UN COMIAT

—Tret de tu, no em quedava res.

Ella va repenjar el cos lleugerament a la paret mirant-se els peus, els dibuixos esquitxats de vermell que les rajoles compartien les unes amb les altres. No havien posat parquet, després de tot. Tampoc no havien canviat la cuina ni refet el quarto de bany. Tot s’havia aturat després de l’accident. Ell era encara al llindar de la porta oberta, com si esperés alguna mena de resposta que ella rumiés però que potser no deixaria anar. L’entrada havia quedat despullada d’ençà del dia que van decidir amagar totes les fotografies de les nenes. Malgrat tot, compadint-se els uns dels altres, romanien petits records d’antics viatges. L’elefantet de fusta, la capsa nacrada, la cistella de vímet que havien comprat al Nepal, plena de claus sobreres: les dels convidats que no vindrien, les de les golfes que no tornarien a obrir. Amb un fil de veu, només:

—Al capdavall, tampoc no t’he servit mai de res, jo. No trobes?

—Potser vols dir que no t’he fet servir mai. És diferent. Completament diferent.

—Si et consola l’ordre de les paraules, canvia’l com vulguis.

—Qui ha parlat de consol?

—No, ningú. Només jo. 

—Llavors es tracta d’això?

Al final del corredor, com esporuguit, un mirall evitava mirar-se’l fit a fit. Del menjador estant, la llum sortia tafanera com una taca, de biaix sobre el terra. L’olor del dinar que havia quedat per menjar romancejava d’habitació en habitació fins al lloc on ells eren. L’ampolla de vi sense encetar, el forn encara obert. Va agafar l’abric i va començar a cordar els botons atropelladament com si, tot de sobte, resultés impossible suportar el pes d’aquella peça de llana. En posar la mà a la butxaca va recordar el regal que li havia comprat després de cinc anys sense celebrar un sol aniversari de res. En lloc d’això, va treure el paquet de tabac, l’obrí i allargà el braç cap a la seva dona que en va prendre dues cigarretes mentre ell es regirava per trobar els llumins. Aleshores ella les va encendre alhora i en retornà una a l’home. El foc, abans d’extingir-se en un esbufec, va procurar encara l’oportunitat que l’home retrobés per un moment el color dels ulls d’ella. Més apagat que no recordava.

—Quant fa que hi has tornat?

—Vols que et digui la veritat?

—Potser que no ho havies deixat mai?

—De fet, no.

—Ja veus quina sorpresa. 

Ella va agafar per a la cendra una cassoleta que havien comprat a Ushuaia i que les bosses de les nenes al tornar de l’escola havien escantonat quatre-cents cops. S’havia deixat caure al terra amb l’espatlla dreçada. El cap a la paret, de mig costat, les cames estirades. Ell no fou capaç d’evitar que els ulls busquessin la cicatriu al genoll esquerre, conduïa ella, però el reprovà de seguida estirant la faldilla fins al punt exacte on la memòria quedava amagada. Ell va seure desmanyotat a la banqueta entapissada. Els faldons de l’abric, a tocar dels peus nus d’ella.

—No sé si m’hi havia assegut mai. 

—No ho crec.

—D’on la vam treure?

—Vols dir que no la vam trobar aquí?

—Si et sóc sincer no m’imagino comprant aquesta andròmina, però el cert és que no recordo més que el penja-robes i la màquina d’escriure. Com si fos ara. 

—Quina màquina d’escriure? L’Olivetti, vols dir? Que no era teva?

—No! Jo tenia aquella IBM immensa, l’elèctrica. Saps quina vull dir? Encara deu ser en un lloc o altre. L’olivetti era a la casa. L’olivetti i el penja-robes de fusta

—que vam pintar amb el vermell que ens va sobrar de les prestatgeries de la biblioteca.

—Qui va començar a dir-ne “la biblioteca”? Mira que som pretensiosos, no trobes?

—De fet, és ben ple de llibres. Com en diries si no biblioteca?

—També hi havia aquell armari! Recordes l’armari blanc, que era igual que el del quadre de Matisse?

—Vols dir Magritte.

—Magritte, això.

—Magritte.

—La banqueta devia ser a la casa, per força. I tampoc no és tan lletja, ben mirat.

—No és lletja. És

—kitsch?

Ara ell també ha segut al terra, davant per davant. Ella li posa els peus damunt de les cames i ell els acarona distretament. Treu el paquet de tabac i encén un parell de cigarretes més. Ella ja no l’agafa. Fa estona que ha tancat els ulls. L’estridència d’una ambulància decideix aturar-se allà mateix. Tot seguit, també un cotxe de policia. Fins i tot, dos. Han obert la porta de baix i els crits ja han començat a enfilar-se escales amunt. Ell deixa que l’emmanillin sense posar cap resistència. Ella rep les atencions de tres o quatre joves que han corregut a atabalar-se sobre el seu cos. El més gran fa que no amb el cap. L’estiren tota tapada sobre una llitera i se’l miren amb insolència, com si fossin a punt d’escopir-li a la cara. Abans que la prenguin, torna a dir:

—Tret de tu, no em quedava res.