UNA CREU DE SANT JORDI

La vaig conèixer quan encara estudiava. Havia aparegut del no-res i, segons que explicaven, era filla d'una llarga nissaga de diplomàtics que havien vingut a retirar-se amb el seu gruix de pertinences i títols nobiliaris a la nostra ciutat. Gairebé la precedia aquella mena de llegenda que s'havia anat construint amb mitges veritats i veritats a mitges que tampoc ella mai no va molestar-se en resoldre. El cert és que gaudia d'un estatus especial que ella no es descuidava de fer servir tant com podia. Era alta i veritablement guapa com si tot plegat li vingués d'aquells cognoms tan llargs. Malgrat una esquena més de nedadora que no pas de model de passarel·la, la majoria de colls es giraven en veure-la passar. Vestia sempre de negre però ni amagada al fons d'una nit medieval no hagués passat desapercebuda. Fumava tot el dia i a tot arreu i potser per això tenia aquella veu arrossegada que tots temíem quan pronunciava el teu nom. Tu d'on has sortit? va ser el primer que em va dir. Fumes? Deixa-ho córrer, ja es veu que el càncer ja m'haurà matat quan tu hagis tret un dels teus ducados rebregats. Era plena d'enginy. Durant les classes jugava a rebatre el discurs dels professors i sovint els feia preguntes que no sabien contestar. Ella somreia impassible veient-los suar el tweed però després no es presentava als exàmens o els omplia amb gargots sobre aventures africanes, reals de tan inversemblants, històries que corrien pels passadissos abans i tot que haguessin penjat les notes. Brillava. S'asseia al final de classe amb les cames creuades, com si fos al sofà de casa esperant que la criada li servís l'aperitiu. La colla que sempre l'envoltava li reia totes les gràcies que ella no s'estalviava d'anar-los oferint en comptagotes, com qui reparteix almoina. Vivia en una torre dalt de tot de l'avinguda Tibidabo i cada dijous encetava una festa que no s'acabava fins que la ciutat no es tornava a posar en marxa el dilluns següent. Els seus pares no hi eren mai i el servei es barrejava amb els convidats com si tot fos permès. Vindràs aquest dijous? em va dir un cop. Necessito que m'omplis la casa de poemes. Segur que tens una moleskine plena de sextines per compartir amb tots nosaltres amagada a la butxaca d'aquests texans barats. Naturalment no hi vaig anar. Aquell cop. Un parell de setmanes després em vaig comprar uns pantalons nous, vaig deixar la llibreta a la meva habitació i em vaig presentar a casa seva. O el record del que devia haver estat casa seva algun dia. Mitja facultat jeia borratxa pels corredors i l'altra mitja era a punt d'arribar. Ella va sortir d'alguna banda, em va agafar la mà i em va dir, al final has vingut, doncs? Em va fer un petó al coll i em va estirar per tota la casa travessant una selva de cossos en moviment. Va obrir una porta que ens menà del dia a la nit, del soroll al silenci. D'una estrebada que em va fer seure de cop. L'olor de pell de la butaca, l'olor de resclosit. I em deixà en aquell forat desconcertat. Els ulls esbatanats miraven de ser-me útils quan el sentit comú no m'estava per romanços, atrafegat encara processant l'instant, endreçant arxius, fent dissabte. Abans que pogués prendre el tabac de la butxaca ella va treure el cap, va fer la llum i m'ordenà, pren el que vulguis, la pols no parla, ni se't passi pel cap fumar. I em deixà sol al mig d'Alexandria.

