UNA DISTÀNCIA ES FA GRAN

Aturats al llindar han decidit no passar. Cap no n'ha dit els motius ni tampoc no ha expressat res que pogués fer pensar el contrari. I tanmateix romanen estàtics davant la porta. Fins i tot, un d'ells, amb les claus a la mà. De la finestra més alta, els arriba la veu del pobre animal que per força deu fer dies que plora de gana i pena. Fa una estona ha deixat de ploure. El vent, en canvi, persisteix com un càstig aixecant les fulles i escampant-les arreu, fent petar les persianes, els porticons que haurien d'haver restaurat fa massa temps. Han estat els veïns els qui han avisat el gran. Hauria pogut venir de seguida però es va estimar més avisar els altres. Al capdavall, fa temps que és fora, que no parlen. De res. Els va fer arribar el paquet comptant que seria suficient. La dona diu que hi ha la mateixa distància en una direcció que en l'altra i es fa difícil contradir-la. Ara són aquí. Han vingut a peu de l'estació, repassant els portals, les botigues que han tancat, el dibuix que fan les llambordes de les voreres.

—Potser que entrem.

TOTS ELS REGALS A LLOC

Desvetllat a causa del soroll, s'havia aixecat mig abaltit i s'havia arrossegat més enllà del passadís. Vora el balcó, els vidres dels porticons s'havien esmicolat de tal manera que ara reposaven escampats arreu. Les sabates que els bessons havien deixat arrengleradetes just abans de posar-se al llit eren plenes de caramels embolicats de colors de tota mena. Muntanyes de paquets romanien en perfecte equilibri apilats a tocar del sofà on jeia el desconegut. 

Se li va acudir de no dir res. Se'l veia tan innocent, tan formal, que va gosar apropar-s'hi fins al punt de deixar la seva cara a un pam —què dic— a dos dits de la cara de l'altre. No es tractava tant de l'astorament com de la curiositat pròpia del qui troba un paio que no coneix de res dormint al menjador de casa. No havia vist mai una barba blanca com aquella i la corona semblava ben bé real, encara que —ben mirat— tampoc és tan estrany trobar que una corona és real, oi? El pobre no havia tingut temps de descalçar-se i el braç li penjava com si els dits volguessin gratar la catifa. No va ser fins que no va veure el segon que es va adonar que el primer tenia la boca massa badada. Li sap greu reconèixer que, abans que res, el travessà el pensament que no hi hauria manera de treure tota aquella sang de la cortina on jeia atrapat —en una postura indigna d'un bon mort— el rei ros.

No volia encendre el llum perquè una sana intuïció li parlava de riscos i perills encara per córrer, però lògicament el subjecte que es trobava a faltar només podia ser negre la qual cosa feia de molt mal buscar així, a les fosques. Potser per això, i mirant de no trepitjar res de què pogués penedir-se, va sortir al balcó per aprofitar el bat de llum que regalaven el cordill de llumetes de Nadal que penjaven de casa seva fins a la barana del veí de l'altra banda del carrer. Un estol de figures difícils d'interpretar a mig camí entre una campana i una bomba de mà. No va tardar a descobrir entre el paisatge el pobre noi corrent. Dos portals més enllà de l'economat havia perdut la capa de plomes i fugia a pit descobert. El jàio que el perseguia anava armat amb una escopeta gens a menystenir i, malgrat que eren a punt d'arribar a la parròquia, encara se'n sentien els crits. Això va per París, colla de forasters malparits!

Atès que no era probable que hi pogués fer gaire cosa, va tornar a entrar al pis i feu recompte dels paquets, no fos cas que —a causa de l'enrenou— els reis no haguessin acabat la feina. Content que tots els regals fossin a lloc i que probablement la factura pel servei ja no seria tramesa, se'n tornà al llit. Li va costar reprendre el son, semblava impossible deixar de pensar que el món esta molt malament, molt.

POEMES QUE HAVÍEM CALLAT

Darrere les cortines s'amagava una pluja continua gens contagiosa que vestia la tarda de la tardor necessària. Ell cantava de la cuina estant mentre preparava el sopar i a mi em costava poc imaginar-lo movent els malucs descompassadament però tan viu. Les nines arrenglerades a la prestatgeria es presenten alhora, vestidetes encara de primera comunió. La Mau va venir a arrecerar-se'm a les cames i em va mirar alçant la cua. Ens coneixíem de fa anys, quan la meva pell no era el paper d'una novel·la dolenta. La vam arreplegar del carrer i ens va permetre estimar-la amb aquella distància que els gats saben imposar sense alçar la veu. Sovint estàvem dies sencers sense saber on parava i aleshores no ens la trèiem del damunt, potser envestida per penitències de mal explicar. Ell s'hauria estimat més trobar un gos però no li vam sentir mai dir ni mitja paraula. Menjàvem xocolata estirats sobre els llençols rebregats i ella repassava poemes que havíem callat a la tauleta de nit. Després de l'accident em llepava els peus com si la comprensió pervertís les espècies enllà dels planys. Sento córrer les ambulàncies. Desvalguts del món! Companys atrapats a la mateixa xarxa. Les criatures del pis de dalt fan cridar l'edat que ja no tindrem. M'esqueixaria un somriure si no se m'haguessin aturat els llavis abans d'hora i un fil de baba s'esfilagarsa pitrera avall. S'escampen les taques enjogassades per les sanefes ara que ell està entretingut tallant ceba pel sofregit. Vam comprar-lo a Praga. Ell es cansava. Perquè pogués seure a reposar vaig inventar-me aquest jersei. No me'l vaig treure fins que no vam tornar a ser a casa. Encara es pensa que és el meu preferit. El renta a mà tan sovint que hem descobert colors que fins ara no sabíem que existien. El vaig enredar perquè es fes fer una revisió però no en vam treure l'aigua clara. S'ofega. Li fa mal el pit. Amb un somriure seu floreix el dia de cop. Ve corrents quan no te l'esperes a agafar-me per sota les aixelles, m'aixeca enlaire i em fa giravoltar mentre diu el meu nom mollet mollet, no tan mollet, cada cop més fort el meu nom, fins que es posa tot vermell de tan cridar i diríeu que li esclataran les venes al coll. Si fan bicicletes no el traureu de davant del televisor. M'agafa la mà i m'explica els noms dels que encara no han pres res per córrer més. S'aixeca d'una revolada, embogit gairebé, potser un avançament compromès o potser l'arròs que se li aferra. Revisem el paisatge, recordem els llocs on hem estat. Deixava anar el volant, es posava les mans als ulls, au va agafa'l tu. Jo reia i me'l mirava embadocada. Posava ulls grossos com taronges fent veure que venia un camió enorme, que érem al bell mig del carril, que la vida no ens pertanyia. Aparcava al primer racó, de qualsevol manera, tira fotos, tira milions de fotos, que no ens cansem mai a la vida de mirar-les. I jo, ruca acabada, vinga tirar fotos. Llavors que encara anava per afaitar i ens feia gràcia aquell exèrcit de pèl blanc conquerint-li la barba. Ara sóc feta de fusta corcada i miro de no desarrelar-me'n.

UNA COMPARACIÓ MAL TROBADA

Va estar mirant tan fixament aquelles imatges vostres que al final ja no li semblava que fossin reals. Com en la cançó dels Cure, pensava. Una capsa plena, en tenia, de les d'abans. I l'ordinador a vessar. Postals que saltaven cadenades sense parar per salvar la pantalla, qui sap de què. Vacances, trobades familiars, sopars amb els amics, i la platja, la mateixa mar de tots els estius. Com la novel·la de la Tusquets, es deia. No se n'havia sabut avenir quan li vas dir i, malgrat les setmanes que havia acumulat de roba bruta, menjar preparat i exàmens per corregir, continuava sense ser capaç de fer-se'n a la idea. Una vida plegats, com aquell qui diu. I tot estroncat ara que semblava que, per fi, arribava el reconeixement professional, la vida adulta. Arreu s'escampen records teus. Els estris de la cuina, endreçats encara tal i com els havies fet servir per darrer cop, inalterables. Les aquarel·les que havies pintat quan encara estudiaves, missatges perfilant el passadís com en les parets de Hogwarts, se li escapa, potser en veu alta i tot. La teva roba d'estiu penjada i planxada, tan a punt que seu al terra amb l'armari obert de bat a bat i plora. Tot de mocadors de paper xops acaben conformant poc a poc una muralla al seu voltant que no gosa travessar. Treu el mòbil, fa el gest que el desbloqueja que no és altre que el dibuix de la teva inicial. No hi ha trucades teves, no hi ha missatges ni correus electrònics que facin sospitar que t'has fet enrere, que ha estat un altre dels teus ultimàtums per complir. Sota el llit, les teves sabatilles d'anar per casa, esfilagarsades potser pel buit que no les omple. Ara s'aixeca i seu a la punta del llit per fer. Arrambades a la calaixera les teves sabates de taló fosques, de mig costat, descoratjades. El fulard i el barret que no et vas posar mai. Es veu al mirall. Ell i la butaca verda. Com si m'hagués pintat Hopper, remuga. Ara clarament en veu alta. Es deixa anar enrere i l'agror dels llençols bruts el travessa més que no pas el perfum que no ha deixat de posar-se al canell cada dia, d'ençà que vas fotre el camp. Surt al balcó i crida. Mama, torna.

