dilluns, 27 de juliol del 2015

MIU I ELS ALTRES (Amèlia)





Miu no treballava per a mi. Només venia a ajudar-me de vegades. Quan necessitava diners i no els volia demanar al seu pare. Tampoc massa sovint, de fet. Malgrat que encara estudiava sempre trobava temps per a tot. La majoria de les tardes era al despatx del notari, que jo sàpiga. Aquell diputat que van fer plegar després de tot l'enrenou. Ella era de la mena de gent que sabia fer qualsevol cosa. Amb un cop que li ensenyessis en tenia prou. És la criatura més intel·ligent que he conegut mai. Molts vespres encara se les apanyava per donar classes a la Wajida. La va afectar molt allò de la petitona. Llavors festejava amb l'estudiant de medicina que vivia aquí al davant. Recordo el dia que el pobre Max va entrar d'una revolada a ensenyar-me l'anell. Si no plovia de poc li anava. A mi em va estranyar que ella volgués aquella mena de compromís, i tanmateix em vaig contagiar de l'eufòria d'aquell xicot. Va refusar-me el vi. Quan ella digui que sí, Amèlia, et prometo que baixem i ens el bevem tots tres. Ja no la vam encetar, aquella ampolla, ves. No s'ha mogut del mateix prestatge on va quedar aleshores, si vols que t'ho digui.


El seu pare havia aconseguit que l'Amado no entrés a la presó. La policia havia trobat el ganivet embolicat a la rebotiga i ja gairebé hi tenia peu i mig. Els diaris van anar plens de l'absolució. Massa i tot, va resultar. No hi va haver manera que volgués cobrar-nos un sol euro. Ella no parlava mai d'ell. Podries haver pensat que l'home era mort i enterrat, o pitjor. Hauries jurat que no l'havia conegut. Parlàvem de qualsevol cosa. No tenia por de confiar-me les seves històries, moltes de les quals impossibles per una criatura de la seva edat, per una ciutat com la nostra. Ella me les deixava anar com si res, rentant gots, passant plats. Segurament perquè no representaven gran cosa per a ella. Del seu pare en canvi, ni una paraula. Ell venia cada dijous a dinar perquè sabia del cert que ella no hi seria. A les postres em feia seure i em demanava per la filla. Jo li'n feia cinc cèntims. Més prima. Tot matrícules. Un color nou de cabell. Llavors tot ell fumava, amb les galtes cada dia més xuclades. Deixo aquest llibre, assegura't que el troba ella. De casualitat.



dimecres, 22 de juliol del 2015

DIBUIXOS SENZILLS




Amagat en l'heura

escric cartes a vells amics meus

que m'he assegurat

de no tornar a veure.

Explico mentides pietoses

barrejades amb la veritat

més inversemblant

que se m'acudeix.

He afegit algun dibuix

senzill, potser pornogràfic,

atiat pel reflex del llac brut

que ensinistra el mas.



Tinc costums vulgars, no me n'amago.

Dormo nit i dia embolicat

amb la pell del vell

que passa per mi.

No escolto altra música que l'aigua,

els avions passant a l'hora de sopar

o les bèsties empaitant-se al bosc.

Ja no em cerco ni m'amago.

Sóc i prou.


dimarts, 14 de juliol del 2015

MIU I ELS ALTRES (Max)



Fa estona que espero. Qualsevol altre diria que massa. No pas jo. Quan és l’amor allò pel que s’espera mai res no és prou ni massa, ni tot al contrari. Aquesta és la resposta per a la pregunta que ningú em formula. Surto al balcó i torno a entrar a distreure els dits amb una cigarreta rere l’altra, vora la finestra. Aquesta tardor ho he estat deixant com a mínim un cop al dia. Però sempre hi torno, com es torna sempre a les coses que fan mal. Els carrers ja han començat a banyar-se. De resultes d’aquest cel de cendra tossuda, l’enllumenat públic s’ha encès i sembla més tard que no és. De dalt estant, tres pisos mal comptats sense ascensor, el riu que jeu sota el pont vell, un bocí de plaça i el cafè de l’Amèlia que ja prepara les taules. Saludo amb un gest improvisadament amable el noi de la guitarra que m’ha vist guaitant i que ara desa l’instrument i fa recompte de la seva misèria.

Miu ve gairebé cada dia a sopar. No ho convenim ni decidim per endavant però quan comença a caure la tarda sento les passes d’ella travessant l’empedrat del pont. Trec el cap i li veig el somriure oferint-se a tot aquell que el necessiti. S’atura una estona amb el músic i xerren. De vegades baixo, ens agafem les mans i passegem una estona vora l’aigua abans de menjar. La majoria dels cops, però, ella puja esgotada, s’asseu a la butaca i esbufega. Aleshores m’estimo més no dir gaire cosa, que sigui ella que enceti la partitura. Me la miro amb fruïció desvergonyida mentre acabo de parar taula o calculo quina música resultaria més escaient de fer sonar. Tinc una capsa de discos que era al pis abans que jo i que descobreixo amb ella a poc a poc. Sobretot cantants melòdics d’una Itàlia que ja no existeix i que provo d’imaginar repassant les cobertes que un dia ens entretenim a espolsar.


dilluns, 6 de juliol del 2015

MIU I ELS ALTRES (senyor Barreres)




Aquesta no era una ciutat gran. Però tampoc petita. I tanmateix podia estar setmanes senceres —si no més— sense saber res de Miu. Em contestava el telèfon, certament, i sentia com m'escoltava la xerrera fins que se n'atipava i penjava. Costaria recordar el darrer cop que havia pujat al turó o bé l'última vegada que havia vingut al despatx a fer-me una visita. Era plenament conscient que ella no volia saber res de mi però trobava que aquesta certesa em servia de ben poca cosa. Quan la vam tenir ja érem grans però també ben vius. Potser no en vaig saber prou o potser no del tot. De petita, es desfeia de les meves abraçades i corria cap a l'Olga que m'oferia un somriure per fer-se perdonar. No s'adormia si ella no passava a fer-hi recompte del dia. Les sentia xiuxiuejar i riure. Així i tot, si se m'acudia entrar, la petita callava, feia un petó a la seva mare i tancava els ulls donant-nos l'esquena. 

Per això em va estranyar que volgués estudiar lleis. Ningú l'havia sentida ni un sol cop preguntar per la feina que jo feia ni posar cap atenció en els repertoris jurisprudencials que farcien la biblioteca. Mentre érem a taula, ella mai no escoltava les meves anècdotes. Tot al contrari, encetava converses noves i molt més distretes que enterraven de seguida qualsevol de les meves històries. Parlava tot el dia, omplia la casa amb aquella veueta de persona gran i entenimentada, que fa preguntes i espera respostes. Perseguia l'Arderiu demanant el nom de totes les plantes i encaterinava la senyora Rovira davant dels fogons amb hipòtesis inversemblants que oblidava o deixava estar si jo m'hi interessava. Tot de sobte, el torrent de la seva veu s'apagava amb la meva proximitat. Naturalment vaig acabar acostumant-me al seu rebuig. Igual com el qui tard o d'hora assumeix un defecte físic de naixement. 

Jo passava totes les hores al despatx. No sabia fer altra cosa. M'havien ensenyat a respirar l'olor de la fusta ben encerada i a llegir vint-i-cinc cops qualsevol ratlla abans de donar-la per bona. Aquest hauria estat el meu argument, la meva línia de defensa si se m'hagués acusat. Una sort d'incapacitat per defugir allò en què t'han convertit. No obstant, el cert era que de poc servia la meva habilitat per recitar de memòria el codi civil a la velocitat de la llum o recordar qualsevol precedent jurisprudencial abans que ningú si era incapaç d'assegurar el nom de les amigues de la meva filla. Sempre descobria massa tard que Miu havia tornat a fer anys sense lletrat que la representés. El seu silenci, doncs, era el càstig just i necessari que jo assumia amb l'honesta fermesa del reu habitual. Nulla poena sine culpa, al capdavall. En tenia prou de veure-les totes dues empaitant-se per la porxada i apropiar-me de les escorrialles.

Quan l'Olga em va dir que esperàvem la Miu, vaig pensar que parlava d'algú altre. Ho havia deixat anar mentre em feia el nus de la corbata, gairebé tenia un peu fora de casa. No t'oblidis d'arribar d'hora, ens esperen a les nou. Estic embarassada. Si no ets puntual em faré venir a buscar per un de més eixerit. Vaig deixar anar un petó escarransit mentre baixava les escales apressadament i, quan arrencava el cotxe, en veure-la encara al caire de la porta pel retrovisor, em vaig refer de la notícia. Vaig apagar el motor i ella ja m'embolicava amb els seus braços. Ves ves. Al vespre en parlem com déu mana. No ho expliquis a ningú. Abans de l'hora de dinar, ja ho sabia la meitat dels jutjats. Naturalment, l'altra meitat devia ser a esmorzar, encara. Vaig trucar als Vallverdú per excusar-nos del sopar i vaig arribar a casa abans que ella, amb el temps just d'assegurar-me que ella trobés les espelmes encenent la nit a la taula del jardí.

Durant la resta de setmanes abans del naixement de la Miu, no hi va haver un sol dia que no penséssim que la perdríem. No va ser fàcil. La meva dona va suportar marejos, vòmits, pèrdues. Li va saltar un gos damunt, va ensopegar a la piscina i va enxampar el pitjor refredat de tots els temps. Ella, que no sabia estar-se quieta ni dormint, va haver de fer-se íntima amb els llençols. Havia fet preparar l'habitació del costat del despatxet. L'olor de la gespa encomanava primaveres


dilluns, 15 de juny del 2015

MIU I ELS ALTRES (Ot)




No vaig triar aquesta ciutat. El riu, les pedres, la glorieta atrotinada. Em va triar ella a mi. Potser ni això. El revisor em va fer baixar. Feia més de tres setmanes que estava net. No pas per una ferma decisió pròpia sinó perquè no tenia altra cosa que la guitarra i la roba bruta que cabia a la bossa. Vaig seure allà mateix, a l'andana, i vaig començar a tocar. En aquella època només feia Nick Drake. Vint-i-sis anys, Cambridge, lluna rosa. Resultava senzill i amorosia la gent que s'aturava a escoltar-me. Miu es va asseure a la meva vora i semblava conèixer les cançons com si també parlessin d'ella. Els altres es quedaven un parell de tornades, plantats. Llençaven unes monedes a la funda i se n'anaven. Ella no es va moure fins que jo vaig acabar. Va venir fins a mi quan ja recollia i em va agafar la mà. Vine. La seva veu. 

El pis era tan gran i ella tan poca cosa que vaig pensar que vivia amb els pares. Jo encara no parlava la seva llengua però ella enraonava en la meva sense cap esforç aparent. Em va fer seure i va tornar amb dues tasses de cafè. Em mirava com si sabés llegir-me els pensaments i tanmateix els seus ulls convidaven a alliberar-se de qualsevol nosa. Em va arrossegar a la dutxa i em va fer l’amor de seguida per bé que jo n’hauria tingut prou d’una carícia seva. Abans d’anar-se’n, em va passejar per la casa. La meva habitació era buida aleshores. Va obrir la finestra de bat a bat i em va ensenyar el turó on s’havia fet gran. Va desfer-me la bossa. Va posar la roba a rentar i va trobar un lloc per a cada cosa. Com si aquelles quatre parets haguessin esperat que jo arribés.


És això i prou. Ella era fora tot el dia. Marxava a primera hora i tornava a la darrera. Abans d'adormir-nos, em prenia com volia però sempre fugia a acabar les nits al seu llit. Al principi no vaig ni gosar sortir d'aquell palau que se m'havia ofert. Després d'una eternitat al ras, la pell s'avicia de seguida a les mentides pietoses del confort. L'olor dels llençols nets, del bull d'una olla, de l'aigua corrent. Al més a prop que vaig ser del carrer és quan m'abocava a la finestra a fumar. Sentia els trens i ja no era capaç de figurar que algun dia jo hi havia estat enfilat. Fins i tot la guitarra em resultava estranya i no la feia anar si no és que ella m'ho demanava. Toca, deia. I jo tocava. Prou, deia. I jo deixava a mitges l'acord que ja no hauria recordat encara que m'hi haguessin obligat.


dilluns, 1 de juny del 2015

DISCO 2000 (I'm the resurrection, Stone Roses)



I el silenci es va fer bocins amb uns cops de bateria. En Reni i el seu barret de pescador encapçalen la marxa. Quinze segons marcant compàs abans no s'hi afegeix el riff d'en Mani que s'obstinarà cançó enllà donant entrada a la veu de l'Ian i, finalment, a la guitarra d'en John. Hi són tots quatre. I ja no marxaran. En tindran prou amb un disc (i alguna cosa més). Posaran altra volta Manchester al mapa i nosaltres renunciarem a la nostra educació judeocristiana per abraçar l'hedonisme tan salvatgement com ens deixin. Psicodèlia, Pollock i samarretes de ratlles. I el posat. Sobretot si —després de ser la llum i la resurrecció— els instruments s'entossudeixen a fer-la petar tots sols tants minuts com els permetin. Quatre i mig? O tota la vida.


dilluns, 25 de maig del 2015

POSTAL #46



Totes les coses són al seu lloc i tanmateix res no para quiet. Aquest moviment, d'altra banda enganyós —el vent fa pensar l'arbre que és lliure—, distreu la meva consciència i me n'amanyaga el dolor. Ja no tornaràs a ser feliç mai més, sembla que em prometi. No tant com la sentència que condemna sinó més aviat oferint el consol d'una certesa. Transigeixo. He estat sempre el més dèbil de la selva, el que abaixava els ulls, el que canviava de vorera si veia xerricar el ramat. Torno a seure al balcó i sento la xerrera del riu mentre garbeja la jovenesa de la seva aigua indestriable, camí d'un final que ara sembla tan lluny. El pont em mira estalviant-se el plany, callant el retret que mereixo. Cada pedra era aquí quan vaig arribar i no se'n mourà quan jo fugi de nit, sense fer soroll. Per encert o atreviment, una malaptesa segura, no he sabut tocar la melodia que em pertocava. O potser ni tan sols no era músic i jo me n'havia convençut.