més.

—Què ha passat?

—Ja no em fa mal.

—Llàstima. M’agradava la música que et recomanava. Potser ara hi aniré jo.

—Què tens?

—No dormo.

—Avui dormiràs.

—Sort d’això.

—Després et dono el telèfon.

—Pensem-hi.

—I vuit.

—Un petó?

—Fins ara.

—Baixaré a passejar la Nirvana.

—Em sembla que jo passo. Estic fins als collons de recollir la merda dels altres.

—Vols dir que tornarà a ploure?

POSTAL #41

Avui he fet anys. Més dels que voldria i menys dels que em convenen. Hi ha hagut pastís i presents embolicats, música i abraçades, com si veritablement fos al lloc on em toca de ser. Fa dies que no dormo a casa, per això avui he corregut a refugiar-m’hi després de tot aquest amor concentrat. La fusta del sostre. El compàs metàl·lic de la nevera. La roba del dia abandonada en aquesta butaca, als peus del llit. He estat jo aquest buit assegut o encara el sóc? Faig veure que pessigo les pàgines d’un Auster que m’han regalat però el cert és que malcrio el tou dels dits i poca cosa més. No estic segur de qui persegueix qui. La soledat a mi o jo al seu escalf, que ara amanseixo entre els llençols perquè tu no trucaràs. Torno a llegir la teva carta, poruc que un dia arribi a esborrar-se’n la tinta. Potser no hauríem sabut ser tan feliços, al capdavall. Potser és això i prou.

O POTSER ABANS D’AHIR

—Vols venir?

—...

—Tu mateix.

—Tens feina.

—Sempre tinc feina.

—Ja.

—No t’ho diria, si no volgués.

—T’acompanyo una estona, d’acord?

—...

—Has acabat el llibre?

—Quin llibre?

—...

—Aquest matí m’han trucat.

—Què volien?

—No ho sé. No hi he parlat. Ho he vist després.

—Què faràs? Vull dir, al final

—Suposo que sí.

—És el millor.

—Totalment.

—Han tancat. Ho havies vist?

—Sí. Ahir, quan venia.

—Ahir?

—O potser abans d’ahir.

—T’han dit allò de la reunió?

—Dimecres?

—L’altra setmana.

—Vols dir que s’allargarà molt?

—Espero que no. Si no, no sé com ho faré.

—Ell no pot venir?

—Vols que vingui ell?

—Jo no sé si podré.

—Tampoc no crec que diguin res especial.

—És nova? T’està bé.

—T’agrada?

—Molt.

—A mi també.

—Deu tapar.

—Puges?

—Vols que pugi?

—Et tornaré el llibre.

CRÒNIQUES ACCIDENTALS

Dilluns de Pasqua, tres quarts de deu del matí. Un blau que fa mal llueix ben enganxat al cel. Dinou graus centígrads i, segons l’institut meteorològic nacional, pujant. Un aparatós accident determina que la família Iver Pou no anirà a menjar la mona a Les estellades com ha fet cada any. La tradició es remunta a mil nou-cents seixanta-tres quan l’avi Roc va comprar el tros a l’hereu dels Taca i només fou estroncada l’any dos-mil. Aquell any, per dijous sant, una angina de pit feu ingressar d’urgència Odalric Iver —el germà tarambana de l’avi. Naturalment, ressuscità al tercer dia i aquella afecció sobtada es convertí en l’anècdota que explicaria eternament a cada trobada familiar (excepte quan el motiu de la reunió fou el propi enterrament, ara fa dos estius, un quatre de juliol). 

Encara no a cinc minuts de les nou van sortir de casa, explica Violant Farners, la veïna del costat i ufanosa propietària del jardí més gran de tota la urbanització. Durant més de mitja hora els havia sentit discutint vora la tanca amb el cotxe a punt, com aquell qui diu. Va ser de casualitat. Ha vist les meves roses? Hi treballava com cada matí. Es pensa que farien el mateix goig si les descuidés només perquè és festa? Sempre criden, qualsevol li ho dirà, no és que escoltés els seus renecs. Feien tard, la qual cosa no resulta gens sorprenent en el seu cas. Per això sé l’hora. Vaig mirar el rellotge i de seguida se’m va acudir que era prou aviat per fer tard. S’havien deixat una finestra del pis de dalt oberta. De bat a bat. Quin desastre. Llits per fer, roba de qualsevol manera. En fi. Si ha de menester res més, vostè mateix.

