dilluns, 20 de juny de 2011

TALLER (incoherència narrador-personatge)



El camió de les escombraries empudega la ciutat amb la seva melodia de contenidors amunt i avall. Una ambulància o potser un cotxe de la policia passa a tota velocitat per sota la finestra mentre quatre estrangers, que encara són de festa en aquesta hora, discuteixen en la seva llengua estranya. Ell seu a l’ampit i mira al carrer. S’aixeca i es torna a seure.

Sempre he viscut a pagès, jo. No sabria viure sense aquest silenci de vaques que resen i vent que fa ballar les tomaqueres. Aquest paisatge és la glòria. Arreu on guaites tot és verd i els turons sempre saben com acollir-te en la seva immobilitat. On podria ser feliç, jo, sinó abocat a l’escot d’aquestes muntanyes? Ara que avui em sento dèbil. Potser no trauré les bèsties a pasturar. Fa dies que estic cansat. Aquest maleït hivern m’ha clavat deu anys a sobre i només va faltar que ahir l’euga em trepitgés.

Els turistes, que encara van apariats només amb el banyador i les xancletes per tota roba de nit, decideixen canviar d’aires i aturen un taxi a l’estil de les velles pel•lícules. Ell se’ls mira amb el seu posat estoic, el mateix que impedeix tothom comprendre res que passi pel seu cap. Fa una estona, la infermera li ha fet prendre la medicació i ha tornat a tancar els llums. Fa una temporada que està millor. Se’l veu fort i surt a passejar amb els altres. És veritat que parla poc, però molt més que no pas quan va arribar. Hi ha vegades que fins i tot riu. Sobretot durant els àpats. És d’aquella mena de gent que gaudeix menjant. Potser massa i tot. És tan gras que quan va entrar li van haver de fer pijames a mida.

No sé què em passa. Em sento trist. Quasi no puc caminar i, ahir mateix, fent parir aquella vedella, no sé com ni perquè, de sobte em vaig adonar que plorava. De fet, ja ni recordo el darrer cop que vaig riure. No m’havia sentit mai sol, jo aquí. Les bèsties no et deixen temps de sentir-te sol. Potser sí que hauria hagut de tenir fills però sempre he cregut que el bestiar és la meva família. He vist néixer i morir molts animals, jo. I a més que jo no m’hi entenc amb les criatures. En canvi, dóna’m un gos que el faré jeure i saltar tant com vulgui. Dóna’m gallines que sabran de seguida qui els posa el pinso. Cadascú és com és. Però aquest fred m’està corcant. Ho noto. He hagut de fer tants forats al cinturó que estic per baixar al poble a comprar-ne un de nou. Si en fa d’anys que no hi baixo, al poble. Però és que em cauen els pantalons. No em ve res de gust. Fa dies que no menjo altra cosa que un bocí de pa i formatge. No m’entra res més. Guaita, avui mateix ni he esmorzat. Poc que dinaré, tampoc. Em fa mal la cama. Coi d’euga que encarà m’haurà trencat alguna cosa. Definitivament, no trauré la canalla avui. Potser obriré una estona i que pasturin. Ves que no plogui i tot.

Ha tornat a obrir el llum i ha agafat el seu violí. Li han amagat tants cops que ja se n’han desdit. Sempre l’acaba trobant i tant li fa si són les dues com les tres de la matinada. El treu de la funda, se’l clava a l’espatlla i comença a fer grinyolar el maleït instrument. Com ara mateix. El cert és que es coneix que la música ha estat sempre la seva vida. La música d’aquell tros de fusta envaeix el centre de banda a banda, com si una catifa de vellut es desenrotllés per tots els corredors i obrís portes i finestres. Però no són hores. Bé que se n’hauria d’adonar. Encara que potser és justament per això que ho fa. S’ha negat en rodó cada cop que algú de personal li demana que s’apropi a la saleta a tocar alguna peça pels companys. Ell prefereix això. Desvetllar la nit. Omplir de música el silenci d’aquest torn que fins ara havia estat tranquil.

No sé on posar-me. M’he estat una estona a la porxada però aquest corrent glaçat se’m cosia a l’espinada. He mandrejat pel corral i he plegat quatre o cinc ous del galliner de dalt. He vist aquell violí que els fa de menjadora. Quin acudit. Qui el devia tocar, aquell violí? Que jo recordi, sempre l’he vist aquí, ple de pinso i cagarades. No he tingut mai oïda, jo. Per mi, la música la fan els esquellots quan les vaques corren d’una punta a l’altra del prat i les abelles quan es posen totes a xisclar o l’aire que fa petar els porticons i arrossega l’herba que s’entossudeix a romandre. Ni radio no tinc. De què serveix la música? Que no enganya les orelles, que no parla d’un temps i un lloc que mai no existiran? I aquests dits meus, cinc fils de cosir a cada mà, deu tires esquifides plenes de durícies. Com pot ser que algú els sàpiga fer anar amb l’harmonia adequada? El violí. De seguida ho he dit jo que era un violí. Potser és una mandolina o potser ni tan sols no l’és, un instrument, aquesta andròmina pudent.