Naturalment no vaig gosar endur-me ni un sol llibre. En vaig tenir prou de tocar-los tots, d'acaronar cada llom, resseguint noms i col·leccions, primeres edicions i autografiats. Embriagat per totes aquelles paraules que mai no m'haurien de pertànyer. Vaig trigar un parell d'eternitats a carregar-me de la força suficient per sortir d'aquell temple. Potser avui, si em repetissin una oferta semblant, em caldrien mans per arreplegar tot el que prendria sense pensar-hi un sol minut. Aleshores, és clar, vaig sortir amb les mans a les butxaques i un cap tant alt que tocava el sostre, tan solemnement vestit del meu orgull que no hi hauria cabut un trist llibre de butxaca per molt que hagués volgut. Vaig sortir al jardí. M'ofegava. Volia prendre l'aire, respirar a redós de la remor de música encapsada, com records que no volen venir a la memòria. Vaig demanar-me si és possible fer-se gran de cop o si ha de ser forçosament a batzegades, a còpia d'anys. Ja no la vaig tornar a veure en tota la nit i no es va presentar a la facultat fins que havien passat ben bé un parell o tres de setmanes. Es va asseure al meu darrere, em va despentinar els cabells com si jo fos una criatura i amb aquella veuassa seva que matava gegants em va dir, no parlis tant, que fots maldecap. Em vaig girar maldestre. Un nou tall de cabells l’havia convertida en un pres de la segona guerra mundial. Si no fos pel somriure de confitura. Què passa, no t'agrada? Abans que s'acabés la classe ja s'havia aixecat d'una revolada i havia tocat el dos. Així va desaparèixer de la meva vida.

Aquest matí hi he pensat quan he tornat a veure'n el nom escrit al diari. En parlaven sovint, d'ella. Del seu paper diplomàtic en la construcció del nou estat. M'havia acostumat a entendre que hi ha gent que forma part de la Història tan si volen com si no. A veure-la fotografiada, entrevistada, a llegir-ne l’opinió. Els mateixos anys que a mi m'havien anat carregant l'espatlla a ella l'havien convertit en algú encara més lluminós, una sàvia. Fins avui. El seu nom venia repetit deu cops, quinze cops a la mateixa pàgina. Emmarcat per requadres, plena d'honors. Quatre ratlles que la recordaven, una data d'inici i una de final. No he pogut evitar de dir-me, jo vaig conèixer la creu de Sant Jordi que ha caigut avui. La vaig conèixer.

ABRAÇATS A L'IMPREVIST

M'hi vaig trobar ben bé sense saber com. Com sol passar, l'amic d'un amic. Per fer-vos-en una idea hauríeu d'imaginar-vos una plana deserta, inesgotable, o potser un paisatge glaçat, només neu. És difícil fer entendre el que un mateix no entén, o no del tot. Un bot enmig de l'oceà. No exactament a la deriva, abraçat només a l'imprevist. I si de cas. No voldria que us féssiu una idea equivocada. Feu el favor d'apropar el zoom de la vostra imaginació devers el rostre del mariner. Oblideu-vos de la meva cara. Poseu-li la vostra, si és que encara la recordeu. La piga hi és, la cicatriu en forma d'hac vora l'orella esquerra hi és, el rictus de la cella hi és. Qualsevol cosa que us defineixi, el tret que tothom que us conegui convindria a assenyalar precisament com a vostre i de ningú altre. Mireu-se'l enartat amb la línia esblaimada de l'horitzó. Encaterinat sense esforç aparent, gairebé buit de tot. Diríeu que és feliç? Diríeu que sou feliços? Potser té gana o por o potser s'avorreix com un llum però així i tot no en podríem assegurar res, tret que és aquí i ara, que és i ja està. Us concedeixo de fer-li un present. Veieu la bossa? Deixeu estar si és de pell, de plàstic o cotó. Una bossa i prou, gens especial, del color que vulgueu, de la mida que vulgueu. La bossa que té just al seu darrere. La veieu? Poseu-hi el que vulgueu. Trieu allò que desitja el nostre mariner, allò que podria menester i ompliu la bossa. Això sí, l'haureu de complaure amb un sola cosa. Una de sola. El llibre que vau llegir als vint-i-tres anys, una ampolla d'aigua, la postal que ahir al vespre va escriure la seva filla petita, plena d'estrelles i cors, el perfum de l'estimada, la vostra cançó preferida, un pastís d'aniversari, una revista pornogràfica o un pal d'escombra. Qualsevol cosa que us faria feliç, però una de sola. Ho teniu? No és un examen, només un exercici per un taller de literatura, al capdavall. A veure, si encara no ho teniu deixeu-ho córrer, ja l'haurà omplert algú altre, la vostra bossa. De tota manera ell no es gira, no s'adona del gest que acabeu de fer. Embadocat com està en el seu repòs d'alta mar deixa passar la sort. Calla, li noteu el somriure? Fa estona que el mirem, bé hauríeu de ser capaços de percebre aquest petit canvi en el traç dels seus llavis. Fa anar la mà cap a la bossa i somriu. Perquè no pot ser, sinó, diríeu que ens mira directament als ulls, com si s'hagués adonat de la nostra presència d'alguna manera impossible i perversa. Xiuxiueja alguna cosa mentre fa un lleuger moviment, un balanceig amb el cos que no li hem vist fins ara. La barca tremola. Fins que el mariner s'adorm. Us ho prometo. No ha canviat de postura ni un mil·límetre. Continua amb l'esquena dreçada, les cames encreuades, els braços sobre les cuixes. I tanmateix dorm. Els ulls clucs no menteixen, ni tampoc el vaivé del pit. Voldríeu saber què somia. Si és que somia. Inventeu-vos-ho! Somnis lúbrics, somnis èpics, tragèdies i romanticisme carrincló. Regaleu els vostres somnis al mariner i afluixeu la veu, no sigui que el desvetllem ara que la tempesta és a punt d'arribar. No trobeu? No em direu que no havíeu pensat que tard o d'hora arribarien els núvols que ja s'arrosseguen sorneguers del final d'aquesta trista fulla impresa. L'aigua voldria ser cel. O a l'inrevés. De fet, fa estona que són confoses, una i altra. Devia estar ben lassat, el pobre. Ni la ferotgia d'aquests trons no han aconseguit desvetllar-lo del seu repòs. Qui de vosaltres ha imaginat que començava a ploure? Maleït sigui. No va prou vestit, no té enlloc on aixoplugar-se. Per què no es desperta? No cal que crideu. De res no serviran els vostres crits. La barca ha encetat una dansa de capficalls. Tot és ple d'aigua pertot. Ara diríeu que ha obert un ull. Al principi, no us enganyaré, s'esgarrifa en veure el panorama. Dos i dos fan quatre. No li serviran de res les postals, els llibre o les revistes pornogràfiques. Poca ajuda li hauran de procurar un pastís d'aniversari o el record dels petons que un dia devia malversar. La barca es tomba. El mariner desapareix. Ja no hi és. Potser hauríem hagut de triar una plana glaçada, un paisatge desert. M'hi he trobat ben bé sense saber com. Passa sovint. L'amic d'un amic.

REGISTRES EQUIVOCATS

Pavos, si esteu aquí aguantant la xapa és per pregar pel nostre col·lega Mateu Tibò Trom que ha decidit plegar veles i fotre el camp per sempre. Total, que celebrem aquest totxo en la seva memòria. A veure, per què preguem? Primer, perquè se'ns en va la flapa però sobretot perquè estem de fe hasta les orelles. Pilleu què va rajar sant Pau als hebreus no fa pocs anys ni res: “la fe és la seguretat de les coses que la penya espera i la convicció de les que no veu”. Cágate lorito! Però agafa't, perquè el tio (als de Tessalònica) els envia una carta (que estem parlant de fa la polla d'anys) i els casca: “Perquè creiem en la vida eterna. Hem vingut al món per estar-hi una temporada, més llarga o més curta, i esperem fruir eternament de la presència del Senyor. Per sempre estarem amb el Senyor”. Com volent dir... O sigui que el curro aquí baix és temporal. Que no és que no moli. Mola molt i està que t'hi cagues però que no és pa'siempre, tard o d'hora palmes perquè el que realment és l'hòstia és l'eternitat. Allà és on ens espera el barbes amb les birres, golTV i tot el tema guai. I d'allà no et treuen ni amb ajax pino, saps què vull dir? Però clar, com que estàveu enconyats amb el Mathew, com que la seva xurri i la resta de la family està fatal, amb un baixon molt heavy, doncs ens trobem tots aquí a la santa keli. Cantem i llegim tota aquesta parrafada una mica per consolar-nos, no? Rollo gang bang chill out. Perquè no ho flipem, el Mats era un peazo person. No anava mai a la seva bola, aligual a ratos estava a la parra però sempre hi podies confiar. Amb el seu piti, la xupa del curro guarri guarri i aquella barbota del pal hipster, no? Posaixò que és un moment tope de xungo, de tristesa i de dolor, tipo quan van eliminar el Mendicuti de masterchef júnior, no? Molt bèstia, col·legues, molt bèstia. Per això que la paraula de Déu que acabem de llegir ens pot tirar un cable, no? No és que vulgui anar de guais ni fotre's la vara però pensem-hi. Hem llegit un evangeli que ho peta a saco. Llàtzer i Jesús eren molt col·legues, no sé de què es coneixien però segur que havien pillat cacho junts, ja m’enteneu. Llavors el pavo va fins a Betània per donar el condol a les sistas i tal, no? Perquè Jesús també tenia els seus col·legues, que sempre sembla que el paio estigués menjant-se el tarro i al seu puto rollo però la veritat és que estava tot el dia de fiestuqui paquí pallà, saps? Igual que tots naltrus. En fin, que quan el Txuso arriba l'altre ja feia quatre dies que colgava i la germana li va cantar la canya una mica, no? Si haguessis estat aquí ara estaria viu i tal, per tot el tema dels poders i els miracles i això. Però bueno, que no et faci pal intentar a veure què et surt, que tots sabem que Déu no et sap dir que no. I el tio va i amb dos collons li diu: tu broda ressuscita fijo. I clar, la tia li diu, no lo flipes, cabron, que ja sé que al final tots ressuscitem i tota la brasa. I el tio, que jo sóc la resurrecció i jo sóc la vida, qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot  aquell que creu en mi, no morirà mai més. Com ho veus? I Marta, que no sabia si anava de tripis o què, tal qual us ho dic li afluixa: Que sí, que sí, que tu ets el puto crac, el puto amo. El barbes, més content que paqué, pregunta on tenen el fiambre i quan arriben al lloc veu que està més xapat que l'aeroport de Castelló i que el col·lega fotia un pestazo que t'hi cagues. I la resta ja la coneixeu, Llàtzer palante, quetúpuedes! I la penya amb uns ulls com les peres de l'Anniston, al·lucinant pepinos amb el puto zombie. Total, que l'actitud de Jesús davant la mort és flipant o no és flipant? Un Déu plorant, com tot quisqui però que llavors va i el fa ressuscitar de guais i el fa caminar a lo grande.  Vinga campeón, tu sí que vales! Aquest és el pal. Serenor i Fe. Una Fe del mil. Ens podem preguntar per què resem, per què oferim el sant sacrifici del nostre col·lega. Pues perquè confiem en el Senyor. SÍ QUE SE PUEDE. Som cristians a muerte i la nostra esperança és el Míster. Pau els deia als Musakas: “Volem que sapigueu què serà dels qui l'han palmat perquè no us moqueu com la penya, els que no tenen esperança. Jesucrist va estirar la pota i ressuscità. M'ho crec i punto, no? Pues Déu vindrà a pillar amb Jesús a tot el qui ha palmat amb ell”. Resurrecció dels morts? Pos Resurrecció dels morts! I dos huevos duros, que sí, col·lega. SÍ QUE SE PUEDE. Diu Jesús: Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà, i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. Que és una mica lío però que vol dir que sí, que ser cristià és la polla i punto pelota. Llavors en Mateu, el nostre germà, pot necessitar les nostres oracions perquè se li obri la porti correcta i no caigui on no toca, rollo ahora caigo. Les nostres pregàries, doncs, aquesta mateixa missa que de seguida finiquito poden donar-li el passaport que necessita, ja m'enteneu. Total, què costa, no? Una missa a canvi de la glòria eterna, vaia chollo no? I vinga, ja no rallo més i pirem, que la nostra pregària sigui acceptada pel jefe i ens concedeixi molts anys de vida per pregar pel nostre difunt Mateu Tibò Trom.