UNA COSA PETITA

Les coses petites es fan grans quan ens les mirem de molt a prop. O potser llavors desapareixen, de fet, es desdibuixen i perden tot sentit de la proporcionalitat. Posem que una de les teves germanes, la més jove, acaba de parir. La visita no és tant de cortesia com d'una joia per compartir que, lírica com és, fa venir ganes de perbocar. La criatura dorm a l'habitació del costat i vosaltres xerreu de res i tot asseguts en el menjador d'una casa que no és la teva en una ciutat que tampoc no és la teva. Planeu sobre els temes a un ritme vertiginós perquè, al capdavall, malgrat que feia temps que no us havíeu vist, l'ocasió empeny a una altra mena de compromís relacional. Tu, pare de família, home savi i ple d'experiència —no és casualitat aquesta barba russa— manifestes obertament la fonda necessitat de combregar amb una sèrie d'imprescindibles manaments parentals. La teva dona, avesada de fa temps als teus instints profètics i evangelitzadors, es regira les butxaques convençuda que el mòbil la sabrà distreure sense esperar-ne res a canvi. El teu discurs no espera rèpliques, no accepta preguntes fins al final, no contempla matisos. Les aigües del mar només s'obren un cop cada ves a saber quan i ets tu qui tens les taules de pedra on es disposen les coordenades, oi? Els parents seuen badocats i permeten la prèdica més per educació que per obediència a una autoritat inversemblant (sobretot ara que la teva filla menor acaba d'agafar el gos de l'amo per la cua i l'arrossega pel passadís amb violenta obstinació al temps que la seva germana ha començat a regirar la nevera cercant begudes carbonatades per encetar). Un esgarip lleuger paret enllà, menys concret que l'avís d'un avís, és aprofitat de seguida per convidar la recent nascuda a la reunió al voltant de la taula que el cunyat s'ha apressat a desparar. De braç en braç, de coll a coll, us retrateu amb la pobra criatura del dret i del revés i compartiu l'àlbum amb la resta de la família extensa, absent de l'escena presencialment per bé que amatent en la distància per la via de la missatgeria instantània. Com que la nit ha començat a fer-se compromesa amb les hores i les veritats com a punys, heu decidit retirar-vos i omplir la casa de l'espai que havíeu segrestat a punta d'abraçades i amor del de debò, armes totes dues de destrucció massiva, ja hi pots pujar de peus. De camí cap a casa, la teva descendència dorm al seient de darrere mentre tu i sa mare feu repàs de la jornada amb un somriure embadocat que encara no heu estat capaços d'enretirar de la cara. Al matí, esperant que es fes l'hora de dinar, heu decidit entretenir la canalla als Jardins de Joan Brossa. Ara els heu tornat a aprofitar per vèncer l'avorriment de la marxa. Recordeu el parc d'atraccions que havia habitat aquell mateix espai, queden el para-sol, les escultures, un record d'infantesa que us és comú i que la memòria havia escombrat amb la mateixa crueltat per a tots dos. Una boira espessa com un gelat de nata ha aparegut per art d'encanteri al mig de la carretera. Podríeu assegurar un parell de pams davant vostre, la resta prefiguracions i prou. El dolor de les metàfores i la por de les certeses.

UNA CAIXA

Després d'obrir la caixa les ones van deixar d'espetegar, encalmada la mar tot de sobte, espessa de sal. Encara plovia però, com que la llum havia tornat, els altres es van apressar a encaterinar la nit altra volta amb la seva xerrera i la música de l'estèreo. Si hagués begut, hauria de reconèixer la meva incapacitat per construir un record prou sòlid, coherent si més no. Però no és el cas. Què m'havia menat escales amunt, quin obscur designi havia empès en lloc meu precisament aquella porta. Aclofat als peus del llit, l'objecte es presentà allà davant com una evidència. Més gran que una capsa de sabates, més petit que el calaix d'una tauleta de nit. Potser el dibuix geomètric em va deixondir o potser, tot al contrari, m'endugué endormiscat al son que ara pretenc memòria. Vaig obrir la caixa, d'això puc estar absolutament convençut.

UN COMIAT

—Tret de tu, no em quedava res.

Ella va repenjar el cos lleugerament a la paret mirant-se els peus, els dibuixos esquitxats de vermell que les rajoles compartien les unes amb les altres. No havien posat parquet, després de tot. Tampoc no havien canviat la cuina ni refet el quarto de bany. Tot s’havia aturat després de l’accident. Ell era encara al llindar de la porta oberta, com si esperés alguna mena de resposta que ella rumiés però que potser no deixaria anar. L’entrada havia quedat despullada d’ençà del dia que van decidir amagar totes les fotografies de les nenes. Malgrat tot, compadint-se els uns dels altres, romanien petits records d’antics viatges. L’elefantet de fusta, la capsa nacrada, la cistella de vímet que havien comprat al Nepal, plena de claus sobreres: les dels convidats que no vindrien, les de les golfes que no tornarien a obrir. Amb un fil de veu, només:

—Al capdavall, tampoc no t’he servit mai de res, jo. No trobes?

—Potser vols dir que no t’he fet servir mai. És diferent. Completament diferent.

—Si et consola l’ordre de les paraules, canvia’l com vulguis.

—Qui ha parlat de consol?

—No, ningú. Només jo. 

—Llavors es tracta d’això?

Al final del corredor, com esporuguit, un mirall evitava mirar-se’l fit a fit. Del menjador estant, la llum sortia tafanera com una taca, de biaix sobre el terra. L’olor del dinar que havia quedat per menjar romancejava d’habitació en habitació fins al lloc on ells eren. L’ampolla de vi sense encetar, el forn encara obert. Va agafar l’abric i va començar a cordar els botons atropelladament com si, tot de sobte, resultés impossible suportar el pes d’aquella peça de llana. En posar la mà a la butxaca va recordar el regal que li havia comprat després de cinc anys sense celebrar un sol aniversari de res. En lloc d’això, va treure el paquet de tabac, l’obrí i allargà el braç cap a la seva dona que en va prendre dues cigarretes mentre ell es regirava per trobar els llumins. Aleshores ella les va encendre alhora i en retornà una a l’home. El foc, abans d’extingir-se en un esbufec, va procurar encara l’oportunitat que l’home retrobés per un moment el color dels ulls d’ella. Més apagat que no recordava.

—Quant fa que hi has tornat?

—Vols que et digui la veritat?

—Potser que no ho havies deixat mai?

—De fet, no.

—Ja veus quina sorpresa. 

Ella va agafar per a la cendra una cassoleta que havien comprat a Ushuaia i que les bosses de les nenes al tornar de l’escola havien escantonat quatre-cents cops. S’havia deixat caure al terra amb l’espatlla dreçada. El cap a la paret, de mig costat, les cames estirades. Ell no fou capaç d’evitar que els ulls busquessin la cicatriu al genoll esquerre, conduïa ella, però el reprovà de seguida estirant la faldilla fins al punt exacte on la memòria quedava amagada. Ell va seure desmanyotat a la banqueta entapissada. Els faldons de l’abric, a tocar dels peus nus d’ella.

—No sé si m’hi havia assegut mai. 

—No ho crec.

—D’on la vam treure?

—Vols dir que no la vam trobar aquí?

—Si et sóc sincer no m’imagino comprant aquesta andròmina, però el cert és que no recordo més que el penja-robes i la màquina d’escriure. Com si fos ara. 

—Quina màquina d’escriure? L’Olivetti, vols dir? Que no era teva?

—No! Jo tenia aquella IBM immensa, l’elèctrica. Saps quina vull dir? Encara deu ser en un lloc o altre. L’olivetti era a la casa. L’olivetti i el penja-robes de fusta

—que vam pintar amb el vermell que ens va sobrar de les prestatgeries de la biblioteca.

—Qui va començar a dir-ne “la biblioteca”? Mira que som pretensiosos, no trobes?

—De fet, és ben ple de llibres. Com en diries si no biblioteca?

—També hi havia aquell armari! Recordes l’armari blanc, que era igual que el del quadre de Matisse?

—Vols dir Magritte.

—Magritte, això.

—Magritte.

—La banqueta devia ser a la casa, per força. I tampoc no és tan lletja, ben mirat.

—No és lletja. És

—kitsch?

Ara ell també ha segut al terra, davant per davant. Ella li posa els peus damunt de les cames i ell els acarona distretament. Treu el paquet de tabac i encén un parell de cigarretes més. Ella ja no l’agafa. Fa estona que ha tancat els ulls. L’estridència d’una ambulància decideix aturar-se allà mateix. Tot seguit, també un cotxe de policia. Fins i tot, dos. Han obert la porta de baix i els crits ja han començat a enfilar-se escales amunt. Ell deixa que l’emmanillin sense posar cap resistència. Ella rep les atencions de tres o quatre joves que han corregut a atabalar-se sobre el seu cos. El més gran fa que no amb el cap. L’estiren tota tapada sobre una llitera i se’l miren amb insolència, com si fossin a punt d’escopir-li a la cara. Abans que la prenguin, torna a dir:

—Tret de tu, no em quedava res.

UN VESPRE

Al cap de tres hores, ho reconec, la majoria l'havíem donada per perduda. Havia començat a ploure d'una manera molt poc pràctica i les hores de llum havien acabat quedant en no res. Tots plegats devíem pensar que podria haver passat mil cops abans, en qualsevol moment, però mai ningú no ho hauria reconegut. Aquestes coses no es diuen. I tampoc no hauria servit per a res, d'altra banda. No estic mirant d'espolsar-me cap mena de culpa que ens pugui pertocar, que em pugui pertocar, però la Lena no parava quieta. De debò que no podia parar quieta. L'últim cop que l'havia vista, jo parlava amb la Júlia, la seva mare. Reconec que estava més pendent dels seus ulls que no pas de cap altra cosa, i molt menys de la canalla. Els bessons amb prou feines se'm deslliguen de les cames, de manera que fa una eternitat que em vaig desfer del costum d'estar-ne al cas, si és que mai en vaig estar del tot. Veia com ella movia la boca, sentia la remor del fil d'una conversa que m'implicava, però només era capaç de mirar-li els ulls, aprofitar-me'n per clavar-hi els meus sense necessitat de trobar una excusa. 

Sortíem de l'entrenament. Tret de dos o tres que van en cotxe a tot arreu —no els hi acabes de conèixer que ja se l'han canviat, la resta tornàvem a peu cap a la urbanització tot i l'hora, perquè el bosc resulta una passejada agradable a qualsevol època de l'any. Un cop has deixat enrere el descampat on aparca tothom, un caminet gens costerut, banyat de verd a banda i banda, t'acompanya ben bé fins a la porta de casa. Travessat un pont no gaire llarg, que passa per ser l'herència modernista de la ciutat, es pot dir que ja ets a lloc. El pare de l'altra nena de l'equip —potser biòleg o informàtic o potser només algú amb molt poca feina— ens ha detallat mil cops el nom de cada arbre, de cada planta que enriveta la via i, malgrat tot, no podria distingir un pi roig d'un de blanc ni a punta de pistola. De tota manera, suposo que és del tot improcedent aturar-se a plànyer la pròpia ignorància respecte de la natura quan del que es tracta és d'una criatura perduda al bosc.

Corrien davant nostre. S'empaitaven els uns als altres mentre els pares i les mares, carregats de bosses, els seguíem agrupats per petits estols i entretinguts en xerreres plenes dels mateixos convencionalismes de cada tarda. Encara que feia un any que ja no fumava, continuava escollint la meva gent entre els del final de la cua, el lloc on anaven a petar els amants de la nicotina. Progenitura elegant i discreta que aprofitava per encendre una cigarreta amb la punta de l'anterior, com si no els fos permès tornar a fumar fora d'aquell caminet després de l'entrenament. La Júlia sens dubte pertanyia a aquesta darrera categoria. M'oferia un dels seus marlboro. Jo el prenia amb un somriure pretesament improvisat i penitent. Feia de les mans una coveta prop de les d'ella, que subjectaven l'encenedor. Després deixava que se'm consumís ben malaguanyat entre els dits i la culpa. Deixava que m'avorrís amb històries sense substància de la seva feina però li responia amb posat interessat, interrogant-la a cada poc sobre detalls insignificants, per mostrar que jo també era conscient que aquells disbarats eren només insignificants, banals i del tot imbècils en aparença. Recordava els noms dels que treballen amb ella, els termes exactes del seu ofici tal i com els havia expressat per donar-se importància en algun moment i jo els repetia amb familiaritat. Hauríeu dit que sabia exactament de què estàvem parlant. 

Pensàvem que els nens haurien entrat pel jardí com sempre. Passaven a la cuina i saquejaven la nevera mentre nosaltres ens quedàvem una estona parlant al davant. Quatre gotes mal comptades van començar a esquitxar-nos i ens vam aixoplugar sota el rafal. La majoria de nosaltres havíem abandonat la idea de guarnir la part davantera de les cases però ells havien aconseguit un paisatge salvatge que sobrevivia totes les inclemències aparentment sense ajuda de cap professional. Els altres havien corregut a ficar-se dins els seus niuets cosint els carrers amb la llum que les seves finestres anaven compartint enjogassades. Gairebé podries assegurar l'ordre exacte de tota aquella llista de rituals a punt d'encetar-se. Quants televisors s'obririen i en quin canal. Quant menjar d'origen biològic es trauria de neveres platejades de doble porta en plats de marxandatge que reposarien sobre el mateix silestone. Quantes banyeres s'omplirien i quants pijames planxats es deixarien estesos sobre les mateixes fundes nòrdiques dels mateixos llits de fusta lacada. La Júlia em mostrava el progrés de les seves roses mentre jo la seguia a una distància prudent, assegurant-me la possibilitat de mirar la seva espatlla sense ser descobert. El seu home era de viatge. Jo havia de dur la Duna a passejar quan tragués les escombraries. Totes les paraules que es poden dir sense dir-ne cap.

Però els bessons van sortir a demanar per la Lena. Vam passar al rebedor perfumat de bergamota que es vantava de tots aquells retrats de família clenxinada i feliç. Vam dir el nom de la nena. De primer només un salm. Ella va pujar al pis de dalt. Se'n sentia la veu cada cop més estrident, cada cop més plena d'urgència. Vaig pujar les escales. L'habitació de matrimoni tenia el llit per fer. Hi havia roba interior negra sobre una butaca verda, llibres a les tauletes de nit. Em vaig quedar plantat al final del passadís, sense esma per dir res. Ella va venir i se'm va abraçar. Sentia l'olor dels seus cabells. Els braços em van sobrar quan vaig veure que els nens em miraven interrogants. Va començar a plorar quan va quedar clar que la nena no era a casa. Vaig enviar els meus fills a casa i vaig trucar la seva mare. La Júlia em va agafar de la mà i vam refer el camí però la pluja s'havia encarregat de buidar-lo de pressa i corrents. 

A les pistes ja no quedava ningú tret del conserge que era a punt de plegar. Vam revisar els vestidors, el club, la sala de material. L'home ens va obrir totes les portes que es podien obrir i també totes les que no es podien obrir però la Lena no era enlloc. Quan vam marxar em va fer l'efecte que l'abandonàvem allà, amb aquelles celles espesses i embullades, sol sota la tempesta. El rierol baixava embalat, confós amb la nit, sense la petita. Uns quants pares venien cridant-ne el nom des del pont, amb llanternes i paraigües. Sentíem arribar el lament d'un cotxe de policia, potser dos. El telèfon s'omplia de missatges amb tot de preguntes i ni una sola resposta. Algú va abraçar la Júlia però ella no s'alliberà de la meva mà. Tot al contrari, la premia amb ferotgia. Una possessió, un llast, una àncora. No ho sé. El bosc no va tardar a inundar-se d'uniformes un dels quals ens va acompanyar en cotxe fins a casa d'ella. No va voler ni sentir a parlar de passar la nit a cap altre lloc. Fumàvem asseguts al sofà, de cara al jardí. El gronxador que penja del nesprer no gosava ballar. Ella es va aixecar a encendre les llums de la porxada i la gespa emmudí de cop per massa buida. Vam sentir les claus al pany i ella va córrer a obrir la porta per trobar una veïna que s'apressà a oferir els braços oberts. Per a mi, només una cella altiva. 

Al cap de tres hores, potser és massa aviat ho reconec, tots l'havíem donada per perduda. Jo prenia un cafè a la cuina, potser mirant de fer repàs d'aquell vespre. Enlloc d'esforçar-me a portar la memòria a rastrejar el meu record de la Lena, alguna cosa útil i lògica, només era capaç de pensar en la seva mare. El dibuix de les seves orelles, el contorn del seu ventre només dibuixat sobre el jersei gris. Els llençols rebregats del seu llit. Llavors vaig recordar-me que se m'havia passat de trucar el sogre per felicitar-lo i se m'escapà un renec en veu alta. La meva dona em passà els braços al voltant del coll. Vaig aixecar-me a buscar un paquet de tabac que tenia amagat rere l'ampolla amb els licors que mai no preníem. Ella també en va encendre un i vam pujar junts en silenci a veure com dormien els bessons.

UNA GERMANA

Feia un segle que no parlàvem però l'havia trucada per allò del pare. A parer de l'Aina, no hauria calgut ni trucar-la. No serviria per a res. Elles no s'havien entès ni quan totes tres érem petites. Jo llavors pensava que estàvem connectades però, vist amb perspectiva, suposo que només ho volia creure. El cert és que sempre sabia com fer-me riure. M'estirava del braç i, un cop tancades soles a l'habitació, imitava la mare plorant, estirant-se al llit i tapant-se el cap amb un coixí. Llavors s'aixecava d'una revolada, es lligava els cabells amb qualsevol cosa, es pessigava les galtes i feia com si preparés el sopar, com si no hagués passat res. Deia mis cashorrija' i deia anhelito', mentre em tustava els cabells, i hauries jurat que era la mare mateix ensumant-se dissimuladament els mocs. Tot d'un plegat tornava a ser al llit somicant me quiero mori' me quiero mori' fins que, al final, jo no sabia què pensar. En aquest punt, ella m'estirava i em començava a fer pessigolles i rèiem i cridàvem fins que algú ens feia callar de l'altra banda de la porta o fins que la burra de l'Aina treia el nas. Se'n va anar a París a fer d'au pair l'estiu dels seus divuit i ja no va tornar a casa. Després de tombar mitja Europa va acabar instal·lada amb un paio alemany que la maltractava de dilluns a divendres. Vivien en una finca cosida a càmeres de seguretat, dues pistes de tennis i cavalls. Aquesta mena de cases. Els pares d'ell havien ajudat a consolidar un parell de cops d'estat i això els convertia en qui sap què. Fins que no la va prenyar no es va decidir a deixar-lo. Va agafar l'avió i va passar la nit a casa del primer que la va convidar a una copa i no li vam veure el pèl fins que es va presentar a cals pares, deu dies després, a l'hora de dinar, quan sabia que tots seríem a taula. No va badar boca. Representa que plorava però jo sabia que era tot fingiment. Em va fer acompanyar-la a fumar sota la figuera i llavors no va callar. Però com que va tornar a desaparèixer abans que es fes fosc, qui sap on devia anar a parar aquella criatura que potser ja no havia existit mai. El dia del meu casament, va comparèixer de bracet d'un jove actor que tot just despuntava. Devia ser cinc o sis anys més jove. Ningú no els havia convidat. No perquè no ho volguéssim, sinó perquè no teníem ni idea d'on parava. Va resultar que el noi era fill de l'home amb qui s'havia casat. Un escriptor amb cert nom, vora la cinquantena, un que s'havia retirat a fer vins a la muntanya, a menys de tres quarts d'hora en cotxe de la nostra ciutat. Aquell dia duia un vestit senzill, els cabells de qualsevol manera i sabates planes desconjuntades. I tanmateix, hauríeu dit que totes les càmeres la volien retratar només a ella. Pel que jo sabia, s'havia guanyat la vida servint copes, fent de model, donant classes, passant àcid i consulta de psicoanalista. Havia tingut temps de treure's dues carreres i mitja però ara havia decidit que escriuria llibres d'autoajuda. No gaire més tard, després de l'èxit aclaparador del primer, havia començat a publicar llibre per any i sovint la convidaven a programes de ràdio i de televisió. Algun cop ens arrossegava a les seves presentacions però de seguida vam entendre que no era precisament el nostre ambient. Parlava amb gent elegant que nosaltres només coneixíem de les revistes. Ells se la miraven embadalits mentre ella reia escandalosament. Elles li xiuxiuejaven a l'orella i ella els acceptava la complicitat abans de deixar-les amb la paraula a la boca. La veia massa poc per preocupar-me per la seva salut però jo la trobava cada dia menys viva, com si alguna cosa li hagués anat eixugant la sang poc a poc, sense que els altres se n'adonessin. Va rebutjar ser la padrina de la meva filla i no la va venir a visitar fins que havia fet ben bé mig any. No apareixia mai a les celebracions familiars ni tampoc no l'hi esperàvem. De fet, ens vam assabentar que era vídua perquè les notícies parlaven del funeral multitudinari del seu home. A partir d'aquella tarda un llarg silenci arribà per establir-se entre nosaltres fins això del pare. Ha contestat al telèfon i quan he dit el meu nom ella me l'ha fet repetir com si no sabés de qui li estaven parlant. Llavors ha rigut. Em prenia el pèl. Abans o després. 

—Has sentit això del pare?

—Vols dir que hi ha algú que no ho hagi sentit?

—Després de tants anys a la facultat em sembla increïble, no trobes?

—Què és el que trobes increïble?

—Que no li facin costat, tot plegat.

—Se la va tirar ell sol aquella nena, no?

—Potser no ens hem entès, tia, estem parlant del papa.

—Potser ets tu que no has entès res. És clar que parlem del mateix fill de puta.

CORRESPONSALIA

Un home plora assegut als peus del llit de la seva filla. La Gala encara no ha fet sis anys i pel que sembla fa estona que s'ha adormit. Gairebé no ha volgut tastar el sopar. Jugava amb els coberts, amb el tovalló, amb qualsevol cosa que la pogués distreure del plat. Després, ell l'ha vista posar-se sola el pijama, rentar-se les dents, travessar el passadís fins a la seva habitació i esperar-li el petó estirada amb el nòrdic fins ben amunt. Se l'ha mirada incapaç d'explicar-se quan és que s'ha tornat gran sense que ell se n'adonés. Llavors ha fet de maneres de no arrossegar els peus, d'emprar un somriure que no semblés del tot forçat i seure ben a la vora a amollar-li els cabells, a esperar el compàs de la seva respiració menuda. 

A la tarda, quan ha anat a recollir la filla a l'escola, ningú no sabia res, encara. Sort d'això. Alguna mare, estranyada que fos ell qui prengués la nineta, se li ha apropat a demanar per ella. Sense trobar la mentida adequada o la mitja veritat que hi hauria pogut encaixar i alhora permetre excusar-se amb elegància, ho ha deixat anar com qui perboca. Improvisat i brut. Desvestit de tot artifici. La dona ha dut la mà a la boca. Enlloc d'esperar-se a estirar el fil d'aquella conversa, ha carregat la nena al coll i s'ha apressat cap el cotxe. Què passa, papa? He comprat les galetes que t’agraden. Com és possible haver d’enganyar les persones que estimes justament per no fer-los mal? Si omplís el dipòsit i no aturés el cotxe fins a la propera benzinera, escaparien realment de la certesa que els espera a casa?

L'Olímpia havia acceptat la plaça feia exactament mig any. Tres setmanes després ja enviava la primera crònica, que ell es va perdre. Havia estat una tarda esgotadora i no va poder evitar plegar encara més tard que de costum. Havia segut al despatx a obrir l'ordinador i, de reunió en reunió, només hi havia tornat justament per a tancar-lo. Quan va arribar a casa, la Gala se li va llençar als braços. He vist la mama he vist la mama! Conscient de l'hora, la cangur va arronsar les espatlles amb un mig somriure penitent. Saps que s'ha tallat els cabells? I ja no va callar. Només es va adormir quan se la va posar al seu llit. No l'hi havia tinguda mai, fins aleshores, per l'esquena de l'Olímpia sobretot. Des que era fora, només hi havien comunicat dos cops, per skype. Totes dues vegades, la menuda va ballar, saltar i cridar davant del portàtil fins que la connexió es va tallar sense que, al capdavall, haguessin pogut dir-se gaire cosa. Ara que tampoc hauria calgut perquè ell li va entendre de seguida els gestos. Fa temps que el lloc on és ha deixat de ser notícia —qui vol la gana a l'hora de sopar?— així que tampoc no era habitual ensopegar amb la seva imatge a les notícies. Malgrat que en rebia algun correu de tant en tant, l'única manera de seguir-li realment la pista era repassant les entrades que penjava cada dia al seu blog. 

Feia molt que havia après a llegir-li entre línies. Massa i tot. Reconeix els senyals tan bon punt que es presenten. S'hi guanya la vida, com aquell qui diu. Sovint pensa que és més un càstig que no pas un do que li hagin concedit. Per això no li va estranyar l'interès sobtat per aquella corresponsalia estèril, ni la decisió presa de pressa i corrents, de forma unilateral. Aquell dia va deixar que ella li fes l'amor sabent que després seurien nus al quarto de bany i ella li etzibaria aquella bufetada. Me'n vaig dilluns. No puc dir que no. Hi ha preguntes que no cal fer, preguntes que destorben tan bon punt se t'acudeixen. Va deixar que ella tornés a fer l'amor amb l'home comprensiu i pusil·lànime amb qui pensava que s'havia casat i, quan va arribar el moment, la va dur a l'aeroport. La Gala plorava i ell va deixar que ella l'amanyagués al coll fins al control d'embarcament. Llavors ell la besà, li va prendre la nena a canvi de la bossa de mà i es quedà contemplant com es confonia en la riuada de viatgers desconeguts. Una més. 

A la feina no havia dit a ningú on era la seva dona. Potser ni tan sols en coneixien la professió. Mai no ha vist la necessitat que els altres puguin tenir en conèixer els seus afers quotidians. Un dia força agradable —tres resolucions judicials a favor del despatx en assumptes gens a menystenir— una companya amb qui havia coincidit a l'ascensor, baixant a l'aparcament, li va preguntar per la seva filla. No va saber què dir, s'havia quedat del tot en blanc. Hauria hagut d'esforçar-se especialment per recordar el nom de la mestra, el de l'escola, el menjar preferit de la Gala. Els deu pisos més llargs de la història. Va fugir d'estudi amb una generalitat i aleshores fou ell que demanà per la família de l'altra, desitjant de tot cor que no fossin tots morts i enterrats recentment. Al final, miraculosament, les portes es van obrir i el va reconfortar la imatge de tots aquells cotxes que esperaven pacients els seus amos, banyats per un exèrcit de fluorescents arrenglerats. 

El director de la cadena, que ell només havia vist de lluny en algun sopar oficial, va venir a visitar-lo per explicar en primera persona, de tu a tu, la situació. Ell el va fer seure a la biblioteca i, per l'hora que era, va dubtar si havia d'oferir-li una copa, o fins i tot alguna cosa per picar. Vist de prop, era molt més jove que no es pensava. Bronzejat en excés, massa lluent en general per al seu gust, parlava amb un accent afectat que deixava al descobert els seus orígens reals. Probablement una ciutat de províncies, trenta-mil habitants com a molt. Per un moment li hauria preguntat si els seus pares criaven bestiar, potser només tenien una fàbrica d'envasat d'embotit, amb una sola línia de producció. Avorrit, va encreuar les cames, i va encendre una cigarreta. De debò que desitjava escoltar-lo. I tanmateix, l'incomodava aquell posat greu tan poc creïble. Va mirar de concentrar-se en unes fotografies de la zona i un parell de teletips que l'altre li havia allargat. Coneixia l'advocat que l'acompanyava i sabia què havien vingut a evitar. 

Passats quinze dies, l'Olímpia continuava sense aparèixer i ell ja no havia tornat a recollir la Gala a l'escola. Havien comprat un golden retriever que l'esperava amb la cangur cada tarda. Gairebé no bordava. El dimecres, això sí, s'havia permès d'anar a buscar-la al conservatori després de les classes de violoncel. Es va carregar l'instrument a l'espatlla, van caminar agafats de la mà i van seure al primer cafè que van trobar. Va demanar una aigua amb gas per ell i per la nena un gelat immens que havia vist a les criatures de la taula del costat. Al final, es va anar desfent cerimoniosament sense que ella el tastés. Potser com que els dies començaven a allargar-se, la plaça era plena de canalla. S'empaitaven el desconcert a còpia de crits i rialles mentre la seva filla jugava a fer dibuixos a la taula amb els regalims de xocolata. On és la mama? Va arrossegar amb la boca molt petita quan havien decidit aixecar-se. No ho sé, Gala, no ho sé.

UNA CREU DE SANT JORDI

La vaig conèixer quan encara estudiava. Havia aparegut del no-res i, segons que explicaven, era filla d'una llarga nissaga de diplomàtics que havien vingut a retirar-se amb el seu gruix de pertinences i títols nobiliaris a la nostra ciutat. Gairebé la precedia aquella mena de llegenda que s'havia anat construint amb mitges veritats i veritats a mitges que tampoc ella mai no va molestar-se en resoldre. El cert és que gaudia d'un estatus especial que ella no es descuidava de fer servir tant com podia. Era alta i veritablement guapa com si tot plegat li vingués d'aquells cognoms tan llargs. Malgrat una esquena més de nedadora que no pas de model de passarel·la, la majoria de colls es giraven en veure-la passar. Vestia sempre de negre però ni amagada al fons d'una nit medieval no hagués passat desapercebuda. Fumava tot el dia i a tot arreu i potser per això tenia aquella veu arrossegada que tots temíem quan pronunciava el teu nom. Tu d'on has sortit? va ser el primer que em va dir. Fumes? Deixa-ho córrer, ja es veu que el càncer ja m'haurà matat quan tu hagis tret un dels teus ducados rebregats. Era plena d'enginy. Durant les classes jugava a rebatre el discurs dels professors i sovint els feia preguntes que no sabien contestar. Ella somreia impassible veient-los suar el tweed però després no es presentava als exàmens o els omplia amb gargots sobre aventures africanes, reals de tan inversemblants, històries que corrien pels passadissos abans i tot que haguessin penjat les notes. Brillava. S'asseia al final de classe amb les cames creuades, com si fos al sofà de casa esperant que la criada li servís l'aperitiu. La colla que sempre l'envoltava li reia totes les gràcies que ella no s'estalviava d'anar-los oferint en comptagotes, com qui reparteix almoina. Vivia en una torre dalt de tot de l'avinguda Tibidabo i cada dijous encetava una festa que no s'acabava fins que la ciutat no es tornava a posar en marxa el dilluns següent. Els seus pares no hi eren mai i el servei es barrejava amb els convidats com si tot fos permès. Vindràs aquest dijous? em va dir un cop. Necessito que m'omplis la casa de poemes. Segur que tens una moleskine plena de sextines per compartir amb tots nosaltres amagada a la butxaca d'aquests texans barats. Naturalment no hi vaig anar. Aquell cop. Un parell de setmanes després em vaig comprar uns pantalons nous, vaig deixar la llibreta a la meva habitació i em vaig presentar a casa seva. O el record del que devia haver estat casa seva algun dia. Mitja facultat jeia borratxa pels corredors i l'altra mitja era a punt d'arribar. Ella va sortir d'alguna banda, em va agafar la mà i em va dir, al final has vingut, doncs? Em va fer un petó al coll i em va estirar per tota la casa travessant una selva de cossos en moviment. Va obrir una porta que ens menà del dia a la nit, del soroll al silenci. D'una estrebada que em va fer seure de cop. L'olor de pell de la butaca, l'olor de resclosit. I em deixà en aquell forat desconcertat. Els ulls esbatanats miraven de ser-me útils quan el sentit comú no m'estava per romanços, atrafegat encara processant l'instant, endreçant arxius, fent dissabte. Abans que pogués prendre el tabac de la butxaca ella va treure el cap, va fer la llum i m'ordenà, pren el que vulguis, la pols no parla, ni se't passi pel cap fumar. I em deixà sol al mig d'Alexandria.

Naturalment no vaig gosar endur-me ni un sol llibre. En vaig tenir prou de tocar-los tots, d'acaronar cada llom, resseguint noms i col·leccions, primeres edicions i autografiats. Embriagat per totes aquelles paraules que mai no m'haurien de pertànyer. Vaig trigar un parell d'eternitats a carregar-me de la força suficient per sortir d'aquell temple. Potser avui, si em repetissin una oferta semblant, em caldrien mans per arreplegar tot el que prendria sense pensar-hi un sol minut. Aleshores, és clar, vaig sortir amb les mans a les butxaques i un cap tant alt que tocava el sostre, tan solemnement vestit del meu orgull que no hi hauria cabut un trist llibre de butxaca per molt que hagués volgut. Vaig sortir al jardí. M'ofegava. Volia prendre l'aire, respirar a redós de la remor de música encapsada, com records que no volen venir a la memòria. Vaig demanar-me si és possible fer-se gran de cop o si ha de ser forçosament a batzegades, a còpia d'anys. Ja no la vaig tornar a veure en tota la nit i no es va presentar a la facultat fins que havien passat ben bé un parell o tres de setmanes. Es va asseure al meu darrere, em va despentinar els cabells com si jo fos una criatura i amb aquella veuassa seva que matava gegants em va dir, no parlis tant, que fots maldecap. Em vaig girar maldestre. Un nou tall de cabells l’havia convertida en un pres de la segona guerra mundial. Si no fos pel somriure de confitura. Què passa, no t'agrada? Abans que s'acabés la classe ja s'havia aixecat d'una revolada i havia tocat el dos. Així va desaparèixer de la meva vida.

Aquest matí hi he pensat quan he tornat a veure'n el nom escrit al diari. En parlaven sovint, d'ella. Del seu paper diplomàtic en la construcció del nou estat. M'havia acostumat a entendre que hi ha gent que forma part de la Història tan si volen com si no. A veure-la fotografiada, entrevistada, a llegir-ne l’opinió. Els mateixos anys que a mi m'havien anat carregant l'espatlla a ella l'havien convertit en algú encara més lluminós, una sàvia. Fins avui. El seu nom venia repetit deu cops, quinze cops a la mateixa pàgina. Emmarcat per requadres, plena d'honors. Quatre ratlles que la recordaven, una data d'inici i una de final. No he pogut evitar de dir-me, jo vaig conèixer la creu de Sant Jordi que ha caigut avui. La vaig conèixer.

LA GENT COM CAL

Ningú li havia demanat que tornés. Tots havíem llegit la sentència i més clara no podia ser. És més: ell sabia perfectament que no se l'hi volia. Ruc no era. Donava classes de filosofia a la universitat, poca broma. Pel que m'ha arribat, a ella se li havien omplert els collons de viure amb por. De tantes amenaces i tots aquells crits que no havien passat desapercebuts a ningú de l'escala, ja se m'entén. I no ho dic perquè els tingués al pis de dalt. El cert és que no sóc mai a casa, jo. Però el que hi passava ho sabia tothom. Hi estic completament d'acord. Si no hagués tornat, potser ara no en parlaríem. Aquí pau i allà glòria. Segur, que no en parlaríem. Definitivament no hauria d'haver tornat. Jo sóc del mateix replà però els nostres pisos no toquen. Paret per paret, vull dir. Encara així, els havíem sentit sempre. Del primer dia que van venir a viure a la comunitat que escoltem crits i cops de tota mena. De bones a primeres no te'n vols adonar. Et dius que fan obres. Que és la tele. Ell era una bèstia, cregui'm. Pobra canalla. La petita és un coet, amb un somriure sempre a punt. No deu callar ni adormida, ja hi pot pujar de peus. De fet, ja la deu conèixer. Un matí, anant cap a l'escola, li vam veure un ull a la funerala, ara no li sabria dir si l'esquerre o el dret. Allò ja ens va semblar que passava de taca d'oli. Naturalment, quan em van venir a veure jo els vaig dir que l'ull de la nena podia ser qualsevol cosa, per tot allò de la presumpció d'indolència, sap què vull dir? A què va tornar? Què buscava? Li vam deixar claríssim que en aquesta escala se'l considerava persona no ingrata. Perquè en el seu dia —hauria d'haver vist aquella nena, amb la cara com un matamundi— com a president de l'escala em va semblar que una cosa o altra havia de fer, no troba? De seguida vaig anar a trobar el de l'àtic, que fa de secretari de la junta, ja hi ha parlat? Molt bona gent. I miri que havia estat guàrdia civil. Gran, cepat, amb aquell bigotet tan simpàtic, sap qui vull dir? Hi vaig anar perquè a les criatures no se les toca. Jo, si vol que li digui, de l'àtic no havia sentit mai un sol crit, visc molt amunt. I això de la nena, ell em va explicar que li havia caigut la planxa a sobre. Que encara bo que no estava encesa. Ja la coneix, no para quieta. Semblava versemblant. De vegades ens trobàvem passejant el gos. Xerràvem una mica. Vostè hauria lligat mai Plató i Matrix? Ha vist la pel·lícula? Més bona que top gun i tot. Sabia moltes coses, el paio. Però, de tota manera hi vaig anar a parlar amb el president de l'escala i una que és mestra que viu sota meu. Què vol que li digui, sóc una persona molt de mediar i de posar pau. A l'institut m'hi trobo cada dia, com vostè comprendrà. A banda que em picava una mica la curiositat per com havien distribuït l'entrada. M'havien explicat que havien tirat tota l'entrada a terra gairebé fins a mig menjador però no havia tingut ocasió de pujar mai. La pobra, ja tenia prou feina amb aquest animalot. Vam ser clars i contundents. Li vam dir: això s'ha d'acabar. Som una comunitat pacífica, nosaltres. De Reus de tota la vida. Gent com cal. Si torna a posar la mà a sobre d'algú de la seva família, ja em pot ben creure que se'n penedirà. Oi que vostè ho hauria entès a la primera? La gran, pobrissona, un fart de plorar amagada rere la cama de sa mare que només gosava dir, no ploris, filla, no ploris. Amb uns ulls com a plats, és clar, amb tot l'escàndol destapat. En el meu cas puc dir orgullós que vaig ser el primer que va trucar els mossos, tal com ho sent. No estic per romanços, jo. El toro sempre per les banyes. Al tema, sempre al tema. Que la vida són dos dies. Jo venia de tirar la brossa i ell sortia carregat amb totes les bosses de reciclar. Bona nit, li vaig dir. Vol creure que no es va dignar a contestar? Tan bon punt vaig arribar dalt, vaig trucar la policia. I encara no deu minuts després ja sortia emmanillat. Es veu que van trobar la nena plena de blaus, em va dir el del segon. Jo no hauria pogut trucar. Sort en vam tenir, d'ell. Si no fos pels valents ja m'explicarà. No es pensi que tampoc no m'havia quedat assegut de braços plegats. A la primera reunió d'escala vaig treure el tema i el vam sotmetre a votació. La lletja del tercer té una filla que estudia per advocada i la vam fer baixar. Es veu que és normal que la víctima no s'atreveixi a fer el primer pas. Per por a les represàlies, sobretot. La proposta d’una acusació particular va venir de l'enginyer del cinquè. Té molts calés, l'home. Amb dues patents de l'any vuitanta-vuit se li va solucionar la vida. Jo certifico, com consta a l'acta, que ho vam decidir per una nimietat. Un sí rotund de tots els presents. No hauria d'haver tornat, no. Els vaig oferir de córrer jo amb totes les despeses. Conec set o vuit lletrats que me'n deuen més d'una, li sóc franc. Ja ho vaig veure clar que ho enllestiríem de seguida. En diuen judici ràpid però amb tots nosaltres testificant li ben asseguro que de ràpid no en va tenir res. El van trincar ben trincat, ja hi pot pujar de peus. La pobra dona vinga plorar que allò no podia ser, que no era just. Potser sí que hi podríem haver fotut més canya però tampoc no era qüestió de dir cap mentida, oi que m'entén. Una víctima en estat de xoc, això està clar. Fixi's si estava especialment emocionada que no va poder badar boca en tot el judici, només feia que plorar. Al final, es va acollir al seu dret a no declarar, ja veus tu. Particularment trobo que el millor testimoni, mal m'està dir-ho, fou el meu. Vaig buidar el pap ben buidat. Pensi que fa trenta-cinc anys que duc la porteria de la finca i una cosa així no havia passat mai. De seguida el vaig calar. Aquest home no era aigua clara, això segur. Professor de filosofia, oi que m'entén? Jo no és que hagués vist ni sentit mai res fora de lloc però de la paraula del president me'n refio. Si ell ho diu, va a missa. Que es foti, el molt malparit. Encara va estar de sort que, en no tenir antecedents, li van suspendre els dos anys de presó que li van caure. Ara, això sí, dos anys sense comunicar-se ni apropar-se a menys de cinc-cents metres de la dona i la canalla i, sobretot, al barri. Dos anys sense trepitjar el nostre carrer. Au, a veure com ho entomes, em vaig dir. Una mica com de pena, també. Vaig estar a punt de creure-me'l. Quan el jutge li va donar l'última palabra, per si volia afegir res, se vol creure que no podia ni parlar dels llantus i els mocs que li omplien la cara. Hasta semblava que deia la veritat el molt pàjaru. Encara no havien passat dos dies que va i el tio es planta a casa. Vam haver de cridar el de l'àtic que hi va mirar de raonar. Deia que només volia recollir quatre coses, que ho necessitava per la feina. Jo que ho vaig sentir vaig començar a trucar els timbrets del porter automàtic i en un tres i no-res, collons igual que si fóssim a Fuenteovejuna, l'entrada era plena de veïns. Escolti, i ni una empenta ni una mala paraula. Que volia recollir les coses, diu. El vam acompanyar fins dalt al pis entre tots. La seva dona va sortir al replà cridant el seu nom. Ell, és clar s'hi va voler apropar però entre tres o quatre naturalment li ho vam impedir. Les pobres criatures només somicaven papa no papa no papa no. Si no hagués tornat, res d'això no hagués estat necessari. La veïna del costat va insinuar que el terrat era ple de la roba d'aquell animalot. Ell es veu que no volia pujar a buscar-la però entre uns quants el vam convèncer. De seguida vam tenir el terrat ple. Tret de la pobra invàlida del quatre no faltava ningú. En ma vida havia vist tots els veïns reunits. Ni per les festes del barri l'any que va venir l'Orquestra Plateria. Per això li dic que em cregui que, d'on era jo, no li puc dir del cert com va anar. Es veu que va perdre l'equilibri i va caure. I escolti'm que es veu que el molt puta, esclafat i tot brut de sang encara remenava les cames com un escarabat. Vinga cridar auxili, auxili. Ja ho pot ben creure. Mala hierba nunca muere, oi? Es va enfilar perquè volia veure el mar. Els dies clars es veu Mallorca, no ho sabia? D'on ha tret això que va relliscar? I ara! Va ensopegar amb les andròmines que es van deixar els pintors fa cinc anys quan vam arreglar la façana. Va caure, ves. No en trauràs l'aigua clara. L'ambulància no hi va ser a temps. Va trucar la seva dona. Fixa't quina santa que, encabat de tot, encara el volia salvar! No hauria d'haver tornat, no troba?

