I el silenci es va fer bocins amb uns cops de bateria. En Reni i el seu barret de pescador encapçalen la marxa. Quinze segons marcant compàs abans no s'hi afegeix el riff d'en Mani que s'obstinarà cançó enllà donant entrada a la veu de l'Ian i, finalment, a la guitarra d'en John. Hi són tots quatre. I ja no marxaran. En tindran prou amb un disc (i alguna cosa més). Posaran altra volta Manchester al mapa i nosaltres renunciarem a la nostra educació judeocristiana per abraçar l'hedonisme tan salvatgement com ens deixin. Psicodèlia, Pollock i samarretes de ratlles. I el posat. Sobretot si —després de ser la llum i la resurrecció— els instruments s'entossudeixen a fer-la petar tots sols tants minuts com els permetin. Quatre i mig? O tota la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada