Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris DISCO 2000. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris DISCO 2000. Mostrar tots els missatges

dilluns, 1 de juny del 2015

DISCO 2000 (I'm the resurrection, Stone Roses)



I el silenci es va fer bocins amb uns cops de bateria. En Reni i el seu barret de pescador encapçalen la marxa. Quinze segons marcant compàs abans no s'hi afegeix el riff d'en Mani que s'obstinarà cançó enllà donant entrada a la veu de l'Ian i, finalment, a la guitarra d'en John. Hi són tots quatre. I ja no marxaran. En tindran prou amb un disc (i alguna cosa més). Posaran altra volta Manchester al mapa i nosaltres renunciarem a la nostra educació judeocristiana per abraçar l'hedonisme tan salvatgement com ens deixin. Psicodèlia, Pollock i samarretes de ratlles. I el posat. Sobretot si —després de ser la llum i la resurrecció— els instruments s'entossudeixen a fer-la petar tots sols tants minuts com els permetin. Quatre i mig? O tota la vida.


dilluns, 14 de maig del 2012

DISCO 2000 (teenage kicks, the undertones)




El petit s'ha fet pipi al llit. Altra volta. Ja és massa gran, però les hores s'escapen i la humitat hi torna a ser. La mare no el renyarà. Li acaronarà els cabells i voldrà que ell no s'adoni que plora. El canviarà, l'agafarà al coll i el durà fins al seu llit buit perquè acabi de passar la nit. I aleshores recollirà els llençols i aixecarà el matalàs que ja no s'asseca i obrirà la porta de bat a bat perquè la fosca pugui respirar. Mirarà de no fer soroll per no desperar les nenes. Tornarà a la seva habitació i preferirà no mirar l'hora al despertador. Pel matí, ell no dirà res i serà el primer a llevar-se. Assegut al sofà amb posat concentrat —potser llegint— esperarà les germanes que faran veure que no coneixen el perfum de la matinada i el faran riure amb qualsevol ximpleria.


dilluns, 9 de gener del 2012

DISCO 2000 (Above the clouds, Paul Weller)



Asseguts al terra, sota un plataner, jo l’agafo per darrere i ella es deixa fer. Petons de cirera, cabells curts i samarretes de ratlles. Escoltem amb atenció Paul Weller que parla de córrer i amagar-se. La nit es deixa bressolar. He begut i he fumat. He estat molta estona sol, buscant-la. Ella sempre fuig. Jo sempre la busco. Em sento massa gran. Sempre em sento massa gran. Sé que m’han regalat aquest estiu que no mereixia però som a setembre i hauria de ser en una altra banda. Explicant lliçons que he sentit massa vegades a un tipus estirat que no m’aprovarà mai. Sobretot si no arribo a comparèixer el dia que toca. Com que voldria que no es fes mai més de dia, tendeixo a la tristesa i m’escolto massa els budells enlloc de llegir com li brillen els ulls quan parla de les seves fotografies. Ha vingut amb mi i s’ha tatuat la mateixa estrella que la meva. Braç contra braç. L’estrella de les converse. Veurem extasiats com en Thurston Moore es torna boig amb la palanca de la seva guitarra i uns yolatengo que encara llauren la llegenda. Però jo hauré de sentir només la seva mà quan agafa la meva i parlaré massa i voldré plorar sense motiu. Al tren, quan tornem, seurem tan junts que els veïns de vagó malpensaran i ens estimarem molt malgrat que jo sabré que tot s’ha acabat.    

divendres, 16 de setembre del 2011

DISCO 2000 (polaroids, kitchens of distinction)



T’atures un moment i somrius. Només per la foto. Un somriure avergonyit que presenta davant meu la nena que devies ser i que no vaig conèixer. Mous les cames i els peus que juguen a amagar-se l’un rere l’altre sense acabar de trobar un lloc que els justifiqui. Se’m fa curiós que jo tingui aquest moment, en exclusiva, només per mi. Tu aquí dempeus recolzada a la paret. Tan dolça i tan fràgil. Naturalment premo el gallet i faig aquesta fotografia que haurà d’existir eternament més enllà de la memòria amb un color i un contrast determinat. Algun cop, l’hauré de trobar per casualitat quan caurà al terra des del seu amagatall, entre la pàgina vuitanta i la vuitanta-u d’un llibre ple de pols. I tornarem tots dos a ser aquí. Tu amb un somriure ferotgement innocent i jo amb la càmera a punt per fer-te, furtivament, meva per sempre.

dimarts, 26 d’abril del 2011

DISCO 2000 (I don't know what I can save you from, Kings Of Convenience)




Va trucar passada la mitjanit. Feia tres anys des del darrer cop que havien parlat i molt més des del darrer cop que s’havien vist. Mentre ell parlava, ella provava d’imaginar-ne els trets. El recordava. Però recordava més el record que no pas la imatge real. De fet, els records ja són això, marques d’unes altres marques. D’altra banda, recordar-lo podia portar inevitablement a l’error, en tant que tres anys, de més o de menys, poden canviar el rostre de qualsevol, sobretot quan es té l’edat que ells havien tingut aleshores quan tot estava per fer i, per tant, tot era possible. Ara ja no estava tot per fer. Hi havia frases però hi havia sobretot silencis que s’havien malversat i dies que no tornarien. Sabia el color dels seus ulls, el dibuix dels seus cabells i la forma petita però brusca de les seves mans. Sabia les orelles petites i la marca en forma d’estel dalt de tot del braç esquerre. Ho sabia perquè ho sabia i potser també perquè s’ho havia repetit fins a saber-ho de memòria. Però sabia això i prou i, de fet, potser ni això. Que no és perfectament possible que hagués perdut cabell o que hagués decidit de llevar-se el maleït tatuatge?


Passada mitjanit, la seva veu sonava propera però contingudament llunyana. Era la veu d’ell, sens dubte, però també una altra veu, molt més hirsuta i molt menys tràgica. D’idèntic tall i accent però amb unes pauses enutjosament més tristes. Havia sentit aquella veu molts minuts, una llarguíssima cadena de minuts si algú s'hagués entretingut a passar l'estona construint-la. A ell li agradava parlar i que els altres l’escoltessin. Li agradava tant parlar, a ell, que sovint es queixava d’un mal de gola que no entenia. Havien parlat molt sovint per telèfon igual que ho feien ara i aleshores el telèfon ho semblava tot, com si efectivament d’alguna manera remota un cable els lligués d’una punta a l’altra. Com si estirant el fil fort ben fort haguessin pogut arribat a sentir-se a fregar de pell. Era abstracte, borrós, desenfocat, irreal, eteri, blau (o potser lila), com la tela dels somnis. Perquè mentre parlaven per telèfon, el demés havia desaparegut i les paraules no importaven, eren només un mantra que els conduïa al lloc on ningú no pertany. Potser empalaga o potser sona pretensiós però no és altra cosa que una conversa telefònica. D’aquí que algú enginyés l’invent. I havien bastit amb les paraules l’essència de la seva, posem, relació. I això que, en el món de les paraules, de les idees, dels contextos o bé dels esquemes, vivien en ciutats de noms diametralment oposats. O no tant. Perfilem-ho. Potser només ciutats diferents.


Ben mirat, tres anys no són res. No dóna ni per acabar una llicenciatura i, si ets tan mal estudiant com ell ho era de fet, ni tan sols una diplomatura. Amb tres anys, els nens encara no escriuen ni llegeixen. Parlen, és cert, però l’estructura del llenguatge encara no està prou ben dissenyada i els conceptes (potser per això) se’ls escapen. Tres anys. Trenta-sis mesos i un feix de dies. Poca cosa. Els carrers no canvien de nom, els arbres fan més o menys el mateix perímetre i un cotxe encara fa goig. No sembla nou, però gairebé. Tres anys i el fluorescent de la cuina encara és el mateix. No són res, tres anys. Ell parla sense dir ben bé res. Potser sabia el que volia dir o potser només volia o només dir. Travessa uns primers minuts que cal omplir de clixés. Ell, que tant els odiava, els clixés! Una fase en què cal deixar anar alguna idea fútil que justifiqui o sorprengui per tal de no ofegar-se en el propi buit i, ben aviat, en el de l’altre.


Quan ha sonat el telèfon encara no dormia. Era a punt, però no del tot. Ha arribat a casa esgotada i s’ha oblidat d’apagar el mòbil. Si hagués fet ús de les rutines quotidianes ara ell no parlaria, amb ella si més no. Però ha arribat esgotada i s’ha oblidat d’apagar el mòbil. S’ha estirat al sofà i abandonat amb la màquina de no pensar. Els sons atronadors de l’aparell l’han amoïnat perquè havien aparegut del no-res, com un destorb ximple de simples notes poc musicals i el primer impuls ha estat parar-lo, després i tot de veure que qui trucava era ell. Sobretot després de veure que era ell qui trucava. I tanmateix, al final, ha despenjat. De fet, l’acte de despenjar és d’aquells actes passius, un dels més passius que podrà descriure l’antropologia. En realitzar-lo, obligues algú altre a dur la iniciativa i podries, fins i tot, permetre’t el luxe de fer que tot s’aturés tan aviat com et vingués de gust. Sens dubte aquest motiu l’ha fet prémer el botó, per sentir-se segura en la postura. Alerta però passiva. Desperta però somnolent. Al cap i a la fi, era ell qui trucava. Tres anys després d’haver parlat per última vegada i molt temps després des del darrer cop que s’havien vist.



dilluns, 14 de març del 2011

DISCO 2000 (Off minor, Thelonius Monk)


Passejava per la platja amb les mans a la butxaca. Duia música a les orelles però no l’escoltava. Si de cas la sentia. Però no l’escoltava. Anava pensant. Potser per això ni s’adonava de tota aquella gentada colrant-se al sol. Feia calor. Molta calor, però per ara no era un tema que el preocupés. Havia vingut a treballar. Fes calor o fes fred. En canvi, es preguntava si s’estava enamorant. De fet, havia hagut d’escapar-se a fer un volt perquè ella havia sortit feia una estona i estar-se allà amb la seva absència es feia insuportable. Tenia encara una paperassa eterna per acabar de lligar però no podia deixar de repetir-se el nom d’ella.

Com havia començat tot? Amb una mirada, potser? Ella li va tocar el cabell i així va estar tot? No podia estar-ne del tot segur. Només que ara li calia estar-se a la seva vora. Sentir-ne la veu, l’olor. Tot. No hi havia res de dolent en tot allò. Els nens ja eren grans i ja ni recorda quants anys fa que la va enterrar. És una manera de parlar. Prou que ho sap els anys que fa que ella és morta. Per això no hi pot haver res de dolent en sentir aquella remor altra volta. Potser l’edat. La noia era jove. Molt jove. Ell ja no és jove. En absolut. Podria ser el seu pare, com aquell qui diu. Fa una setmana que no s’afaita i ja no porta corbata. Tot el dia en cos de camisa. Ahir al vespre va baixar a la boutique de l’hotel i ara passeja per la platja en bermudes i xancles, com un brivall. Com si tornés a tenir vint anys. Menys i tot.
El primer dia que van sopar junts encara no es coneixien. Ell parlava pels descosits, com fa sovint. Ella se l’escoltava. No li va passar per alt. És probable que veure-la escoltar-lo d’aquella manera el fes parlar més encara. Perquè se’l mirava. Li clavava els ulls i feia tant de temps que ningú no se l’escoltava! Feia tant que es diria que fins i tot les frases tenien una altra melodia. Com si ballessin. Després de l’àpat van sortir tots a ballar. Les paraules i ells. I poca estona més tard ell ja anava completament begut i ella havia desaparegut.

Però l’endemà van tornar a coincidir, a l’hora de dinar. Aquest cop, ell va preferir callar per veure si era ella que deia alguna cosa. Ella no va badar boca. No se’l va ni mirar en tota l’estona i ell va perdre fins i tot la gana. Cercava els seus ulls com l’aigua el qui es perd al mig del desert, però els ulls d’ella eren lluny, més enllà del miratge. Sempre més lluny. Després, ell va provar de tornar-hi a coincidir però durant dies ella no va ni aparèixer. Discretament preguntava per ella però ningú no en sabia res fins que, decebut, va tornar a la feina.

Una setmana més tard, ella va comparèixer de bracet d’un dels seus clients i alguna cosa se li va remoure a l’estómac. Es va demanar una copa i va seure a la taula d’ells. Després d’una copa en va seguir una altra i aviat n’havia perdut el compte. Fins i tot, sobtadament, es va adonar que havia tornat a fumar. Aquell vespre, algú el va pujar a l’habitació amablement a dormir la mona i l’endemà al matí no sabia què podia més si la ressaca o la vergonya. No sabia si havia estat un somni o bé un malson. Un fet o bé una malifeta. Però algú va trucar a la porta i ell s’hi va acostar i allà me la teniu a ella demanant per com es troba ell. La fa passar i s’asseu a la butaca i ell a l’altra i xerren i ell s’oblida que tenia maldecap i ella és un Klimt, un Klee, un Picasso, un Dalí abocada a la finestra veient passar barquetes que suren sobre el mar.

Les hores que segueixen parlen de passejades comuns i fonts i jardins i sabates fora estirats a la gespa, alguna estona a la platja i un pícnic vora el turó sentint les onades petant a baix, al rocallam.
Al dia següent, ella somriu quan passa a la seva vora i es gira per continuar encara somrient-li un cop ha passat de llarg i ell s’encén una cigarreta i pensa que és feliç. I pensa si és lícit i just o necessari. I ara passeja tot sol per la platja, sol amb Thelonius Monk (obviant tota aquesta gent que morirà jove de càncer de pell).

divendres, 18 de febrer del 2011

DISCO 2000 (Rain in Venice, Geoffrey Burgon)


Li va dir “vine” i hi va anar. Aleshores li va dir “parla’m” i ell va provar d’extirpar-se les paraules de dintre els budells, pastoses i brutes. Li va dir “toca’m” i va portar els dits fins a la seva pell. Primer una mà i després l’altra, passejant sobre els seus ossos amagats. Li va dir “fes-me un petó” i ell va tancar els ulls per apropar els llavis ressecs de silencis però ella va dir “mira’m” i la va mirar mentre la llengua li travessava un teló de dents de marfil. Li va dir “treu-me la roba” i va esquinçar-li la brusa i la faldilla d’una estrebada encara amb l’esguard impassible. Li va dir “llepa’m” i ell va desplegar la catifa vermella per caminar en el seu cos ja nu. Li va dir “fes-me l’amor” i la va penetrar fins que llur pubis es refregaren violentament de manera espasmòdica. Li va dir “no et moguis” i ell es va escórrer dintre seu mentre provava de no tremolar. Li va dir “ves-te’n” i va cordar-se els pantalons, creuà la porta i desaparegué. Mai més no l’ha tornada a veure.

dimecres, 26 de gener del 2011

DISCO 2000 (Closedown, The Cure)


Hi ha algunes frases o fins tan sols paraules que s’obstinen a rebotir-te la memòria. Jo mateix us en podria citar un fotimer. És possible i més que probable que no resultin extremadament interessants, sobretot pel fet que cadascú és com és i es guarda per un mateix, per tant, la pròpia col•lecció de banalitats. És ben cert que sovint no es tracta d’un simple entramat de verbs i sintagmes de tot mena, sobretot circumstancials. No. Allò més cru de la maleïda història és que s’hi acostuma a incorporar la imatge, a qui ningú no ha convidat. Tot un seguit de fotogrames, en color o poderós blanc i negre. Escenes de les quals el temps en multiplica el mal gust estètic o el desencert estilístic. Colors passats de moda que s’entossudeixen a no canviar les guies cromàtiques tot i els temps moderns i les noves tecnologies noves. Encara així, tampoc això és prou perquè, per descomptat, hi cal incloure olors i sensacions, perfums carregosos i dissenys asimètrics, angles i perfils, cantonades on, per desgràcia, la memòria sol passejar quan, per exemple el cel es va enfosquint i, enfurismat, es decideix a ploure. De vegades, he tingut fins i tot la sensació de voler consultar aquests arxius de records i, tot i no voler-ho, m’adono que la testa comença a despirular-se sense aconseguir, no obstant, concretar tanta estúpida nostàlgia en un passatge poc o menys tangible. És a dir, que a sobre d’ocupar-te furtivament tot el disc dur, es converteix en capriciós i no gosa deixar-se fer, el molt podrit.
Fa una estona, sense anar més lluny, jo estava tranquil•lament estirat al sofà amb un llibre a les mans el títol i l’autor del qual ara no revelaré (tingueu per cert en qualsevol cas que no era precisament feixuc). Llegia. Vet aquí. I us voldreu creure que he arribat a llegir una mateixa frase fins a quatre vegades seguides? L’una rere l’altra. “ni el menor indicio de cambio por ningún lado ni el menor indicio de cambio por ningún lado ni el menor indicio de cambio por ningún lado ni el menor indicio de cambio por ningún lado” . Impossible travessar aquesta fotuda frontissa. Alguna idea em ballava entre cella i cella i obstinadament jo provava de fer-la surar, fer-la visible sobre les ones de la superfície. Fer-la present. Especificar-la. No hi ha hagut manera per molt que he fet us (fins i tot) d’estranyes i místiques fórmules apreses en la intimitat més escatològica d’enteses revistes de color rosa. Us prometo que he mirat d’auto ajudar-me. Res de res.

Aleshores he caigut en el fet que escoltava música.

dimarts, 4 de gener del 2011

DISCO 2000 (Here's where the story ends, the Sundays)


He tornat a sentir la melodia i, amb ella, la resta. La veu metzinosa cantava here’s where the story ends i jo sabia que allà era on s’acabava la història. Com tan sovint, un tren i uns walkman. Aquella cinta de cassette amb hummingbirds, heart throbs, lush, high i, és clar, els Sundays. Tot tan trist! Una noia a qui havia estimat moltíssim m’havia acabat de deixar probablement perquè l’estimava massa i encara n’estàvem aprenent. Qui sap on és ella ara o què fa. El cert és que tampoc no m’importa massa. De vegades, em sento encara jove i de vegades m’adono que ja fa quasi vint anys que jo era en aquell tren veient passar arbres fugint per la finestra, travessant el mediterrani tacat de la meva mateixa melangia. Escoltava aquella cinta una i mil vegades perquè em feia plorar i jo pensava que aquell devia de ser el meu estat d’ànim natural. Hi ha cops que encara ara se m’acut de pensar-ho. Sortosament tampoc no massa. Molt temps després, vaig deixar aquella cinta a algú que ja no me la va tornar i de qui no recordo ni el nom i, per bé que he comprat la majoria dels cedés amb aquelles cançons, òbviament ja no és el mateix. Recordo com m’abatia el dreamtime uns segons abans que s’encetés l’iceblink luck dels Cocteau twins i jo escrivia i escrivia sense escriure “badocs sentiments porucs” “i què pretens ara?” “tremolen imatges feréstegues”. I els rínxols vermellosos, de qui aleshores em feia glatir, que anaven desapareixent pervertint-me el record. Jo anava en tren cap a la facultat. Volia ser advocat. Un gran advocat. El gran advocat que sempre havia volgut ser. Però aleshores m’aturava a Gràcia i passejava sota la pluja pendent només de les pròpies passes perquè cada segon era una punyalada, perquè cada posada en escena era més important que l’anterior. Duia els cabells llargs i unes botes que em precedien i de les quals continuo avergonyit, les disposicions transitòries anaven esgotant els seus terminis sense que jo me n’adonés. Vaig trigar molt a acabar la carrera i és possible que no el sigui mai aquell advocat que volia ser aleshores perquè les perspectives insulten qualsevol esquema i, encara així, encara escolto els quatre homes dels kitchens of distinction. No sé si m’he fet massa gran o massa poc ni tampoc sé si vull avançar en aquesta línia. La veritat és que han canviat moltes coses però continuo estimant amb ferotgia i els buits encara em contrauen. Soc una bèstia sense memòria potser a causa de la munió de records que no deixen espai. Penso molt, parlo molt. Penso molt i parlo massa. Penso massa i parlo molt. La meva poesia (o el que jo pensava que ho era) ha madurat però no s’ha fet gran tal i com es mereixia. Jo sé que les paraules no tenen edat però fa mal veure-les omplir-se de pols arraconades i amuntegades en les llibretes negres. Em fa por que inventin un tipus penal on jo esdevingui exactament el subjecte actiu. El tipus penal que castigui aquell que mai no és enlloc, que mai no troba el moment, aquell que mai no deixa d’escoltar que aquí és on s’acaba la història que, malauradament, mai no s’acaba.