DIA DE REIS

Quan han passat els reis devia fer estona que dormia. Fins a mitjanit havia aguantat sense problemes. Com tots els vespres, els sorolls que li arribaven del carrer li anaven explicant un cabàs d'històries quotidianes que ell ja ha après a reconèixer. Després ha sentit els pares discutint, com gairebé cada dia d'ençà del diagnòstic. Aquell arreplec de paraules gruixudes feien més mal que el trep repuntat que li travessa el cap. I després el plor de l'un i el silenci de l'altra. Hauria corregut a abraçar-los si les cames no s'haguessin entossudit a no moure's del lloc on eren. Llavors s'ha estimat més alliberar la son i deixar-se bressolar per aquest esgotament que ja és més ell mateix que no pas d'ell. Compassa el dolor amb la respiració i fa veure que no s'adona que somni i record es confonen en la seva grolleria. Repassa els estels que li van enganxar al sostre i els contorns dels objectes que voldrien vestir d'habitació aquesta puta presó. Sort en té de la finestra. O potser tot al contrari. Finalment s'adorm. Aleshores, de bon matí, amb la llum omplint la casa sencera, deixa't estar de màgia, sense desembolicar ni un sol regal sap que els de l'Orient no s'han oblidat d'ell. Malgrat tot, continua viu. Com a mínim un dia més.

UN ACCIDENT

Només sortir la mare, el meu cosí em va clavar una bufetada. Amb la mà ben oberta i tot de sobte, sense cap motiu. Fins llavors no ens havien deixat sols ni un moment. La casa era plena de gent plorant, abraçant-se els uns als altres i parlant en veu baixa pels racons. I tanmateix, tothom estava pendent de mi i de l'Eloi. Per l'edat, suposo. Sobretot els cosins més grans. Venien, seien a la nostra vora amb un mig somriure glaçat i s'estaven allà sense dir res. De vegades ens posaven la mà a la cuixa i, d'altres, ens embullaven els cabells. Tot amb aquell mateix posat desgavellat. inexpressiu. No sé què en volien, de nosaltres. De fet, sort del clatellot depèn de com, perquè encara no havia pogut plorar. Abans d'ahir, quan va passar, jo era a classe de violí i ningú no me'n va dir res fins al vespre, després de sopar. Naturalment, ja havia notat que passava alguna cosa, sobretot quan vaig veure que m'esperava la tieta Alba a la porta del conservatori. Perquè la tieta Alba és la més jove de tots els germans de la meva mare i no li veiem gaire el pèl. Normalment, no compareix quan se l'espera i, si compareix, tampoc no se n'espera gaire cosa. Jo la trobo divertida perquè parla com si encara anés a l'institut. M'agrada demanar-li pels seus xicots o per la seva feina perquè sempre té alguna història nova de trinca per explicar. No sé per què, ni l'una cosa ni l'altra mai no li duren d'un any per l'altre. A mi em sembla que té mala sort, però diria que no deu ser ben bé del tot una qüestió de bona o mala sort. Quan els ho pregunto als pares, la mare sempre es queda callada, el pare comença a embalar-se i acabem deixant-ho estar. Total, que la tieta em va acompanyar a casa però abans vam aturar-nos a fer un gelat al Mercadal i, després, vam entrar a la Galatea i em va comprar un llibre que feia molt de temps que demanava debades. Em va estranyar força tot aquest dispendi perquè ella mai no té ni un duro, però vaig preferir estar-me de fer-ne cap comentari. Tampoc no em va passar per alt la compulsió amb què encenia una cigarreta amb la punta de l'anterior o el detall que no es tragués les ulleres de sol ni a dintre de la llibreria. Quan vam obrir la porta de casa, la mare va venir corrents a rebre'ns. Es va posar a la meva alçada, em va abraçar i em va començar a omplir de petons. Llavors, del fons del corredor, va aparèixer el pare parlant pel mòbil, em va treure el violí de l'espatlla i em va començar a abraçar per la banda que l'altra deixava lliure. Creieu-me que hi va haver un moment en què vaig pensar que entre tots dos m'ofegarien. La tieta Alba plorava i el telèfon de casa va començar a sonar amb insistència, com si hagués decidit salvar-me la vida. Ja no va deixar de sonar. Em van enviar a fer els deures. Després, vam sopar en silenci i, quan gairebé ja em pensava que deixarien que m'adormís en la ignorància, el pare i la mare se'm van asseure al llit i em van explicar l'accident. 

Amb l'excusa que era tard no m'havien deixat fer preguntes i, amb tot aquell exèrcit de dubtes per a resoldre, el son se'm va regirar com un mitjó. No tant a conseqüència d'una melangia que potser hauria hagut d'omplir-me l'estómac de pedres, sinó més aviat neguitejat per l'assumpció d'una incapacitat pròpia i llastimosa de construir un relat lògic, prou coherent. Imaginava l'escena mil cops i cada vegada se'm presentava més inversemblant, més desproveïda de qualsevol estructura raonable. Em veia abocat a entretenir les hores perfilant els detalls que presentessin aquella notícia de manera adequada, comprensible. Petits canvis en els personatges que hi havien intervingut, cabdals retocs imperceptibles en el paisatge. Potser una línia de diàleg apropiada, incomptables variacions en el final. Per tant, enfeinat en la construcció del record més important de la meva infantesa, no se'm va acudir permetre que la tristesa entrés per la finestra a empudegar-ho tot d'una transcendència que m'hauria estat impròpia. I no vaig plorar. Se'm va passar per alt que poc o molt, en certa manera gens exagerada ni melodramàtica, hauria convingut que plorés. Al matí va resultar que cap de les versions que jo havia reescrit durant la nit havia reeixit. La veritat, de tan senzilla, superava qualsevol altra explicació: Un cotxe havia atropellat en Max i ara era mort.

TOPANT AMB EL PASSAT

detall d'un quadre de Miquel Jassans

Com que havia plogut tota la nit, Foix Plensa no ha pogut dormir. Primer havien estat els trons i després, quan el petit s'havia desvetllat, ja no hi ha hagut manera. De gust hauria sortit a passejar, fumant sota la pluja, però els dies d'abandonament ja queden enrere. Malgrat el fred, el fill tenia els cabells xops de suor i no semblava capaç d'aturar aquella tremolor que li feia trontollar el cos sencer. Ella s'hi estirà al costat. De primer per sobre del nòrdic. Però de seguida encapsulada tan a la seva vora que l'escalfor resultava gairebé insuportable. També aquesta nit l'han passada tots dos sols.

La senyora Plensa havia trucat a l'hora de sopar, la d'ells, per saber si el nét havia millorat. I pel temporal. Ella havia contestat vagament, acostumada a no dir mai mentides. Va rebre records del senyor Foix que es va estimar més no posar-se al telèfon. L'home perdia la memòria i les maneres a tota velocitat. O potser és que tampoc no n'havia gastades mai gaire, de maneres. D'això tampoc no en van parlar. Han aparegut pintades al poll de Can Grau Xic. Una bretolada. Han vingut una colla d'experts que han assegurat que l'arbre se'n sortirà. No, no ha vist les fotos de l'espolsada. I no, no anava a classe amb el petit de Can Sala que han tornat a ingressar. És clar que ho sabia, que era adoptat. Ni que fos pels cops que ella li ha repetit no se'n podria oblidar que el petit de Can Sala és adoptat i que les ha fetes de tots colors. 

Ha sentit els veïns de dalt posant el dia a lloc. Les persianes, l'escalfador, la cafetera. Rellotges sense manetes. Aprofitant que el nen s'ha adormit, s'aixeca com una lladregota, una ballarina fent puntetes fins a la finestra. Els carrers són molls, no sembla que hagi d'afluixar. Al contrari. Si es posa a nevar, ningú se n'estranyarà. A la dutxa, l'esponja li frega la pell amb violència. Una brutalitat amable de tan persistent. En veure's al mirall, decideix tornar a fer-se tallar els cabells. Ben curts. Com aleshores. Al mòbil, tampoc res. Tret d'aquest silenci llarguíssim. Distreta escoltant els informatius, es troba amb el nen a la falda. Encara no ha après a parlar. Si més no en una llengua comprensible. Però se li entén tot, al capdavall. Ha tingut temps de trucar al centre. Potser li han acceptat les disculpes massa de pressa. Tenien hora concertada per avui i ella ha apurat fins al darrer moment per excusar-se esperant qui sap què. 

Per entretenir les mans, Foix Plensa havia posat dues llesques a torrar. Se n'adona ara per l'olor de socarrim. Té els mateixos ulls que ell. Si fos possible, és clar. O potser és ella que empra la mateixa mirada per a tots dos. Se li escapa un renec quan es crema amb el pa i la criatura se'n fot amb un d'aquells seus somriures carregats de solemnitat. Llavors se li llença al damunt i el castiga amb un atac de pessigolles que ell defensa rebolcant-se per terra. Ja no saps si riuen o ploren quan senten el timbre de baix i ella s'aixeca d'una revolada i corre cap a la porta. No contesta ningú. Passegen els cotxes. La tempesta enfolleix. No contesta ningú. Per què collons no contesta ningú? No hauria hagut de cridar. La criatura tremola altra volta. Vine. No passa res.

