dilluns, 31 de març de 2014

LLUNY DE QUALSEVOL LLOC




Potser n’heu sentit a parlar. Potser la coneixíeu i tot. La van trobar per casualitat colgada al final d’un marge, lluny de qualsevol lloc. Com que el Sanz tenia la dona a punt de parir se’n va fer càrrec ell. No dius mai que no, oi Morell? Encara bo que li havia fet prendre les claus de l’altre cotxe. S’hi arribava després de cagar-te en la puta mare que els va parir a tots. La vella plorava sota el rafal de davant, el marit fumava plantat a la tanca d’entrada mentre el talòs es mig amagava a la seva espatlla, aferrant aquelles mans de gegant a la camisa de quadres de son pare. Potser amb un altre pentinat la malaltia no hauria estat tan evident. Havien lligat els gossos darrere la casa però amb això no havien pogut evitar l’enrenou d’aquell plor estrident. El vent havia arreplegat la pluja dels darrers dies i l’havia enviat a prendre pel sac. Ara s’entretenia fent emprenyar una estelada descolorida que penjava al sostre d’una petita construcció on guardaven les eines i les gallines.

L’esperaven no pocs companys que havien convertit la finca en una pel·lícula de ciència ficció amb les seves màscares i tot de ginys inútils que carregaven d’un lloc a un altre. Un sapastre de primer any va venir a cantar-li la situació com si encara repassés en veu alta per treure’s les oposicions. Respira un moment, Martori. Algú pot fer callar aquest cony de gossos? De la casa al clot, potser un quilòmetre. Un espai que no quedava mai al descobert a causa de seixanta-sis arbres centenaris que senties xiuxiuejar mentre jugaven a guardar l’ombra. Entre els matolls del camí, es va complaure a reconèixer —com a mínim— tretze espècies diferents d’herbotes, el nom de les quals s’anava recitant per ell mateix. El seguien el vell, el fill tarat, el secretari judicial i la maleïda xerrera eterna del passerell. Un atac d’esgarips el va fer girar. El gegant s’havia quedat plantat com un estaquirot. Es tapava la cara, cridava i gesticulava absurdament. Havien arribat, doncs. 

Feia trenta-set dies que no fumava però el paquet continuava a la butxaca de la jaqueta. Posava la mà dintre i el feia girar un cop, dos cops, tres cops. Aleshores els dits buscaven l’encenedor, només per estar segurs que encara hi era. Trenta-set dies de merda desitjant omplir-se els pulmons de fum i preguntant-se si, al capdavall, no era pitjor aquell desig intens. Havia esclafat l’últim amb la sola de la sabata a la porta de l’hospital. Havia quedat mirant-se aquella burilla cargolada que encara espurnejava amb insolència.

Puges? El doctor ja és aquí. 

                                                                          Pujo.

Van donar l’alta a la nena i ell va prendre aquella estúpida decisió mentre l’ascensor els abocava al carrer. Tornaven a casa a peu. La petita reia i la Roser havia apagat el mòbil. Ell sentia el pes del tabac a la jaqueta, importunant-lo.

De mig costat, com si dormís. Vestida només amb una careta de silicona que li havien grapat. No calia esperar l’autòpsia o que algú la reconegués per endevinar l’edat d’aquella nuesa. Malgrat la mort, la joventut encara no havia acabat de desprendre’s del cos. I tanmateix, un caminet de formigues s’enfilava fins a un dels mugrons, després baixava i encetava cap el coll, l’orella esquerra. El vent, que els havia seguit la petja, s’havia encaterinat d’aquells cabells llargs que ara aixecava i estirava en totes direccions, aconseguint un efecte estrany en la composició. Com si fos possible que la noia hagués de somriure finalment i aixecar-se d’una revolada. 

Ja l’has vista?

La tinc davant

Envia foto

Vés a parir

Això la meva dona

No tens res millor per fer?

Ja he anat a cascar-me-la 2 vegades

No hi ha dos sense tres

Vols foto?

Va tornar a observar el cos esblaimat mirant d’evitar entossudir-se en la beutat traïdora del cul. Els peus petits i nets, amb tots els dits. El contorn de l’esquena oferint el dibuix de cada vèrtebra. La piga al colze. Si tothom ha acabat, que vinguin a endur-se-la. Algú ha pres declaració dels tres Simó? Sabeu si coneixien la noia?

Un fàstic immens li estrenyia el nus de la corbata. Més per la brutícia que no pas de la feina que li havia tocat de venir a fer. Havia entrat per parlar amb el vell i s’havia quedat de peu perquè no havia gosat de seure a l’única cadira que semblava buida. Hi havia papers de diari escampats pertot. Una fulla oberta encara parlava del dia que van declarar la independència i aquell avió de Malàisia. Ampolles buides, roba bruta, menjar florit, què sé jo. Les gallines entraven per la finestra i passejaven ensenyorides sobre els plats per fregar. Sense dir res, l’home se’l mirava i encenia una cigarreta amb la punta de l’altre. Ell, per tota resposta, es conformava de veure com li anava caient la cendra sobre la franel·la, com agafava un got de la pica, mirava la porqueria a contrallum i es servia alguna cosa d’una botella que va treure qui sap d’on. Vostè dirà, va dir finalment. Per cert, espero que ho deixin tot tal i com ho han trobat. Per això no cal que pateixi, anava a dir ell.


2 comentaris:

Pau Roig ha dit...

Haurà de seguir aixó, no? Si més no, fins que els Queralt, Damian, Llort o Roig i diguin la seva.

anna ha dit...

Sí...no ens pots deixar així, amb aquesta angunia.