dilluns, 27 de desembre de 2010

PER BESUCS, COM NOSALTRES





 
-ni idea, pensava. Potser en una altra cosa, no et sabria dir exactament què
-M’estimes?
-Per què m’ho preguntes?
-No ho sé, de vegades penso que potser no ho dius prou i m’angoixa.
-T’angoixa?
-No. És només una manera de parlar, saps? Penso en tu tot el dia i passem tant temps lluny l’un de l’altre que
-que què?
-que em vénen al cap coses com aquesta. Entens què vull dir?
-Francament, no.
-Vull dir que potser ja no m’estimes encara que tu encara no ho sàpigues. Vull dir que, potser, la distància està fent la seva feina si no l’ha feta ja. Això vull dir.
-No sé on vols anar a parar.
-Escolta deixa-ho estar. Sabia que no podríem parlar d’aquestes coses. Potser és aquesta ciutat. Tan plena. Tan buida.
-Avui he estat a punt de trucar-te. Abans. Però al final he pensat que potser no hi series
-i on havia de ser?
-potser no havies arribat de la feina, o comprant, ja saps, he pensat que no hi series i que fóra millor trucar a l’hora de sempre.
-veus?
-què he de veure?
-Això que deia. Encara no m’has respòs.

-què és que encara no he respòs?
-
-digues
-
-no escolta, de debò, ara no sé què vols dir.
-doncs si m’estimes, si encara m’estimes.
-I és clar que sí.
-És clar que sí què?
-que és clar que t’estimo.
-Molt?
-Moltíssim.
-No ho sé. Ja no puc estar-ne segura. Fa tants dies que espero abraçar-te que ja no recordo si el darrer cop em va semblar que m’estimaves tant com dius.
-Escolta. Avui deus haver treballat molt. Jo també estic molt cansat i també tinc moltes ganes d’abraçar-te però ara com ara va així. Ja ho saps. Ja ho sabíem que seria difícil. Però la distància és una estúpida variable que només té a veure amb la geometria i l’espai però no pas amb els sentiments. Penso en tu a totes hores, m’entens? Encara que no siguis aquí, cada paraula em porta a una conversa amb tu i cada fotograma em recorda un cop o altre estant a la teva vora. Estic cercant constantment la teva imatge, a tot arreu. I no m’importa dir-ho, fa uns dies que duc una foto teva a la cartera.
-Potser és que tens por d’oblidar-me.
-Però, escolta, que no entens de què et parlo?
-Sí que t’entenc, però no sé si m’agrada tot això que dius.
-Recordes quan ens vam conèixer?
-
-Recordes la primera cosa que et vaig demanar? Recordes com anava vestit o quins cabells portava? Recordes les sabates, el temps que feia o quin dia era? Perquè jo sí que me’n recordo. Me’n recordo com si fos ara.
-Valdrà més que pengem. Es fa tard.
-Deixa estar l’hora. És important tot això.
-L’hora també és important.
-I la gana al tercer món també és important però ara parlem d’una altra cosa.
-En fi. Adéu. A més, tinc la paella al foc.
-Doncs apaga el foc i torna.
-És tard, de debò.
-No tan tard.
-Tinc gana.
-Jo també tinc ganes de veure’t.
-Adéu.
-Com vulguis.
-Ja. Un petó.
-Un petó.

dilluns, 20 de desembre de 2010

I ELS SILENCIS NO HAN DE PERTÀNYER A NINGÚ



No hi ha paraules. Només un llarg (llarguíssim) silenci durant el qual, probablement, les coses hauran canviat tant que serà impossible reconèixer ja mai algun tret comú, un instant compartit. Al principi, el temps no existeix. És més, si existeix és com una ombra allargassada contra la qual lluitar debades. I de sobte apareix, com un regal, com un bé que cal administrar de forma raonable. Te’n surts. A cops, aconsegueixes fins i tot aturar-lo i construir quelcom semblant a un record. Però és mentida. No hi ha forma possible de menar-lo per allà on voldríem. És fugisser, del tot escàpol. S’esvaeix de manera constant i les mesures són enganyoses. Molt aviat se’t presenta a casa com un enemic. Truca a la porta, esbotza la porta a estrebades si cal. Tant li fa l’hora. Si és de nit o de dia. Et passa i sobrepassa i et proposa pactes que mai no compleix. Sovint, val més no pensar-hi però això tampoc no és cap consol perquè tard o d’hora se’t torna a aparèixer. Cada vegada més brut. Cada vegada més buit. I aleshores t’adones llastimosament que és una cursa perduda. Sempre endavant. Sempre endavant i a les palpentes. Sense saber mai cap on. Pots preveure, apuntar, ajustar, però esdevé del tot inútil. És veritat que l’única via d’escapament és obviar-lo, deixar-lo que campi a la seva, assumir el deute que mai no deixarem de pagar. Les hores, els dies. Els pretèrits i els futurs i encara els condicionals. Una traïció. Se’ns va oferir com l’eina per avançar cap al nostre destí i tanmateix sense l’avís que eina i destí acabarien per ser la mateixa cosa. I ara soc aquí, mirant de capturar un record. Potser un estiu o potser una tardor. Un somriure obert, un frec de pell. Un trajecte en tren. Una cambra. Res.
Ja no hi ha paraules. Només un llarg (llarguíssim) silenci que acaba vestint-ho tot de la ferum del no-res. Encabir el Buit en un espai per vendre qui sap a canvi de què. Voldria saber que una melodia o bé un olor et porta altra volta cap a mi igual que a mi em porta cap a tu. Però això no ho podré saber. No existeix mecanisme capaç de certificar assumptes com aquest. Hom fa servir les ditxoses paraules encara que siguin manllevades, sabent justament que són manllevades, sabent que el vent se les ha endut des que són. Però ara per ara, en aquest precís instant (veus, aquest que ja s’ha dissolt) no tinc ni un trist mot. I els silencis no han de pertànyer a ningú.

divendres, 10 de desembre de 2010

TALLER (exercici de microrelat partint d'una frase feta)


A la primera ecografia ens van parlar de bessons i ja ens va resultar sospitós perquè no en coneixíem antecedents familiars. A la segona, però, l’ecògraf ja ho va descartar començant a parlar-nos d’un cos estrany, alguna anomalia encara inespecificada per la qual cosa la meva dona es va haver de sotmetre a tot un seguit inacabable de proves que res no van resoldre. Estàvem decidits a dur la nostra filla al món, fos quin fos el problema, de manera que ens vam negar a continuar amb aquell calvari mèdic deixant que l’embaràs fes el seu curs natural. Quan finalment va arribar el dia i l’emoció i la por es barrejaven a parts iguals, res feia preveure aquell desenllaç. La nostra criatura va treure el cap i per fi vam poder veure aquella careta que tant ens havíem imaginat. I aleshores allò. La nena va fer quaranta-cinc centímetres i pesava quatre quilos. Tres quilos d’ella i un quilo del pa de pagès que duia sota el braç.

dijous, 2 de desembre de 2010

NEW WAVE



Abans i tot de saber-te, la teva mare ja es delia per tenir-te. Un dia li vas rondar els pensaments i ja no te’n vas anar. I nosaltres, és clar, tots nosaltres ens vam afegir a aquell delit. I t’esperàvem. Perquè has de saber que existies molt abans d’existir. Potser era encara una existència sense formes ni gestos, una existència desdibuixada. Però indubtablement existies. Eres tres-centes trenta-una emocions embolicades amb el perfum de la gespa humida. Eres dos-cents dotze versos posats l’un darrere l’altre escrivint en acròstics infinits el teu nom. És cert que hi va haver un període, no res, un esglai, durant el qual la certesa de la teva presència va tremolar. Aquell tremolor va arrossegar la mare a un plor petit, un plor només per tu. No gosava dir-ho però plorava perquè sentia que ja no li donaves la mà. Però aleshores va arribar el teu pare i la va fer riure, la va fer riure i el teu nom va pintar totes les parets de la seva vida i ja no hi va haver prou colors ni prou parets pel teu nom extraordinari. I et vas fer. Poquet a poquet. Una realitat tan immensa i tan evident que el ventre de la teva mare ja no t’ha pogut amagar més. Fins avui, quan per fi has estirat les teves manetes tan dolces cap a tots nosaltres i ens has parlat amb la teva pell tan real.