Penya, hasta luego cocodrilo. 

Mañana más.

LA GENT COM CAL

Ningú li havia demanat que tornés. Tots havíem llegit la sentència i més clara no podia ser. És més: ell sabia perfectament que no se l'hi volia. Ruc no era. Donava classes de filosofia a la universitat, poca broma. Pel que m'ha arribat, a ella se li havien omplert els collons de viure amb por. De tantes amenaces i tots aquells crits que no havien passat desapercebuts a ningú de l'escala, ja se m'entén. I no ho dic perquè els tingués al pis de dalt. El cert és que no sóc mai a casa, jo. Però el que hi passava ho sabia tothom. Hi estic completament d'acord. Si no hagués tornat, potser ara no en parlaríem. Aquí pau i allà glòria. Segur, que no en parlaríem. Definitivament no hauria d'haver tornat. Jo sóc del mateix replà però els nostres pisos no toquen. Paret per paret, vull dir. Encara així, els havíem sentit sempre. Del primer dia que van venir a viure a la comunitat que escoltem crits i cops de tota mena. De bones a primeres no te'n vols adonar. Et dius que fan obres. Que és la tele. Ell era una bèstia, cregui'm. Pobra canalla. La petita és un coet, amb un somriure sempre a punt. No deu callar ni adormida, ja hi pot pujar de peus. De fet, ja la deu conèixer. Un matí, anant cap a l'escola, li vam veure un ull a la funerala, ara no li sabria dir si l'esquerre o el dret. Allò ja ens va semblar que passava de taca d'oli. Naturalment, quan em van venir a veure jo els vaig dir que l'ull de la nena podia ser qualsevol cosa, per tot allò de la presumpció d'indolència, sap què vull dir? A què va tornar? Què buscava? Li vam deixar claríssim que en aquesta escala se'l considerava persona no ingrata. Perquè en el seu dia —hauria d'haver vist aquella nena, amb la cara com un matamundi— com a president de l'escala em va semblar que una cosa o altra havia de fer, no troba? De seguida vaig anar a trobar el de l'àtic, que fa de secretari de la junta, ja hi ha parlat? Molt bona gent. I miri que havia estat guàrdia civil. Gran, cepat, amb aquell bigotet tan simpàtic, sap qui vull dir? Hi vaig anar perquè a les criatures no se les toca. Jo, si vol que li digui, de l'àtic no havia sentit mai un sol crit, visc molt amunt. I això de la nena, ell em va explicar que li havia caigut la planxa a sobre. Que encara bo que no estava encesa. Ja la coneix, no para quieta. Semblava versemblant. De vegades ens trobàvem passejant el gos. Xerràvem una mica. Vostè hauria lligat mai Plató i Matrix? Ha vist la pel·lícula? Més bona que top gun i tot. Sabia moltes coses, el paio. Però, de tota manera hi vaig anar a parlar amb el president de l'escala i una que és mestra que viu sota meu. Què vol que li digui, sóc una persona molt de mediar i de posar pau. A l'institut m'hi trobo cada dia, com vostè comprendrà. A banda que em picava una mica la curiositat per com havien distribuït l'entrada. M'havien explicat que havien tirat tota l'entrada a terra gairebé fins a mig menjador però no havia tingut ocasió de pujar mai. La pobra, ja tenia prou feina amb aquest animalot. Vam ser clars i contundents. Li vam dir: això s'ha d'acabar. Som una comunitat pacífica, nosaltres. De Reus de tota la vida. Gent com cal. Si torna a posar la mà a sobre d'algú de la seva família, ja em pot ben creure que se'n penedirà. Oi que vostè ho hauria entès a la primera? La gran, pobrissona, un fart de plorar amagada rere la cama de sa mare que només gosava dir, no ploris, filla, no ploris. Amb uns ulls com a plats, és clar, amb tot l'escàndol destapat. En el meu cas puc dir orgullós que vaig ser el primer que va trucar els mossos, tal com ho sent. No estic per romanços, jo. El toro sempre per les banyes. Al tema, sempre al tema. Que la vida són dos dies. Jo venia de tirar la brossa i ell sortia carregat amb totes les bosses de reciclar. Bona nit, li vaig dir. Vol creure que no es va dignar a contestar? Tan bon punt vaig arribar dalt, vaig trucar la policia. I encara no deu minuts després ja sortia emmanillat. Es veu que van trobar la nena plena de blaus, em va dir el del segon. Jo no hauria pogut trucar. Sort en vam tenir, d'ell. Si no fos pels valents ja m'explicarà. No es pensi que tampoc no m'havia quedat assegut de braços plegats. A la primera reunió d'escala vaig