No vaig triar aquesta ciutat. El riu, les pedres, la glorieta atrotinada. Em va triar ella a mi. Potser ni això. El revisor em va fer baixar. Feia més de tres setmanes que estava net. No pas per una ferma decisió pròpia sinó perquè no tenia altra cosa que la guitarra i la roba bruta que cabia a la bossa. Vaig seure allà mateix, a l'andana, i vaig començar a tocar. En aquella època només feia Nick Drake. Vint-i-sis anys, Cambridge, lluna rosa. Resultava senzill i amorosia la gent que s'aturava a escoltar-me. Miu es va asseure a la meva vora i semblava conèixer les cançons com si també parlessin d'ella. Els altres es quedaven un parell de tornades, plantats. Llençaven unes monedes a la funda i se n'anaven. Ella no es va moure fins que jo vaig acabar. Va venir fins a mi quan ja recollia i em va agafar la mà. Vine. La seva veu.
El pis era tan gran i ella tan poca cosa que vaig pensar que vivia amb els pares. Jo encara no parlava la seva llengua però ella enraonava en la meva sense cap esforç aparent. Em va fer seure i va tornar amb dues tasses de cafè. Em mirava com si sabés llegir-me els pensaments i tanmateix els seus ulls convidaven a alliberar-se de qualsevol nosa. Em va arrossegar a la dutxa i em va fer l’amor de seguida per bé que jo n’hauria tingut prou d’una carícia seva. Abans d’anar-se’n, em va passejar per la casa. La meva habitació era buida aleshores. Va obrir la finestra de bat a bat i em va ensenyar el turó on s’havia fet gran. Va desfer-me la bossa. Va posar la roba a rentar i va trobar un lloc per a cada cosa. Com si aquelles quatre parets haguessin esperat que jo arribés.
És això i prou. Ella era fora tot el dia. Marxava a primera hora i tornava a la darrera. Abans d'adormir-nos, em prenia com volia però sempre fugia a acabar les nits al seu llit. Al principi no vaig ni gosar sortir d'aquell palau que se m'havia ofert. Després d'una eternitat al ras, la pell s'avicia de seguida a les mentides pietoses del confort. L'olor dels llençols nets, del bull d'una olla, de l'aigua corrent. Al més a prop que vaig ser del carrer és quan m'abocava a la finestra a fumar. Sentia els trens i ja no era capaç de figurar que algun dia jo hi havia estat enfilat. Fins i tot la guitarra em resultava estranya i no la feia anar si no és que ella m'ho demanava. Toca, deia. I jo tocava. Prou, deia. I jo deixava a mitges l'acord que ja no hauria recordat encara que m'hi haguessin obligat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada