ET TORNARÉ A PENSAR

 

APAREIXES TOTHORA

 

EL NOM DE TOTS LES COSES

 

PERQUÈ JA NO CALLAREM

 

Vigilem les paraules quan s'envolen

fora del nostre abast, un cop llençades,

i oblidem que ja no ens serà permès

d'estirar el fil que les contindria

sinó entomar l'envestida ferotge

de qualsevol que hi pari atenció

i no les empassi un cop mastegades.

Ja no sec arrecerat al rafal

ni acoto el cap per crits i escopinades,

inflo el pit i surto a l'entrada

a dir el meu nom i els meus cognoms humils.

No espero càstig ni vull recompensa,

m'hauran d'arrossegar si em volen pres

o passejar-me dalt d'una carrossa.

Vigilem les paraules quan s'envolen

perquè són només belles en ser dites.

O

M’estimo més que no vinguis.
Obres totes les finestres,
neteges cada racó,
tossuda, escampes perfums
barroers de dies nous.
Rius massa, no calles mai,
i jo he tornat al meu poble
orgullós de morir sol.

(De la meva participació poètica —segon d'una sèrie de vuit poemes— al projecte col·lectiu artístic de l'Illa del Safrà "La pell de Montbrió")

M

M’espero assegut al marge

oblidat del tros que l’avi

no s’hauria volgut vendre.

Tornen les prunes, silencis

berenats a corre-cuita,

ribells torts, descolorits,

i una por que compartim,

ofegada ben endins.

(De la meva participació poètica —primer d'una sèrie de vuit poemes— al projecte col·lectiu artístic de l'Illa del Safrà "La pell de Montbrió")

UN TRET QUALSEVOL

I aleshores et vaig sentir la veu

tota nua però vestida de festa.

Un convit, el ball i el perfum.

la música d’un silenci brevíssim

o potser els mots escadussers

d’una promesa eterna.

Et precedia només l’ombra calma

—cortesana i servil—

com l’anunci del perill, una edat

en abandó que ja havia oblidat.

Vas venir. Vas seure tan a la vora

que devia oblidar-me de fugir. 

UNA ALTRA NIT

Aquesta nit, al terrat del seu edifici,

ha esclatat una festa amb música i begudes

exòtiques el nom de les quals desconeix.

Hi ha tot de peus que ballen per parelles

entre les serpentines de colors,

i el petons i les rialles escampades. 

Sota la roba estesa que no han recollit,

els més petits s’han inventat un joc

amb una ampolla buida i quatre veritats.

Ho sap pels dibuixos que fan les llums 

en el vell estucat de la paret.

Tampoc avui sabrà adormir-se.

UNA CONFESSIÓ

No sóc d’enlloc, jo,

tret de tu.

Ja puc omplir-me la boca

amb les paraules més grosses,

transcendir en les frases.

I tanmateix no sóc d’enlloc, jo,

tret de tu.

UN JOC DE CRIATURES

Llavors encara no plovia. 

Era assegut a la porxada

i en sentia les corredisses

allunyat per força del joc, 

la mesura de totes les distàncies.

Havien tancat els balcons

esporuguits de la tardor

que romania entretinguda

sobre l'escuma del cafè.

UN RECER

És agradable sentir el vent

arrossegant les fulles

ara que la tardor

no sap del tot

si esdevenir l'hivern

que tots esperen

o l'estiu que voldríem.

Sobretot de casa estant, a recer

de la por que no hem conegut.

I TOTES LES FULLES

Hem après a condemnar la culpa
de qualsevol abans que la nostra
perquè ens pensàvem que començava
a ploure i era només la boira
empenyent la por muntanya avall.
No ens havíem perdut, encara.
Sabia el teu nom,
tu deies el meu
amb un deix amarg
i totes les fulles.

UNA MÚSICA QUE NO HEM TRIAT

tantes cadires plenes

per aquest dolor nostre

particular,

i una música que no hem triat

a mitja tarda

quan ningú gosava

abocar-se a la finestra

a entomar la llum insolent.

Defugíem les mirades

per por de mostrar-nos.

I llavors, res.

PBM, IN MEMORIAM

T'hauria donat la mà sempre

que me l'haguessis demanada,

convençut que em sabries dur

lluny, a qualsevol lloc millor.

No hauríem triat les paraules

ni amagat els silencis,

i tanmateix em sabria segur

només de ser a la teva vora.

DIBUIXOS SENZILLS

Amagat en l'heura

escric cartes a vells amics meus

que m'he assegurat

de no tornar a veure.

Explico mentides pietoses

barrejades amb la veritat

més inversemblant

que se m'acudeix.

He afegit algun dibuix

senzill, potser pornogràfic,

atiat pel reflex del llac brut

que ensinistra el mas.



Tinc costums vulgars, no me n'amago.

Dormo nit i dia embolicat

amb la pell del vell

que passa per mi.

No escolto altra música que l'aigua,

els avions passant a l'hora de sopar

o les bèsties empaitant-se al bosc.

Ja no em cerco ni m'amago.

Sóc i prou.

UNA RENÚNCIA

A la casa que jo vull

han de batre les finestres,

la tardor ha d'entrar

             cada dia.

No tornaré a l'olor de la gespa

tan humida,no tornaré al sol.

A la meva casa

s'ha acabat l'estiu

mai per sempre més.

JERSEI GRIS

Al capítol d’avui

tornaves a sortir.

Duies un jersei gris

que ja no recordava

i el cabell recollit.

Amb les galtes enceses,

m’has explicat la història

d’una confusió innocent. 

Jo he distret la conversa

per si es feia evident

que volia aturar l’escena

aleshores mateix.

D'AVUI EN VUIT

       

Pres d'angoixes noves arreu.


Un pes com un forat


que no para d'omplir-se.


No pot ser just, aquest estrip,


si les nits són només seves i seva


tota estona esblaimada


que ha fet del sofà un delator,


un obstacle a cada finestra.


Maleït calendari!

VAIVENS PARAL·LELS

A cavalcades, i encara

incapaç de recordar els desitjos

que vas estripar aleshores.

Un comiat que acceptes de seguida

—voltant una illa de cases—

quatre plors i mal comptats.

Ara no et compadeixis de mi

o bé d’aquesta felicitat de sucre

que hauria estat tota teva,

si no m’haguessis tornat

                                  un covard.

LES HORES ADORMIDES

Se m'han adormit les hores

altra volta al teu costat.

Et sentia enraonar

de qualsevol cosa

i contenia l'alè

per no abocar-me als teus llavis,

mossegar-te el coll

i arrossegar-te escales amunt

                              sense pietat.

Desvetlla'm del son!