treure el tema i el vam sotmetre a votació. La lletja del tercer té una filla que estudia per advocada i la vam fer baixar. Es veu que és normal que la víctima no s'atreveixi a fer el primer pas. Per por a les represàlies, sobretot. La proposta d’una acusació particular va venir de l'enginyer del cinquè. Té molts calés, l'home. Amb dues patents de l'any vuitanta-vuit se li va solucionar la vida. Jo certifico, com consta a l'acta, que ho vam decidir per una nimietat. Un sí rotund de tots els presents. No hauria d'haver tornat, no. Els vaig oferir de córrer jo amb totes les despeses. Conec set o vuit lletrats que me'n deuen més d'una, li sóc franc. Ja ho vaig veure clar que ho enllestiríem de seguida. En diuen judici ràpid però amb tots nosaltres testificant li ben asseguro que de ràpid no en va tenir res. El van trincar ben trincat, ja hi pot pujar de peus. La pobra dona vinga plorar que allò no podia ser, que no era just. Potser sí que hi podríem haver fotut més canya però tampoc no era qüestió de dir cap mentida, oi que m'entén. Una víctima en estat de xoc, això està clar. Fixi's si estava especialment emocionada que no va poder badar boca en tot el judici, només feia que plorar. Al final, es va acollir al seu dret a no declarar, ja veus tu. Particularment trobo que el millor testimoni, mal m'està dir-ho, fou el meu. Vaig buidar el pap ben buidat. Pensi que fa trenta-cinc anys que duc la porteria de la finca i una cosa així no havia passat mai. De seguida el vaig calar. Aquest home no era aigua clara, això segur. Professor de filosofia, oi que m'entén? Jo no és que hagués vist ni sentit mai res fora de lloc però de la paraula del president me'n refio. Si ell ho diu, va a missa. Que es foti, el molt malparit. Encara va estar de sort que, en no tenir antecedents, li van suspendre els dos anys de presó que li van caure. Ara, això sí, dos anys sense comunicar-se ni apropar-se a menys de cinc-cents metres de la dona i la canalla i, sobretot, al barri. Dos anys sense trepitjar el nostre carrer. Au, a veure com ho entomes, em vaig dir. Una mica com de pena, també. Vaig estar a punt de creure-me'l. Quan el jutge li va donar l'última palabra, per si volia afegir res, se vol creure que no podia ni parlar dels llantus i els mocs que li omplien la cara. Hasta semblava que deia la veritat el molt pàjaru. Encara no havien passat dos dies que va i el tio es planta a casa. Vam haver de cridar el de l'àtic que hi va mirar de raonar. Deia que només volia recollir quatre coses, que ho necessitava per la feina. Jo que ho vaig sentir vaig començar a trucar els timbrets del porter automàtic i en un tres i no-res, collons igual que si fóssim a Fuenteovejuna, l'entrada era plena de veïns. Escolti, i ni una empenta ni una mala paraula. Que volia recollir les coses, diu. El vam acompanyar fins dalt al pis entre tots. La seva dona va sortir al replà cridant el seu nom. Ell, és clar s'hi va voler apropar però entre tres o quatre naturalment li ho vam impedir. Les pobres criatures només somicaven papa no papa no papa no. Si no hagués tornat, res d'això no hagués estat necessari. La veïna del costat va insinuar que el terrat era ple de la roba d'aquell animalot. Ell es veu que no volia pujar a buscar-la però entre uns quants el vam convèncer. De seguida vam tenir el terrat ple. Tret de la pobra invàlida del quatre no faltava ningú. En ma vida havia vist tots els veïns reunits. Ni per les festes del barri l'any que va venir l'Orquestra Plateria. Per això li dic que em cregui que, d'on era jo, no li puc dir del cert com va anar. Es veu que va perdre l'equilibri i va caure. I escolti'm que es veu que el molt puta, esclafat i tot brut de sang encara remenava les cames com un escarabat. Vinga cridar auxili, auxili. Ja ho pot ben creure. Mala hierba nunca muere, oi? Es va enfilar perquè volia veure el mar. Els dies clars es veu Mallorca, no ho sabia? D'on ha tret això que va relliscar? I ara! Va ensopegar amb les andròmines que es van deixar els pintors fa cinc anys quan vam arreglar la façana. Va caure, ves. No en trauràs l'aigua clara. L'ambulància no hi va ser a temps. Va trucar la seva dona. Fixa't quina santa que, encabat de tot, encara el volia salvar! No hauria d'haver tornat, no troba?