El vidre del davant va esclatar a les nou hores i setze minuts. Disset segons després, Marc Marquès va notar com una petita sabata groga fregava a gran velocitat —malgrat el semàfor— el costat del seu casc. Disset segons més i una taca esfereïdorament vermella esclatava sobre el ferm del carrer a tocar del seu peu. Per bé que duia els auriculars posats, les guitarres dels Univers no van poder evitar sobreposar-se a l’enrenou. No ho escriurà això, oi? És clar que vaig pensar ràpidament que era sang. Qualsevol que hagués vist el morro del monovolum convertit totalment en un acordió ho hauria cregut. Hi havia vidres completament pertot. Vol que li ensenyi la foto? Absolutament dentesc. Es diu així, oi? Com vol dir? Naturalment, vaig treure el mòbil per trucar immediatament al 112 i si vaig fer fotografies va ser només per si, més tard, els calia indinspensablement alguna prova dràstica, ja m’entén. Veu els cotxes? Eren exactament iguals, de color i tot. Quan van arribar els bombers difícilment sabien del cert què era de qui. Pastats, les famílies i tot. Recordo que em va semblar immediatament que haurien fet més bona parella el conductor del de davant amb l’acompanyant del de darrere. Em fixo en aquestes coses, jo. El de la barba duia una dessuadora més de l’estil de l’altra que no pas del de la pròpia parenta. Coses meves. Les criatures no es movien. És una cloïssa molt dolenta. Tothom ho sap. Vénen de tot arreu. Quan va arribar l’ambulància, comprensiblement jo encara parlava per telèfon amb els col·legues. No va ser culpa de cap dels dos. Del semàfor si de cas.

La mona feia tres quilos i mig de cal Padreny. Tota de mantega. La Padrina Rossita l’havia duta el dia abans tan bon punt va sortir de missa de dotze. Ningú havia gosat a dir-li que en Messi ja no jugava al Barça i continuava entossudint-se, per anys que passessin, a encarregar setanta-cinc centímetres de xocolata amb el número deu de l’argentí i aquella cara ensopida. De fet, la Rossita no havia estat mai la padrina de cap de les criatures de la família però n’havia exercit de forma putativa des del primer dia. Mitjons pel tió, pijames pels reis i un sobre amb vint-i-un euros per l’aniversari de cada un. Havia treballat una temporada al despatx de l’avi Roc i, ningú sap com, es va convertir en una habitual de la casa gran. El pastís era a la falda de Rosalia Pou que seia ben dreçada al seient de l’acompanyant fent mans i mànigues per abstreure’s de la vida que li havia tocat en gràcia. Les parts baixes d’aquell massís de xocolata a l’alçada de la boca. No va ser a temps d’adonar-se de l’impacte que les dents ja se li havien abraonat contra aquella dolcesa pretèrit. Darrere, al seient del mig, un bol desproporcionat guardava gelosament l’especialitat de la senyora Iver. Deu litres de tomàquet fregit preparat a la manera del poble, fora de l’abast d’ulls forasters. El tomàquet i una de les mones eren la seva aportació anual a l’àpat multitudinari de Les estellades, pel qual l’àvia Emèrita s’encarregava de distribuir justament i imparcial el paper de cadascú. 