Es va quedar fins tard. Hi havia uns informes pel departament que Foix Plensa hauria d'haver enllestit fa setmanes, la primera vegada que van ingressar l'esquitx. L'ordinador se li va penjar dos cops i va anar de poc que no se n'anés tot en orris. La safata d'entrada es va entossudir a no mostrar ni un sol correu que no fos brossa per molt que ella anés prement el botó d'actualitzar. Hi ha una explicació lògica i raonable. Segur. I tanmateix són molts dies. De divendres passat. A la facultat no recorden res estrany. Se'n va anar a la seva hora. Tot igual que qualsevol altre cap de setmana. La bicicleta no hi era. El laboratori recollit. La terra se l'ha empassat. Hauria preferit no haver de donar explicacions però, com que la Franny no podia venir, s'ha endut la criatura al despatx. Per sort, s'ha aixecat sense febre i no fa mala cara. L'ha deixat a la biblioteca mentre dóna les classes i, al final, s'excusa de la reunió que hi havia convocada per darrera hora. Ja és fora quan la companya diu que de tota manera l'havien suspesa. Si hi ha hagut mirades, ella no les ha volgudes veure. 

Encara no neva, és el vent només. La criatura s'ha adormit al cotxe i ella perquè no pot. En té prou de concentrar-se en la veu afectada de la ràdio. Fa una estona que repeteix matusserament una sèrie d'instruccions. El temporal és més a prop que no pensaven. Ella prem el volant amb força. Potser el barri on viuen no és prou segur. Els veïns han començat a reforçar portes i finestres amb fustes i matalassos. Als arbres del passatge els costa mantenir l'esquena dreçada. Abans de pujar, pensa que hauria de comprar alguna cosa, només per si de cas. L'Akiyoshi, amb la persiana a mig abaixar, els deixa passar a contracor però un cop dins no sap ben bé què hauria de prendre. Espelmes, potser. Llet i pa. Amb el nen al coll s'atabala, per això somriu, paga un paquet de tabac i surt. L'ascensor no funciona. De les escales estant sent el brogit esdevenir malson.

VIOLA DE GAMBA

—L'has vist arribar?

—Què collons! Encara no l'he vist que ja el tenia a sobre.

—Està destrossat, nou com era.

—A prendre pel cul, el cotxe!

—Puja. Et duré a que et curin aquesta mà.

Durant el trajecte, s'adona que gairebé no pot moure els dits. L'altre parla i ell no diu res. Deixa anar uns quants grunys i mou el cap quan toca i amb això en té ben bé prou. Malgrat l'hora, no hi ha ningú pels carrers. Davant la porta d'urgències, deu o dotze ambulàncies aparcades. Sense vidres. L'home accelera i passa de llarg. Ell se'l mira per primer cop. 

—Vols sentir música? T’anirà bé.

—...

Què t'agrada? Jo escolto música clàssica, sobretot. No he entès mai per què en diuen música clàssica. Ho saps, tu? No en tinc ni puta idea, no et pensis. Però m’agrada. Em consola, ja m'entens. Ara, no t'equivoquis, conec els mateixos noms que tothom. Els conec però no em facis dir qui es qui, saps què vull dir? Beethoven, Mozart, Vivaldi, Bach. Vaig trobar els discos a la guantera, sort d'això. Tot pirata. De vegades salta d'una cançó a l'altra, s'enganxa. Tens gana? Abans no escoltava mai música. Em fotia peresa. Tampoc no tenia temps, de fet. A què et dedicaves tu? Jo acomiadava la gent. Saps com aquella peli, com es deia? L'has vista? Una puta merda, ja t'ho dic jo. No t'has perdut res. La veritat és ben diferent. Veus aquest forat? Què passa? Vols fotre el favor de mirar? Em va clavar el boli, el molt fill de la gran puta. Què vols, també. Vint anys treballant per l'empresa i arribo jo, corbata de seda i li foto la carta de despido pel cul. Metafòricament, ja m'entens. Has dut mai corbata de seda, tu? Jo no en podia dur de cap altra manera. Me les comprava a Milà. Vas estar a Milà? Tot sembla tan lluny, ara... Em pagaven una morterada per ser tan cabró com em vingués de gust. Com m'agradava la feina, redéu. No tens gana? Mira aquí al darrere, hi arribes? Au, agafa'n un parell i dóna-me'n una per a mi. De veritat que no en vols? Tu t'ho perds. Creu-me que, si les tastes, no te'n penediràs. Quants dies fa que no menges? Que no siguis vegetarià i tot, fas pinta d'intel·lectual, tu. M'hi jugo el que vulguis que coneixes aquest violí. Digues la veritat. El coneixes, oi? Me cago en la puta, malparit. Ho sabia! Ets un puto intel·lectual. Què feies? Donaves classes a la universitat? A quina? He fet fora uns quants catedràtics, jo, potser recordaria algun cognom, deixa'm pensar. Et juro que no saps com m'encantava enfonsar tota aquella colla d'estirats de merda en la misèria. Els esperava al seu despatx, assegut a la seva cadira i en tenia prou amb deu minuts per fer-los arrencar a plorar com a desgraciats. Més d'un se m'havia agenollat, no et foto el pèl. Mira, només de pensar-hi, m'he empalmat, t'ho vols creure? O no, calla. Ara ho veig clar. Les mans et delaten. Tu escrius. Oi que tu escrius? Tu ets un coi de premi Nobel de literatura. L'he clavat o no? Collons, tio, tu t'has vist aquesta mà? Valdrà més que arribem. No pateixis. Ja veuràs que te la deixarà com si fos nova. És bon paio. Abans era cirurgià, treballava amb els americans. Un crac. El conec de trobar-nos pels aeroports. Ell també tombava molt, el cabró. El cridaven de tot arreu. Ara no surt de casa, el molt cagat. No et pensis, així sabem on trobar-lo sempre que el necessitem. I què has escrit? Puc haver llegit alguna cosa teva? De fet, la teva cara no em sona i mira que jo em quedo amb les cares, saps què vull dir? Fas pinta de ser més líric que altra cosa. M'equivoco? Ja m'ho imagino. Pavese, De Luca, aquella de Gran Central Station, com es diu, Elisabeth Smart? Has llegit Mia Couto? Com si t'hagués parit, no? Ets un coi de poeta, ho sabia! Te l'havien mamada mai, mentre escrivies? Au vinga, no fotis aquesta cara. Conec uns quants poetes, jo. No sé que us passa als poetes que tots esteu obsessionats amb la mateixa merda. Una bona mamada mentre escrius la sextina definitiva. Jura'm que no hi has pensat mai. O potser tu ets més d'aquells que tot el dia pensen amb un bon forat del cul. Això. No sé quina gràcia hi trobeu amb això de follar pel cul. Quina mania. No hi ha res com un cony ben sucós. Què coi hi has de fotre a buscar al darrere si davant hi és tot, no trobes? Pràcticament ja hem arribat. Encara escrius? Necessitaríem algú que ens redactés quatre coses. Res de l'altre món. Constància i prou. Pel futur. Sóc optimista, jo. Haurem de deixar el cotxe al final del parc. D'on l'havies tret, el teu. Era un bon trasto, malparit. Hi ha un tram d’escales que déu n'hi do. No saps mai on estàs segur. Veus el balcó amb mitja estelada? És el nostre senyal, com aquell qui diu. Ara ja ho saps. La cosa està molt fotuda, què t’haig de dir a tu, no? Obre la guantera. Què passa? No n'has vist mai cap? Ves a prendre el pèl a un altre. No hauries aguantat tot aquest temps si no sabessis fer anar aquestes joguines. Quina merda. Al final resultarà que m'he equivocat, no t'hauria d'haver tret del forat. Vigila, tio. No fotis el ruc que està carregada. 

—No és un violí.

—Amb què em surts, tu, ara? De què collons parles? Fes el favor, tio. Ves amb compte, home. Què fots? Tio, què cony fots?

—És en Savall.

—El que tu diguis, home. Tu dius que és en Savall. Doncs mira, és en Savall, el gran Savall dels collons, ja ho tens, però abaixa això, home, que prendrem mal. Tio, si us plau. Joder, tio. No ho facis. No ho facis si us plau.

—I és una viola de gamba.

No havia disparat mai amb l'altra mà però té la bona ben inflada. Aixeca el cap i calcula quan trigarà a arribar al balcó. Treu el fre de mà i empeny el cotxe carrer avall. L'esforç just perquè prengui embranzida. Llavors comença a pujar escales. El darrer tram s'enfila més que no es pensava. Fa temps que el tramvia va deixar de funcionar, com tota la resta. Des d'aquí, veu el port i deu o dotze vaixells. L’aigua tampoc no es mou. S’enfila a la canonada i grimpa amunt. Un cop és dalt, desfà el nus i llença la mitja senyera al carrer. Dues rates s'apressen a ensumar. La fusta de la porta cedeix a la primera puntada de peu. Dins, l'home vinclat en un racó ja ha començat a somiquejar. 

—Coneixes en Jordi Savall?

—Com?

—Que si coneixes en Jordi Savall?

—Qui?

—Deixa-ho córrer. Saps què és una viola de gamba?

—Com diu? Una què?

—Comencem bé, xaval.

NITS MEMORABLES

Se li va acudir de seguida trucar-la. Va ser el primer en què va pensar. Llavors va recordar que l'Amaia era morta i li va saber greu. No tant per la pèrdua en si com pel fet de no poder-hi parlar. De tota manera, potser tampoc no hauria estat gaire bona idea marcar-ne el número i esperar a sentir-li la veu dolça però seca per deixar-li anar, com qui no vol la cosa, que acabava de passar la millor nit de la seva vida. Sobretot tenint en compte que l'acabava de passar al costat del seu marit. El d'ella, s'entén.

Ben mirat, ja no l'era. I justament aquella conclusió tan lògica com absurda acabava de fer que s’adonés que acabava de compartir la intimitat amb un home vidu. Un senyor. De tal manera que, vist així, gairebé tota l’emoció s’havia desinflat de cop. Un vidu. Com si amb una sola paraula afegís vint anys de cop a la seva pròpia edat. Potser empesa per aquesta sensació, per mirar de tornar a l'estat inicial d'eufòria, provà amb energia de recordar els millors moments de la vetllada recent. El resum afavoridor de la jornada, com aquell qui diu. Es trobà que només era capaç de pensar en una imatge d'ell estirat de panxa enlaire, respirant amb una certa pesantor, entossudit a prendre-li la seva part del nòrdic. Si hagués pogut parlar amb la seva germana això no hauria passat. N'estava segura. Al contrari. Ara ja estaria embalada metrallant una virtut rere l'altre del seu mascle. Implacable. Sadollada amb l'enveja d'aquella. Especialment en aquestes circumstàncies. Davant de la certesa d'haver rebut en una sola nit tot allò que a la germana se li devia haver negat en quinze anys de matrimoni, oi? Oi? No fotem. A veure si al final resultarà que la cosa ha d’anar a pitjor. La burra de sa germana no l’havia coneguda, aquella passió, ja hi podeu pujar de peus!

Les diferències entre totes dues no són qualsevol cosa. Són diferències que vénen de lluny. Vaja, de sempre. Qui ha conegut mai dues bessones idèntiques? És possible que l'Amaia fos més intel·ligent. No seria ni el moment ni el lloc de negar les evidències. L’altra es va doctorar que ella no havia ni passat de segon de carrera, que tampoc és res que sigui gaire transcendent, al capdavall. Total, per acabar dedicant tota una vida a donar classes a la universitat ja m'explicaràs si li servien de gaire l'arreplec de títols. Vinga màsters i postgraus, seminaris i congressos aquí i allà per acabar repetint any rere any el mateix temari. Ella en va tenir prou amb un sis pelat per entrar a treballar al millor despatx del país i cinc anys més tard ja n’era sòcia, la sòcia més jove. També és veritat que amb els tres primers anys ja en va tenir prou per anar-se'n al llit amb la resta d'associats i algun dels fundadors ja retirats. I què hi vols fer si ella té aquest natural fogós i un atractiu gens a menystenir? Perquè tampoc no es pot comparar el físic de l'una amb el de l'altra. 

Amb una fotografia a les mans diríeu que són clavades. El to del cabell, la caiguda dels ulls, l'alçada o fins i tot la talla de sostenidors. Ara, al natural no hi ha res a discutir. Mentre ella fa ensopegar tots els paios del carrer quan es giren a mirar-se-la, aquella Einstein ha de demanar si us plau que la deixin passar i procurar no relliscar amb les babes que la germana ha provocat quan la precedia. I és que la pobra no té gràcia. De petites, els pares els compraven la mateixa robeta i les vestien com a dues gotes d'aigua. I tanmateix, quan sortien tots quatre a passejar hauríeu dit que només havien tret una filla. No hi havia conegut o parent que, en aturar-se, es fixés més que en ella. Com si l'Amaia fos transparent. Pitjor encara, com si no existís. Digues pel somriure, la brillantor de la cabellera, el gest amb la cella. Hi havia en ella una gràcia natural que no compartien. Per a o per b, la guapa sempre ha estat ella, ja està dit, ves. Les coses com siguin.

Per això es va estranyar que l'Amador no l'hagués triada. Quan el van conèixer, era un noiet que vivia a les cases barates del poble on elles estiuejaven. Ajudava a son pare al cafè servint taules i netejant gots durant els mesos d'estiu. Com que no hi havia enlloc més on anar a petar quan el sol buidava la platja, elles seien amb els nois al costat del futbolí. Xarrupaven el cafè, xerraven de les seves coses i pipaven d'amagat alguna cigarreta compartida. Ella no s'hauria fixat mai en l'Amado si no hagués estat que va començar a sentir-ne el nom a totes hores en boca de la ruca. Era un tipus insubstancial, no gaire alt però tampoc especialment petit. Amb una barba serrada impròpia de la seva edat, se'ls acostava amb el cafè i seia amb elles. En aquella època, ella sortia amb un xic que era capità de l'equip de rugbi de la capital. Fornit, fill de notari, ben clenxinat, li acaparava totes les atencions. Així que no es va adonar que aquell parell havien convertit quatre riures ximplets i un parell de confidències amb un festeig a l'antiga. 

Tan aviat com se li va presentar l'ocasió, ho va xerrar tot als pares com si es tractés d'un descuit inoportú. I tanmateix no serví de res. Enlloc d’afeblir-se, convertí la relació en una cosa visible, real. Llavors va decidir acompanyar-los arreu on anessin amb la finalitat d'evitar-los la intimitat necessària per fer prosperar l'amor. En comptes d'això, ben a desgrat seu, es va veure abocada a l'obligació d'empassar-se un cabàs de mirades i moixaines d'allò més embafós. Farta de sentir-se l'últim mico, decidí passar a l'acció un dia que eren tots prenent el sol. Naturalment, ella sempre se les arreglava per estirar la tovallola al costat de l'Amado i posar en canvi dos o tres tovalloles entre la d'ell i la de l'Amaia. En un moment donat, segura que ell no trobaria enlloc on entretenir la vista, ella es va treure la part de dalt del biquini i estirà els braços inflant el pit com qui no vol la cosa. De bones maneres, gairebé com si fos casual, demanà al xicot de la germana si podia escampar-li la crema solar. Prou que es feia evident, en aquell massatge improvisat, que el noi es moria de ganes de posar-li les mans a sobre. Ella hi ha entès sempre, d'aquestes coses. Malgrat tot, al vespre va veure frustrats tots els apropaments que va intentar. Fins i tot quan, sense voler, va abocar la copa sobre la brusa de la bessona que se’n tornà a casa a canviar-se. 

Amb l'estiu a punt d'esgotar-se i tota la feina per fer, es va desempallegar del seu propi homenot. Un dissabte a la nit, li van caler només quatre petons ben donats al millor amic del fill del notari. Un tros de pa, alt i gros com era. L'endemà, va enredar la colla per sortir a buscar crancs a les roques. O més ben dit, va fer que l'Amaia enredés la colla per sortir a buscar crancs a les roques i, tan bon punt fou possible, fingí una caiguda no poc aparatosa que derivà en una petita luxació. No hi ha res més senzill per una joveneta que enredar un metge de poble. Sortí de l'ambulatori aparatosament embenada i amb la seva germana amb un càrrec de consciència que ella atiava assegurant que no havia estat res, que li sabia greu haver-los esgarriat la festa. L’accident havia funcionat. Al primer gemec que no es va veure amb cor d’evitar, l’Amado es va oferir per dur-la amunt i avall amb la seva vespa verda. 

Durant els trajectes, que no van ser pocs, ella se li aferrava convenientment. Cada cop que podia li repassava les clavícules amb la davantera que, curiosament, feia unes setmanes que havia alliberat de tota opressió causada pels sostenidors. Es deixava agafar a coll. Potser porto massa perfum, no trobes? S'equivocava amb els punts de trobada, amb les hores i els dies. Van fer més quilòmetres dels que té tota l'illa. De debò que ho sento, Amado. Deixa'm aquí i ves a buscar l'Amaia, no pateixis per mi. Gairebé ja no em fa mal. Ves qui em devia manar, a mi, anar a buscar crancs! I ell consentia amablement però al final acabava passant les hores dolces amb l'altra. I així, fins al final de l'estiu.

Cinc estius més tard es van casar a l'ermita del turonet. Quins acudits, també. Fer arrossegar tots aquells vestits de gala per aquella merda de camí. Mentida com una casa, que totes les núvies estan guapes. La seva germana semblava una pepa. Una de ben lletja. Amb el vestit balder i tan mal maquillada hauríeu dit que era la tieta conca i no pas la que es casava. Ella en canvi estava radiant. S'havia fet acompanyar d'un client del despatx que sortia a la tele i que feia dies que la rondava. La gent del poble no parava de xiuxiuejar i retratar-los tots dos. Tan guapos i elegants mentre els nuvis ningú se'ls mirava. Malgrat tot, la veritat és que L'Amado no feia de mal mirar. S'havia tallat els cabells curts i la calvície gairebé ni se li notava. Es veu que havia agafat la dèria de córrer tots els matins, ara que es portava això de preparar-se per a vés a saber quina marató, i no quedava ni rastre del greix que havia acumulat durant la darrera joventut. Durant el convit, ella el va arrossegar al laberint del jardinet i va esperar que la pel·lícula prengués el gir que havia de prendre, però no hi va haver manera. 

Quan es va divorciar de l'informàtic va arrossegar la pena cap a casa de la seva germana. Plorava pels racons i es va deixar convidar a estar-se uns dies amb ells. Aquells dies es van convertir en tres mesos i dues setmanes durant els quals va perfeccionar algunes de les seves tècniques més suades. Es va fer un fart de sortir de la dutxa completament nua, tret de la tovallola lligada al voltant del cap. Si que em sap greu, em pensava que ja éreu tots fora. Va arreplegar tres milions de coses del terra clavant el cul als morros de son cunyat, cada cop de més a prop. L'escot, les faldilles cada cop més curtes. No es va estar de deixar la seva roba interior —seria un eufemisme dir-ne picant, d’aquelles peces esquifides— per tot el llarg i ample de la casa. Va cuinar delicadeses, va donar la raó en cada conversa, es va alinear a favor d’ell en cada petita discussió domèstica que ella sibil·linament magnificava. I tanmateix, res no va funcionar. Ho va tornar a intentar quan es va divorciar del diputat amb idèntics resultats. I llavors ho va deixar córrer.

No pas del tot, és clar. Aprofitava cada àpat familiar per llençar hams i tibar cordes. D'altra banda, les noves tecnologies havien permès un flux constant de petites comunicacions prou ajustades per a no ser tingudes en compte i, no obstant, prou pertinents per a permetre un vincle constant. Insinuacions absolutament pudoroses, gairebé imperceptibles. Segones lectures. Una floreta de tant en quant. Les portes sempre obertes. Però a mesura que passaven els anys, la resposta implícita era sempre la mateixa. Ells, en canvi, eren cada cop més diferents. La carn es reubica allà on pot, la pell perd la flexibilitat que un dia havia tingut, fins i tot el discurs sembla alentir-se, sinó aturar-se completament. Neixen fills. Es canvia de cotxe, de casa, d'amant. I de l'Amado res de res.

I aleshores, l'Amaia estira la pota. D'un dia per altre, un mal dolent se l'emporta a l'altre barri. Tots a plorar, tots vestits de negre. Ella es converteix en la germana desconsolada, la tieta amatent, la cunyada que sense voler reposa el cap a l'espatlla del vidu i la mà sobre la cuixa. I pel dia de tots sants en fan un gra massa amb el moscatell i ell puja al pis de dalt i li arrenca la roba, amb les dents mateix. L'arramba a l'armari i la rebenta uns quants cops abans que ella l'empenyi sobre el llit gran i se li assegui a sobre i es passin la nit ara tu ara jo. Memorable. Antològic. Èpic, afegim-hi. En fi, allò que dèiem, la millor nit de la seva vida. I llavors, just quan ella tenia el telèfon a la mà i s'adona que l'altra és morta i ben morta, sent que l'Amado, encara endormiscat i arrossegant les paraules, li diu: Amaia, ets més puta que ta germana!