dilluns, 15 de novembre del 2010

DISCO 2000 (disco 2000, Pulp)



Veníem de Londres en aquell bus tan blanc d'eurolines que travessava vint-i-quatre hores d'impecables autopistes fins a deixar-te a la vora de casa. Tornàvem d'un mes a Blackfriar's Road, centenars de cafès aigualits i milions de quilòmetres de ciutat recorreguts a peu A to Z barat en mà. Tornàvem d'una idea. En aquella època jo ja hauria d'haver acabat la carrera i tanmateix encara m'havien de quedar molts anys matriculant-me de dret laboral.


A la falda, el meu walkman darrera generació, platejat i ultrafí ens regalava la cinta que la Itzumi ens havia gravat. "His'n'hers" a la cara A i, de l'altra, "Different class". El britpop havia esclatat i malgrat que la nostra cançó de l'estiu havia estat l'alright dels supergrass, common people dels Pulp era el hit, havia fet pujar el disc dalt de tot de les llistes anglosaxones juntament amb miss shapes. Però tot i aquell èxit sobtat, tot i les portades de paper i els premis i els concerts a petar, no hi havia ningú més indie que Jarvis Cocker. Aquell posat d'antiheroi, la grenya sempre a punt de caure i les ulleres impossibles (fins i tot ubicats com som als lletjos noranta).


De sobte, a mitjans de la cara B, la cinta esclata. Una melodia et burxa i enlloc de Sheffield ens abandona a la Itàlia d'en Tozzi i la seva gloria que quasi és a punt de començar però no. La cançó que neix i creix dintre meu és "Disco 2000". Una melodia que se't clava com les estelles de la paret de ca la Deborah així que trec el boli bic i rebobino la cinta i la poso i la torno a posar un cop i un altre i un altre i un altre. És impossible deixar de sentir-la i cada cop torna a començar com si fos la primera volta. I és que parla d'abans i parla d'ara i parla del que havia de ser i del que no ha estat i, mentre, has de cantar tant sí com no.


Hi he tornat a pensar perquè l'altre dia els vaig posar el cd a les meves nenes tot tornant de l'escola en cotxe i, mentre (doncs això) cantava, em vaig adonar de versos que fins aleshores no havia lligat i que, si és possible, fan la cançó encara més genial. Fixeu-vos, "I never knew that you'd get married. I would be living down here on my own on that damp and lonely thursday years ago". Increïble. "living (...) on that damp and lonely thursday years ago".