Tots vuit van arribar a l’hospital a les deu en punt. La doctora Granados era a punt de sortir de la guàrdia però, professional com és, aquell bé de Déu de desgràcia que va veure entrar li va fer fregar les mans de desig. Quatre adults i quatre criatures indestriables que havien descarregat a la sala d’espera. Molt a desgrat seu, la facultativa no va tardar a veure que ni el roig era de sang, ni el blanc, pus. Va trucar el seu home per descarregar la desil·lusió i informar-lo que arribaria a temps de fer l’ensaladilla russa. L’administratiu que els prenia les dades va trobar que Romeu Iver s’havia equivocat quan, per tercer cop, aquell va haver de repetir que la mare dels seus fills era na Rosalia i no la noia de la cua alta a qui, sigui dit de passada, va dedicar un somriure massa amable per la situació en què s’havien vist implicats. Els van fer passar en compartiments separats i els van examinar curosament per tal de certificar l’abans real de les lesions inexistents. Els vaig donar l’alta a les deu i vint-i-cinc. Ni una refotuda rascada, ja em perdonarà. De tot en diuen accidents, oi que m’entén? Es veu que es van embadocar xerrant una estona al rafal de la sortida. La canalla s’entretenia amb uns guants de làtex que els havia inflat en forma de cobi i uns depressors de fusta anguniosos.

Van acabar seient a prendre un cafè i fumar, explica Anastasio Rodríguez, el cambrer jubilat. La senyora de la xocolata no va prendre sucre i l’altra, la dona del de la barba, en va prendre massa. Em vaig estar de recordar allò de la glucosa que sempre explica el doctor Altés perquè em va semblar que era massa d’hora. Els nens volien cacaolat però se’ns havia acabat. Sempre passa quan diu que pleguen. Llavors tothom vol cacaolat, en compres vuit o deu caixes i ja no en vol ningú, coi de Murphy. Tot aquell estoc al fons del magatzem, entre els plims i els sucs de poma. L’altre no parava de fumar, per això em va fer l’efecte que la culpa devia ser més seva que no pas del barbut. Després del tercer cafè totes dues parelles feien manetes per sota la taula i ja es prenien els galouise que s’havien confós entre les tasses i les roderes. Els petits jugaven a fet i amagar. Em vaig distreure amb els Born, els familiars del de la 1714. Des que es va morir es troben diumenge sí diumenge no a la capelleta de l’hospital i llavors vénen a fer el vermut i ens acostumen a arreglar al mes. Segur que no vol prendre res?

Jo els vaig trucar passades les dotze, diu Roc Iver. M’estranyava que encara no fossin al tros i no haguessin dit res. Llavors el nen em va dir que encara eren a urgències per no sé quines proves i que arrenquéssim sense ells. No li vaig parlar del tomàquet fregit ni de la mona fins que ell no em va assegurar que tots estaven bé. Em va saber greu pel messi, què vol que li digui, amb les alegries que ens havia donat any rere any. Ja li han parlat de la figureta? Al capdavall vam enviar la Rossita a buscar tomàquet suplent i arribar, ja la deu conèixer, amb una garrafa de romesco. En fi. Qui li diu res a aquesta dona? Es veu que al vespre encara no eren a casa perquè la meva senyora els va trucar a casa deu o dotze cops. No li faràs entendre que si truques el mòbil tant és on siguis. A ella dóna-li destrals i flors però deixa’t estar de telèfons que no tinguin fils ben collats a la paret. És casat, vostè? 

Vam sortir de l’hospital a les onze i cinc i perquè l’Anastasio els va recordar que la cafeteria estava orgullosa del seu horari prudent. Malgrat l’hora, van decidir tornar fent una passejada. Xerrant xerrant s’havien adonat que no vivien gaire lluny els uns dels altres. De fet, van aprofitar per enraonar dels rosers de la senyora Farners. Google maps estableix la distància entre l’hospital i casa seva en dos quilòmetres i set-cents metres i un temps de trenta-quatre minuts per dur a terme el recorregut a peu entre tots dos punts. Quan eren a punt de tombar la darrera cantonada, Rosalia Pou va mirar el pare dels fills que no eren seus i de seguida es van entendre. El seu marit i la dona de l’altre van agafar un gran i un petit i van enfilar carrer amunt. Romeu Iver va agafar el menut al coll perquè se’ls adormia caminant. Va trobar que, per no ser seu, se li assemblava força. Davant de casa, algú havia deixat el cotxe aparcat. Passaven tres minuts de les dotze quan van tancar la finestra del pis de dalt.