La infermera ha hagut d’entrar a fer-lo parar. Li sap greu. Abans d’entrar, encara s’ha estat una estona escoltant-lo rere la porta, pensant com pot ser que algú amb un do com el d’aquest home hagi hagut d’anar a petar justament en un lloc com aquest. Però la seva història se la coneix de sobres. Ahir mateix van venir els fills a visitar-lo i en van tornar a parlar. Quina pena, pobre home. Però la dona és una professional i pensa que no són hores i si no són hores doncs no són hores i per això entra i hi parla. De primer, ha provat d’emprar aquell to conciliador i agradable que tant li aprecien els altres. Ell, però, se l’ha tret del damunt amb un cop de braç. Sense badar boca. Ella s’ha armat de paciència i ho ha tornat a provar, farcida d’educació i amorosint el gest. Però ell s’ha aixecat d’una revolada gros com és i ha començat a fer anar el violí com qui clava l’arma en una batussa. La infermera s’ha enretirat però l’home ja no té aturador. Amb tot el seu pes l’ha llençat a terra i l’ha colpejat tants cops que qualsevol que entrés ara no la podria reconèixer. Ell s’ha tornat a asseure i s’ha posat altra volta a fer anar delicadament les cordes de l’instrument. Aleshores, ha arribat el de seguretat però, veient el panorama, s’ha quedat de pedra a la porta.

És ben clar que m’he perdut. No recordo quan he començat a caminar o com he arribat fins aquí. Veig que duc fang a l’espardenya i d’aquí estant gairebé no distingeixo la casa per bé que la boira tampoc no me la deixaria veure. Estic completament xop i duc les mans tacades de sang, encara fresca. Sento el violí. Maleïdes gallines. Males putes.






dimecres, 15 de juny de 2011

UNA PEDRA QUE FUIG


                                      


Sóc una pedra que fuig
i és potser perquè no pot
parar de callar
que l'escolto.
I és potser perquè no puc
parar d'oblidar
que em recorda.
Sóc un adéu cada dia.



 
 
 

dimarts, 7 de juny de 2011

TALLER (psiconarració i monòleg autobiogràfic)




No pot tardar. Sentiré les claus al pany exactament a la mateixa hora de cada dia i ell tornarà a venir com cada vespre fins al sofà on jo l’espero i em passarà els cabells per darrera l’orella i em besarà el coll i jo odiaré aquest moment i li sentiré l’olor a tabac i no diré res perquè no val la pena. Anirà a la cuina i preguntarà pels nens del passadís estant cridant com si fossin les dotze del migdia i jo el faré callar sabent que tampoc no servirà per res. Tornarà al menjador i jo encara seré al mateix lloc i ell, primer, em mirarà estranyat però després se n’anirà a canviar. Es desfarà el nus de la corbata i la deixarà penjada al pany de l’armari i s’arromangarà els punys de la camisa que traurà fora dels pantalons. Potser tornarà per explicar-me alguna anècdota de la feina que jo no escoltaré perquè igual que ara provaré de recordar el moment precís en què devia deixar d’estimar-lo. I se’n tornarà al dormitori encara uns instants. Els nens dormen. Com poden saber que no em tornaran a veure mai més? Com poden entendre que no els tornaré a veure mai més? Em sembla que tremolo. Només m’ho sembla. Començarà a parar la taula veient que jo no ho he fet i em preguntarà si em passa alguna cosa mentre, de pas, em clavarà els seus ulls d’àmbar i em dirà que em troba especialment guapa. I jo em diré que potser m’ha descobert la determinació, però m’ho diré amb la boca tan petita que ni jo no em sentiré. Avui, abans de sopar, el gran m’ha ensenyat la darrera peça que ha après a tocar amb el seu violí nou de trinca i jo he plorat sabent que em perdria el concert de final de curs però, com que picava ceba, les llàgrimes s’han confós raonablement bé. Mentre menjarem, ell tornarà al tema de la casa d’estiu i jo m’hi emocionaré instintivament i fal·laciosa mentre m’acabo l’ampolla de vi que vam encetar ahir amb els veïns. Farà plans i m’agafarà la mà somrient i jo hi conversaré amb les paraules que més s’hi escauran. S’aixecarà i recollirà els plats i vindrà per darrere a abraçar-me. Potser em tocarà els pits i jo no li diré que m’angunieja que em toqui els pits però l’angúnia em tornarà el sopar a la boca de l’estómac i faré mans i mànigues per no embrutar la taula que ell ja ha acabat d’endreçar. Seurem una estona davant la tele com qui mira el mar assegut a la sorra després d’haver jagut una estona prenent el sol. I ell m’agafarà els peus, acaronant-los. I voldrà besar-me i jo deixaré que ho faci sabent que tot plegat ens haurà de dur, indefugiblement, a fer l’amor. No hi ha rutina més cruel que la del sexe. No hi ha rutina més cruel que la del sexe després del sexe. I farem l’amor, doncs. Jo cridaré una mica histriònica com sovint i ell se’n sentirà orgullós un moment abans d’adormir-se. M’aixecaré. Em passaré una aigua i, sense fer massa soroll, aniré a l’habitació dels nens a fer-los un petó i per un moment pensaré que m’estic equivocant si aquest mal que sento no se n’ha d’anar i marxaré escales avall. Tancaré la porta sense fer soroll. M’aturaré. Un segon només. I no tornaré mai més.