TOPANT AMB EL PASSAT

detall d'un quadre de Miquel Jassans

Com que havia plogut tota la nit, Foix Plensa no ha pogut dormir. Primer havien estat els trons i després, quan el petit s'havia desvetllat, ja no hi ha hagut manera. De gust hauria sortit a passejar, fumant sota la pluja, però els dies d'abandonament ja queden enrere. Malgrat el fred, el fill tenia els cabells xops de suor i no semblava capaç d'aturar aquella tremolor que li feia trontollar el cos sencer. Ella s'hi estirà al costat. De primer per sobre del nòrdic. Però de seguida encapsulada tan a la seva vora que l'escalfor resultava gairebé insuportable. També aquesta nit l'han passada tots dos sols.

La senyora Plensa havia trucat a l'hora de sopar, la d'ells, per saber si el nét havia millorat. I pel temporal. Ella havia contestat vagament, acostumada a no dir mai mentides. Va rebre records del senyor Foix que es va estimar més no posar-se al telèfon. L'home perdia la memòria i les maneres a tota velocitat. O potser és que tampoc no n'havia gastades mai gaire, de maneres. D'això tampoc no en van parlar. Han aparegut pintades al poll de Can Grau Xic. Una bretolada. Han vingut una colla d'experts que han assegurat que l'arbre se'n sortirà. No, no ha vist les fotos de l'espolsada. I no, no anava a classe amb el petit de Can Sala que han tornat a ingressar. És clar que ho sabia, que era adoptat. Ni que fos pels cops que ella li ha repetit no se'n podria oblidar que el petit de Can Sala és adoptat i que les ha fetes de tots colors. 

Ha sentit els veïns de dalt posant el dia a lloc. Les persianes, l'escalfador, la cafetera. Rellotges sense manetes. Aprofitant que el nen s'ha adormit, s'aixeca com una lladregota, una ballarina fent puntetes fins a la finestra. Els carrers són molls, no sembla que hagi d'afluixar. Al contrari. Si es posa a nevar, ningú se n'estranyarà. A la dutxa, l'esponja li frega la pell amb violència. Una brutalitat amable de tan persistent. En veure's al mirall, decideix tornar a fer-se tallar els cabells. Ben curts. Com aleshores. Al mòbil, tampoc res. Tret d'aquest silenci llarguíssim. Distreta escoltant els informatius, es troba amb el nen a la falda. Encara no ha après a parlar. Si més no en una llengua comprensible. Però se li entén tot, al capdavall. Ha tingut temps de trucar al centre. Potser li han acceptat les disculpes massa de pressa. Tenien hora concertada per avui i ella ha apurat fins al darrer moment per excusar-se esperant qui sap què. 

Per entretenir les mans, Foix Plensa havia posat dues llesques a torrar. Se n'adona ara per l'olor de socarrim. Té els mateixos ulls que ell. Si fos possible, és clar. O potser és ella que empra la mateixa mirada per a tots dos. Se li escapa un renec quan es crema amb el pa i la criatura se'n fot amb un d'aquells seus somriures carregats de solemnitat. Llavors se li llença al damunt i el castiga amb un atac de pessigolles que ell defensa rebolcant-se per terra. Ja no saps si riuen o ploren quan senten el timbre de baix i ella s'aixeca d'una revolada i corre cap a la porta. No contesta ningú. Passegen els cotxes. La tempesta enfolleix. No contesta ningú. Per què collons no contesta ningú? No hauria hagut de cridar. La criatura tremola altra volta. Vine. No passa res.

Es va quedar fins tard. Hi havia uns informes pel departament que Foix Plensa hauria d'haver enllestit fa setmanes, la primera vegada que van ingressar l'esquitx. L'ordinador se li va penjar dos cops i va anar de poc que no se n'anés tot en orris. La safata d'entrada es va entossudir a no mostrar ni un sol correu que no fos brossa per molt que ella anés prement el botó d'actualitzar. Hi ha una explicació lògica i raonable. Segur. I tanmateix són molts dies. De divendres passat. A la facultat no recorden res estrany. Se'n va anar a la seva hora. Tot igual que qualsevol altre cap de setmana. La bicicleta no hi era. El laboratori recollit. La terra se l'ha empassat. Hauria preferit no haver de donar explicacions però, com que la Franny no podia venir, s'ha endut la criatura al despatx. Per sort, s'ha aixecat sense febre i no fa mala cara. L'ha deixat a la biblioteca mentre dóna les classes i, al final, s'excusa de la reunió que hi havia convocada per darrera hora. Ja és fora quan la companya diu que de tota manera l'havien suspesa. Si hi ha hagut mirades, ella no les ha volgudes veure. 

Encara no neva, és el vent només. La criatura s'ha adormit al cotxe i ella perquè no pot. En té prou de concentrar-se en la veu afectada de la ràdio. Fa una estona que repeteix matusserament una sèrie d'instruccions. El temporal és més a prop que no pensaven. Ella prem el volant amb força. Potser el barri on viuen no és prou segur. Els veïns han començat a reforçar portes i finestres amb fustes i matalassos. Als arbres del passatge els costa mantenir l'esquena dreçada. Abans de pujar, pensa que hauria de comprar alguna cosa, només per si de cas. L'Akiyoshi, amb la persiana a mig abaixar, els deixa passar a contracor però un cop dins no sap ben bé què hauria de prendre. Espelmes, potser. Llet i pa. Amb el nen al coll s'atabala, per això somriu, paga un paquet de tabac i surt. L'ascensor no funciona. De les escales estant sent el brogit esdevenir malson.