Jo li arreglava els cabells. Feia anys que duia aquell tallat que només ella demanava. El primer dia havia vingut amb una fotografia. Una noia en blanc i negre repartint diaris. D'entrada, com a mínim tres cops, li vaig demanar si n'estava segura. Resultava atrevit fins i tot per a les seves faccions. O potser precisament per a les seves faccions. Tenia una boca dolça però uns ulls desafiants que foragitaven qualsevol conversa que no hagués encetat ella. No duia maquillatge o no en duia cap dels dies que va venir. Tampoc no li n'hauria calgut. En certa manera, els colors s'havien repartit harmoniosament en la seva fesomia. De fet, el rostre tenia aquella edat inalterable de la darrera joventut, aquella en què diries que no és possible que el marciment acabi per presentar-se però, al mateix temps, cada expressió ha convingut a fer seva una determinada porció de la pell. En el seu cas, al cap de tot el temps que podria haver passat d'ençà de la primera vegada, quan entrava per la porta i somreia, continuava tenint aquella mateixa edat que, ben mirat, no tinc ni idea quina era del cert. Al capdavall, no en sé res d'ella. N'he sabut el nom de casualitat, i molt més tard. Massa tard, tal vegada. Això i prou. No enraonàvem i, si de cas ho fèiem, no se m'hagués acudit mai de preguntar o posar-me en res d'ella. Em mossegava la llengua, seguia la melodia d'alguna cançó del fil musical o comptava els dies que em faltaven per jubilar-me. No obstant això, no voldria pas que se'm mal interpretés. La noia no era mal educada, i ara, tot al contrari. Era amable i delicada, el somrís tothora a punt. En tenia prou de mirar-la que ella ja sabia que era el seu torn. Mai no l'hauríeu sentit queixar-se, un sol esbufec o un apressament inapropiat. Recordava el meu nom i no s'estava de fer-lo servir per a felicitar-me quan tocava o per col·laborar amb una frase esquiva. Era agraïda per la feina feta i generosa en la propina, la qual cosa no era gens habitual en aquella època. Sempre sabies que comptaves amb la seva aprovació. En recordo l'olor, com de fruita fresca feta malbé. Gens carregosa. I les sabates, impecablement lluents en uns peus llarguíssims. Qui sap si la vaig arribar a veure dos cops amb les mateixes sabates. M'havia imaginat que era forastera, vés a saber per què. Era impossible que hagués comprat sabates com aquelles a la nostra ciutat. No gastava arracades, collarets ni polseres que destorbessin el seu gest. En canvi, carregava un anell lleig com un pecat al dit petit de la mà dreta. Se'l devia treure per a tocar el piano. Sovint hauríeu dit que teclejava mentre tenia el cap sota l'aigua. Un ritme lent, gairebé melangiós. Són tot conjectures, és clar. Res que ella hagués dit ni que jo pugui assegurar tret que li arreglava els cabells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada