Després d'obrir la caixa les ones van deixar d'espetegar, encalmada la mar tot de sobte, espessa de sal. Encara plovia però, com que la llum havia tornat, els altres es van apressar a encaterinar la nit altra volta amb la seva xerrera i la música de l'estèreo. Si hagués begut, hauria de reconèixer la meva incapacitat per construir un record prou sòlid, coherent si més no. Però no és el cas. Què m'havia menat escales amunt, quin obscur designi havia empès en lloc meu precisament aquella porta. Aclofat als peus del llit, l'objecte es presentà allà davant com una evidència. Més gran que una capsa de sabates, més petit que el calaix d'una tauleta de nit. Potser el dibuix geomètric em va deixondir o potser, tot al contrari, m'endugué endormiscat al son que ara pretenc memòria. Vaig obrir la caixa, d'això puc estar absolutament convençut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada