dilluns, 16 de desembre de 2013

UN SOMRIURE ANTIC PER UNA PENA NOVA DE TRINCA




Ha sentit com ella cridava el seu nom però n’ha esperat un segon cop abans de girar-se i fingir un somriure antic. Fa molt que no gosa mirar-la als ulls, com si fos possible que ella pogués endevinar-li els desitjos sense voler. Els evita tant com pot igual que evita la seva conversa o els somriures compartits. Qualsevol fil capaç d’arrossegar-lo al vertigen de saber-se descobert. Poc a poc, ha après a oblidar que mai no ha dit les paraules que hauria volgut. Poc a poc, ha après a buidar de somnis les hores quotidianes i —a força d’empènyer el neguit— torna a gaudir de l’ensopiment general, d’altra banda tan còmode i comprensible. Primer, un esglaó i tot seguit, un altre. Per descomptat ella mai no ha participat en cap joc més enllà del que fóra raonable. Al capdavall, quatre parets no fan una casa. Les paraules s’arrepleguen soles i és cadascú que les endreça com vol o com li plau. Així doncs, no es podria atribuir cap responsabilitat a un silenci o bé una síl·laba tònica sinó al qui s’encarrega de guardar el missatge. Per ser justos caldria dir que certes rutines disfressen fets extraordinaris. O tot just a l’inrevés. Força sovint, un fet desproveït d’interès es converteix en una veritable celebració gràcies a un parell d’espelmes i la melodia encertada. És del tot imprescindible ensinistrar la realitat. En el decurs dels segles, diverses ciències i altres disbarats han provat debades de fer-la enciclopèdica, ximpleries. Un pentinat diferent, una llamborda bruta o l’olor de pa poden malversar mètodes i fórmules consagrades. És innegable que li coneix els defectes. Ben mirat, podria confegir milers de llistes amb detalls d’ella que ell avorreix fins a dir prou. Les dents massa grosses. Una piga tossuda. L’absència d’escot on abocar-se. I tanmateix, quina importància es pot donar a allò que és obvi? No són els seus desperfectes allò que ell adora. O potser també. O potser precisament. Posa les mans a la butxaca a fi de trobar les claus de les pròpies certeses. Una estructura on aferrar-se davant del sotrac de tenir-la a tocar i saber que el seu clatell és més lluny que el tou dels propis dits, més lluny que l’edat on tot havia estat permès. Li sent la veu i es priva el tremolor a còpia de banalitats que localitza en el punt just que va de la primera finestra a l’últim balcó d’un carrer que hauran de recórrer plegats tant sí com no. Per això passeja de puntetes per la seva veu quan li diu el nom i espera un segon cop per tal de girar-se i fingir un somriure antic per una altra pena, nova de trinca.