POSTAL #44

He encetat l'any d'una manera estranya, posant que existeixin maneres d'estrenar els anys com cal. N'hi ha pogut prou amb un parell de setmanes per comparèixer tres cops seguits davant de mossèn Ramon. Dos funerals i el bateig d'un esquitx que hauries dit que ho mirava tot amb un vigor impropi de l'edat que li pertoca. Per si ho trobes poca cosa, resulta que sóc el flamant guanyador de la cistella que cada any per reis sorteja la cooperativa. Em sembla que no m'acabaré ni l'oli ni el vi fins que em mori. Espera. N'hi ha més. Llegeixo un llibre els protagonistes del qual viuen al mateix carrer on vam llogar el nostre primer pis plegats. No els som tu i jo, no t'amoïnis. Ells han après a ser feliços malgrat una guerra que nosaltres només hem sabut avorrir a còpia de llegir-la a les novel·les. Potser hores d'ara ja has rebut la meva carta de debò. Res no s'escapa de les noves tecnologies. Sé exactament on ets però potser ja no tinc ni idea de qui o en què t'has convertit.

DIA DE REIS

Quan han passat els reis devia fer estona que dormia. Fins a mitjanit havia aguantat sense problemes. Com tots els vespres, els sorolls que li arribaven del carrer li anaven explicant un cabàs d'històries quotidianes que ell ja ha après a reconèixer. Després ha sentit els pares discutint, com gairebé cada dia d'ençà del diagnòstic. Aquell arreplec de paraules gruixudes feien més mal que el trep repuntat que li travessa el cap. I després el plor de l'un i el silenci de l'altra. Hauria corregut a abraçar-los si les cames no s'haguessin entossudit a no moure's del lloc on eren. Llavors s'ha estimat més alliberar la son i deixar-se bressolar per aquest esgotament que ja és més ell mateix que no pas d'ell. Compassa el dolor amb la respiració i fa veure que no s'adona que somni i record es confonen en la seva grolleria. Repassa els estels que li van enganxar al sostre i els contorns dels objectes que voldrien vestir d'habitació aquesta puta presó. Sort en té de la finestra. O potser tot al contrari. Finalment s'adorm. Aleshores, de bon matí, amb la llum omplint la casa sencera, deixa't estar de màgia, sense desembolicar ni un sol regal sap que els de l'Orient no s'han oblidat d'ell. Malgrat tot, continua viu. Com a mínim un dia més.

UN ACCIDENT

Només sortir la mare, el meu cosí em va clavar una bufetada. Amb la mà ben oberta i tot de sobte, sense cap motiu. Fins llavors no ens havien deixat sols ni un moment. La casa era plena de gent plorant, abraçant-se els uns als altres i parlant en veu baixa pels racons. I tanmateix, tothom estava pendent de mi i de l'Eloi. Per l'edat, suposo. Sobretot els cosins més grans. Venien, seien a la nostra vora amb un mig somriure glaçat i s'estaven allà sense dir res. De vegades ens posaven la mà a la cuixa i, d'altres, ens embullaven els cabells. Tot amb aquell mateix posat desgavellat. inexpressiu. No sé què en volien, de nosaltres. De fet, sort del clatellot depèn de com, perquè encara no havia pogut plorar. Abans d'ahir, quan va passar, jo era a classe de violí i ningú no me'n va dir res fins al vespre, després de sopar. Naturalment, ja havia notat que passava alguna cosa, sobretot quan vaig veure que m'esperava la tieta Alba a la porta del conservatori. Perquè la tieta Alba és la més jove de tots els germans de la meva mare i no li veiem gaire el pèl. Normalment, no compareix quan se l'espera i, si compareix, tampoc no se n'espera gaire cosa. Jo la trobo divertida perquè parla com si encara anés a l'institut. M'agrada demanar-li pels seus xicots o per la seva feina perquè sempre té alguna història nova de trinca per explicar. No sé per què, ni l'una cosa ni l'altra mai no li duren d'un any per l'altre. A mi em sembla que té mala sort, però diria que no deu ser ben bé del tot una qüestió de bona o mala sort. Quan els ho pregunto als pares, la mare sempre es queda callada, el pare comença a embalar-se i acabem deixant-ho estar. Total, que la tieta em va acompanyar a casa però abans vam aturar-nos a fer un gelat al Mercadal i, després, vam entrar a la Galatea i em va comprar un llibre que feia molt de temps que demanava debades. Em va estranyar força tot aquest dispendi perquè ella mai no té ni un duro, però vaig preferir estar-me de fer-ne cap comentari. Tampoc no em va passar per alt la compulsió amb què encenia una cigarreta amb la punta de l'anterior o el detall que no es tragués les ulleres de sol ni a dintre de la llibreria. Quan vam obrir la porta de casa, la mare va venir corrents a rebre'ns. Es va posar a la meva alçada, em va abraçar i em va començar a omplir de petons. Llavors, del fons del corredor, va aparèixer el pare parlant pel mòbil, em va treure el violí de l'espatlla i em va començar a abraçar per la banda que l'altra deixava lliure. Creieu-me que hi va haver un moment en què vaig pensar que entre tots dos m'ofegarien. La tieta Alba plorava i el telèfon de casa va començar a sonar amb insistència, com si hagués decidit salvar-me la vida. Ja no va deixar de sonar. Em van enviar a fer els deures. Després, vam sopar en silenci i, quan gairebé ja em pensava que deixarien que m'adormís en la ignorància, el pare i la mare se'm van asseure al llit i em van explicar l'accident. 

Amb l'excusa que era tard no m'havien deixat fer preguntes i, amb tot aquell exèrcit de dubtes per a resoldre, el son se'm va regirar com un mitjó. No tant a conseqüència d'una melangia que potser hauria hagut d'omplir-me l'estómac de pedres, sinó més aviat neguitejat per l'assumpció d'una incapacitat pròpia i llastimosa de construir un relat lògic, prou coherent. Imaginava l'escena mil cops i cada vegada se'm presentava més inversemblant, més desproveïda de qualsevol estructura raonable. Em veia abocat a entretenir les hores perfilant els detalls que presentessin aquella notícia de manera adequada, comprensible. Petits canvis en els personatges que hi havien intervingut, cabdals retocs imperceptibles en el paisatge. Potser una línia de diàleg apropiada, incomptables variacions en el final. Per tant, enfeinat en la construcció del record més important de la meva infantesa, no se'm va acudir permetre que la tristesa entrés per la finestra a empudegar-ho tot d'una transcendència que m'hauria estat impròpia. I no vaig plorar. Se'm va passar per alt que poc o molt, en certa manera gens exagerada ni melodramàtica, hauria convingut que plorés. Al matí va resultar que cap de les versions que jo havia reescrit durant la nit havia reeixit. La veritat, de tan senzilla, superava qualsevol altra explicació: Un cotxe havia atropellat en Max i ara era mort.